Ajuntament de Terrassa

Ajuntament de Terrassa

Desitjos i pactes no desitjats

7 de gener de 2014

 

Donem la benvinguda a un nou any. Com sempre, ho fem carregats de bons propòsits i, sobretot, demanant un desig. Perquè, no ho podem amagar, la insatisfacció és un dels nostres pecats inconfessables. Sempre hem tingut desitjos, mai no en tenim prou, som insaciables. A més a més som impacients, no només desitgem sinó que el que desitgem ho volem ja.

Però no podem assolir tot el que ambicionem de forma immediata, sense cap esforç, tot té un preu. No hem de pretendre aconseguir tot ara sense donar res a canvi. Per tant, abans de demanar un desig hem de tenir molt clars alguns petits detalls: primer de tot, què és el que realment desitgem? i després, però no menys important, què estem disposats a donar a canvi?

Abans de respondre a aquestes preguntes, donem un cop d’ull a uns quants clàssics que potser ens poden ajudar a tenir més clars els nostres propòsits i ens serviran d’exemple per no caure als paranys de la nostra cobdícia.

L’exemple més clar el trobem al mite fàustic. Faust va ser un personatge real, probablement el seu nom era Georgius Faustus i va néixer cap al 1480 a la ciutat alemanya de Knittlingen. Sembla que aquest Faust era un gran mag que coneixia totes les ciències hermètiques, inclosa l’alquímia, i es feien sobre ell tota mena d’especulacions: que havia fet un pacte amb el diable per aconseguir les seves habilitats a canvi de la seva ànima, que anava sempre acompanyat de dos gossos que eren dimonis, i tafaneries d’aquest tipus.

Com no podia ser d’una altra manera, la literatura ràpidament va fer seva aquesta llegenda en nombroses obres, aquí però en destacarem unes quantes per veure com aquest mite ha anat evolucionat i adaptant-se a les successives èpoques que ha viscut, per constatar que, en definitiva, potser no hem canviat tant.

Historia del doctor Johann Fausto (1587), Anónimo (ed. Spies)

El primer Faust de la literatura és d’autoria anònima. Tracta del pacte que el doctor Fausto, conegut mag i nigromant, fa amb el Diable perquè el serveixi en tot allò que desitgi fer i saber durant un període de vint-i-quatre anys. A canvi, un cop passat aquest temps, ell li ha de donar la seva ànima.

Tots els capricis i vicis del seu protagonista es relaten amb tot detall, cada cop més curiós, sempre una mica més ambiciós, cada vegada més delirant. Johann Fausto, que durant aquest temps oscil·larà entre els seus excessos i el remordiment sense arribar mai a penedir-se, anirà apropant-se més i més ineludiblement a la seva destrucció.

Aquesta versió és coneguda com el Faust de Spies, ja que va ser l’editor Johann Spies qui la va publicar per primera vegada al 1587, segur que seria un èxit rotund.

 

La trágica historia de la vida y muerte del doctor Fausto (1604), Christopher Marlowe

I tant ho va ser que poc després, al 1604, fou Christopher Marlowe qui va adaptar aquest mite al teatre. La història segueix més o menys la mateixa línia que la del seu predecessor. L’autor compara al protagonista amb Ícar, qui per voler anar massa alt, va apropar-se al sol que va desfer la cera de les seves ales fent-lo caure al mar. Així mateix, Faust, pel seu afany de coneixement, arriba a fer un pacte amb el diable Mefistòfil, provocant així la seva pròpia perdició.

Marlowe era l’autor ideal per fer aquesta adaptació, de fet ell era considerat més dolent que el dimoni. Va estar al servei de la corona britànica però més tard va ser tingut per traïdor i se’l va acusar d’assassinat, espionatge, ateisme i, fins i tot, de sodomia. Si teniu l’oportunitat de llegir quelcom sobre la seva vida, no la perdeu. És també un dels noms que actualment es tenen en compte com a possibles autors reals de les obres de Shakespeare.

 

Fausto (1807/1832), Johann Wolfgang von Goethe

Ja hem vist com aquestes adaptacions es fan ressò de la llegenda entorn del personatge de Faust. Però és Goethe qui l’eleva al seu més alt nivell. No sense motiu és una de les obres més importants de la literatura universal. Inspirada més directament en el Faust de Marlowe, aquesta està dividida en dues parts ben diferenciades, la primera d’elles va veure la llum al 1807, i no va ser fins molts anys després, al 1832, que Goethe no va acabar de treballar en la segona.

Aquest Faust és sobretot un home d’acció. Trobem a un ancià que, després de dedicar la vida sencera a l’estudi i al coneixement absolut, s’adona que realment no ha viscut; manca d’experiència vital, i davant la impossibilitat de posar remei, perquè ja és massa vell, decideix acabar amb el seu patiment.

L’obra comença amb una aposta entre Déu i Mefistòfil. Tots dos discuteixen sobre la insaciabilitat humana, mentre Déu assegura que l’home no ho és d’insaciable, Mefistòfil sosté el contrari, posen com a exemple a Faust i aposten la seva ànima.

Mefistòfil es presenta davant Faust, que està a punt de suïcidar-se, i li ofereix també un pacte: retornar-li la joventut i ser el seu esclau per tot allò que desitgi. Però si arriba un moment en què se sent satisfet, Faust haurà de lliurar-li la seva ànima en l’altra vida, convertint-se ell en esclau de Mefistòfil. Evidentment, Faust signa el pacte, i ho fa amb la seva sang. Un cop torna a ser jove, no l’amoïna gens la mort, només pensa a gaudir d’aquesta segona oportunitat que li han regalat per fer les coses d’una altra manera.

Però no tot és tan bonic com sembla, fer tractes amb el Diable té un gran perill, i és que el Diable mai surt perdent. Faust s’ha venut l’ànima i, encara que només l’ha d’entregar al final de la seva vida, ja no és seva, i això comporta una conseqüència que no havia previst: quan hom es ven l’ànima queda despullat de moral i de valors. El seu únic objectiu és aconseguir allò que vol, tant se val el mal que faci pel camí a d’altres o a ell mateix.

Goethe va dedicar bona part de la seva vida a donar forma a aquesta joia de la dramatúrgia alemanya i universal, i no estaria de més que nosaltres li dediquem un bocí del nostre temps, us puc assegurar que no serà temps perdut.

Doktor Faustus (1947), Thomas Mann

Després de Goethe, el mite fàustic es tornava a revisar, una vegada i una altra, fins que, al 1947, Thomas Mann va publicar el seu Doktor Faustus. Amb el subtítol La vida del compositor alemán Adrian Leverkühn contada por un amigo, l’autor fa això, narra la biografia d’aquest personatge fictici inspirant-se d’una banda en alguns aspectes de la vida del filòsof Friedrich Nietzsche, d’una altra en el pensament estètic del també filòsof Theodor W. Adorno, i també en la tècnica de composició i teoria musical dodecafònica del compositor Arnold Schoenberg, a qui no li va agradar gaire que Mann desplacés la seva autoria cap al protagonista d’aquesta obra, i no es va aturar fins a aconseguir que l’escriptor afegís una nota aclaridora al final del volum.

En aquesta novel·la, considerada per alguns com la millor del segle XX, Mann fa un paral·lelisme entre el seu personatge i la nació alemanya. El primer es ven l’ànima al diable per aconseguir superar-se en el seu art; la segona, s’ha venut al nazisme a canvi d’un període de glòria a la història; període que ja se sap com va acabar, perquè aquests pactes no poden acabar bé.

 

Monument en memòria de les víctimes de l’holocaust. Berlín. Peter Eisenman i Buro Happold

 

El retrat de Dorian Gray (1890), Oscar Wilde

Aquesta és la primera i única novel·la de l’escriptor i dramaturg irlandès, on reprèn el tema fàustic. Ens narra la història de Dorian Gray, un jove de gran bellesa, a qui el seu amic pintor Basil Hallward li fa un retrat. Un dia, mentre està posant pel quadre, es presenta a l’estudi un altre amic del pintor, lord Henry Wotton, que queda meravellat per la bellesa del jove. Dorian també queda impressionat per les idees hedonistes de lord Henry. Segons ell, l’únic important a la vida és la bellesa i l’entrega absoluta als plaers.

Influenciat per aquestes idees, Dorian Gray, en veure el retrat acabat, queda hipnotitzat per la seva pròpia imatge i formula un desig: poder mantenir-se sempre tan jove com ara i que sigui el retrat el que envelleixi per ell; per aconseguir-ho està disposat, fins i tot, a lliurar l’ànima.

De la mà d’aquest nou amic, Dorian Gray s’entrega completament als plaers, a viure la vida intensament i a gaudir de tot allò que li ve de gust. La seva ànima, tal com ell ha desitjat, s’ha quedat al quadre, i és el quadre el que pateix les marques de l’edat i dels actes del seu propietari, qui, entregant l’ànima, s’ha convertit en un individu amoral. S’ha entregat al plaer pel plaer fins a les últimes conseqüències. Com Narcís, s’ha ofegat en la seva pròpia imatge.

Aquesta novel·la està plena d’enginy, de frases lapidàries i punyents. La seva publicació i l’homosexualitat d’Oscar Wilde, van escandalitzar la societat puritana de l’època, començant una persecució sense treva de l’autor, qui va ser condemnat a treballs forçats al 1895.

 

Casa d’Oscar Wilde a Londres

 

El mestre i Margarida (1966) Mikhaïl Bulgàkov

Si bé Bulgàkov va treballar des de 1928 en aquesta novel·la, escrivint i cremant manuscrits, reescrivint-los i perfeccionant-los fins quatres setmanes abans de la seva mort, aquesta no va ser publicada fins al 1966. Molts fragments, però, van ser prohibits pel règim soviètic, i la novel·la sencera va haver de sortir a la llum clandestinament. L’autor no la va veure mai publicada.

El Diable, disfressat del mag Voland, arriba al Moscou soviètic de finals dels anys 30 del segle XX amb el seu seguici compost per: Koròviev (sobrenomenat Fagot), un gat negre molt trapella i xerraire que es diu Hipopòtam, el dimoniet Asasel i la bella Guel·la. Comencen a provocar situacions caòtiques, absurdes i força divertides en una comunitat d’artistes i funcionaris. S’introdueixen a les seves vides i posen de manifest la supèrbia i cobdícia dels seus membres, que un per un acaben per ser portats al manicomi amb atacs de bogeria per la incomprensió dels esdeveniments.

En aquest manicomi trobem al mestre, que ha perdut la raó pel rebuig d’un editor en mostrar-li el llibre que acaba d’escriure, que tracta sobre Ponç Pilat i l’últim dia de Jesucrist. Fragments d’aquest llibre, que el mestre crema en la seva desesperació, es barregen a la trama de la novel·la. Aquest mestre està enamorat de Margarida, una dona casada amb un home adinerat.

Margarida, que correspon a aquest amor, viu atrapada en un matrimoni infeliç i desesperada perquè no sap on està el seu enamorat. Està disposada a qualsevol cosa per recuperar al seu amant i és capaç de renunciar a la vida acomodada que té per viure amb ell per sempre.

Com podeu comprovar, es donen els requisits idonis perquè el diable es presenti a Margarida, i així ho fa. Què passarà? és quelcom que hauríeu d’esbrinar vosaltres mateixos, us garanteixo una molt bona estona.

 

El monje (1796), Mathew G. Lewis

Al 1796, Matthew G. Lewis, publica la seva primera obra, per la qual serà conegut a partir d’aquell moment com Monk Lewis. És alhora una de les més significatives del gènere gòtic i sens dubte la més escandalosa i transgressora pel tema tractat i l’erotisme que desprèn.

La trama se situa a Madrid, on Ambrosio, abat d’un monestir caputxí, exemple de santedat i admirat pels seus sermons, és temptat pel seu ajudant, el novici Rosario, que en realitat és Matilde, una bella jove amb un cos voluptuós. A parir d’aquell moment, el sant Ambrosio es converteix en un home luxuriós, completament entregat als plaers de la carn i capaç de fer qualsevol cosa per gaudir-ne.

Ens trobem davant d’una novel·la plena de conspiracions, crims passionals i luxúria, passadissos secrets, calabossos, criptes fosques, ombres, fantasmes i, per suposat, pactes amb el diable; en fi, tots els elements propis de la literatura gòtica amb una crítica mordaç de la Inquisició espanyola.

 

Melmoth el errabundo (1820), Charles Maturin

John Melmoth va fer un pacte amb el diable per l’eternitat, però ja està cansat d’aquesta vida i busca algú que el rellevi de la seva càrrega. Recorre el món buscant una víctima suficientment ambiciosa o tan desesperada que sigui capaç de caure a la temptació d’una existència perpètua i d’uns poders sobrenaturals.

La cerca de Melmoth serà àrdua, anirà a una illa semi deserta, baixarà a les masmorres de la Inquisició espanyola, es colarà dins les cel·les d’un manicomi. No deixarà racó per explorar ni ànima per temptar.

Patirà eternament les conseqüències dels seus actes, el rebuig i la por de tots aquells que coneixen la seva culpa i les seves intencions. La cerca constant i el desarrelament, la manca d’estimació i companyia dels seus semblants, seran ferides que deixaran una profunda petjada a la seva ànima ja esgotada.

Quan ja semblava que la narrativa gòtica era aigua passada, va publicar-se aquesta obra del predicador i escriptor irlandès Charles Maturin. Aquest cant del cigne de la novel·la gòtica va posar el perfecte fermall d’or al gènere.

Hem pogut veure com és d’evident la transcendència que el mite fàustic ha tingut a la literatura i per acabar ens agradaria esmentar tres petits contes que tracten aquest tema dels desitjos i les seves conseqüències.

El diablo de la botella (1891), de Robert Louis Stevenson

Tracta sobre una ampolla que té la facultat de concedir qualsevol desig, excepte la vida eterna; però hom s’ha de desfer d’ella abans de morir, si no la seva ànima queda condemnada a l’infern per tota l’eternitat, i a més s’ha de vendre per menys diners del que va costar.

 

La pata de mono (1902), William W. Jacobs

En aquest clàssic de la narrativa de terror és una mà de mico la que té la capacitat de concedir tres desitjos. Però hom ha de saber del cert què desitja i, el que és més important, com ho demana, perquè com podran comprovar els propietaris de la mà, les conseqüències poden ser catastròfiques.

 

La dama de piques (1833), Alexandr Puskin

La comtessa Anna Fedótovna coneix el secret de com guanyar a les cartes. Les males llengües diuen que el va aconseguir quan era jove, de mà del comte Saint-Germain, sota estranyes circumstàncies.

Hermann és un jove oficial d’enginyeria amb pocs recursos econòmics, és ambiciós però prudent, i concep la idea de fer-se amb el secret de la comtessa. El que no sap és que sempre resulta perillós jugar amb forces desconegudes.

 

Ja hem vist què podem esperar si tractem amb el diable, si som massa ambiciosos. Segurament ens direu que això de pactar amb el diable són coses que només passen als llibres. Potser si, però, no creieu que el que ara mateix estem patint són les conseqüències d’haver-nos venut l’ànima?

Hem desitjat massa, i ara hem de pagar el deute per aconseguir tot allò que hem volgut. El “diable” ens ha fet creure que ho podíem obtenir fàcilment, ens ha temptat perquè coneix els nostres punts febles, i hem caigut de quatre grapes a les seves urpes.

Com diu la dita: El dimoni, sap més per vell que per dimoni. Siguem nosaltres també més savis, la manera és aprendre dels clàssics que són una font d’aprenentatge continu. Si ho féssim, no cauríem en aquests paranys dels nostres propis defectes. Potser a partir d’ara ens plantegem amb més deteniment quins són realment els nostres desitjos i què som capaços de fer a canvi d’aconseguir-los. Si tenim ben clar que no hem de sacrificar l’indispensable en l’esperança d’obtenir l’innecessari, potser les nostres ambicions seran més raonables i les conseqüències no seran tant nefastes.

 

 

 

Dediquem aquest apartat a recomanar-vos unes quantes pel·lícules que tracten sobre el mite fàustic i els pactes amb el diable.

Fausto (1926), Friedrich W. Murnau

Aquesta meravella del cinema mut porta el mite de Faust a la gran pantalla. Els efectes especials, increïbles a la seva època, i l’ús que Murnau fa del blanc i negre, jugant amb els ombres i la llum, aconsegueixen afegir terror i dramatisme a les seves imatges.

En aquesta versió del director alemany, Faust sacrifica la seva ànima a Mefistòfil a canvi de què li concedeixi la capacitat de lliurar als seus conciutadans d’una pesta fulminant que assola la ciutat i que, com no podia ser d’altra manera, el mateix Mefistòfil ha provocat.

Fausto (2011), Aleksander Sokurov

Amb unes bellíssimes qualitats estètiques i una fotografia més que remarcable, jugant amb deformacions de la imatge per donar la sensació d’estar com en un somni, Alexander Sokurov porta el Faust de Goethe al cinema.

Encara que no afegeix res de nou al tema i l’argument ha patit alguns canvis, sobre tot cronològics, respecte al l’obra de la que beu, l’essència és la mateixa i el seu Mefistòfil, extraordinari.

Good (2008), Vicente Amorim

En aquesta pel·lícula, protagonitzada per Viggo Mortensen, es veu clarament a què es refereix Thomas Mann. Com el seu protagonista, amic d’un jueu, es deixa portar a poc a poc per un corrent que té cada vegada més adeptes, com es deixa enlluernar pels afalacs i confiança que rep per part de càrrecs importants dins de l’organigrama nazi i acaba formant part d’aquesta atrocitat.

Sota el subtítol: un hombre decente también puede formar parte del horror, veiem com aquest home decent es ven al nazisme només perquè donen pàbul a la seva vanitat.

Capitalismo: una historia de amor (2009), Michael Moore

Com acostuma a fer, Michael Moore posa el dit a la nafra. En aquest documental ens mostra com el diable ha fet servir les seves armes per enlluernar-nos, i amb enganys i ajudat per la nostra cobdícia, ens ha fet vendre-li l’ànima.

Una mirada crítica al capitalisme que ens porta cap a l’origen d’aquesta crisi econòmica que estem patint, a fer-nos veure quin és el preu que estem pagant pel nostre amor vers al consumisme desmesurat.

 

El retrato de Dorian Gray (1945), Albert Lewin

Basada en la novel·la homònima d’Oscar Wilde, la trama és la mateixa: el jove Gray queda enlluernat per la seva pròpia imatge i formula un desig fatal, el de l’eterna joventut.

Cal destacar com Lewin juga amb el color de les imatges. Si bé tota la pel·lícula és en blanc i negre, les escenes on es mostra el quadre són en color, la qual cosa dóna més força al retrat i ens mostra amb major claredat la seva metamorfosi. Al principi els tons usats són més foscos i sobris, el que provoca que l’ús del color passi gairebé desapercebut per a l’espectador. Però a mesura que la corrupció es va apoderant de la tela, els colors es tornen més vius i virolats, i l’efecte és més impactant.

La semilla del diablo (1968), Roman Polanski

Rosemary i el seu marit Guy Woodhouse es traslladen a viure a un edifici de Manhattan, el mític Dakota. Allà coneixen als Castevet, un matrimoni d’ancians que els omplen d’atencions. Les cosses els comencen a anar bé i es plantegen tenir un fill. Però un seguit d’estranys esdeveniments fa que Rosemary comenci a sospitar de les intencions dels seus veïns i a tenir mals pressentiments sobre el seu embaràs.

Tot un clàssic del cinema de terror, basat en la novel·la Rosemary’s baby d’Ira Levin, i que a Espanya es va traduir com La semilla del diablo.

El corazón del ángel (1987), Alan Parker

Harry Angel és un detectiu contractat per un misteriós client, anomenat Louis Cyphre, perquè trobi a Johnny Favourite, amb qui vol saldar un deute contret anys enrere.

Harry es trobarà dins d’un malson amb implicació de la màgia negra i el vudú. Una per una van apareixent mortes totes les persones que el poden ajudar a respondre les seves preguntes: qui és Johnny Favourite? On el pot trobar? i, el més importat, qui és el seu client?

Intriga, tensió i terror en una pel·lícula de cinema negre amb un final sorprenent. Us deixem aquesta escena perquè aneu fent boca.

El imaginario del Doctor Parnassus (2009), Terry Gilliam

El circ ambulant del Doctor Parnassus ofereix un espectacle insòlit, un viatge més enllà de la realitat gràcies a un mirall màgic.

Fa molts anys el doctor va fer un pacte amb el diable per aconseguir la immortalitat i uns poders extraordinaris, a canvi ell li ha de donar qualsevol fill que tingui quan arribi als setze anys. El doctor té una filla i el moment ja ha arribat, ara només li queda una solució, fer un altre pacte que pugui anul·lar l’anterior.

La mort sobtada de l’actor Heath Ledger a mig rodatge de la pel·lícula, va fer que Terry Gilliam s’hagués d’esprémer el cervell per poder acabar-la. El resultat és màgic.

La dama blanca (1949), Thorold Dickinson

Basada en el relat d’Alexandr Puskin La dama de piques. No podeu perdre l’oportunitat de veure aquesta meravellosa versió cinematogràfica, on el director Thorold Dickinson fa gala del seu talent com a director.

Les atmosferes malaltisses i irrespirables, el caràcter maligne d’alguns personatges, la creixent sensació de bogeria del seu protagonista i de la mateixa situació, la forta càrrega psicològica que envolta cada seqüència, fan que s’aconsegueixi un ambient de tensió proper al terror.

Tot un descobriment aquesta pel·lícula, que no va ser estrenada mai a les sales espanyoles.

 

 

 

 

En aquest espai reservat per la música us presentem, com fem habitualment, una sèrie de cançons i melodies que serviran de banda sonora al tema plantejat, n’hi ha per tots els gustos.

Faust (1859), Charles Gounod

També la música s’ha nodrit del treball de Goethe. Destaquem en aquest àmbit l’òpera Faust de Gounod que s’inspira lleument en la primera part de l’obra. Dividida en cinc actes amb llibret en francès de Jules Barbier i Michel Carré, es va estrenar a París el 1859.

L’opera posa l’accent en la cobdícia i la supèrbia humanes, no només amb el personatge de Faust, que és qui pacte amb Mefistòfil, sinó també en el de Margarida, que es deixa enlluernar per possessions materials que alimenten la seva vanitat. Això queda molt ben representat en la cançó de les joies Ah! je ris de me voir si belle en ce miroir, una de les àries més famoses d’aquesta obra.

 

Mephisto waltz no 1 (1859), Franz Liszt

Aquest és el primer dels quatre valsos de Mefistòfil que Franz Liszt va compondre entre 1859 i 1885. Concretament aquest primer va ser creat per ser interpretat per orquestra, però més tard el va adaptar només per piano.

Es tracta de l’adaptació d’una escena del Faust de Nikolaus Lenau, concretament la que transcorre a la taverna del poble, d’aquí el subtítol del vals: Der Tanz in der Dorfschenke (El ball a la taverna del poble). Comença de forma frenètica i després s’alenteix per donar pas a una melodia amorosa fins i tot amb un rerefons eròtic.

 

Bohemian rhapsody (1975), Queen

Aquesta famosíssima cançó dels Queen va formar part de l’àlbum A night at the opera. Tracta d’un jove que ha comès assassinat i que fa un pacte amb el diable. Finalment, abans de la seva execució, crida a Déu penedint-se dels seus actes i la seva ànima  és salvada.

 

Sympathy for the devil (1968), The Rolling Stones

Basant-se en la novel·la de Bulgàkov, el mític grup britànic van afegir aquesta cançó al seu àlbum Beggars Banquet, la qual cosa va provocar que fossin acusats d’adoradors de Satanàs.

La lletra tracta d’un estrany personatge (Llucifer) que es proclama l’autor de tots els successos malignes que s’han dut a terme en la història de la humanitat, des de la crucifixió de Jesucrist fins a l’assassinat dels Kennedy.

 

Pique dame (1890), Piotr Ilitx Txaikovski

Òpera en tres actes amb llibret en rus del germà del compositor, Modest Txaikovski. Va ser estrenada el 19 de desembre de 1890 a San Petersburg i va ser tot un èxit. Cal fer especial menció del paper principal, el de l’oficial Hermann, ja que apareix en totes les escenes de l’òpera, per la qual cosa es requereix una gran resistència i habilitat. Txaikovski el va escriure pensant en el tenor rus Nikolái Figner.

Està basada en el relat homònim de Puskin i gira al voltant de la idea que la vida no és més que un joc, sobretot el tercer acte posa l’accent principalment en aquest concepte.

 

Nicolò Paganini (1782-1840)

La tècnica d’aquest violinista italià era tan sorprenent que el públic de l’època va arribar a pensar que hi havia alguna força diabòlica influint sobre ell. La seva aparença i els seus progressos musicals eren extraordinaris.

Ell, seduït per aquesta idea, no només no ho va negar mai sinó que ajudava a alimentar el mite. Les seves actuacions estaven il·luminades amb foc, com si toqués des de les profunditats de l’infern, la seva figura llargaruda semblava créixer encara més i les seves mans envoltaven el violí, portava els vestits desmanegats, els seus cabells llargs i despentinats es bellugaven constantment pels moviments del seu cos al ritme d’una música agitada, efervescent. La gent es desvivia per veure aquell espectacle prodigiós i el van arribar a anomenar el violinista del diable.

Fins i tot algú afirmava haver-lo vist fer un pacte amb el maligne a canvi de les seves habilitats musicals. Tan gran va ser la seva fama que quan va morir a Niça el 1840, el bisbe es va negar a enterrar-lo i fins al 1876 les seves restes no van ser portades al cementiri de Parma, on va rebre sepultura.

 

Robert Johnson (1911-1938)

Diu la llegenda que Robert Johnson va vendre la seva ànima al diable, a mitjanit, en una cruïlla a Mississippi, a canvi de convertir-se en el millor músic de blues.

El seu talent anava més enllà de la seva edat i de la seva època. Les seves actuacions eren màgiques, quan tocava la guitarra semblava que sonaven dues, la seva veu tenia moltes tonalitats, tocava gaire bé a les fosques i, fins i tot, de cara a la paret, segons deien perquè ningú veies els seus ulls posseïts ni la seva manera de tocar.

Mai no va parar quiet, va actuar per tots els Estats Units, com si fugís constantment, fins que va trobar la mort prematurament a Greenwood (Carolina del Sud), a l’edat de vint-i-set anys, com moltes altres llegendes de la música després d’ell: Jim Morrison, Jimmy Hendrix, Janis Joplin, Kurt Cobain i la recentment desapareguda Amy Winehouse.

Algunes lletres de les seves cançons, com Crossroad blues o Me and the devil blues, fan referència a aquell suposat pacte que li va donar la glòria i un lloc destacat dins del panteó de la música.

 

 

Aquí us deixem la llista de les recomanacions que hem fet per ordre d’aparició. Recordeu que si vosaltres teniu coneixement d’algun altre llibre, pel·lícula o cançó que tracti el tema, podeu fer la vostra recomanació aquí, al biTer.

Llibres:

Cinema:

Música:

 

SETMANA PAC, calendari d’exposicions

Podeu trobar tots aquest documents exposats a les diferents Biblioteques Públiques de Terrassa dins la Setmana PAC, i agafar-los en préstec. Aquí teniu el calendari d’exposicions.

  • BD2 – del 20 al 26 de març.
  • BD3 – del 27 de març al 2 d’abril.
  • BD4 – del 3 al 9 d’abril.
  • BD6 – del 22 al 28 d’abril.
  • BCT – del 30 d’abril al 5 de maig.
  • BD5 – del 7 al 13 de maig.
Compartiu!
  • Delicious
  • Facebook
  • Google Bookmarks
  • Twitter

    Etiquetes: , , , ,

    2 Responses to Desitjos i pactes no desitjats

    1. Montse on 10 de gener de 2014 at 20:24

      Com sempre, simplement genial!. Felicitats!

    2. Montse on 10 de gener de 2014 at 20:24

      Com sempre, simplement genial! Felicitats.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    BCT xarxa

    Biblioteca pública de Terrassa
    Passeig de les lletres, 1
    08221 - Terrassa
    Telf. 937 894 589
    Mail: bctxarxa@terrassa.cat