Ajuntament de Terrassa

Ajuntament de Terrassa

La consciència i els seus fantasmes

7 d'octubre de 2013

 

Cada vegada que actuem, cada decisió que prenem té una conseqüència, marca d’alguna manera l’esdevenir de la nostra vida. Antonio Machado deia: “Caminante no hay camino, se hace camino al andar”, així mateix nosaltres marquem el nostre camí vital a través de les nostres accions. Això succeeix constantment sense que aparentment canviï res al nostre voltant, com si caminéssim per una línia recta. Estem tan acostumats que ni ens adonem d’aquest fet tan important.

Però què passa quan la decisió que prenem és de gran magnitud? És a dir, quan ens plantegem una acció que pugui donar un gir de 180 graus a la nostra vida? I si aquesta decisió implica un gest que va totalment en contra de les nostres conviccions més profundes? Doncs que des d’aquell moment notarem amb més força que mai un pes insuportable, el de la culpa, i la potència del pitjor jutge que puguem trobar, la nostra consciència, que ens torturarà incansablement, ens turmentarà de forma tan tenaç i amb tanta duresa que ens pot portar a la bogeria, a l’al·lucinació, a trobar-nos cara a cara amb els nostres propis fantasmes, fruit de la nostra ment malalta, podrida, insana.

Només tenim dues opcions, o aprendre a viure amb aquesta càrrega o desfer-nos d’ella. Això últim només es pot aconseguir d’una manera: fent una purga, pagant per les nostres faltes. El penediment i l’expiació dels nostres actes seran l’únic remei d’aquests malsons.

Macbeth (1606), William Shakespeare

Potser perquè la vanitat és un dels nostres pitjors pecats. Potser perquè conèixer amb antelació el futur modifica inevitablement el present. O potser sigui una barreja d’ambdues circumstàncies. El fet és que Macbeth va tenir notícia de quin era el seu destí i això va motivar que les seves mans es taquessin de sang, que la seva voluntat el portés a cometre traïció.

Tres bruixes profetitzen a Macbeth que arribarà a ser rei d’Escòcia. Aquest bon auguri fa que converteixi un fet que mai hauria pogut imaginar, ni tan sols desitjar, en quelcom que ha d’aconseguir de forma immediata. Transforma el pronòstic en una necessitat que no pot esperar. Però abans haurà d’encarregar-se de Duncan, el rei vigent.

El crim, la traïció, l’assassinat d’un home; Macbeth ha dut a terme una acció terrible i ho ha d’amagar per evitar el càstig. Però la seva consciència es remou dins seu. La bogeria s’apodera de la seva ment, la culpa és massa pesada, els fantasmes dels morts el turmenten constantment, la sang a les seves mans és cada cop més vermella, cada cop més visible.

Shakespeare és l’autor que millor ha aconseguit retratar els sentiments més execrables de l’ànima humana i Macbeth és un dels exemples més eloqüents.

Casa de W. Shakespeare a Stratford-upon-Avon

El burlador de Sevilla (1630), Tirso de Molina

El mite de Don Juan té els seus orígens literaris en aquesta obra de teatre atribuïda a Tirso de Molina. El personatge dóna tant joc que nombrosos autors li han dedicat un espai a la seva producció literària, entre ells podem trobar a Moliere, Lord Byron, Pushkin, Alejandro Dumas (pare), Espronceda, Baudelaire, Edmond Rostand, i un llarg etcètera. Tots ells han revisat una vegada i una altra el mite d’aquest personatge irreverent, temerari i seductor.

A El burlador de Sevilla y convidado de piedra, Don Juan es dedica a seduir i després abandonar tota mena de dones de qualsevol classe social. A algunes d’elles les enganya amb promeses d’amor incondicional i perdurable; a d’altres fent-se passar per qui no és per accedir amb més facilitat al seu llit. Es tracta de dones sotmeses a una societat masclista, sota el jou d’una cohibició religiosa que les considera únicament esposes i mares, per no dir serves; que no tenen cap dret a gaudir de la seva sexualitat. I es troben amb aquest Don Juan que els descobreix un nou món, una nova experiència de plaer immens. Després d’això no poden deixar-lo marxar, volen que compleixi la seva promesa, volen que continuï donant-los plaer.

Si fos només aquest el “mal” que fa Don Juan, rai; però a més estem davant d’un assassí, d’un home que no té cap respecte per cap llei, ni humana ni divina. Moltes són les advertències que li fan sobre el fet que arribarà el dia en què haurà de passar comptes per les seves accions perverses, però ell se’n fot, només l’interessa gaudir. El termini que li donen per saldar el deute és massa llarg, “¡cuán largo me lo fiais!” diu constantment. El que no preveu és que “no hay plazo que no se cumpla ni deuda que no se pague”.

Don Juan, encisador i terrible alhora, desafia fins i tot als morts, potser per demostrar que res no l’intimida, serà geni i figura fins a la sepultura.

Don Juan Tenorio (1844), José Zorrilla

Estem davant del Don Juan més famós de la literatura. Tanta és la seva transcendència que des de la seva publicació va substituir al No hay plazo que no se cumpla ni deuda que no se pague de Antonio de Zamora, a les representacions teatrals durant les festes de Tots Sants. Aquesta tradició ha arribat fins als nostres dies, tot i que potser una mica malalta, degut a la intrusió detestable d’una festa aliena a la nostra cultura com és la nit de Halloween. Aprofitem des d’aquí per fer una crida a mantenir sense perjudici les nostres tradicions, per Tots Sants: castanyes, panellets i Don Juan!!

A una taverna de Sevilla durant la nit de Carnestoltes, es retroben Don Juan Tenorio i Don Luis Mejía, per determinar qui dels dos és el vencedor de l’aposta que s’havien fet un any enrere. Aquesta consistia a comprovar qui era capaç de guanyar més calés fent més mal, de batre’s en més duels i de seduir a més dones. A la mateixa taverna, amagats sota una màscara, també hi ha el pare de Don Juan, Don Diego, i Don Gonzalo, el pare de Doña Inés, jove novícia a qui han promès en matrimoni amb Don Juan. Ambdós han anat allà per comprovar si els rumors que corren són certs. I sí que ho són, l’aposta està feta, només queda veure qui s’ha endut el gat a l’aigua. No cal dir que Don Juan guanya per golejada, sinó l’obra es diria Don Luis Mejía i no Don Juan Tenorio.

Davant l’evidència, Don Diego renega del seu fill i acorda amb Don Gonzalo trencar el prometatge. Però Don Juan no es desanima, ans al contrari, allà mateix accepta un segon desafiament que li ha fet Don Luis, el d’afegir a la seva llista una novícia que estigui per professar. A més li assegura que de retruc conquerirà també a Doña Ana, amb qui Don Luis està promès.

Aquest autèntic bergant que no té cap respecte ni pel seu pare ni per Déu, no preveu  que ell també pot arribar a ser víctima.

Ara que arriba Tots Sant us recomano que gaudiu d’aquesta meravella del teatre espanyol, a més teniu l’oportunitat de veure-la en la representació que TVE va emetre al 1966 sota la direcció de Gustavo Pérez Puig.

Crim i càstig (1866), Fiódor M. Dostoievski

Rodión Raskólnikov és un estudiant sense recursos  que malviu amb els pocs diners que li envia la seva mare. Quan rep la notícia de l’imminent matrimoni de la seva germana, que se sacrificarà d’aquesta manera pel seu benestar, s’indigna de tal forma que pren una decisió desesperada: assassinar i robar a una vella  i cruel usurera.

Raskólnikov té una peculiar teoria segons la qual la humanitat està dividida en éssers ordinaris i extraordinaris. Aquests últims tenen el dret de cometre crims si això redunda en benefici de la societat, mentre que els ordinaris tenen el deure de reproduir la raça humana i de sotmetre’s a les lleis. Segons el seu punt de vista, matar a la usurera és una acció humanitària. Sent així, es considera a ell mateix com un individu superior.

Però una cosa és pensar-ho i una altra molt diferent és fer-ho. Un cop comés el crim, la consciència es remou dins seu. Raskólnikov cau malalt, la bogeria l’assetja, la por que l’enxampin és insuportable, els remordiments el torturen. I si a això afegim l’aparició del jutge d’instrucció Porfiri Petróvich, que turmentarà psicològicament al protagonista amb la finalitat d’aconseguir la seva confessió, la tensió interna de Raskólnikov es fa insofrible.

Dostoievski ens regala aquesta obra mestra de la literatura universal on fa un minuciós anàlisi psicològic d’un home cercat per la desesperació i la culpa, d’una manera tan extraordinària, que el lector pot sentir a les seves carns l’angoixa del protagonista.

 

El cor delator (1843), Edgar Allan Poe

En aquest relat de Poe ens trobem més o menys amb el mateix escenari. El protagonista comença de mica en mica a madurar la idea de matar un home, sense cap motiu aparent, simplement perquè sí. El fet és que comet el crim i amaga el cadàver.

Fins aquí tot li va rodat, ho ha fet amb calma, amb molta cura de no deixar probes ni taques que el puguin delatar, i fins i tot, quan es presenta la policia, els rep amb tota tranquil·litat i amabilitat. No ha de témer res. Però la consciència, un altre cop, apareix per jugar una mala passada al criminal. Comença a sentir el batec del cor del mort, cada cop més i més fort fins que el porta a la bogeria.

Una història plena de terror i deliri, en la línia de l’autor nord-americà.

Markheim (1885), Robert Louis Stevenson

La lluita entre el bé i el mal es dóna lloc en aquest conte de l’autor escocès R. L. Stevenson. El protagonista, Markheim, és un home convençut que la seva vida està inevitablement formada per una concatenació d’errors. La tarda abans del dia de Nadal visita a un antiquari amb l’excusa de comprar un regal a la seva promesa, però la seva intenció real és la d’assassinar i robar a aquest home.

Immediatament després de cometre el crim, la incertesa comença a assetjar al seu autor. Dubta sobre la decisió que ha pres, sobre la idoneïtat del seu pla, si l’ha sentit o vist algú, si ha deixat cap pista que el pugui delatar. Aquestes vacil·lacions fan que comenci a sentir sorolls i ulls que l’observen. A poc a poc va entrant en un estat de demència insofrible que el porta a imaginar que té una conversa amb el mateix diable.

Aquesta conversa girarà en torn al significat de la bondat i la maldat, de la virtut i el pecat, i farà que Markheim es plantegi la moralitat dels seus actes i que hagi de prendre una decisió crucial.

Los persas (472 a. C.) Esquilo

El rei dels perses, Jerjes, ha portat al seu exèrcit a una guerra per orgull. Vol fer callar a aquells que dubten de la seva capacitat i l’instiguen a demostrar la seva vàlua. El poble persa té totes les de perdre contra els grecs en una lluita per mar, però l’excés de confiança de Jerjes fa que enviï tots els seus vaixells a la desfeta.

Aquesta tragèdia grega comença just després d’aquesta derrota. Un missatger porta notícies de la dramàtica situació de la batalla i de la imminent arribada de Jerjes. És rebut per Atosa, mare del rei, que escolta angoixada el relat. Desesperada, cercant consol i consell, invoca al fantasma del seu difunt marit. Dario recriminarà al seu fill vençut, la seva irracionalitat i el seu menyspreu pels déus, ja que l’únic que ha aconseguit amb això és la còlera divina i la destrucció del poble persa.

Jerjes era el rei d’un poble pròsper, però en comptes de gaudir de la joia d’una vida tranquil·la i fructífera, es va deixar portar per la supèrbia i la insatisfacció. Ara és un rei derrotat, turmentat per la culpa d’haver dut als seus a una mort segura.

Cançó de Nadal (1843) Charles Dickens

Aquesta nadala en prosa, és una de les moltes que Dickens escrivia i llegia en públic per les festes de Nadal. Però és, sens dubte, la més coneguda pels lectors de totes les edats.

L’avarícia desmesurada porta a Ebenezer Scrooge a dur una vida insípida, monòtona, grisa, solitària, envoltada per l’odi a la humanitat i pel menyspreu a l’altruisme i a la germanor que desprenen les festes nadalenques.

Els fets tenen lloc just durant la nit de Nadal. Scrooge rep la visita de quatre fantasmes que canviaran la seva manera de veure i viure el món.

El primer d’ells és el fantasma del seu difunt soci, Jacob Marley, que arrossega les cadenes d’una vida indigna i del penediment per no haver sabut aprofitar millor les delícies de la companyia humana; d’haver-se perdut en l’egoisme i la cobdícia. Aquest li anuncia la visita dels altres tres: el Fantasma del passat, el del present i el del futur. Cadascun d’ells mostrarà a Scrooge una faceta de la seva vida.

Una crítica per remoure consciències que l’autor anglès fa de la revolució industrial, causa del treball sense mesura, de l’alienació de l’individu, de la creació d’una societat egoista i insolidària.

Un altre pas de rosca (1898) Henry James

Una institutriu accepta fer-se càrrec de l’educació de dos germans orfes, en Miles i la Flora, a una mansió victoriana. L’oncle de les criatures li dóna tota la confiança i autoritat, no només perquè els eduqui, sinó també perquè s’ocupi de tot allò que puguin necessitar, amb una única advertència, no el pot molestar per res. Per tant li deixa molt clar que no es tornaran a veure.

Aquesta dona, que ens relata ella mateixa les experiències viscudes en aquella casa, comença a veure els fantasmes de l’anterior institutriu, la senyoreta Jessel, i de l’antic criat del patró, Peter Quint, desapareguts en estranyes circumstàncies i que mantenien entre ells una fosca relació. Donada la seva responsabilitat intentarà protegir als nens de la influència dels fantasmes, amb la convicció que viuen marcats per la vida que portaven quan ells vivien a la mansió.

Fins aquí, sembla una simple història de fantasmes sense res d’especial, però Henry James no pretenia quedar-se a la superfície, d’aquí que volgués donar, com indica el títol, un altre pas de rosca al seu relat, i si gratem una mica, trobarem una explicació força tèrbola del que realment s’esdevé dins la ment d’aquesta institutriu.

Una dona de baixa condició social, filla d’un sacerdot anglicà, marcada per una educació i una moral molt estrictes, queda impressionada, per no dir enamorada, d’un home que confia a la seva cura als seus nebots.

El sentit de la responsabilitat barrejat amb un seguit de circumstàncies desconcertants, deixarà una profunda petjada a la ment impressionable de la institutriu, i farà que la seva consciència quedi afectada.

Ens trobem davant d’un relat de fantasmes o, en canvi, es tracta de l’anàlisi psicològica d’una dona mentalment desequilibrada?

Divina comedia (1304-1321) Dante Alighieri

Aquest poema èpic ens narra el viatge d’una ànima des de la perdició fins a la salvació. Dante en primera persona ens descriu la seva visita a l’Infern, al Purgatori i al Paradís.

Ell era una ànima perduda, veient que irremissiblement anava cap a la condemnació eterna, Beatriu, la seva amada ja morta, demana a Déu que li sigui permès mostrar a Dante què l’espera més enllà de la mort.

Déu envia a Virgili, el poeta llatí a qui Dante admira per sobre de tots, perquè li serveixi de guia. Amb ell caminarà pels nou cercles de l’Infern en forma de con invertit, veient el sofriment dels pecadors, fins a arribar al seu punt més profund on hi ha Llucifer.

Ascendirà pel Purgatori, on serà marcat amb els set pecats capitals dels quals s’haurà de redimir a cadascuna de les set cornises, amb la finalitat d’aconseguir la purificació. Per últim, visitarà el Paradís, ja sense la companyia de Virgili, però sí amb la de Beatriu, que el guiarà pels nou cels que el componen, on Dante comprendrà el sentit de la vida i alliberarà la seva ànima de tot allò que és superflu.

L’autor mostra els pecats de la seva època i per extensió de la nostra, amb aquest viatge místic dins d’aquesta obra imprescindible de la literatura universal. La seva vigència i el seu valor encara perduren. El lector no pot deixar passar l’oportunitat d’apropar-se a aquesta obra a la qual Dante va dedicar gran part de la seva vida.

Museo Casa di Dante a Florència

Tomba de Beatrice Portinari a l’església de Santa Margherita dei Cerchi (Florència)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Dediquem aquest apartat a recomanar-vos unes quantes pel·lícules sobre el tema que hem desenvolupat. Veurem com s’ha tractat el sentiment de la culpa i les seves conseqüències a la gran pantalla.

 

Antes que el diablo sepa que has muerto (2007), Sidney Lumet

Amb el títol d’un antic brindis irlandès “May you be in heaven half an hour, before the Devil knows you’re dead” Sidney Lumet ens presenta aquesta història de dos germans desesperats econòmicament que decideixen donar un cop d’efecte a les seves vides.

Andy Hanson és un home amb problemes conjugals, addicte a les drogues i que vol viure per sobre de les seves possibilitats, això l’ha dut a cometre desfalc a l’empresa on treballa i a trobar-se en un carreró sense sortida. Hank Hanson, el germà petit, ofegat pels deutes, divorciat, ha de mantenir la pensió d’una filla a qui no vol defraudar. Tots dos acorden dur a terme un atracament a la joieria dels seus pares. Però les coses no sempre surten com estava previst.

Lumet ens endinsa en una espiral narrativa. Mostrant-nos la trama des de tots els punts de vista aconsegueix atorgar a la pel·lícula una visió intimista de les tenses relacions d’aquesta família, sense perdre el ritme dinàmic i el suspens.

 

Delitos y faltas (1989), Woody Allen

Judah és un prestigiós oftalmòleg que vol abandonar a la seva amant, però ella l’amenaça de destruir el seu matrimoni i la seva reputació. Amoïnat i instigat pel seu germà, troba que l’única solució és assassinar-la.

Per altra banda, Clifford és un director de documentals que es veu obligat a rodar una pel·lícula sobre el seu pretensiós cunyat, i que s’enamora d’una de les col·laboradores en el rodatge, plantejant-se així divorciar-se de la seva dona.

Woody Allen fa una particular adaptació del Crim i càstig de Dostoievski en aquesta fantàstica pel·lícula on ens mostra els dilemes morals dels seus protagonistes.

Match point (2005), Woody Allen

Chris Wilton és un professor de tenis que dóna classes a Tom Hewett, un jove de l’alta societat anglesa. Es fan amics i Chris es promet amb Chloe, la germana de Tom. Però la cosa canvia quan coneix a Nola Rice, la jove i sensual companya sentimental del que serà el seu cunyat.

Chris es debat entre la passió i l’ambició. Es troba en una situació en què haurà de decidir sobre el seu destí, això farà que dugui a terme accions desesperades que influiran de manera definitiva en la seva vida i en la de la gent que l’envolta.

Woody Allen va revisar anys després el seu propi treball (Delitos y faltas) i ens va deixar aquesta joia cinematogràfica, un thriller amb un argument brillant i un final sorprenent.

¿Qué fue de Baby Jane? (1962), Robert Aldrich

El director Robert Aldrich va atrevir-se a ajuntar en una mateixa pel·lícula a Bette Davis i Joan Crawford, la jugada li va sortir rodona. De tothom era coneguda l’animadversió que aquestes dues actrius sentien l’una vers l’altre.

Jane i Blanche Hudson van ser famoses al món de l’espectacle en diferents moments de les seves vides, però la seva fama es va desenvolupar de manera molt dispar per a cadascuna d’elles. Mentre que Blanche es va convertir en una actriu d’èxit, Jane va caure en l’oblit del públic. Després d’un misteriós accident de cotxe, Blanche queda invàlida i Jane es veu obligada a tenir cura d’ella.

La frustració i un sentiment de culpa reprimit fan que Jane turmenti constantment a la seva germana, que alhora també pateix les conseqüències de la seva mala consciència.

Quan Bette Davis va ser nominada a l’Oscar a la millor interpretació femenina pel seu paper de la macabra i grotesca Jane Hudson, els nivells d’enemistat d’ambdues actrius van arribar a les seves cotes més altes. Per part de Davis llençant perles contra Crawford com “no m’hi pixaria a sobre encara que estigués cremant” o “ha anat al llit amb totes les estrelles de la MGM menys amb Lassie”, i d’altres encara més punyents. Per part seva, Crawford va fer tot el possible per evitar que donessin l’Oscar a la seva rival, evitant així que es convertís en la primera actriu a guanyar tres estatuetes a la millor interpretació femenina.

Una pel·lícula on la tensió es palpa, l’odi es respira. Aldrich ens mostra amb rotunditat la violència i la immoralitat amb aquesta història que desprèn crueltat i martiri a cada fotograma.

 

Mulholland Drive (2001), David Lynch

Us agraden els trencaclosques? Si és així, gaudireu de valent. David Lynch, en la seva línia, ens presenta una trama enigmàtica. Una dona que ha patit un accident de cotxe s’amaga en una casa. Allà coneixerà a la Betty que ha arribat a Los Ángeles amb el somni de convertir-se en una gran actriu i que viu a la casa que li ha deixat la seva tieta. Juntes intentaran descobrir quina és la vertadera identitat d’aquesta dona que es fa dir Rita.

Però en realitat es tracta d’un malson, el de la Diane, que per fugir del sentiment de culpa, experimenta el que en psicologia s’anomena fuga dissociativa, és a dir, un mecanisme de defensa que provoca un trastorn en el funcionament de la memòria causat per una terrible experiència.

Així doncs, tota la pel·lícula gira en torn a aquesta vivència traumàtica. David Lynch, com ja va fer a Carretera perdida, desmunta la trama tal com es troba a la ment de la protagonista, i ens la presenta afegint flashbacks i pistes simbòliques que ens serviran per encaixar els fets d’una manera coherent.

Anticristo (2009), Lars von Trier

El petit Nick pateix un accident mortal mentre els seus pares fan l’amor. El dolor per la pèrdua fan que la dona caigui en un estat de depressió molt profund del que cap tractament pot treure-la. Desesperat, el seu marit, psicòleg, decideix fer-se càrrec de la seva recuperació.

Tots dos se’n van a Edèn, una cabana enmig del bosc, on ella s’havia desplaçat l’estiu anterior amb el seu fill per escriure una tesis sobre el feminicidi. El seu marit pretén fer una teràpia de xoc, ja que aquest lloc és el que produeix més por a la seva dona.

Una història on s’exploren la culpa i el dolor, la combinació de tristesa i horror que porta a la bogeria. Imatges de gran bellesa i alhora de perversitat absoluta. Sexe, crueltat, violència, una barreja colpidora que no us deixarà indiferents.

 

 

 

 

 

En aquest espai reservat per la música us presentem, com ja és habitual, una sèrie de cançons i melodies que serviran de banda sonora al tema plantejat.

 

Macbeth (1846), Giuseppe Verdi

Aquest Macbeth basat en l’obra de Shakespeare, és la primera de les adaptacions que Verdi va fer de les obres de l’autor anglès i de la que estava més satisfet. Amb llibret de Francesco Maria Piave i Andrea Maffei, es va estrenar al 1846 al Teatro della Pergola de Florència.

Gran admirador de l’obra shakespeariana, Verdi considerava que Macbeth era una de les millors tragèdies mai escrites i va intentar construir amb ella un autèntic drama musical lluny dels estàndards habituals de l’òpera italiana.

Don Giovanni (1787), Wolfgang A. Mozart

Amb llibret de Lorenzo da Ponte i música de Wolfgang A. Mozart, l’òpera Don Giovanni està dividida en dos actes. Considerada un dramma giocoso, barreja elements còmics, dramàtics i sobrenaturals.

Està basada en l’obra No hay plazo que no se cumpla ni deuda que no se pague de Antonio de Zamora, portant el mite de Don Juan al terreny musical. És la setena òpera més representada a tot el món, i la tercera de Mozart després de La flauta màgica i Les noces de Fígaro.

A la luz de un candil (2001), Malevaje

Us portem aquest tango que va néixer al 1927 amb música de Carlos Vicente Geroni Flores i lletra de Julio Navarrine. Ha estat interpretat per nombrosos artistes entre els quals es troba, per suposat, Carlos Gardel. Aquí en canvi, us el presentem de la mà del grup madrileny Malevaje, dins del recopilatori Discografía básica, però que va ser inclòs inicialment al seu primer àlbum Tangos del 1985.

Tracta d’un home que, incapaç de suportar el pes de la culpa, s’entrega voluntàriament a la policia després d’assassinar a la seva xicota perquè l’ha enganyat amb el seu millor amic.

The tell-tale heart (2003), Lou Reed

Lou Reed inclou aquest The tell-tale heart en dues parts al seu àlbum conceptual The raven, on relata mitjançant la paraula i la cançó alguns contes i poemes d’Edgar Allan Poe.

El cantautor de Nova York compta per aquest treball amb la col·laboració de tot un seguit d’artistes convidats, com els cantants David Bowie i Antony Hegarty (vocalista del grup Antony and the Johnsons), i els actors Steve Buscemi i Willem Dafoe.

Wrong (2009), Depeche Mode

El sentiment de culpa és un dels més autodestructius que existeixen, a poc a poc ens tanca dins d’un cercle d’autocrítica, en un estat de malestar físic i mental, del pessimisme més absolut.

Aquesta cançó del grup britànic Depeche Mode, parla just d’aquesta negativitat. Quan hom arriba a creure que tot a la seva vida és un error i que qualsevol decisió o acció que dugui a terme el portarà irremeiablement a cometre una altra equivocació, el que es pot esperar és només patiment i desconsol.

The turn of the screw (1954), Benjamin Britten

Aquesta adaptació de la novel·la de Henry James és una òpera moderna en un pròleg i dos actes, amb música de Benjamin Britten i llibret en anglès de Myfanwy Piper. Es va estrenar el 14 de setembre de 1954 al Teatre La Fenice de Venècia, dins dels actes de la Biennale.

Cada escena de l’òpera va precedida d’una variació d’un tema dodecafònic, que és un tipus de música atonal creada pel compositor Schönberg. Gràcies a aquestes variacions Britten aconsegueix donar, en molts moments de la seva òpera, una immensa sensació d’angoixa.

 

Aquí us deixem la llista de les recomanacions que hem fet per ordre d’aparició. Recordeu que si vosaltres teniu coneixement d’algun altre llibre, pel·lícula o cançó que tracti el tema, podeu fer la vostra recomanació aquí, al biTer.

Llibres:

Cinema:

Música:

 

SETMANA PAC, calendari d’exposicions

Podeu trobar tots aquest documents exposats a les diferents Biblioteques Públiques de Terrassa dins la Setmana PAC, i agafar-los en préstec. Aquí teniu el calendari d’exposicions.

  • BD3 – 7 d’octubre
  • BD4 – 14 d’octubre.
  • BCT – 23 d’octubre.
  • BD6 – 4 de novembre.
  • BD2 – 14 de novembre.
  • BD5 – 27 de novembre.
Compartiu!
  • Delicious
  • Facebook
  • Google Bookmarks
  • Twitter

    Etiquetes: , , , ,

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    BCT xarxa

    Biblioteca pública de Terrassa
    Passeig de les lletres, 1
    08221 - Terrassa
    Telf. 937 894 589
    Mail: bctxarxa@terrassa.cat