Ajuntament de Terrassa

Ajuntament de Terrassa

Benvenuto Cellini. L’art de l’homicidi

4 de maig de 2014

enemicartsEn aquesta ocasió viatgem a la Florència del S.XVII per delitar-vos amb les anècdotes que va generar un artista renaixentista excels, brillant i exquisit en el seu treball.Benvenuto Cellini (Florència 1500-1571). Un geni.

cellini1perseu

Com suposo que ja anireu coneixent al vostre servidor de turbulències artístiques, no podia deixar de presentar-vos a aquest canalla violent i impulsiu que va posar el seu historial delictiu a l’alçada del seu art. Ens endinsarem en la personalitat d’un personatge cínic, vanitós, masclista vergonyós, mentider, busca-raons i traïdor, en poques paraules, un autèntic fatxenda distingit.

Benvenuto Cellini, va néixer al gloriós període renaixentista. Fill d’un constructor d’instruments musicals i intèrpret i de Lisabetta Granaci, va arribar a ser deixeble de Miquel Àngel i va desenvolupar carrera com escultor, creador d’esplèndides medalles i orfebre, i ens va deixar una de les autobiografies més cèlebres que hagi escrit cap artista, Vida. En aquestes memòries assistim a totes les seves fites artístiques, vitals i criminals. Amb una arrogància quasi festiva i sense cap tipus de remordiment construeix tot un monument a la seva glòria. A banda dels arxius de les causes judicials, Vida és la font que tenim per poder seguir les passes de Cellini, però hem de ser molt curosos doncs no dubta en inventar tot allò que li reporti distinció. El més curiós és el fet que no evita narrar tots els seus actes més escabrosos, ans al contrari, sembla que són un motiu d’orgull per ell. Tots aquests ingredients ens obren una finestra a una època i uns usos on podem assistir a la fascinant relació i comportaments del poder vers els artistes.

La llegenda delictiva de Cellini comença molt aviat, només amb setze anys ja és encausat per greu baralla. Per defensar al seu germà Joan, que ha estat insultat, espasa en mà fereix de gravetat al rival de Joan i no el mata gràcies a la intervenció d’uns militars. Hem de dir que durant els seus primers setze anys ja ha participat en multitud de batusses. Aquest fet serà una constant a la seva vida. Ens trobem amb un caràcter molt temerari i impulsiu que no mesura mai les conseqüències dels seus actes violents. Prefereix sempre atacar que haver de defensar-se. Per idèntic motiu serà jutjat multitud de vegades, al 1523, 1524, 1541 i 1556. Ell mateix fa gala de la seva agressivitat, del seu comportament quan explica com a un que l’havia denunciat “encontrándole un atardecer le asesté tantos golpes con la espada en brazos y piernas, que aunque tuve cuidado en no matarle, también lo tuve en que quedase de tal suerte que no pudiera ya servirse de las piernas en el futuro” 1

El 1523 ha de tornar a fugir per cames de Florència. Nou delicte de sang. Fereix de gravetat a dues persones i són a punt de morir. El 1527 es dóna un dels capítols més remarcables de la seva vida, ja que durant la defensa de la ciutat de Roma, al famós saqueig de les tropes de Carles V, Cellini en pren part amb valentia però amb la seva gran capacitat d’invenció es va atrevir a proclamar als quatre vents que ell sol s’havia carregat, no tenia àvia, a Carlos III, Condestable de Borbón i a Filiberto de Chalons, príncep d’Orange. El 1529 afegeix una altra flor al seu ram. Cecchino, germà de Benvenuto, mata a un cap de la guàrdia romana. En mig de la batussa Ceccino rep un tret d’un arcabusser company de l’assassinat i resulta mort. Com no podia ser d’una altra manera el nostre heroi no dubta que ha de venjar la mort del seu germà i fa la liquidació a la vida de l’arcabusser.

cellini2retrat

El 1532 rep la primera acusació de sodomia, acte considerat un delicte de gravetat a l’època, malgrat que les autoritats solien fer els ulls grossos sempre i quan no t’haguessin enxampat de manera molt palmària. No és fins al 1557 que l’artista no té una severa acusació per sodomia feta pel seu deixeble Fernando di Giovanni di Montelpuciano. La denuncia fa molt mala pinta doncs el deixeble denúncia múltiples violacions. Sobre el tema de la sodomia a la Florència renaixentista recomano llegir un passatge de la petita però fantàstica biografia de Leonardo de Vinci que va escriure l’escriptor i poeta Luis Antonio de Villena, en ella trobem: “los predicadores no dejaban de aludir en sus sermones a lo extendido que estaba en la ciudad el llamado pecado nefando, es decir, la sodomía, la homosexualidad masculina.

Fra Giordano, en 1305, exclamava: ¡Oh, cuántos sodomitas que hay entre los ciudadanos!, o mejor dicho: todos ellos se entregan a este vicio. Aunque la homosexualidad estaba formalmente condenada y castigada (desde la castración en los mayores, hasta la perdida de una mano o una fuerte multa económica, si se trataba de menores o de jóvenes) el vicio, sabemos, no era demasiado perseguido de facto. La sociedad florentina y no era la única, solía ser tolerante, e incluso muy tolerante, con todos los pecados que tuviesen que ver con el sexo, aunque fuese sodomítico”2 Aquesta vegada el seu apetit sexual no li va sortir gratis. Va ser condemnat a pagar una multa de 50 escuts d’or i una estança de quatre anys a a la temuda presó anomenada la ‘stinche’, Cósim de Medicis commuta la pena per quatre anys d’arrest domiciliari. Serà durant aquest període quan escriu les memòries de les quals, en aquest apunt us estem oferint un petit tast.

La seva posada de llarg, el seu primer homicidi va succeir el 1534. Per rivalitat mata a Pompeo de Capitaneis, orfebre competidor, però oh sorpresa!, pot defugir la justícia gràcies al Papa Paulo III que amb gran bondat li signa un salconduit i un document de perdó. El Papa, com després es repetirà amb altres personatges importants de la política o l’església, treballarà per l’emperador Carles V, els reis Francesc I de França, Cosme I de Florència, o el papa Climent VII, està més interessat en que acabi les obres que li ha encarregat que en fer-li complir la condemna. Com se sol dir els poderosos practiquen un “matem-ho aquí”. No cal dir que aquesta protecció anima més encara les seves barrabassades. Si continuem amb la seva cursa delictiva, el 1538 es produeix un fet irònic, per primera vegada a la seva vida rep una acusació falsa. Se l’acusa d’haver robat part del tresor del Papa Climent VII durant l’assetjament a Roma on havia actuat amb valentia. Evidentment el mateix Papa que l’havia perdonat per homicidi el condemna i és empresonat al Castel Sant’ Angelo, aconsegueix escapar i fuig per cames a França, és capturat i com sempre indultat.

cellini3_diana

Analitzem ara la seva conducta excessiva i vergonyosa amb les dones com ja crec que us podeu imaginar. Una de les històries més conegudes la podem constatar veient la seva escultura Diana, a la qual li van anar creixent les banyes a mesura que l’escultor prenia el lloc del marit de la model. La noia es deia Catalina i era francesa. Cellini ens aclareix les seves intencions. La tenia retinguda “para servirme de ella en mi arte, y sin la que no podía pasar. Además siendo hombre como soy, la utilizaba para la cama”. Benvenuto la va posar sota la custòdia, a l’igual que les seves joies, d’un contable en aparença molt pietós de nom Pagolo Miccieri. S’equivocava.

El tal Pagolo es va prendre molt seriosament la custòdia del cos de Catalina. No va prestar massa atenció al fet que no s’han de barrejar les qüestions de feina i plaer, a més de no calcular amb qui se l’estava jugant. El destí va voler que Benvenuto enxampés al florentí amb les mans del motiu de la seva custòdia. Pagolo va tenir la sort de tenir bones cames i va poder fugir. Cellini, cosa estranya, va reflexionar i pel que es veu va decidir no carregar un altre assassinat a la llista. Se sap que al final de l’estada a França l’artista s’havia creat molts enemics pels seus excessos constants, entre ells el mateix Francesc I. Pagolo va escapar però Catalina i la seva mare no. Amb tota la seva fatxenderia escriu: “las expulsé de la casa fieramente, usando a fondo mis puños i mis pies”. Aquest comportament va provocar la venjança de Catalina i la mare, el van denunciar al·legant que Benvenuto “la había utilizado al modo italiano, esto es, antinaturalmente, como sodomita” . A França la sodomia es castigava amb la foguera així que era necessari tenir una bona defensa. El jutge va deixar clar què pensava de l’escultor “Me informan de que os llamais Benvenuto, pero hoy sois malvenuto” El Florentí va pressionar a amics i coneguts perquè l’ajudessin amb l’argument que si ell s’enfonsava, tots caurien amb ell. L’ajuda va consistir a proclamar que “aquello no era el modo italiano, debía ser el francés, pues él, el inocente Benvenutto, ni siquiera lo conocía, y que si Catalina hacía tal acusación es que había practicado tal vicio, y por tal debía ser ella la quemada”. Fi d’aquesta història: torna a sortir impune i planeja venjança sobre Pagolo. Amb dos matons, a punta d’espasa sobre el coll de Pagolo i davant de Catalina “dándole de vez en cuando un pinchazo le arranqué la promesa de matrimonio con Catalina”. Pagolo no va tenir més remei que carregar amb Catalina i Benvenuto es va reservar el dret de continuar utilitzant-la com a model per la seva Ninfa de Fontainebleau i com a objecte dels seus apetits sexuals. El ritual de posar, alleujar els desitjos i rebre una pallissa va continuar sense gaires alteracions: “No satisfecho con haberle hecho tomar a esa desvengonzada ramerilla (a Pagolo) por esposa, envié por ella para usarla como modelo. Cada día le pagaba treinta soldi y la hacía posar desnuda”, “yo me vengaba yaciendo con ella, burlándome de ella y de su esposo y de varios de los cuernos con que lo estaba condecorando. Por añadidura la hacía posar con mucha incomodidad”, “le hacía estas cosideraciones en voz alta, y lo que me respondió me produjo tal furia que la arrastré del pelo por el cuarto, zurrándola y pateándola hasta quedar exhausto. No había nadie que pudiese acudir en su auxilio. Juró no regresar y entonces comprendí que había cometido una equivocación al privarme de ganar prestigio con su belleza. Ademàs, la dejé tan lacerada y deforme que aunque hubiese querido regresar hubiesen hecho falta por lo menos dos semanas de cuidados para poderla utilizar de nuevo”. Podríem afegir moltes més històries d’aquest pelatge però crec que queda suficientment clar que Benvenuto Cellini era un gran artista però també un canalla jactanciós i un cínic còsmic. Que consti en acta que no he arribat a enumerar ni a la meitat de brutalitats que va arribar a cometre.

cellini4_saler

Si, com explicava al principi, atenem al valor del conjunt de la seva obra no hi ha dubte que Cellini és un dels més grans escultors del renaixement. Els seus coetanis ja ho consideraven així, malgrat que l’opinió sobre la seva part fosca també era coincident. Vinzenzo Borghini va escriure sobre ell “lunàtico sin remedio” i va tenir un seriós altercat amb un gran dels grans popes de l’època com Giorgio Vasari, pare de la història de l’art com a disciplina. El seu grau de domini de la matèria i el seu sentit de la bellesa contrasten de forma sorprenent amb un caràcter perillós i explosiu. Sense justificar cap de les seves accions criminals resulta fascinant la quantitat d’experiències que va acumular a la seva vida, el seu continu viatge tant físic com psicològic i la seva interrelació amb el poder de l’època, poder que actuava de la mateixa manera que el protagonista d’aquest apunt. L’alçada dels seus càrrecs, els seus grans mecenatges, la cura i defensa de les arts no els impedia d’exercir un poder violent i corrupte sense cap mena d’escrúpols. Així tenim els exemples de personatges com Cesar Borgia, Lorenzo de Medicis o Ludovico Sforza, mandataris amb una sensibilitat excepcional per la cultura però capaços de tot tipus de crims, extorsions o robatoris. Aquest esperit del poder està perfectament immortalitzat en el gran tractat polític d’aquell temps El príncep És el gran atractiu del renaixement, una època excepcional de recuperació de valors perduts i l’establiment d’uns fonaments culturals que perduren fins els nostres dies. Quan Klaus Kinski, actor problemàtic, fanfarró i de maneres violentes, va morir el director de cinema espanyol Fernando Colomo, que havia tingut la mala sort de dirigir-lo a la pel·lícula El caballero del Dragón, va dir: “Klaus Kinski ha muerto, descansemos en paz”. Suposo que els florentins i les persones que van viure al voltant d’una figura com Benvenuto Cellini van tenir el mateix pensament.

Dedico aquest apunt a la meva benvolguda companya de feina a la Biblioteca Central de Terrassa Simonetta Borghini, que com ella sap molt bé adoro la sonoritat del seu nom i la seva amabilitat.

S’acomiada de tots vosaltres fins a la propera entrega el vostre servidor de convulsions artístiques. Procuraré que la següent sigui molt més malvada i corrupta!

Com sempre us adjunto una petita bibliografia i una recomanació cinematogràfica per aquells que vulgueu aprofundir més en el tema.

Notes :
1. Els fragments citats han estat extrets del llibre: VALLEJO-NÁGERA, Juan Antonio. Locos egregios. Barcelona: Planeta, 2000. ISBN 8408035894.
2. VILLENA, Luis Antonio de. Leonardo Da Vinci: Una Biografía. Barcelona: Planeta, 1993. (Memoria de la historia; 32), p 37-38. ISBN 8408002848 ; 8439549067. 

 

Bibliografía:

 

Procedència de les imatges utilitzades:

  1. Perseu amb el cap de la Medusa.  Imatge de Gotderaki.
  2. Benvenuto Cellini. Retrat. Imatge extreta de Solitary Dog Sculptor I .
  3. Font de diana. Imatge extreta de Harte con hache.
  4. Saler de Francesc I de França. Imatge extreta de Obras de arte robadas.

Aficionats i aficionades, maníacs i maníaques del còmic, sóc aquí per fer-vos de tant en tant unes recomanacions d’una de les activitats que més m’agrada: llegir còmics. També espero que amb la vostra participació, suggeriments o comentaris demostrem que el còmic no és la germaneta pobre de les arts, si no tot el contrari. Animeu-vos amb mi i deixeu anar per aquest bloc tots els vostres pensaments “comiqueros”! Paraula d’Hergé!

Veure totes les meves aportacions.

Compartiu!
  • Delicious
  • Facebook
  • Google Bookmarks
  • Twitter

    Etiquetes: , , ,

    3 Responses to Benvenuto Cellini. L’art de l’homicidi

    1. Pep Salvat on 1 de juliol de 2018 at 10:55

      Algú sap si les seves memòries estan traduïdes al català? Gràcies.

    2. Batut de maduixes on 11 de maig de 2014 at 11:39

      Apostoflant i molt engrescador!

      Gràcies David

    3. Montse on 4 de maig de 2014 at 17:54

      No m’hagués pensat mai que Cellini, l’excels artista, hagués tingut una vida com aquesta. Aquí es demostra que l’art i la bellesa no estan renyides amb la immoralitat i que es pot ser un gran artista, i un gran sapastre alhora.
      M’ha impressionat la foto inicial amb el numero 8455 i la llegenda “L’enemic de les arts”….:-))

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    BCT xarxa

    Biblioteca pública de Terrassa
    Passeig de les lletres, 1
    08221 - Terrassa
    Telf. 937 894 589
    Mail: bctxarxa@terrassa.cat