Ajuntament de Terrassa

Ajuntament de Terrassa

La dona insatisfeta

13 d'abril de 2014

 

 

 

 

Naked man (2006), Banksy Park Street, Bristol, Anglaterra

Naked man (2006), Banksy
Park Street, Bristol, Anglaterra(1)

Se sol dir que “darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona”. Algú em va dir un cop que de fet “darrere d’un gran home sempre hi ha una dona idiota”, perquè si fos tan gran, no estaria darrere sinó davant i no posaria el seu cervell, temps i dedicació en benefici de l’home, sinó que ho aprofitaria per destacar-se ella mateixa i desfer-se del jou que la té sotmesa.

Però el “sexe dèbil” sempre ho ha tingut difícil en aquest sentit, ja que sempre se li han negat drets fonamentals i ha estat demonitzat per poder teixir al seu voltant una mena d’esclavitud legal.

El terme dona insatisfeta troba el seu màxim exponent al segle XIX i es podria posar com a exemple a l’escriptora George Sand (paradoxalment amagada darrere d’un nom masculí), que és qui posa de moda l’expressió “la dona incompresa”. És també en aquest segle on podem trobar un nombre importat de novel·les que tracten el tema de l’adulteri femení, que parlen d’esposes incompreses i insatisfetes que s’aventuren a cercar la seva llibertat, i ho fan de la manera més plaent possible, a través del sexe. Per aquest motiu seran socialment considerades malaltes, defectuoses.

Però aquesta temàtica no és exclusiva del segle XIX, d’adulteri femení la literatura n’està plena. Podríem citar a Helena de Troia, que va abandonar al seu marit Menelao per fugir amb Paris. També a Climenestra, que enganyava a Agamenón amb el cosí d’aquest, Egisto. Avançant en el temps, trobem a la reina Ginebra, esposa del rei Artur, que va tenir relacions sexuals amb Lancelot; o a Isolda, que va viure un amor apassionat amb Tristany, nebot del seu marit, el rei Mark. Com veieu hi ha un ampli mostrari d’aquest gènere, aquí us deixem un tast de les més famoses dones insatisfetes de la literatura universal.

 

Jin Ping Mei  (1596), El erudito de las carcajadas de Lanling

Jin Ping MeiComencem amb les tres protagonistes anomenades al títol d’aquesta novel·la: Pan Jinlian, Li Ping‘er i Pang Chunmei. Considerada com una de les obres més importants de la dinastia Ming i un dels llibres prohibits i maleïts de la tradició literària xinesa, no només per l’erotisme de les seves pàgines, sinó també pel despietat retrat que fa l’autor dels seus compatriotes, tant a la vida pública com privada, on tot gira entorn de l’ambició de poder i riquesa. Com s’afirma a la mateixa novel·la “en el mundo no hay criatura más vil que el hombre”, i es mostra dotant als personatges de les pitjors qualitats: l’enveja, la traïció, la mentida, la rancúnia, la cobdícia, la crueltat, la gelosia, la infidelitat. De fet Mao Zedong, polític i poeta xinès i un dels fundadors del partit comunista, va afirmar que: “Jin Ping Mei descriu la vertadera història de la dinastia Ming”, és comprensible que ningú no gosés aparèixer com a responsable d’aquest text i per tant la seva autoria es manté en la incògnita, quedant amagada sota un enigmàtic pseudònim: El erudito de las carcajadas de Lanling (Lanling Xiaoxiao Sheng).

Jin Ping Mei narra l’ascens i la decadència de la casa de Ximen Qing, un mercader sense escrúpols capaç de fer qualsevol cosa per ascendir en l’escala social i satisfer les seves ànsies de poder, riquesa i luxúria, recorrent a l’assassinat, l’amenaça, el xantatge, i dedicant-se a seduir tota mena de dones, encara que estiguin casades, per afegir-les al grup de les seves esposes i serventes, augmentant així el seu prestigi. Alhora elles també busquen ascendir de la millor manera possible, i és abandonant als seus marits per aquest jove mercader d’èxit.

Cal destacar les nombroses escenes eròtiques que el llibre descriu, uns cops d’una manera descarnada, pornogràfica, dibuixant amb minuciositat i amb un llenguatge vulgar i groller tota mena de pràctiques i joguines sexuals. Per contra, també es descriuen en altres ocasions d’una manera poètica, delicada, plena de metàfores de gran bellesa i sensibilitat. Com a mostra el mateix títol de la novel·la, si bé està compost pels noms de les tres protagonistes, la seva traducció és també un joc de paraules, Jin Ping Mei també vol dir flor de la prunera (mei) dins el gerro (ping) d’or (jin), una exquisida metàfora que ens insinua subtilment el que podem trobar dintre.

 

Il·lustració del Jin Ping Mei d'un àlbum del segle XVIII

Il·lustració del Jin Ping Mei d’un àlbum del segle XVIII

 

La letra escarlata (1850), Nathaniel Hawthorne

La letra escarlataAquesta novel·la transcorre a principis del segle XVII a Boston, Nova Anglaterra, en una comunitat puritana, on va arribar des del vell continent Hester Prynne, una dona casada, a qui el seu marit havia de seguir un cop hagués atès uns assumptes pendents.

Fa dos anys que s’espera que arribi el marit. Mentrestant Herter s’ha enamorat d’un altre home i ha tingut una filla amb ell. Aquest fet revela a la comunitat el seu adulteri, el que provoca que sigui condemnada a l’escarni públic i a dur al seu pit una lletra A de color escarlata que l’assenyalarà com a adúltera i serà per sempre el símbol del seu pecat. Ella, però, es nega a confessar el nom del seu amant i farà gala de la seva fortalesa i decisió.

El seu marit ha tornat i, amagant la seva identitat, executa la seva venjança sobre l’amant, a qui ell ha descobert, burjant dins el seu cor i la seva ment colpits per la culpa, i turmentant-lo constantment sota una aparença de metge i amic.

Henry James al seu estudi sobre aquest autor nord-americà va afirmar que:

 “La lletra escarlata té la bellesa i l’harmonia de totes les concepcions originals i completes (…), l’encant i el misteri inesgotables de les grans obres d’art. Està admirablement escrita.”

Hawthorne aconsegueix transportar-nos a l’horror psicològic mitjançant la dissecció d’una ment humana martiritzada per la culpa, i analitzant les misèries d’una societat puritana, hipòcrita i malsana.

 

Madame Bovary  (1857), Gustave Flaubert

Madame BovaryAquesta novel·la del realisme francès és, sens dubte, una de les més, si no la més important, de la literatura del segle XIX, i el seu autor, Gustave Flaubert, és el màxim exponent de la precisió literària. La seva cerca constant de la paraula exacta, que mostri el seu propòsit de forma acurada i escrupolosa, es va convertir gairebé en una obsessió.

Emma Bovary és una dona somiadora. Educada en un convent, ha viscut envoltada de llibres i històries romàntiques que alimentaven els seus somnis i deixaven volar la seva imaginació. Espera que algun dia arribarà el seu príncep blau i creu veure’l en la figura del metge de poble Charles Bovary. Però Charles és, en realitat, un home senzill sense cap ambició i un metge corrent. Mai no ha destacat en res a la seva vida però tampoc no aspira a fer-ho.

Així doncs, Emma Bovary es veu defraudada en les seves aspiracions més romàntiques. Ella desitja viure envoltada de bellesa, vestida amb elegància, anar a balls refinats i conèixer gent distingida. Però la seva vida al costat del doctor Bovary no li dóna res del que ella somiava, ans al contrari, viu atrapada entre mediocritat i vulgaritat. Els seus somnis, la seva ambició i fins i tot la seva sexualitat, no es veuen satisfets. I així, el seu esperit romàntic la porta a buscar un amant que la dugui a la plenitud. La cerca del plaer i de la bellesa és el seu únic al·licient. En aquesta cerca Emma toparà un cop i un altre amb el desengany, i el resultat dels seus anhels serà terrible per ella i els que l’estimen.

Tot i les nefastes conseqüències, la seva lluita és admirable. Com afirma l’escriptor Mario Vargas Llosa al seu detallat estudi sobre Flauvert i Madame BovaryLa orgía perpetua:

“Emma (…) rompe los condicionamientos que pesan sobre su persona (su sexo) e inicia un proceso que es, sin la menor duda, un oscuro, instintivo proceso de liberación. Es imposible no admirar la aptitud de Emma para el placer.”

Gustave Flaubert va ser acusat d’atemptar contra la moralitat per la publicació d’aquesta novel·la, finalment va ser declarat innocent. Gràcies a aquesta acusació, Madame Bovary va esdevenir un èxit rotund. Res millor que un escàndol per despertar la curiositat de la gent.

 

 Anna Karénina (1873-1877), Lev N. Tolstoi

Anna Karénina“Todas las familias felices se parecen; las desdichadas lo son cada una a su modo.” Així comença Anna Karénina, amb aquesta sentència tan eloqüent, el seu autor ens indica quin serà el tema principal de la novel·la. A les seves pàgines trobarem les vicissituds de tres parelles en la seva cerca de la felicitat; i veurem que, efectivament, cadascuna d’elles seran desgraciades a la seva manera i per motius diversos: la gelosia, l’engany, els dubtes morals, la por a l’abandó, la por a la mort…

Tot i el títol de la novel·la, no és en el personatge d’Anna Karénina on se centra la trama. Tolstoi ens deixa un retrat crític de la societat aristocràtica russa, farcida d’hipocresia, i de les qüestions que l’amoïnaven a ell i als seus compatriotes. Algunes d’elles continuen vigents als nostres dies: els aspectes polítics, tecnològics, laborals, socials i religiosos de la Rússia imperial, les diferències entre classes, entre la vida rural i la vida urbana, entre la societat russa i l’europea, i les evidents desigualtats entre sexes, tant en l’aspecte educatiu com social i, fins i tot, familiar, centrant l’atenció sobretot en la dispar consideració que es tenia vers l’adulteri masculí i el femení.

És en aquest context que Anna Karénina anuncia al seu marit, Alekséi Aleksándrovich, la seva relació extra conjugal i la seva intenció d’abandonar-lo. No serà fàcil per ella, serà menystinguda per la societat i trobarà dificultats insalvables per obtenir el divorci. Això i els intents infructuosos per mantenir la custòdia del fill, faran que es trobi en un estat d’indefensió que la portarà a caure en un pou d’inseguretat i por a no ser estimada.

El seu autor, un dels més grans escriptors de la literatura universal, va patir una crisi espiritual poc després d’escriure aquesta novel·la, en la que descriu alguns aspectes autobiogràfics, que el va portar a renegar de tota la seva obra anterior i a aïllar-se amb la seva família a la casa on va néixer. Allà va dedicar la resta de la seva vida a promulgar una existència centrada en la religió, la castedat, el treball i la renúncia a la violència.

 

El cosí Basilio (1878), José M. Eça de Queirós

El cosí BasilioEl cosí de la Luísa, en Basilio, torna a Lisboa després de molts anys de voltar pel món buscant fortuna; justament quan el seu marit, en Jorge, ha de marxar de viatge de negocis per una bona temporada.

Ara que es troba sola, el seu cosí va a veure-la cada dia mirant de captivar-la, temptant-la amb el relat de les seves experiències, dels seus viatges, i fent-li veure com a patit sense poder gaudir del seu amor. 

La Luísa s’estima el seu marit, però també és conscient que li hauria agradat dur una altra vida, una de més poètica, viatjant per altres llocs, contemplant tota mena de meravelles; tal com imaginava quan llegia aquelles novel·les anys enrere. A més, el seu cosí, l’afalaga contínuament, l’enlluerna amb la seva galanteria, i la Luísa és una dona insegura que cedeix a aquests encants.

A partir d’ara hauran de fer tot el possible per amagar la seva relació de les mirades tafaneres del veïnat, i per eludir el xantatge de la criada de la Luísa. Fets que provoquen que visqui turmentada pel desengany i la por a ser descoberta.

Aquesta novel·la de Eça de Queirós, un dels màxims exponents del realisme portuguès, és un retrat de la societat decadent de finals del segle XIX, i una de les històries d’adulteri més ben rebudes pel públic de l’època, tot i haver estat titllada d’indecent i lasciva, o potser, precisament per això.

 

La Regenta (1885), Leopoldo Alas “Clarín”

La RegentaAquesta és una de les més grans novel·les de la literatura espanyola del segle XIX, tant és així que el mateix autor, Leopoldo Alas “Clarín”, un cop acabada la seva redacció a l’abril de 1885, deia a una carta dirigida al seu amic José Quevedo:

“¡Si vieras qué emoción tan extraña fue para mí la de terminar por la primera vez en mi vida (a los treinta y tres años) una obra de arte!”

Efectivament ho és, una gran obra d’art. La Regenta és molt més que una història d’adulteri, és el retrat d’una època, la Restauració, i d’una societat burgesa que aparentment vol canviar i modernitzar-se, però que es veu incapaç de trencar amb la tradició, i es converteix així en una d’hipòcrita que viu enganyada i enganyant, dissimulant i maquillant els seus comportaments.

El marc on transcorre l’acció és Vetusta, nom simbòlic que fa servir l’autor associat a la ciutat d’Oviedo, i que és tinguda com un personatge més dins la novel·la. Tant la ciutat com les seves gents, de tota mena i condició social, són analitzades, disseccionades minuciosament per “Clarín”, que ens presenta les situacions i els personatges que hi formen part amb tot luxe de detalls.

En aquesta comunitat es veu immersa Ana Ozores de Quintanar, sobrenomenada la Regenta, ja que és la dona de l’exregent de la ciutat. Ana és exemple de virtut i, justament per això, és envejada i menyspreada, sota l’aparença d’admiració, per tota la gent que l’envolta, i faran tot el possible per embrutir la seva virtut, per poder així menysprear-la amb un motiu de pes i tranquil·litzar les seves consciències vergonyoses. Aquesta dona serà temptada pel Tenorio de Vetusta, Álvaro de Mesía, qui, ajudat per una sèrie de còmplices, procurarà portar a la Regenta cap a l’adulteri.

Ana Ozores sent atracció per Mesía però la seva integritat l’impedeix de cedir als seus encants, és una dona casada i, tot i que no veu al seu marit com un amant sinó més aviat com un pare que la comprèn i protegeix, no vol trair la seva unió sagrada. Per tant, per fugir de la temptació es refugia a la religió, on trobarà el suport de les lectures de Santa Teresa de Jesús i del seu “germà espiritual” i confessor, el Magistral Fermín de Pas, el qual també està enamorat de la Regenta i farà el que calgui per allunyar-la de Álvaro de Mesía.

Ana Ozores caminarà entre la temptació de Mesía i la influència del Magistral, portant la càrrega de tota la pressió social i del seu passat.

 

Effi Briest  (1895), Theodor Fontane

Effi BriestEffi Briest és una noia molt jove que es veu, de sobte, abocada a casar-se amb un home d’una alta posició social molt més gran que ella, el baró Innstetten. L’Effi, que és encara una nena, plena de vida i amb moltes ganes de gaudir de la llibertat que li és pròpia per l’edat, es troba immersa en un matrimoni que, tot i així, accepta amb resignació, alegria i orgull, ja que ha estat educada en aquest sentit.

Però tot és engany, Effi aparenta felicitat en tot moment, submissió profunda al seu marit, que d’altra banda ha procurat modelar a la seva dona per poder-la dominar, tenir-la degudament lligada a ell, inclús alimentant les seves pors, gràcies a la creença d’ella que un fantasma habita a casa seva. Història, la d’aquest fantasma, de gran importància, ja que serà la constatació de les pors i frustracions de la protagonista.

La monotonia de la vida en societat, la separació de la seva família, l’obligació de guardar les aparences, l’ambició d’assolir un ascens dins l’escala social. Totes aquestes imposicions que li vénen donades pel simple fet de ser dona, i més concretament, la dona d’un baró, la porten al tedi, a l’amargura, i la condueixen a l’adulteri amb un integrant del seu cercle social.

Effi fa molt bé el seu paper de dona perfecta, i val més que així sigui, ja que la societat en què viu no li podria perdonar mai el seu error.

Basada en una història real, Fontane l’enriqueix fins a transformar-la en una de les millors novel·les de la literatura alemanya.

 

La dama del perrito  (1899), Antón Chejóv

La dama del perrito En aquest conte, Chejóv relata la relació entre un home i una dona casats que comenten adulteri. Gúrov és un home corrent que menysté a les dones, la infelicitat del seu matrimoni el porta a enganyar a la seva esposa amb petits afers sexuals extra conjugals. Aquestes aventures no deixen en ell cap petjada sentimental, ho fa gairebé amb desgana, com quelcom rutinari.

En una estada de vacances a Ialta coneix a l’Anna, una dona molt més jove que ell, fràgil i ingènua, que ha anat a fer una estada sense el seu marit.

La seva relació, però, anirà més enllà d’un encontre ocasional i posarà de manifest la infelicitat matrimonial que ambdós pateixen; abocant-los, malgrat el sentiment de culpa, a portar una doble vida. Amagant i protegint la seva relació amorosa per por a l’escàndol i al rebuig d’una societat que concep el matrimoni com una unió sagrada impossible de trencar, encara que això comporti l’infortuni dels esposats.

Un dels relats més coneguts i reconeguts de la literatura universal.

 

El diable al cos (1923), Raymond Radiguet

El diable al cosUn adolescent ens narra la seva relació amorosa amb una dona casada amb un soldat que ha estat cridat al front durant la Primera Guerra Mundial.

Aquest amor precoç aboca en ell sentiments contradictoris. La sospita i la por a ser traït, la voluntat de sotmetre la dona amada als seus capricis, de ferir-la per sentir-la seva, el sentiment de culpa vers el marit. Els encontres amagats de tothom per temor a ser descoberts en el que és tan preuat per ells, però també les ganes de cridar al món que s’estimen. Els remordiments per tenir una relació prohibida però també la incomprensió perquè el seu amor és considerat abominable.

Raymond Radiguet ens va deixar aquesta joia abans de morir precoçment a l’edat de vint anys. Però va viure intensament i, com el seu protagonista, amb quinze anys, va tenir una experiència amorosa amb una dona més gran que ell. És en aquesta vivència que es va inspirar per escriure El diable al cos, on posa en relleu els sentiments més punyents que un amor desmesurat pot infondre en una ànima massa jove.

 

El amante de Lady Chatterley (1928), D. H. Lawrence

El amante de Lady ChatterleyEscandalosa va ser l’aparició d’aquesta novel·la per la indecència de les seves pàgines, la descripció explícita d’escenes amb un alt contingut eròtic, l’ús de paraules com cony, cardar, fal·lus, penetració, etc. En definitiva, una depravació tan manifesta que una societat massa reprimida i puritana no estava disposada a permetre. El resultat va ser que al Regne Unit, bressol del seu autor, es va prohibir fins més de trenta anys després de la seva primera publicació.

La Connie, dona d’en Clifford Chatterley, un home d’alta societat que ha quedat paraplègic, té una aventura amorosa amb un assalariat del seu marit. La novel·la ens narra les vivències d’aquesta dona i el seu idil·li amorós, però també pren el pols d’una societat en període d’entreguerres, que vol evadir-se d’una experiència colpidora, com va ser la Primera Guerra Mundial, i gaudir d’una vida plena i alegre. Alhora, els avenços tecnològics i científics provoquen la deshumanització general, tot plegat porta a l’alienació de l’individu, les diferències entre classes i la mecanització de la vida quotidiana, traient-li tot el que és bell i autèntic. Així és com veu el món la Connie i com sent que la veuen a ella com a dona.

És per això que busca algú que la valori com el que és, un ésser humà, una dona amb un cos capaç de gaudir i fer gaudir. Busca fugir de la hipocresia i els formalismes perversos i trobar quelcom que la faci sentir única, preuada, la resta no importa, no importa la posició social, no importen els diners, no importen les aparences.

Una novel·la que desprèn erotisme pels quatre cantons, plena de bellesa i ganes de viure.

 

Laura a la ciutat dels sants (1931), Miquel Llor

Laura a la ciutat dels santsTambé a la literatura catalana podem trobar la nostra adúltera, aquesta Laura a la ciutat dels sants a qui Miquel Llor va donar vida, ànima i veu.

Aquesta noia barcelonina es casa amb l’hereu d’una família adinerada d’una ciutat de províncies, en Tomàs. Ho fa precipitadament, després de pocs dies de conèixer-se, però ella és una dona enamorada, impulsiva, molt jove i pobra, i aquesta oportunitat que se li presenta no la pot deixar passar.

L’arribada de la parella a Comarquinal, la llar d’en Tomàs, crea una forta commoció. La ciutat, amagada constantment sota la boira, allotja a una societat tradicional, dirigida per unes poques famílies influents i per un poder eclesiàstic rígid basat en els costums catòlics i la intolerància.

La Laura, amb els seus vestits a la moda barcelonina, la seva espontaneïtat i els seus gustos exquisits, serà rebutjada i criticada per tothom, principalment per la seva cunyada, Teresa, que veu com el seu espai vital, adquirit durant anys i a força de renunciar a la seva llibertat, és conquerit per la dona del seu germà.

Passat el temps, en Tomàs s’allunyarà de la seva dona, ja no té l’encant de la novetat i la seva bellesa ha deixat de complaure’l. La Laura, per la seva banda, ha caigut en la indolència, envoltada d’hostilitat ja no té esma per arreglar-se com abans. Però, el retorn a Comarquinal d’un amic de la infància d’en Tomàs, en Pere, farà que el seu cor torni a bategar, i desencadenarà un augment en el rebuig i la censura de la societat comarquinalenca, alimentat amb traïdoria per la seva cunyada.

Tot i l’èxit, tant per part de la crítica com dels lectors, la novel·la no va estar exempta de polèmica, ja que aquesta Comarquinal que Llor descriu va ser fàcilment identificada amb la ciutat de Vic, i l’actitud de beatitud hipòcrita dels personatges literaris es va prendre com un atac directe als habitants de la capital osonenca.

 

La gran pantalla

 

En aquest apartat us oferim una sèrie de pel·lícules sobre dones adúlteres. La veritat és que ha estat força difícil fer la tria perquè hi ha una gran quantitat de material sobre aquest tema, però si vosaltres voleu afegir alguna que us semblaria interessant que hi fos, endavant!, us convidem a fer-nos la vostra recomanació.

 

Madame Bovary (1949), Vincente Minnelli

Madame Bovary (V.Minnelli)Aquesta pel·lícula, adaptació de la novel·la de Flauvert, comença amb el judici que li van fer a l’autor quan va ser acusat d’immoral per la publicació de Madame Bovary. Durant el judici explica la història d’Emma Bovary i el seu adulteri, i els motius pels quals ell nega l’acusació.

Esplèndid treball dels actors, sobretot la interpretació de Jennifer Jones en el paper d’Emma Bovary, que dóna al personatge una forta càrrega melodramàtica.

Us deixem l’inici de la pel·lícula on es veu l’esmentat judici i que ens dóna una idea de la repercussió que devia tenir l’obra a la França del segle XIX.

 

Las razones del corazón (2011), Arturo Ripstein

Las razones del corazónEmilia és una dona que ha caigut en una profunda depressió. Abandonada pel seu amant, acuitada pels deutes de la targeta de crèdit, amb un marit que no és capaç de treure-la del pou on està immersa i una filla que reclama la seva atenció; es nega a conformar-se amb la vida que li ha tocat viure i es troba topant amb un mur inexpugnable, un mur de mediocritat.

Basada en la novel·la de Flaubert, el mexicà Arturo Ripstein ens presenta el retrat d’aquesta dona inconformista, una autèntica Emma Bovary del segle XXI.

 

Anna Karenina (2012), Joe Wright

Anna KareninaRecent adaptació de la novel·la de Tolstoi portada a terme pel director britànic Joe Wright, responsable d’altres adaptacions com Orgullo y prejuicio o Expiación, i en la que, al contrari que a l’obra literària, es posa el focus quasi exclusivament en la història d’adulteri d’Anna Karenina.

El director ens situa, al principi, en un gran escenari de teatre, on mitjançant diversos canvis de decorat i una mena de coreografia dels personatges, és capaç de presentar-nos detalladament, en els pocs minuts inicials, a totes les figures importants de la pel·lícula. Però sembla enamorar-se excessivament d’aquesta manera d’explicar la història i arriba a donar més importància a la forma que al contingut. Aquesta posada en escena minuciosament organitzada, amb transicions mil·limètriques, passos de ball i una música monòtona i insistent, provoca que es perdi una mica la profunditat i el dramatisme que la novel·la desprèn.

Tot i així resulta un bon exercici visual i estètic, i, respecte al tema, ens dóna una idea força punyent de l’hostilitat social cap a la dona adúltera.

 

Effi Briest (1974), Rainer W. Fassbinder

Effi Briest (R.W.Fassbinder)Basada en la novel·la homònima de Theodor Fontane, Fassbinder  mostra el que hauria de ser, segons ell, l’adaptació cinematogràfica d’una obra literària.

La pel·lícula atorga una presència important al narrador i inclou constants aparicions de rètols amb fragments del text de Fontane per tenir a l’espectador conscient, despert davant l’acció, moltes vegades inacabada; potenciant així també la seva intenció de donar al públic l’oportunitat de participar activament en l’escena.

Junt amb el blanc i negre que es fon en les imatges i una sensació bromosa, d’ofec i constant decadència de la protagonista, cal destacar la contínua utilització dels miralls i els reflexos que dóna aquesta sensació de no estar veient la realitat, situant-nos en el joc de discernir el fons de l’acció de la superfície. L’espectador ha de ser capaç de llegir entre línies, igual que a la novel·la.

Tot i les crítiques dels col·lectius feministes, Effi Briest va ser nominada com a millor pel·lícula al Festival de Berlín l’any 1974 on va guanyar el premi Interfilm.

 

Belle de jour (1967), Luis Buñuel

Belle de jourEl geni aragonès, admirat per nombroses personalitats dins del món del cinema, com Chaplin o Hitchcock, ens va deixar aquesta particular visió de la burgesia. Com ja havia fet amb Diario de una camarera i va continuar fent amb El discreto encanto de la burguesía, entre altres títols de la seva filmografia, Buñuel ens mostra la hipocresia i els vicis de la classe benestant.

 Séverine és una dona casada amb un jove metge, un home d’èxit, bo, dolç, comprensiu i protector. Però ella, tot i que l’estima, no és capaç de tenir-hi relacions sexuals, les seves apetències li semblen inconfessables. És per això que decideix, d’amagat, anar a un bordell per fer-se prostituta durant el dia i així satisfer la seva sexualitat masoquista. Li agrada ser tractada amb duresa, insultada i humiliada, només així por trobar el plaer. Però aquesta realitat interior no pot ser confessada al món en què es mou, és una xacra que ha de mantenir en secret.

Buñuel va guanyar el Lleó d’Or al Festival de Venècia amb aquesta pel·lícula que barreja somni i realitat, surrealisme i realisme, i que està plena de simbolisme i morbositat seductora.

 

El cocinero, el ladrón, su mujer y su amante  (1989), Peter Greenaway

El cocinero, el ladrón, su mujer y su amanteGeorgina Spica ha trobat un amant. El seu marit, Albert Spica és, el que podríem dir, una “joia”, un mafiós cruel, violent, misogin, homòfob, racista i antisemita, que a més, la maltracta i la humilia constantment en privat i en públic. Ja podeu comprendre que les conseqüències de què s’assabenti de la relació adúltera de la seva dona poden ser nefastes.

El director gal·lès, Peter Greenaway, fa gala de la seva formació pictòrica amb aquesta pel·lícula, potser la seva creació més coneguda pel públic. Gairebé tota la trama té lloc al restaurant Le Hollandais, propietat d’Albert Spica, on tenen lloc els encontres dels dos amants, i està dividida en episodis precedits per la carta que s’ofereix cada dia de la setmana.

Aquest restaurant està concebut com un gran aparell digestiu on cada element té una simbologia determinada, des de l’ús dels colors per diferenciar cadascuna de les parts del restaurant, passant pel menjar, els vestits dels personatges i, fins i tot, la gegantina reproducció del quadre de Frans Hals que presideix el menjador. Cada detall i cada moviment estan estudiats amb intenció coreogràfica, com un ball bell i macabre.

 

Banquet dels oficials de Sant Jordi (1616), Frans Hals Frans Hals Museum, Haarlem, Holanda

Banquet dels oficials de Sant Jordi (1616), Frans Hals
Frans Hals Museum, Haarlem, Holanda

Una combinació perfecta del gust exquisit amb l’abjecte i una gran violència capaç de ferir sensibilitats.

 

Los puentes de Madison  (1995), Clint Eastwood

Los puentes de MadisonAquesta pel·lícula, basada en la novel·la de Robert James Waller, Los puentes de Madison County, narra la relació amorosa que Francesca, una dona casada amb dos fills, té amb el fotògraf Robert Kincaid.

Aquesta relació, curta però intensa, farà que Francesca es trobi davant d’un dilema. Decebuda amb la seva vida, haurà de decidir si fuig amb el seu amant. Però també és conscient de què si ho fa, aquesta passió que ha sorgit entre ells pot arribar a apagar-se i esdevenir rutina.

 

Casablanca (1942), Michael Curtiz

CasablancaQuè podem dir d’aquesta gran obra d’art del cinema de tots els temps? El repartiment, la banda sonora, el guió ple de diàlegs enginyosos i frases mítiques com: “Siempre tendremos París” o “presiento que este es el comienzo de una hermosa amistad”. En fi, tots els ingredients necessaris per fer d’aquesta pel·lícula una de les millors dins la història del setè art.

Durant la Segona Guerra Mundial, Casablanca, sota el Règim de Vichy, és el lloc on va a parar tothom que vol fugir cap a Nord Amèrica, i és on arriba el líder de la resistència, en Victor Laszlo, amb la seva dona Ilsa, buscant els salconduits que els permetran agafar l’avió cap a la seva llibertat. 

El cafè d’en Rick serà l’escenari on es trobaran amb el propietari, en Richard Blaine, que és qui els ha de proporcionar la documentació que busquen. Però descobrim que l’Ilsa i en Rick ja es coneixien, havien tingut una aventura amorosa a París. L’Ilsa el va abandonar car ella era una dona casada. Ara en Rick haurà de decidir si els ajuda, i l’Ilsa, que continua enamorada d’ell, haurà de decidir si abandona al seu marit.

 

La banda sonora

 

Com sempre hem reservat aquest espai per recomanar-vos la música que servirà de banda sonora al tema que hem tractat. Procurem, com fem habitualment, que hi hagi un tast per cada gust.

 

Stiffelio (1850), Giuseppe Verdi

StiffelioAquesta òpera de Verdi, una de les menys conegudes de la seva producció, va ser molt criticada pel seu argument. L’acció transcorre a l’Alemanya de principis del segle XIX, on la dona d’un sacerdot de l’església protestant té una relació adúltera. Les crítiques van ser molt dures sobretot pel fet que el pastor estigués casat i per l’escena final, on ell perdona a la seva dona dins l’església.

Verdi es va negar a modificar-la, tot i el poc èxit que va tenir la seva estrena a causa de la censura. Tot i així es va fer una versió revisada que va ser estrenada un any després amb el títol Guglielmo Wellingrode, sense la intervenció de Verdi ni del seu llibretista Francesco Maria Piave.

Quatre anys després, el mateix Verdi va revisar el tema amb la seva òpera en quatre actes Aroldo que no es va estrenar fins al 1857, canviant els personatges, el lloc i l’època on transcorre l’acció. En aquesta ocasió els fets tenen lloc a Anglaterra, a l’Edat Mitjana i els protagonistes són un soldat de les croades i la seva dona que li és infidel metre ell està lluitant a Palestina.

 

Me and Mrs. Jones  (2007), Michael Bublé

Call me irresponsibleAquesta cançó de soul, escrita l’any 1972 per Kenny Gamble, Leon Huff i Cary Gilbert, va ser interpretada en un principi per Billy Paul. S’ha re versionat per diversos artistes al llarg dels anys, una de les més destacades és la que us presentem aquí, la del cantant canadenc Michael Bublé i que apareix en el seu cinquè àlbum d’estudi Call me irresponsible.

Un home, en primera persona, ens parla de la relació que té amb una dona casada, la Sra. Jones. En aquesta versió, Michael Bublé, compta amb la col·laboració de la seva ex parella Emily Blunt que dóna veu a la part final del tema.

 

You know I’m not good (2006), Amy Winehouse

Back to blackLa irreverent Amy Winehouse no tenia prou de desvetllar-nos les seves addiccions a l’alcohol i les drogues, en aquest tema també es confessa infidel de mena, explicant-li al seu xicot les seves contínues aventures amb altres homes.

 

 

I heard it through the grapevine (1968), Marvin Gaye

The best of Marvin GayeLa lletra d’aquesta cançó parla de la decepció d’un home quan s’assabenta, per murmuracions de terceres persones, de la infidelitat de la seva dona, i li retreu no haver-ho sabut per ella.

Mítica cançó de la Motown interpretada per nombrosos artistes, però, sens dubte, és ja un clàssic aquesta interpretació de Marvin Gaye amb la que va aconseguir el seu primer número 1 l’any 1968.

 

I believe to my soul (1960), Ray Charles

Ray CharlesEl músic de jazz Ray Charles va interpretar també cançons d’altres estils, en aquest cas us presentem aquest blues que parla d’un home que es mostra indignat per l’adulteri de la seva dona. Li diu que l’abandonarà perquè ja no confia en ella i l’acusa de riure’s ell.

Mostra una visió força pessimista de les dones.

 

Your time is gonna come (1969), Led Zeppelin

Led Zeppelin [I]La llegendària banda britànica va incloure aquest tema al seu primer àlbum del 1969. Parla de la infidelitat d’una noia a qui el seu xicot vaticina que acabarà pagant les conseqüències d’haver-lo enganyat.

La lletra de la cançó fa referència a la cançó de Ray Charles de què hem parlat abans i tracta el tema des del mateix punt de vista, amb una concepció de la dona com un ésser inferior, mentider i traïdor.

I no pot faltar la llista Spotify perquè pugueu escoltar les nostres recomanacions musicals, junt amb altres versions dels temes esmentats.

Guia de recomanacions

 

Aquí us deixem la llista de les recomanacions que hem fet per ordre d’aparició. Recordeu que si vosaltres teniu coneixement d’algun altre llibre, pel·lícula o cançó que tracti el tema, podeu fer la vostra recomanació aquí, al biTer.

Llibres:

Cinema:

Música:

 

SETMANA PAC, calendari d’exposicions

Podeu trobar tots aquest documents exposats a les diferents Biblioteques Públiques de Terrassa dins la Setmana PAC, i agafar-los en préstec. Aquí teniu el calendari d’exposicions.

  • BD6 – del 12 al 17 de maig.
  • BCT – del 21 al 27 de maig.
  • BD4 – del 28 de maig al 3 de juny.
  • BD2 – del 5 a l’11 de juny.
  • BD5 – del 14 al 20 de juny.
  • BD3 – del 25 al 30 de juny.

(1)BANKSY. Naked man (2006). Park Street, Bristol, Anglaterra (paret d’un centre de planificació familiar). Extreta de: http://colectivoconciencia.wordpress.com/2013/05/03/banksy/

Compartiu!
  • Delicious
  • Facebook
  • Google Bookmarks
  • Twitter

    Etiquetes: , , , ,

    2 Responses to La dona insatisfeta

    1. absenta on 21 de maig de 2014 at 12:37

      Muchas gracias, Massive, tu comentario me anima a seguir adelante.
      No hace falta decir que se aceptan sugerencias y por supuesto críticas, ya que, por suerte, queda mucho por aprender.

    2. Massive on 20 de maig de 2014 at 12:14

      Felicidades Absenta tu blog me parece muy interesante,la idea de relacionar lectura con cine y música denota el interés y la pasión con que lo escribes.Gracias por compartirlo

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    BCT xarxa

    Biblioteca pública de Terrassa
    Passeig de les lletres, 1
    08221 - Terrassa
    Telf. 937 894 589
    Mail: bctxarxa@terrassa.cat