Ajuntament de Terrassa

Ajuntament de Terrassa

Envia’ns la teva poesia!

26 de febrer de 2010

bannerverpoesia2010biter2.jpg

Hola blocaires, avui estem contents perquè queda molt i molt poc perquè comenci un nou Verspoesia!
Enguany, aquest cicle dedicat a la poesia compleix quatre anys i ho volem celebrar amb tots vosaltres.

Us recomanem que aneu a fer un tomb per les biblioteques de la ciutat i veureu com totes elles fredy.jpgsón plenes de poemes, rimes i poesia, i és que el Verspoesia d’aquest any ens ofereix tota mena d’activitats relacionades amb aquest gènere, de les quals volem que en gaudiu tots, petits i grans: exposicions, clubs de lectura, recitals, tallers infantils…

Ep, alerta! I no marxareu amb les mans buides, no! Demaneu el punt de llibre que hem elaborat especialment per al cicle, n’hi ha vuit de diferents -quatre d’infantils i quatre d’adults-.
Així doncs, al març us esperem a les biblioteques! El compte enrera comença, tic, tac, tic, tac, tic, tac…

I a tots aquells que ens seguiu a través del blog, us animem a que hi deixeu el vostre granet de sorra. Escriviu aquella poesia que més us agradi, o aquella que us posa la pell de gallina, o aquella que us arrenca un somriure, o aquella que us fa plorar,… i compartiu-la amb tothom!

Compartiu!
  • Delicious
  • Facebook
  • Google Bookmarks
  • Twitter

    Etiquetes: , ,

    23 Responses to Envia’ns la teva poesia!

    1. biTer » Darrera setmana de Verspoesia’10 on 25 de març de 2010 at 12:13

      […] I no us oblideu de penjar els vostres poemes preferits! […]

    2. ILWEN on 23 de març de 2010 at 2:56

      (blau)

      damunt el blau
      ————-o dins el blau
      o encara darrere
      ———————-el blau
      apareixen les figures
      ———————–signes o estrelles
      la ratlla que separa
      ————-l’alè que uneix

      i el color s’accentua
      ————-que hi hagi
      ———————–diu Miró
      una gran contundència
      ———————–de color

      i es mouen les ones del blau
      —————–damunt la tela

      *(ALBERT RÀFOLS-CASAMADA)

      *El gran poeta i pintor ens va deixar el 17 de desembre de 2009)

    3. biTer » Dia mundial de la poesia on 21 de març de 2010 at 0:48

      […] Alliberem versos al biTer que avui és festa grossa! […]

    4. ILWEN on 20 de març de 2010 at 10:10

      T’ESTIMO EN LA RUTINA

      T’estimo en la rutina
      dels vespres coneguts.
      T’estimo en el llenguatge
      dels gestos ja sabuts.
      T’estimo quan em beses
      com a un desconegut.
      T’estimo si ens sorprèn
      l’amor desprevinguts.

      T’estimo en la derrota
      del cos en front del mirall.
      T’estimo en el desordre
      que em posa tan malalt.
      T’estimo en els llarguíssims
      silencis de sofà.
      T’estimo quan t’emprenyes
      si em fumo el teu tabac.

      T’estimo quan em deixes
      penjat sota els llençols.
      T’estimo quan em dius
      “Sembla que visquis sol!”
      T’estimo quan no entens
      que a mi m’agradi tant
      la pluja tardoral
      que inunda la ciutat.

      T’estimo simplement
      per tot allò que no t’hauria
      d’estimar.

      T’estimo quan et queixes
      que no tens temps de res,
      que sempre estàs corrent
      —“Ningú no m’ho agraeix!”—
      T’estimo quan t’aixeques
      traient foc pels queixals.
      Millor que no parlem
      del teu mal despertar…

      T’estimo quan segueixo
      els rastres que has deixat,
      que em porten als teus braços
      després d’un temporal.
      T’estimo entre les restes
      de la passió enyorada.
      T’estimo preocupada,
      absent, despentinada…

      T’estimo quan t’agafa
      la neura dels regals,
      els dies de Nadal
      que em deprimeixen tant.
      T’estimo en la mesura
      que els déus m’han ensenyat…
      Ja ho saps, que no m’agrada
      llegir-me els manuals.

      T’estimo simplement
      per tot allò que no t’hauria
      d’estimar.

      (Joan Isaac)

    5. Judit Iglesias Conejero (14anys) on 17 de març de 2010 at 21:00

      A LA MEVA ÀVIA MARINA

      Els peus lliures sobre la sorra,

      El començament d’una eterna enyorança.

      Eren els seus ulls, els meus ulls, un altre punt de vista.

      La vida et va dir prou, però no et guanya,

      Tu ets dins el meu cor, ets el meu àngel.

      Sang de la meva sang, i sang de la teva sang.

      Em cantaves, em cantaves tot el que senties,

      Me estimaves, dienm-ho amb un dolç somriure,

      Et recordo, com la més forta heroïna.

      No volía un món sense tu , és amarg i inoportú,

      El cel està ben agraït, mentre que la terra et demana a crits.

      Sang de la meva, sang de la teva sang.

      Aquí tens la meva força, te la regalo a tu,

      Aquí tens la meva mà , i els meus ulls,

      Aquí em tens ben feliç, sabent que sóc part de tu,

      Aquí tens les meves cames, són teves o per ningú,

      I aquí tens la meva paraula, que demostra el que ets tu.

      Sang de la meva sang, i sang de la teva sang.

      Tu ets una estrella, aquella que més il.lumina,

      Tu ets la que en cuides, ets tu.

      Sento que ho haig de treure de dins,

      Però aquest fort amargor no em deixa seguir,

      El únic que parlarà per mí , serà el meu detí.

      Sang de la meva sang, i sang de la teva sang

      Judit Iglesias Conejero(14 anys)

    6. biTer » Tercers punts de llibre amb poesia on 17 de març de 2010 at 10:48

      […] I recordeu, estem esperant les vostres aportacions!!! […]

    7. josé icaria on 11 de març de 2010 at 22:38

      Ausente perforado

      Ausente perforado
      en tantos y tantos lugares
      mudo
      recorrido
      por sombras de antiguos pesares

      Callada la noche
      viene y gobierna
      la vastedad de una sombra sin tregua

      Cano el día
      restalla
      y rasga
      las telas sucesivas
      (burdo escenario en la cruel tragicomedia)
      donde pululan espectrales formas vivas

      Cómo puede la ausencia
      volverse espacio,
      volverse materia?

      Yo camino y paso
      a través de calles, a través de humanos
      cuando mis miembros (insoportable lepra)
      se separan y alzan y estallan
      unos metros más arriba
      hasta volverme puramente nada.

      Pero, al día siguiente, despierto en mi cama
      intacto,
      y con el alma vacía.

      Salut i Aude!

    8. roser on 11 de març de 2010 at 11:58

      per que et vas anar

      per que aquell dia mirant per la finestra
      un alo de llum tenies i et vas deixar portar
      te’n vas anar a hora i mitja, et vas anar molt lluny
      però el teu record en el meu cor romandrà
      el teu record és el que queda
      en aquella finestra teu somriure
      els teus ulls deyan adeu
      per que et vas anar segura
      perquè ens vas deixar així
      per més que ho pensi no entenc
      que ens deixessis allà
      en aquella finestra teu record
      d’un adeu amb somriure quedés
      encara que et vas anar tan aviat
      el teu record romandrà.

      meu

    9. Amàlia on 10 de març de 2010 at 15:30

      Montcau nevat

      Una creu negra
      sobrevola la serra
      enllençolada.
      Perdut en el silenci,
      interrogo l’oracle.

      De Miquel DESCLOT. El llevant bufa a ponent.

    10. Ilwen on 9 de març de 2010 at 19:38

      Després de la neu i el gel ve el desglaç i amb ell un nou poema:

      Àvidament, ressegueixo amb la llengua
      el contorn de les teves paraules,
      en copso la textura i el relleu
      i el mordent que m’aviva les dents.

      Al mossec de les meves paraules,
      la teva ment se m’obre com un fruit
      i la polpa se’m fon, carn endins

      ( Maria Merçè Marçal, del llibre DESGLAÇ)

    11. Montse on 7 de març de 2010 at 12:35

      Aquest poema de Kavafis el va triar la Dolors per al punt de llibre que ens va regalar en motiu de la seva jubilació. Gràcies Lola per tots aquests anys “Plens d’aventures i de coneixences…” la bd2 et troba molt a faltar!

      Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
      has de pregar que el camí sigui llarg,
      ple d’aventures, ple de coneixences.
      Els Lestrígons i els Cíclops,
      l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
      són coses que en el teu camí no trobaràs,
      no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
      emoció escollida
      et toca l’esperit i el cos alhora.
      Els Lestrígons i els Cíclops,
      el feroç Posidó, mai no serà que els topis
      si no els portes amb tu dins la teva ànima,
      si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

      Has de pregar que el camí sigui llarg.
      Que siguin moltes les matinades d’estiu
      que, amb quina delectança, amb quina joia!
      entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
      que et puguis aturar en mercats fenicis
      i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
      corals i nacres, marbres i banussos
      i delicats perfums de tota mena:
      tanta abundor com puguis de perfums delicats;
      que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
      per aprendre i aprendre dels que saben.

      Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
      Has d’arribar-hi, és el teu destí.
      Però no forcis gens la travessia.
      És preferible que duri molts anys
      i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
      ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
      sense esperar que t’hagi de donar riqueses Ítaca.

      Ítaca t’ha donat el bell viatge.
      Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
      Res més no té que et pugui ja donar.

      I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
      Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
      ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques

      Traducció de Carles Riba

      Aquí el podeu escoltar

    12. ILWEN on 6 de març de 2010 at 23:21

      VISCA EL VERSPOESIA PER SEMPRE!!

      Aquest poema el van atribuir durant molt de temps a Pablo Neruda. Així us el vaig llegir el dia que em vaig acomiadar de vosaltres. Ara us el reenvio, tot complert i us recordo que finalment s’ha sabut que l’ha escrit un poeta jove del País Basc

      QUEDA PROHIBIDO

      ¿Qué es lo verdaderamente importante?
      Busco en mi interior la respuesta,
      y me es tan difícil de encontrar.

      Falsas ideas invaden mi mente,
      acostumbrada a enmascarar lo que no entiende,
      aturdida en un mundo de falsas ilusiones,
      donde la vanidad, el miedo, la riqueza,
      la violencia, el odio, la indiferencia,
      se convierten en adorados héroes.

      Me preguntas cómo se puede ser feliz,
      cómo entre tanta mentira se puede vivir,
      es cada uno quien se tiene que responder,
      aunque para mí, aquí, ahora y para siempre:
      queda prohibido llorar sin aprender,
      levantarme un día sin saber qué hacer,
      tener miedo a mis recuerdos,
      sentirme sólo alguna vez.

      Queda prohibido no sonreír a los problemas,
      no luchar por lo que quiero,
      abandonarlo todo por tener miedo,
      no convertir en realidad mis sueños.

      Queda prohibido no demostrarte mi amor,
      hacer que pagues mis dudas y mi mal humor,
      inventarme cosas que nunca ocurrieron,
      recordarte sólo cuando no te tengo.

      Queda prohibido dejar a mis amigos,
      no intentar comprender lo que vivimos,
      llamarles sólo cuando les necesito,
      no ver que también nosotros somos distintos.

      Queda prohibido no ser yo ante la gente,
      fingir ante las personas que no me importan,
      hacerme el gracioso con tal de que me recuerden,
      olvidar a toda la gente que me quiere.

      Queda prohibido no hacer las cosas por mí mismo,
      no creer en mi dios y hacer mi destino,
      tener miedo a la vida y a sus castigos,
      no vivir cada día como si fuera un último suspiro.

      Queda prohibido echarte de menos sin alegrarme,
      olvidar los momentos que me hicieron quererte,
      todo porque nuestros caminos han dejado de abrazarse,
      olvidar nuestro pasado y pagarlo con nuestro presente.

      Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
      pensar que sus vidas valen más que la mía,
      no saber que cada uno tiene su camino y su dicha,
      pensar que con su falta el mundo se termina.

      Queda prohibido no crear mi historia,
      dejar de dar las gracias a mi familia por mi vida,
      no tener un momento para la gente que me necesita,
      no comprender que lo que la vida nos da, también nos lo quita.

      Alfredo Cuervo Barrero
      http://centroycontorno.blogia.com/

      Us recordo molt a totes i tots!! Una abraçada ben forta.

    13. Joaquim Benet Porcell on 5 de març de 2010 at 18:54

      Hem heretat el pes dels vells imperis,
      i del Papat, i dels senyors feudals,
      i d’aquells sants, els màrtirs de la Història,
      de tots aquells que el temps ha sepultat.
      Ja no són més que avantpassats eteris,
      soldats difunts, imatges fantasmals,
      vells caminants, caiguts per la victòria
      d’aquell que alguns tenen per aliat.

      La Terra és, doncs, un magne cementiri,
      on reposa la sang dels temps passats;
      és el taüt on rau la melangia
      i aquell motiu que ens ha menat aquí.
      Vol assossec, com la flama d’un ciri,
      Vol comprensió, pels seus assassinats,
      vol tot això, i espera cada dia
      recomençar amb l’alba d’un matí.

      Però la Terra alhora és un bressol,
      de fusta clara i sedosos coixins,
      on el futur reneix amb amargura
      a cada instant que el temps li ha robat.
      Finestra enllà, una posta de sol
      revesteix de vermell tots els confins;
      és el temps, que estampa la signatura
      en l’aire pur d’un món inacabat.

      15 de març de 2002

      Vicenç Ambrós i Besa

    14. biTer » Regalem poesia! Regala’ns poesia! on 4 de març de 2010 at 23:33

      […] sabeu, animeu-vos i envieu-nos la vostra poesia. Tant pot ser feta per vosaltres o bé aquella d’altres autors que més us […]

    15. Teresa on 3 de març de 2010 at 15:29

      En referència a la poesia d’abans, us recomano aquest post:
      http://unchatbotte.blogspot.com/2010/02/el-poema-que-no-va-escriure-bertolt.html

    16. aiguadelafont on 3 de març de 2010 at 15:28

      Ai, Carmeta………

      Pot ser que aquest poema sorti en algun llibre infantil o juvenil?

      L’he vist o llegit o escoltat en alguna banda i ara no se m’acut. En una pel·licula? En un llibre il·lustrat?

      ai, ara la gratinadora no s’atura……..

      Visca la poesia!
      Visca els esperits lliures!

    17. Carmeta on 3 de març de 2010 at 15:22

      PRIMERO COGIERON…

      Primero cogieron a los comunistas,
      y yo no dije nada por que yo no era un comunista.
      Luego se llevaron a los judíos,
      y no dije nada porque yo no era un judío.
      Luego vinieron por los obreros,
      y no dije nada porque no era ni obrero ni sindicalista.
      Luego se metieron con los católicos,
      y no dije nada porque yo era protestante.
      Y cuando finalmente vinieron por mí,
      no quedaba nadie para protestar.

      Martin Niemöller
      (encara que s’atribueix a Bertolt Brecht)

    18. Jo mateixa on 3 de març de 2010 at 1:57

      Encara que s’ensorrin tots els edificis
      i que ens sostingui un trist desig de continuar
      i que ens sembli que l’únic verb és caure
      i que temem aquell que sempre calla
      i que els cercles que es tanquen ens estrenyin
      i que haguem d’oblidar per sobreviure
      i que haguem preferit no actuar
      i que el passat ens cridi sempre a seure
      i que una guixada no ens deixi oblidar
      i que la poesia ens abandoni
      i que fem rimar paraules repetides
      i que haguem desaprès a perdonar
      i que sapiguem que construir és efímer
      i que creguem en la il·lusió de l’art

      encara que ens sembli que hem conjugat tots els verbs,
      sabem que el llistat no es tanca
      i ens podrem creure forts perquè tenim
      un dels consols dels dèbils:
      que haurem pogut, malgrat tot, dir.

      Josep M. Ripoll. Dir. Proa, 2009. Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra 2008

    19. Elisabet on 2 de març de 2010 at 19:04

      Pare i filla

      Davant dels finestrals oberts al pati
      ell s’adormia a la butaca,
      vora el sofà on ella reposava.

      El rostre de la noia, endurit per la morfina,
      s’havia anat deixant el seu somriure
      en les fotografies.
      En fer-se fosc, la duia al pis de dalt,
      tancava els porticons i la posava al llit.

      Davant del sofà buit, ell s’adonava
      que no li quedarien prou records.
      Que mai no quedarien prou records
      per simular la vida.

      Joan Margarit

      Del llibre Joana. Editorial, Proa

    20. aiguadelafont on 2 de març de 2010 at 2:09

      L’AMOR ÉS DÉU EN UNA BARCA

      D’acord, no ens entenem
      ni ens sabem estimar,
      la por si l’aprofites
      es torna cerimònia.

      La carta que ara ve
      ja la’n puc destapar,
      l’amor és ritual,
      el ritual és la vida,
      la vida anar tirant.

      La vida anar tirant,
      l’amor és pa amb formatge,
      el pa amb formatge és vida,
      la vida anar paint.

      L’amor és Déu en barca,
      la via és un naufragi
      en un got de vi blanc,
      l’amor és caure al toll
      i torbar-hi l’amor.

      Enric Casassas

      Del llibre Desfà els grumolls (No plou). Editorial 3 i 4

      Música: Miquel Gil

      Del cd Orgànic

      Escoltar a You Tube

    21. un que passava on 1 de març de 2010 at 18:12

      Cançó a Mahalta

      Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
      Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

      No podem acostar les nostres vides calmes:
      entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

      En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
      sento, com si em seguís, el teu batec suau

      i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
      de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-.

      TORRES, Màrius, març 1937

    22. un que passava on 1 de març de 2010 at 16:53

      Cetituds

      Hem estimat desassenyadament.
      Brolla a cor ple
      el flux dels mots
      i ens escoltem,
      en silenci.

      Aquell silenci termal dels dies gloriosos…
      Per moments fins i tot parlem
      -tres gintonics al Bistrot
      i ens diem, de nit, l’amor amb altres
      i descobrim que som
      i feliços

    23. monwiki on 1 de març de 2010 at 11:51

      Record et dius, amor, record o vetlla,
      i distància estesa des dels braços,
      et dius clima de set, et dius silenci.

      Record et sent, amor, en cada tebi
      naixement d’un record, i edat excelsa,
      i en cada vena meua i desvalguda.

      Record o espina lenta, amor, et pense,
      i secreta estatura de la vida,
      dins de l’amor, amor, on visc encara.

      Joan Fuster. Criatura dolcíssima

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    BCT xarxa

    Biblioteca pública de Terrassa
    Passeig de les lletres, 1
    08221 - Terrassa
    Telf. 937 894 589
    Mail: bctxarxa@terrassa.cat