Ajuntament de Terrassa

Ajuntament de Terrassa

Viatges a llocs fantàstics

8 de juliol de 2013

 

Arriba l’estiu i ja comencem a tenir ganes de fer algun viatge, de veure altres llocs i conèixer altres cultures; o si més no, de fugir de la nostra monotonia, desconnectar per un temps de la quotidianitat i abandonar-nos en aquest petit bocí de llibertat que se’ns concedeix de tant en tant.

En aquesta ocasió us proposem un viatge, però un viatge diferent, apassionant i divertit. De la mà d’uns quants clàssics de la literatura podrem visitar llocs fantàstics, conèixer éssers meravellosos i viure aventures inimaginables acompanyats d’uns personatges entranyables.

Però els viatges que farem ara són molt més que unes aventures fantàstiques dins del món de la imaginació. Són històries que ens descriuen com a éssers humans, mostren la nostra tafaneria, el nostre afany de recerca. Sempre que viatgem busquem alguna cosa, conscientment o inconscientment, i sempre trobem allò que buscàvem, perquè la majoria de vegades el que volem trobar ve amb nosaltres.

El més important d’aquests viatges no és el final del trajecte. La vertadera importància roman al camí en sí, és la cerca el que ens fa grans, savis i ens fa créixer.

Per aquest viatge no cal equipatge, ni pagar peatges, ni fer cues per facturar a l’aeroport. Només ens cal un llibre i un lloc ben còmode i tranquil per deixar-nos portar. Preparats? Doncs en marxa!

 

Cinc setmanes amb globus (1863), Jules Verne

Aquesta és la primera obra de l’escriptor Jules Verne i amb ella donarà inici a la sèrie d’els Viatges extraordinaris. Cinc setmanes amb globus és una novel·la d’exploració geogràfica, però Verne també introdueix elements científics i tecnològics, com acostuma a fer a totes les seves obres, fet que el convertirà, junt amb l’escriptor H. G. Wells, en l’inspirador del que un segle més tard es coneixerà com Steampunk, moviment artístic, sociocultural i literari de caràcter retrofuturista.

El doctor Samuel Fergusson, planeja travessar el continent africà amb un globus inflat amb hidrogen dissenyat per ell mateix. L’acompanyaran en aquest viatge el seu criat Joe i el seu amic Dick Kennedy. La seva intenció és trobar les fonts del Nil i enllaçar els descobriments que havien fet altres exploradors anteriors, d’una banda Burton i Speke per l’Àfrica oriental i de l’altra Heinrich Barth pel Sàhara i el Txad.

Àfrica era al segle XIX un continent encara per descobrir i un destí massa temptador per molts exploradors de l’època. Això fa que trobem a la novel·la una gran quantitat de tòpics sobre els habitants d’aquest continent, tant humans com animals, i algunes imprecisions geogràfiques i zoològiques.

Verne comença la seva novel·la amb una sèrie d’especificacions tècniques sobre el funcionament del globus que donaran credibilitat i suport científic a la història. En aquella època encara no era possible maniobrar un globus i això fa, en aquesta ocasió com en moltes altres, que l’autor sigui considerat un visionari. Apassionat com era dels avanços científics i tecnològics, es nodrí de totes aquelles publicacions que en feien menció, i també dels descobriments astronòmics, aerostàtics, geogràfics, i tot allò que feia volar el seu enginy i la seva imaginació.

Amb Cinc setmanes amb globus trobarem l’aventura més emocionant al destí més enigmàtic i salvatge del planeta.

 

El otro mundo o Los estados e imperios de la Luna (1657), Cyrano de Bergerac

Cyrano de Bergerac va ser un poeta, dramaturg, pensador i espadatxí francès coetani de Molière. Personatge fascinant i incòmode per les institucions, considerat un llibertí. Ateu i crític, fins i tot irrespectuós, amb els estaments religiosos i polítics, i veritable amant de la ciència. Més conegut per l’adaptació que Edmond Rostand va fer sobre la seva vida, que per la seva pròpia obra. Però aquest escriptor va deixar també una interessant producció literària de la qual destaquem aquesta novel·la, El otro mundo,també coneguda com Los estados e imperios de la Luna.

El que es narra en aquest viatge imaginari és quelcom proper a una utopia, és a dir, si bé la societat que descriu no és perfecta, si que és, en molts aspectes, millor que la terrestre, i per l’autor serà el pretext idoni per fer una crítica de les idees i les creences de l’època, alhora que li serveix per exposar les seves pròpies, ironitzant sobre la superstició de la societat on viu i denunciant els privilegis de l’Església; mostrant la seva fe en la raó i defensant les possibilitat de la ciència i la tècnica. Per tots aquest motius, aquesta obra va ser censurada pels estaments eclesiàstics durant dos-cents anys.

El protagonista, el mateix Cyrano, explica com viatja a la Lluna per demostrar que allà hi ha un altre món com el nostre on els seus habitants consideren la Terra com si fos la seva Lluna. Per tal propòsit fabrica un aparell darrera d’un altre que, segons unes teories força extravagants basades en les reals de l’època, el faran enlairar. Desprès d’uns quants fracassos aconsegueix el seu propòsit, en part ajudat per una llei encara no descoberta, però sí intuïda en aquesta història, com és la Llei de la gravetat universal. Per tals motius Cyrano és considerat un home avançat al seu temps i a més un precursor de la ciència-ficció; tot i que aquest no és el primer viatge a la Lluna de la literatura, ja que abans trobem, per exemple, el de Dante a La divina comèdia o el que fa Astolfo a Orland furiós, no és només per això aquesta consideració, sinó que, per les descripcions que fa d’alguns aparells que hi troba a la Lluna, és contemplat com un utopista tecnològic.

Els habitants d’aquell món tenen la mateixa fisonomia que els humans però la seva mida és gegant, caminen a quatre grapes perquè consideren que és la manera més natural de fer-ho. Per tant quan veuen a l’ésser que acaba d’arribar tant petit i caminant només amb dues cames, el prenen per un mico i no per un home, també un pressentiment de la teoria darwiniana. A tall anecdòtic, la societat selenita jutja com a símbol de prudència, amabilitat i generositat el fet de tenir el nas gros, d’aquesta manera Cyrano es tira una floreta a ell mateix ja que és més que coneguda la dimensió del seu nas.

Aquest llibre absolutament sorprenent i divertit va tenir una continuació inacabada a Los estados e imperios del Sol.

 

Els viatges de Gulliver (1726), Jonathan Swift

Aquesta és una novel·la, encara que no ho sembli, de ferotge crítica política i social camuflada de llibre de viatges. L’escriptor irlandès fa servir totes les regles utilitzades en aquest tipus de relats i narra quatre viatges a llocs inventats i fantàstics que li serviran per analitzar la política i la societat de la seva època.

Aquests tipus de narracions eren molt populars a finals del segle XVII i principis del XVIII, i l’autor fa servir aquesta fórmula per criticar-los. Per tant podem dir que aquesta novel·la és als llibres de viatges el que Don Quijote de la Mancha és als de cavalleria, una sàtira del gènere. Però aquest relat, com aquell, és molt més que això, aquesta paròdia és només l’embolcall del verí que hi ha dintre. Swift escriu aquesta obra per

“enrabiar al món més que per divertir-lo”.

Per això no hi ha res més desraonat que considerar Els viatges de Gulliver com un conte infantil, i malauradament això és el que s’ha fet durant molt de temps.

Hi ha una sèrie d’ingredients que donen credibilitat a aquests viatges: per una banda la descripció realista de la travessia d’anada i tornada a cadascun d’ells, afegint les lectures de les cartes de navegació, localització de llocs reals, incorporació de mapes de la zona descoberta i informació molt detallada, tant del territori com dels seus habitants. Descriu també les dificultats d’adaptació a la vida quotidiana desprès de cada viatge. El que caracteritza a Gulliver és la seva capacitat d’observació, la seva memòria i curiositat, junt amb una gran facilitat pels idiomes, que dona versemblança a tot el que explica. No s’amaga res, fins i tot l’escatologia està present en moltes parts del relat, Gulliver és un home i com a tal té les seves necessitats, així doncs, Swift descriu també aquestes urgències fisiològiques, fet que trobaren de molt mal gust els seus coetanis.

Com ja hem comentat abans, el relat es compon de quatre viatges diferenciats a llocs oportunament inaccessibles a la resta del món. Segurament el més conegut d’ells sigui el Viatge a Lil·liput, una terra on tot és molt més petit de l’habitual, concretament a una escala 1:12 respecte a la nostra mida. Swift fa servir aquest truc per equiparar la petitesa física a la petitesa moral, manifestació que observem a la vida política. Compara els problemes dels seus habitants amb conflictes reals de la política i la religió de l’Anglaterra del seu temps. Empetitint-los mostra com, amb discussions absurdes, es volen amagar els problemes reals i les autèntiques responsabilitats dels governs. Aquesta és la part on es critica amb més claredat la vida política i religiosa de l’època.

El segon viatge el fa a Brobdingnag, on trobem una similitud amb la Lluna de Cyrano. Aquest país és l’invers a l’anterior, aquí tot és dotze vegades més gran. Aquesta visió microscòpica del món provoca una degradació de l’home des del punt de vista físic i no moral. Els altres dos viatges són: Viatge a Laputa, Balnibarbi, Glubbdubdrib, Luggnagg i Japó i Viatge al país dels houyhnhnms, el país dels cavalls racionals.

En general tots ells serveixen a Swift per censurar-ho tot, no deixa canya dreta, i ho fa amb molt sentit de l’humor. Trobem temes molt vigents, per exemple, l’autor denuncia en molts passatges, el colonialisme d’Anglaterra i, concretament, la manera en que exerceix el seu domini polític i econòmic contra Irlanda; podem traçar fàcilment un paral·lelisme amb la situació actual, no només al nostre país, sinó a Europa i al món en general, on les exigències financeres que alguns països imposen a d’altres fan que les condicions socials i econòmiques d’aquests siguin pèssimes.

Però l’autor no s’atura aquí, despulla a la humanitat de tot el seu embolcall de falsedat en uns viatges on trobarem tots els nostres defectes, que no són pocs, però que també ens poden ajudar a aprendre dels nostres errors.

 

L’odissea (s. VIII o VII a. C.), Homer

Estem davant del clàssic en majúscules, que conté tota la literatura posterior, tota! D’aquest poema èpic beuen tots els escriptors i tota la cultura occidental. Si bé de clàssics hi ha un munt, com aquest n’hi ha pocs, ben pocs dels quals es pugui dir que són punt de referència, inici i final de la literatura.

De les hores ençà “odissea” és el terme que es fa servir per referir-se a un conjunt de dificultats que algú pateix per aconseguir un propòsit. Aquest és un viatge iniciàtic, el primer de la literatura. Odisseu es troba amb situacions adverses que ha de vèncer per aconseguir el seu objectiu, i és aquesta superació la que fa que prengui consciencia de sí mateix i evolucioni com a individu.

El poema narra les vicissituds que pateix l’heroi durant el seu retorn a Ítaca, la seva pàtria, després de la guerra de Troia. Està compost per vint-i-quatre cants, però podem dividir-la en tres parts destacades: per una banda el que es coneix com la “Telemàquia”, el viatge que fa Telèmac en busca de notícies sobre el seu pare Odisseu; la segona té com a nus central les aventures d’Odisseu pròpiament dites, i finalment, l’arribada de l’heroi a la seva llar i la venjança envers els pretendents de la seva esposa, Penèlope, que han arrasat les seves propietats. Podem reconèixer fàcilment fins a quin punt aquest poema ha servit d’inspiració a la cultura occidental. Per exemple, al cinema aquesta revenja final de l’Odissea la veiem a pel·lícules com Carrie, Malditos bastardos o, més recentment, Django desencadenado on trobem venjances similars, és a dir, massacres completament sagnants i despietades. De fet aquest poema té totes les característiques que pot tenir avui en dia una pel·lícula d’acció.

L’atribut més destacat d’aquest heroi és l’astúcia, d’ell va ser la idea de construir el cavall per entrar a la ciutat de Troia i destruir-la; i és gràcies a aquesta qualitat i a l’ajuda d’Atenea, deessa de la intel·ligència,  que surt viu de les dificultats. Deu anys dura la guerra de Troia, i deu anys més triga Odisseu a tornar a la seva llar. És l’aventura més autèntica de la literatura i ens demostra que un camí amb obstacles és la lliçó més gran que ens pot donar la vida.

Aquest és el trajecte que segueixen tots els herois i superherois, antics i moderns, des d’Odisseu fins a Indiana Jones.

 

El mago de Oz (1900), L. Frank Baum

Qui més qui menys coneix aquest clàssic de Frank Baum, la història de la Dorothy que amb el seu gosset Totó és transportada dins la seva casa per un tornado fins a la meravellosa terra d’Oz, on cau a sobre de la perversa bruixa de l’Est i la mata. Allà heretarà les seves sabates de plata (no de robins com la pel·lícula ens ha fet creure) i haurà de buscar al màgic d’Oz que, amb el seu immens poder, la pot ajudar a tornar amb la seva tieta Emma i el seu oncle Henry. Pel camí coneixerà l’espantaocells, l’home de llauna i el lleó covard que l’acompanyaran amb l’objectiu de ser recompensats ells també amb allò que busquen: un cervell, un cor i coratge respectivament. Els companys de viatge de la Dorothy representen els tres estats de la natura: animal, vegetal i mineral, i alhora tres qualitats diferents: valor, intel·ligència i bondat. Constitueixen, per tant, la plenitud, la perfecció simbolitzada en aquest triangle.

Fank Baum va escriure aquest llibre adreçat als infants, amb ell volia revolucionar els contes de fades i bruixes, i va crear una història molt més profunda que un conte per espantar i moralitzar les criatures. Les aventures de la Dorothy constitueixen una iniciació traumàtica. Coneix el terror i la mort, passa per la desil·lusió i el patiment, i es veu obligada a assumir responsabilitats. El seu, és un viatge cap a la maduresa. Però és també una demostració de que el poder del bé és superior al del mal, tot i que els éssers teòricament malignes, com la bruixa de l’Oest, no deixen de ser persones com qualsevol de nosaltres, amb les seves pors i les seves fragilitats, gairebé es comporten com nens malcriats. En realitat el que vol demostrar Baum és que la màgia, com la tecnologia, no val res per sí sola, l’únic important és com es fa servir i aquesta capacitat no la trobem enlloc més que en el nostre interior.

El valor del viatge no està als dons del cervell, el cor i el coratge sinó que té un valor intrínsec perquè els ajuda a trobar dins d’ells mateixos el que sempre han tingut, només necessitaven posar a prova aquestes virtuts mitjançant les seves vivències. El camí que agafen és cap a l’acceptació d’un mateix, descobreixen que la llibertat individual està a l’interior. Després d’aconseguir el que busquen han d’aprendre a fer-lo servir, l’experiència els ensenyarà del que són capaços.

I tot això ho posa l’autor en el millor escenari possible, el món d’Oz, al centre de qual hi ha la Ciutat Maragda on s’arriba seguint un camí de rajoles grogues. Potser Baum ens descriu el seu país? No és allà on està la terra de les oportunitats, on els camins són d’or i on podem aconseguir tot allò que desitgem? Sí, els Estats Units, on el material de construcció més emprat a l’època eren els maons grogs, és l’escenari metafòric d’aquest viatge d’iniciació, un país que enlluerna per la falsa brillantor de les seves promeses, un simple decorat on et fan creure que fins i tot el més humil, el més simple, pot arribar a triomfar, com ho fa l’espantaocells d’aquest conte, un home sense cervell que pot arribar a ser rei.

És possible que amb el panorama actual siguin precisament els espantaocells sense cervell els que ens hagin de treure d’aquest desgavell?

New York City 1. Piet Mondrian. Musée National d’Art – Centre Pompidou, París

 

La historia interminable: de la A a la Z (1979), Michael Ende

Aquest és un dels llibres més coneguts i reconeguts de l’escriptor alemany Michael Ende. Un clàssic de la literatura juvenil.

Ens explica les aventures d’un nen, Bastián Baltasar Bux, orfe de mare, a qui el pare no fa gaire cas i que és maltractat i insultat pels companys de classe. Un dia entra a la llibreria del senyor Koreander i agafa, sense que ell s’adoni, un llibre que el crida l’atenció, La història interminable. Quan arriba a l’escola s’amaga a les golfes per llegir-lo tranquil·lament.

Comença llavors una interrelació entre el món real i el món fantàstic. La història que Bastián llegeix tracta sobre un lloc anomenat Fantasia, què està començant a desaparèixer. Poc a poc va deixant un buit, el “no-res”, i això provoca a la seva Emperadriu una malaltia que ningú sap com guarir. La mateixa Emperadriu fa cridar un nen, Atreyu, perquè vagi a buscar el remei que la farà sanar, i per ajudar-lo en la seva cerca li dona el seu talismà, l’Auryn. El remei és fer arribar a Fantasia un ésser del món del homes.

És aquí on Bastián pren un paper important en aquesta història. L’Emperadriu prendrà contacte amb ell mitjançant el llibre i començarà, no només a formar part de Fantasia viatjant per ella, sinó també a reconstruir-la a través dels seus desitjos. El consell de l’Emperadriu es: fes el que vulguis. Ell haurà de buscar quina és realment la seva voluntat, què és el que vertaderament vol.

Aquesta novel·la és molt més que una aventura fantàstica. Ens mostra l’amor per la lectura, simbolitzat per aquest nen fascinat per la literatura, captivat per un llibre que l’atrapa, i que alhora ell mateix ha d’escriure, creant nous camins, vivint noves peripècies a través de la lectura i de la seva imaginació. D’aquí el títol: La història interminable.

També ens ensenya com els adults poc a poc van deixant de creure en històries fantàstiques, tancant-se només en un món material sense deixar cap espurna d’imaginació al seu voltant. D’aquesta manera el “no-res” s’apodera de Fantasia,  de les nostres vides en definitiva; així el consell de l’Emperadriu pren sentit, hom ha de fer el que vol, però no a l’atzar i de manera inconscient, sinó que la nostra responsabilitat és trobar i realitzar els nostres desitjos més sincers.

Un viatge sorprenent amb un missatge molt profund, apte per a totes les edats.

 

El principito (1943), Antoine de Saint-Exupéry

El 6 d’abril d’aquest any 2013 El principito va fer 70 anys i encara avui conserva el mateix encant, la mateixa espontaneïtat que quan va ser creat per l’escriptor i aventurer francès Antoine de Saint-Exupéry.

El narrador, un home que sempre ha mostrat desconfiança pel món dels adults, és un pilot d’avió que té un accident enmig del desert del Sàhara. Allà es troba amb un nen, el petit príncep, que li explica que ve d’un planeta molt petit fugint de la vanitat i exigències de la seva flor.

El petit príncep rep una gran lliçó gràcies a aquest viatge. Aprèn la responsabilitat que comporta el fet d’estimar a algú, i això vol dir patir per tot el mal que pugui afectar a l’ésser estimat, acceptar els seus defectes i comprendre les seves necessitats i errors. Però com ell mateix reconeix, era massa jove per saber-ho, la seva peregrinació per diferents planetes l’ha ajudat a créixer com a individu perquè li ha aportat una experiència de vida, l’ha fet madurar.

Aquest conte és també una història sobre la bellesa. L’aprensió que tenen els dos personatges vers els adults és fruit del fet que la mentalitat adulta no deixa lloc per la bellesa, tot ha de ser pràctic, mesurable, analitzable. En canvi, el que és bell és precisament allò que no té una utilitat computable. La vertadera bellesa està just aquí, davant dels nostres ulls, només hem d’aprendre a mirar i per aquest propòsit hem de posar tot el cor:

“Siempre he amado el desierto. Puede uno sentarse sobre un médano de arena. No se ve nada. No se oye nada. Y, sin embargo, algo resplandece en el silencio…”

Tot i està considerat com un llibre infantil per la manera en que està escrit aquest llibre és, en realitat, una gran lliçó de vida, amor i amistat, i si aconsegueix arrencar-vos una llàgrima voldrà dir que heu entès què és la bellesa.

 

Peter Pan (1904), James M. Barrie

El noi que no volia créixer va néixer a principis del segle passat, primer com a obra de teatre (1904) i més tard com a novel·la (1911), de la mà de l’escriptor escocès James Matthew Barrie.

Tres germans, la Wendy, en John i en Michael Darling, viuen amb els seus pares i tenen com a mainadera una gossa de Terranova que es diu Nana. Comencen a rebre la visita d’un nen molt peculiar, en Peter Pan, que sempre arriba volant a la seva habitació i es cola per la finestra. Una nit la Wendy el sorprèn i l’interroga sobre la seva procedència i les seves intencions. Els tres germans acompanyaran a Peter a la illa on viu, el País de Mai Més, i allà correran mil i una aventures entre pirates, indis, sirenes i fades.

El que busca Peter en realitat és una mare. Els nens que viuen en aquesta illa no creixen mai, no tenen a ningú que els ajudi a fer-ho, per tant necessiten un referent que els empenti a la maduresa i alhora els protegeixi de tot mal. La Wendy farà el rol d’aquesta mare que és considerada l’element enriquidor de l’home, sense la qual no pot créixer ni madurar, és l’equilibri entre la disciplina i l’afecte, entre l’exigència i la comprensió. En Peter i els seus companys reben aquest sentiment matern i els agrada, per tant hauran de decidir què volen: trobar una mare que els ajudi a créixer o quedar-se en aquest País de Mai Més i continuar sent nens per sempre.

Barrie ens relata aquesta història amb unes descripcions properes a la poesia, la manera com barreja el nostre món amb aquest indret fantàstic, que no menys real, es gairebé màgica. Però també és capaç de llençar-nos de sobte dins d’un panorama absolutament esgarrifós, on el terror ens pot deixar paralitzats, com a mostra: la descripció que fa del capità Ganxo es completament esfereïdora.

 

Alicia en el País de las Maravillas (1865), Lewis Carroll

Una tarda d’estiu de 1862 els reverends Charles Lutwidge Dodgson i Robinson Duckworth acompanyats per les germanes Liddell (Lorina, Edith i Alice), fan un passeig en barca. Les tres nenes demanen amb insistència que el reverend Dodgson, un jove una mica tímid i amb un lleuger quequeig, els expliqui un conte. D’aquesta manera tan inesperada i espontània van néixer les aventures d’Alícia.

El mateix dia, Alice Liddell va demanar a Dodgson que li escrivís la història que acabava d’explicar. El reverend, conegut literàriament amb el nom de Lewis Carroll, va posar mans a l’obra i, al 1864, li va entregar com a regal de Nadal el manuscrit de Les aventures subterrànies d’Alícia, on hi va afegir les il·lustracions fetes per ell mateix, un poema final i una fotografia d’Alice Liddell quan tenia set anys. L’any següent es va publicar, revisada i amb il·lustracions de John Tenniel, Alícia al País de les Meravelles.

Lewis Carroll era professor de matemàtiques al Christ Church College d’Oxford, on el pare de les germanes Liddell era degà. Era aficionat a la fotografia, a la lògica i les paradoxes, i va escriure alguns llibres i articles sobre aquestes matèries. Corre l’anècdota que la Reina Victoria va quedar tan  entusiasmada amb Alicia al País de les Meravelles que va demanar que li portessin tot el que hagués publicat aquest autor. Evidentment va quedar parada quan li van portar un munt de volums sobre matemàtiques i lògica dels quals no entenia res. Si bé aquesta anècdota és falsa, respon a la llegenda de que Carroll era un destacat matemàtic que a més va escriure llibres per nens. De fet, tampoc no es cert que fos un matemàtic gaire influent però si un excel·lent i original creador d’històries fantàstiques.

Alícia segueix un conill que parla fins al seu cau on es precipita daltabaix arribant a un món meravellós. Però quin és el rerefons de tota aquesta aventura? En primer lloc, Alícia es mou per la curiositat, és un exemplar identificatiu de la seva espècie. La humanitat ha progressat gràcies a aquesta voluntat de conèixer més, d’anar sempre un pas endavant, d’arriscar-se fins a les últimes conseqüències. Alícia segueix al conill però no s’atura a valorar els riscos i es troba caient per un forat amb el perill de morir en la caiguda. Però gràcies a la seva gosadia rep una recompensa més gran, el coneixement.

Aquesta nova realitat la fa dubtar, res funciona segons les regles que ella coneix. Tot canvia, fins i tot ella pateix contínues metamorfosis que la porten a la incertesa de la seva identitat. Alícia ja no sap qui és, ni recorda amb claredat les lliçons que ha aprés i les cançons que coneixia. Carroll aprofita aquest recurs per ridiculitzar els poemes i cançonetes que s’ensenyaven a les escoles victorianes per moralitzar les criatures. També per constatar el desconcert de la infància i l’adolescència, època de la vida en que el cos pateix un munt de transformacions: el creixement del cos, el so de la veu, el desenvolupament de les parts sexuals i els canvis mentals a causa del continu aprenentatge que provoca que es modifiquin els punt de vista respecte a tot. Aquesta nena es rebel·la contra un món massa encotillat, en una partida de cartes on la Reina de Cors, massa obsessionada per tallar caps, ha instaurat una estricta dictadura.

Alícia es fa les preguntes filosòfiques a les que intenta respondre la humanitat des del principi dels temps.

Christ Church College d’Oxford

A través del espejo y lo que Alicia encontró allí (1871), Lewis Carrol

Sis anys després Carroll publicà la segona entrega de les aventures d’Alícia, aquest cop A través del espejo. Però la inspiradora del fet que la protagonista travessi un mirall per anar al món que hi ha a l’altra banda, aquest cop no va ser Alice Liddell, sinó una altra Alícia, Alice Raikes, a qui l’autor va preguntar un dia, perquè la taronja que ella portava a la mà dreta, la portava a l’esquerra la noia del mirall. Ella va respondre, molt encertadament, que si pogués travessar-lo la taronja continuaria estant a la seva mà dreta. I és que tot a l’altra banda del mirall està al revés tret la mateixa Alícia.

Dins la novel·la han passat sis mesos des que la nena somiés amb el País de les Meravelles, en aquesta ocasió el món que somia està invertit, és esquerrà com l’autor del llibre. D’alguna manera s’enllaça amb el tema de l’ànima com ombra del cos, que també trobem al mite de Narcís o al conte de Blancaneus. Gràcies a aquest joc Carroll també pot dur a terme allò que més li agrada, la lògica i el llenguatge. Les paraules en aquest indret diuen el que hom vol que diguin, trobem infinitat de jocs lingüístics, dobles sentits, escriptura capgirada i “paraules maleta”. També es capgira el temps de manera que les previsions futures, són més records que profecies.

Al teatre del món tothom juga el seu paper, també a l’altra banda del mirall hi ha una representació. L’escenari és un tauler d’escacs i s’està jugant una partida de la que Alícia en forma part sota la figura d’un peó blanc. Però, posats a escollir, el que ella vol és ser reina. Per aconseguir-ho haurà d’avançar pel taulell on anirà trobant-se altres peces que la poden ajudar a arribar a l’última casella.

Trobem també la metàfora del somni. Com deia Calderón, “la vida es sueño”, però aquest cop el somni és el d’un altre, fent palesa la fugacitat de la vida, l’evanescència del jo. Alícia es troba un altre cop amb problemes d’identitat, aquest cop la pregunta no és Qui sóc? sinó simplement, Existeixo?

Tres metàfores, tres inversions: física, lògica i metafísica, en un conte que no està adreçat als nens sinó a tothom que busca respostes a la seva existència i alhora passar una molt bona estona.

Cartell de la Botiga d’Alícia a Oxford

 

Little Nemo en el país de los sueños (1905-1911), Winsor McCay

El còmic, aquesta disciplina que podem situar entre l’art i la literatura, ens ha donat també els seus clàssics particulars, i sense cap mena de dubte Little Nemo és un d’ells. Es tracta d’una obra mestra del gènere, es va començar a publicar al 1905 al diari New York Herald, i es va continuar fent diumenge a diumenge fins al 1911, on va a passar a publicar-se a altres diaris fins al 1926.

Tot i ser un còmic que es publicava a la premsa, o precisament per això, cal destacar la gran força del color, el barroquisme dels seus dibuixos en un estil inspirat en l’art nouveau, així com també la manera com Winston McCay juga amb el format de la pàgina fent servir diferents enquadraments. La seva temàtica, immersa en el món oníric, fa que se’l relacioni amb el surrealisme.

El protagonista d’aquestes tires còmiques, és un nen anomenat Nemo, cada entrega ens mostra un dels seus somnis del qual desperta de manera sobtada al final que cada una. A la primera tira es veu al déu Morfeu que envia a un missatger perquè vagi a buscar a Nemo i el porti al País dels Somnis. A partir d’aquí cada historieta és un somni d’aquest nen on anirà coneixen diferents personatges que l’acompanyaran en el seu viatge i viurà aventures inversemblants dins la relativitat del temps i l’espai.

Tot canvia, tot es transforma de manera sorprenent, tant els escenaris com els personatges. En aquest món il·lògic les lleis de la natura no serveixen, els objectes prenen vida, l’impossible és quotidià, la realitat es capgira. Poc a poc, anem coneixen una mica més aquest País dels Somnis i els personatges que l’habiten, però no arribem a conèixer en cap moment al seu protagonista, aquest Ningú, Nemo en llatí. McCay no ens dona cap pista sobre aquest nen, no el dota de personalitat, no evoluciona en cap sentit, per tant no podem preveure quines seran les seves accions. Només ens mostra el seu llit i les úniques emocions que exterioritza son la por o la decepció.

Al contrari que les altres històries que hem vist fins ara, el viatge que fa Nemo no li aporta res, en canvi a nosaltres sí ens deixa una experiència fantàstica, no us la perdeu.

 

 


 

Hauria estat molt fàcil recomanar en aquesta secció les múltiples adaptacions i versions que s’han fet d’aquestes obres literàries per la gran pantalla. Però no ho farem, en part perquè, malauradament, moltes d’elles no expressen tot allò que ens volen comunicar els llibres, es queden a la superfície i tracten aquestes obres com massa infantils, puerils, de fet, i ja hem pogut comprovar que no ho són pas.

Així que donarem un pas més enllà i us recomanarem unes altres pel·lícules que també ens mostren viatges fantàstics, però que són quelcom més que simples deliris d’una ment somiadora.

 

Las aventuras del barón Munchausen (1988), Terry Gilliam

No podia ser altre que Terry Gilliam, un geni de la imaginació i la fantasia, qui portés aquesta història a la gran pantalla. Basada en el personatge real, Karl Friedrich Hieronymus, el baró de Munchausen, que adornava les seves pròpies experiències amb fets sortits de la seva imaginació. Les seves aventures van ser portades a la impremta per Rudolf Erich Raspe al 1785.

A una ciutat en guerra, una companyia teatral escenifica les aventures del baró de Munchausen. De sobte un home vell interromp la funció argumentant que ell és el vertader baró. Comença a explicar com s’ha iniciat aquella guerra per culpa seva i que ell és l’únic que la pot aturar. Així s’inicien les peripècies d’aquest home que haurà de trobar als seus companys de fatigues perquè l’ajudin en aquesta empresa. Acompanyat d’una nena viatjarà en globus i correrà tot un seguit d’aventures, quina més rocambolesca, que ens portaran a un lloc fantàstic dins la ment del baró de Munchausen.

Una pel·lícula on la lluita entre la raó i la imaginació estan presents en tot moment.

 

El laberinto del fauno (2006), Guillermo del Toro

1944, a la postguerra espanyola, Ofelia, una nena aficionada als contes de fades, es trasllada amb la seva mare embarassada al Pirineu aragonès. Allà està destinat Vidal, capità de la Policia Armada franquista, nou marit de la mare d’Ofelia i pare del seu futur germà.

El cruel capità Vidal, està destacat en aquell indret per eradicar els últims vestigis de resistència republicana i desitja amb afany que el seu hereu neixi sa i estalvi. Mentrestant l’Ofelia descobreix unes runes antigues on coneixerà un faune que li dirà que ella és la princesa Moanna perdura entre els humans i que el seu poble fa molt temps que espera el seu retorn. Per tal comesa haurà de superar unes probes, concretament tres, ja que aquest és el número perfecte, espiritual i molt recurrent en aquests tipus d’històries, mitjançant les quals podrà demostrar que és digna d’ocupar el lloc que li correspon en el seu món.

La màgia i la crua realitat es barregen al voltant d’Ofelia fins al punt que el propi espectador no encerta a distingir si les peripècies d’aquesta nena són reals o només són fruit de la seva ment i un recurs per fugir de les salvatjades d’un món hostil.

Fantasia i crueltat en una pel·lícula que denuncia la barbàrie de les guerres i reafirma el valor de la imaginació.

 

Indiana Jones y la última cruzada (1989), Steven Spielberg

Aquesta pel·lícula d’aventures, tercera de la saga d’Indiana Jones, és l’exemple cinematogràfic més evident del que és un heroi. En aquesta entrega l’arqueòleg aventurer té com encàrrec anar a buscar el Sant Greal, tot i que la seva intenció personal és trobar al seu pare, que ha desaparegut quan cercava precisament el calze diví. Per trobar-lo haurà de fer com Odisseu, vèncer les temptacions del cant de la sirena, enfrontar-se a monstres i lluitar contra la personificació del mal.

Se segueixen en aquesta pel·lícula, i tot s’ha de dir, de manera magistral, totes les pautes de la mitologia heroica. Des de ben jove l’heroi dona mostres de les seves habilitats portant a terme gestes extraordinàries i que impliquen un gran coratge. Coneix la decepció i el fracàs però no s’acovardeix. Té una sèrie d’atributs físics i temperamentals que el fan fàcilment identificable, si en el cas d’Odisseu era l’astúcia, en el d’Indiana Jones són més visuals, com el fuet, el barret o la cicatriu que porta sota el llavi. És en aquesta tercera entrega on es dona constància dels orígens d’aquest heroi modern i on també coneixem al seu pare, Henry Jones, puntal del seu desenvolupament i que també té els seus atributs: l’erudició, la devoció i la paciència.

Porta a terme un viatge iniciàtic. Junt amb el seu progenitor no deixarà d’aprendre, conèixer i comprendre el món patern que l’anirà apropant a la divinitat. La cerca i la coneixença dels seus orígens l’ajudaran a aconseguir el que tot gran heroi obté com a premi, la immortalitat, per suposat haurà de superar tres proves, casualitats de la vida.

Una pel·lícula d’aventures amb un rerefons mitològic molt marcat i on al final tothom troba el que busca, nosaltres també.

 

Big Fish (2003), Tim Burton

William Bloom torna a casa dels seus pares amb la seva dona per veure al seu progenitor que s’està morint, i reconciliar-se amb ell desprès d’anys sense parlar-se. El motiu d’aquesta discòrdia és que el pare de Will, Edward Bloom, és incapaç d’explicar la seva vida amb una mica de sentit de la realitat.

Des de la seva infància Will ha hagut de suportar les històries fantàstiques que el seu pare ha explicat sobre sí mateix. Ara intentarà conèixer-lo millor, mirant de separar la realitat de la ficció que sempre l’ha envoltat.

Aquesta és la història d’un gran home que no té por de la mort, per això no té por d’arriscar-se, de viure intensament en un món que li queda massa petit.

 

El Mago de Oz (1939), Victor Fleming

És cert que hem dit que no ho faríem, però no ens podem estar de recomanar aquesta magnífica pel·lícula sobre El mago de Oz. I es que aquesta és potser una de les millors adaptacions d’un llibre que s’han dut mai a la gran pantalla.

Ara ja coneixem la història en que està basada i estem preparats per viure-la en imatges. Una pel·lícula plena de color, màgia, acció, música i cançons fantàstiques, però també de moments de terror, escenaris esgarrifosos i situacions extremes. El viatge d’una nena, la Dorothy, que s’adona que l’únic lloc on pot estar segura és a casa amb els seus, i farà tot el que calgui per tornar.

Una aventura meravellosa o es posen de relleu els valors de l’amistat i el treball en equip, i on podrem comprovar que no sempre el que es busca està gaire lluny.

 

Descubriendo Nunca Jamás (2004), Marc Foster

James M. Barrie, autor de Peter Pan, és el protagonista d’aquesta pel·lícula que ens relata el procés de creació d’aquest clàssic de la literatura.

L’escriptor, decebut pel fracàs de la seva última obra, busca inspiració per escriure’n una de nova. Un dia al parc coneix la Sylvia Llewelyn Davies i als seus quatre fills. Comença en aquell moment una gran amistat. Barrie passa moltes estones amb aquesta família, fet que ni la seva dona ni la mare de la Sylvia veuen amb bons ulls. Durant aquell estiu, l’escriptor trobarà la inspiració que li cal per crear la seva gran obra, Peter Pan, que serà considerada, tant llavors com fins ara, un clàssic indiscutible de la literatura universal.

Una pel·lícula encisadora, vitalista i plena d’imaginació.

 

Matrix (1999), Andy & Larry Wachowski

Les referències que es fan en aquesta pel·lícula a les aventures d’Alícia són contínues. L’aparició metafòrica d’un conill blanc que portarà al protagonista, Neo, al “País de les Meravelles” on s’adonarà que tota la seva existència no ha estat res més que una farsa orquestrada per fer-lo servir com esclau. Travessarà el mirall per caure pel cau del conill i despertar de manera traumàtica a la dura realitat. Haurà de tornar a començar de nou, desaprendre el que ha aprés en el món fals que li han posat davant dels ulls per amagar-li la veritat, i assimilar nous coneixements per comprendre i moure’s en aquesta nova realitat. Patirà, com Alícia, una sèrie de metamorfosis que poc a poc el portaran a descobrir-se a sí mateix i el seu potencial. I fins i tot amb un déjà vu, la doble aparició d’un gat, es fa referència a l’evanescència del gat de Cheshire al País de les Meravelles, qualitat que va lligada al somni i a la mort. Paradoxalment, Neo despertarà d’aquest engany gràcies a Morfeo (nom del déu dels somnis a la mitologia grega).

Veurem com Neo és també un heroi. Segons una profecia és l’ésser escollit per alliberar a tota la humanitat d’aquest món esclavitzant, i com a tal haurà de travessar la seva odissea particular abans de portar a terme la tasca per la qual està predestinat. Una més de les reinterpretacions dels mites clàssics que cada època fa per actualitzar-los, entendre’ls i sentir-los més propers.

Matrix va suposar una revolució dins del cinema de ciència-ficció portant a la gran pantalla i barrejant de manera admirable el mite de la caverna de Plató, el “cogito ergo sum” de Descartes i les aventures d’Alícia, aconseguint alhora un producte comercial.

 

The fall. El sueño de Alexandria (2006), Tarsem Singh

Anys 1920, a un hospital es troben Roy Walker, un doble de cinema que ha patit un accident mirant d’impressionar a la seva novia, i Alexàndria, una nena immigrant que té el braç trencat. En Roy li comença a explicar una història sobre cinc personatges que volen venjar-se del governador Odious amb l’ajuda d’un sisè company, el “místic”. Alexàndria va imaginant el que li explica el seu amic i comença a confondre realitat amb ficció. En Roy farà xantatge a la petita: només continuarà amb el seu conte si ella li porta la morfina que calmi el seu estat depressiu.

Les frustracions d’en Roy, que ha descobert que la seva novia l’ha deixat per un actor de cinema, afecten directament a la història, cosa que no agrada a Alexàndria, i mirarà de prendre part a la trama i redreçar-la cap on ella vol.

Una pel·lícula sorprenent i d’una gran bellesa visual sobre l’amistat i la superació de dificultats que semblen inabordables, i sense cap efecte d’ordinador encara que sembli mentida.

 

Los 5.000 dedos del Dr. T (1953), Roy Rowland

Bart Collins és un nen que s’avorreix profundament amb les classes de piano del professor Terwilliker, que el té absolutament atemorit. Durant aquestes classes Bart s’adorm i somia que està presoner al castell del Dr. T, el qual ha hipnotitzat a la seva mare i la utilitza per esclavitzar 500 nens, inclòs en Bart, perquè toquin un piano gegant. Només podran salvar-se de la influencia del terrible Dr. T, amb l’ajut del seu amic, el lampista Zabladowski.

Es tracta d’una pel·lícula d’aventures i musical, on els escenaris onírics, de formes asimètriques i retorçades plenes de colors llampants, són una barreja entre l’expressionisme alemany i el surrealisme dalinià. El seu protagonista, és un nen simpàtic i extravertit que es dirigeix directament a l’espectador, fent-nos partícips de les seves aventures.

Adreçada principalment a un públic infantil, però apta per a tota la família.

 

La ciencia del sueño (2006), Michel Gondry

“Primer posem alguns pensaments a l’atzar, després afegim unes quantes reminiscències del dia barrejades amb alguns records del passat; amor, passions, emocions i totes aquestes –ions, i posem la música escoltada durant el dia, coses que hem vist i també quelcom personal” així es preparen els somnis segons Stephane, el protagonista d’aquesta pel·lícula de Michel Gondry.

Després de la mort del seu pare, Stephane torna a França seguint el consell de la seva mare que li ha trobat una feina a París. Aquest noi que és incapaç de distingir entre somni i realitat ni de controlar la seva imaginació, coneix a la seva veïna, Stephanie, s’enamora d’ella i farà tot el possible per conquerir-la.

Un pel·lícula d’una imaginació desbordant, típica del director francès, autor de títols com ¡Olvídate de mí! o Rebobine por favor. Un viatge fantàstic dins la ment d’un somiador.

 

 

 

En aquest espai reservat per la música us presentem una sèrie de cançons i melodies que serviran de banda sonora al tema plantejat. Com sempre, hem volgut fer una selecció el més variada possible, incloent música per a tots el gustos.

 

Viaje con nosotros (1980), Orquesta Mondragón

La Orquesta Mondragón ens convida a viatjar i a conèixer personatges fantàstics amb una lletra i una música desenfadades i divertides amb aires circenses, en la línia d’aquest grup que barreja música i teatralitat a les seves actuacions.

 

Il ritorno d’Ulisse in patria (1640), Claudio Monteverdi

Aquesta òpera va  ser estrenada a Venècia al 1640. La música és de Claudio Monteverdi i el llibret en italià de Giacomo Badoaro. Considerada com una òpera de l’escola veneciana del segle XVII, es dona més protagonisme als solistes que a les parts corals, pràcticament inexistents.

Està basada en la part final de l’Odissea d’Homer, quan Ulisses (Odisseu) amb l’ajuda de la deessa Minerva (Atenea) arriba a Ítaca, recupera al seu fill Telèmac i aconsegueix venjar-se dels pretendents de la seva esposa, Penèlope, i retrobar-se amb ella. Amb una durada de tres hores, aquesta òpera incorpora escenes de molta intensitat dramàtica que fan paleses les emocions i els pensaments dels personatges, combinades amb un estil recitatiu típic de l’òpera cortesana.

 

Over the rainbow (1930), Judy Garland

Més enllà de l’arc de Sant Martí hi ha un lloc on els somnis es fan realitat. Aquesta magnífica cançó va ser creada al 1930 especialment per ser interpretada per Judy Garland. L’autor de la música és Harold Arlen i la lletra és obra de Yip Harburg. Una de les cançons més representatives del cinema musical i de El mago de Oz en particular. Va estar a punt de ser descartada perquè consideraven de alentia el ritme dinàmic de la pel·lícula, hauria estat un error irreparable.

Over the rainbow va formar part de la vida professional i personal de l’actriu i cantant per la qual va ser escrita, i de les hores ençà ha estat interpretada per nombrosos cantants, grups i músics de tota mena, i també ha estat plagiada en moltes ocasions, per posar un exemple anecdòtic, David Bowie va fer un plagi tan descarat amb el seu Starman, que als seus concerts quan arribava a la tornada de la cançó, el públic l’acabava, cantant Over the rainbow, fins a tal punt que ell mateix la va haver de cantar també.

En general s’han fet versions de tot tipus de música: jazz, pop, blues, rock, samba, música melòdica, electrònica, hawaiana, versions instrumentals de piano, trompeta, i un llarg etcètera. Tot i això, sens dubte, la millor és l’original, la interpretació de Judy Garland.

 

Arabesque 1 (1888), Claude Debussy

Tanqueu els ulls i notareu com us enlaireu de mica en mica, sentireu que podeu volar amb la música de Claude Debussy.

Alguns recordareu sens dubte un fenomenal programa de televisió que es deia El planeta imaginari. Doncs bé, la seva música de capçalera era aquest Arabesque núm. 1 de Debussy, un compositor que amb les seves obres ens inspira un món oníric i fantàstic.

Considerat com un músic impressionista, tot i que ell mateix no hi estava d’acord en fer servir aquest terme, va revolucionar la música europea de finals del segle XIX i principis del XX, prenent unes escales tonals d’influència oriental diferents a les habituals i donant molta importància al clima de la música. D’aquesta manera  aconsegueix crear ambients i percepcions anímiques, emocionals i sensorials.

 

Lucy in the sky with diamonds (1967), Beatles

Aquesta cançó de The Beatles va ser escrita per John Lennon i apareix a l’àlbum Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band

Hi ha infinitat de versions sobre l’origen de la seva lletra, la qual parla d’un viatge, el de la Lucy, a un món de fantasia, amb diamants per un cel de melmelada, on hi ha flors de cel·lofana groga i verda, taxis de paper de diari i moltes meravelles més.

Per una banda, es diu que fa referència a les al·lucinacions que provoquen les drogues, concretament LSD, d’aquí les inicials de la cançó (Lucy, Sky, Diamonds). John Lennon, però, desmentia aquest fet i afirmava haver-se inspirat en un dibuix que el seu fill va fer d’una companya de escola molt amiga seva, la Lucy. Aquest fet va portar a John a dibuixar ell mateix sobre la seva infància, i concretament, sobre imatges que ell tenia al cap de les obres de Lewis Carroll, que el van influir molt per la lletra d’aquesta cançó.

 

El Cascanueces (1891,1892), Piotr Ilich Chaikovski

Ballet que Txaikovski va crear inspirant-se en una adaptació que Alexandre Dumas pare va fer del conte de fades de Ernst Theodor Amadeus Hoffmann, i que és representada habitualment per Nadal.

L’obra en endinsa dins d’un món màgic, el somni d’una nena que viatja a un regne governat per la Fada de Sucre. Amb seu regal de Nadal, un trencanous en forma de soldat, la nena visita aquest lloc fantàstic ple de llaminadures que ballen al ritme d’unes danses representatives de gran part de països del món, i que evoquen aquest indret meravellós on es desenvolupa la major part del conte.

 

 

Aquí us deixem la llista de les recomanacions que hem fet per ordre d’aparició. Recordeu que si vosaltres teniu coneixement d’algun altre llibre, pel·lícula o cançó que tracti el tema, podeu fer la vostra recomanació aquí, al biTer.

Llibres:

Cinema:

Música:

 

SETMANA PAC, calendari d’exposicions

Podeu trobar tots aquest documents exposats a les diferents Biblioteques Públiques de Terrassa dins la Setmana PAC, i agafar-los en préstec. Aquí teniu el calendari d’exposicions.

  • BD2 – 2 de juliol.
  • BD5 – 15 de juliol.
  • BD4 – 22 de juliol.
  • BCT – 29 de juliol.
  • BD3 – 5 d’agost.
  • BD6 – 12 d’agost.

 

Compartiu!
  • Delicious
  • Facebook
  • Google Bookmarks
  • Twitter

    Etiquetes: , , , ,

    One Response to Viatges a llocs fantàstics

    1. Montse on 11 de juliol de 2013 at 23:31

      Extraordinari!!!

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    BCT xarxa

    Biblioteca pública de Terrassa
    Passeig de les lletres, 1
    08221 - Terrassa
    Telf. 937 894 589
    Mail: bctxarxa@terrassa.cat