Ajuntament de Terrassa

Ajuntament de Terrassa

Illes

30 de juny de 2014

PAC

 

 

IllesLes illes sempre ha tingut un lloc preeminent dins l’imaginari col·lectiu, car ens ofereixen un espai on amagar-nos de la resta del món, on aïllar-nos i poder exercir plena llibertat lluny de mirades indiscretes. També són considerades, a vegades, indrets inhòspits, misteriosos, fins i tot hostils i salvatges i, per tant, ideals per viure les més emocionants peripècies.

La literatura universal s’ha fet ressò d’aquest fet i podem descobrir dins les seves pàgines illes plenes de monstres i perills, illes màgiques, illes desertes, d’altres on viuen societats exemplars i, fins i tot, algunes on es comenten les pitjors barbàries amb total impunitat. També trobem aventures trepidants i tresors amagats, i és en llocs així on veurem amb més claredat les nostres mancances i pors, i ens donaran l’oportunitat de conèixer-nos millor.

En aquesta secció ja n’hem vist uns quants d’exemples, com l’illa de l’heroi Odisseu, Ítaca, on va tornar després de passar força penúries, o Laputa, l’illa flotant que va visitar en Gulliver en un dels seus viatges, i com no, el fantàstic País de Mai Més d’en Peter Pan, el nen que no volia créixer.

No és d’estranyar que siguin precisament els autors britànics, essencialment illencs, els que han creat la major part de les illes més famoses de la literatura. No només Jonathan Swift (irlandès) o James M. Barrie (escocès), sinó també autors com Thomas More, William Shakespeare, Daniel Defoe, Robert Louis Stevenson, H. G. Wells, William Golding, i un llarg etcètera, ens han brindat un ampli ventall d’illes de tota mena perquè les ànimes lectores puguem deixar volar la nostra imaginació.

Aquest estiu us convidem a viatjar a alguna d’elles, el gaudi està garantit.

La isla del tesoro (1883), Robert Louis Stevenson

La isla del tesoroDes que Stevenson va publicar aquesta novel·la, s’ha convertit en un referent de les històries de pirates. Un relat d’aventures trepidant, ple de perills, lluites, pirates cobdiciosos, persecucions, morts i, per suposat, un gran tresor per desenterrar.

El jove Jim Hawkins rep per atzar el mapa d’una illa on hi ha amagat un tresor. Junt amb el doctor David Livesey i l’adinerat terratinent John Trelawney, noliegen una goleta, la Hispaniola del capità Smollett, i contracten a una tripulació perquè els ajudi a fer-se amb el cobejat tresor del capità Flint.

Les intencions d’aquesta tripulació, però, són ben diferents. Sense saber-ho han contractat a un grup de filibusters dirigits pel pervers pirata John Silver El Largo, antic tripulant del capità Flint, que es fa passar pel cuiner de bord, i maquina amb els seus companys un motí per robar el vaixell i el tresor.

L’astúcia i valentia de Jim Hawkins i els seus companys d’aventures hauran de servir-los per sortir victoriosos del seu propòsit, tot i que, com el mateix noi descobreix, la cobdícia porta a la perversitat i a cometre actes innobles i criminals:

“Aquel era el tesoro de Flint que habíamos venido a buscar desde tan lejos y que ya había costado la vida a diecisiete tripulantes de la Hispaniola. ¿Cuántas no habría costado para amasarlo? ¿Cuánta sangre y cuánto dolor, cuántas buenas naves hundidas en el fondo del mar, cuántos hombres valientes caminando por la tabla con los ojos vendados, cuántos cañonazos, cuánta vergüenza y mentiras y crueldad?”

L’escocès R. L. Stevenson és, sense cap mena de dubte, un dels millors escriptors de literatura fantàstica i d’aventures, autor d’obres com L’estrany cas del Dr. Jekill i Mr. Hyde, La fletxa negra o aquesta inoblidable L’illa del tresor, la millor novel·la de pirates de la història de la literatura.

La invención de Morel (1940), Adolfo Bioy Casares

La invención de MorelUn fugitiu es refugia a una illa, aparentment deserta, on troba unes construccions abandonades. Poc temps després arriba un grup de turistes i s’ha d’amagar a la part baixa de l’illa per no ser descobert. La pujada de les marees i la manca d’aliment provoquen que s’hagi d’apropar cada cop més als desconeguts i, d’amagat, anirà coneixent els seus noms i els seus costums, enamorant-se d’una de les dones, la Faustine.

Però, el fet d’haver d’estar amagat junt amb estranys fenòmens que tenen a veure amb aquest grup de persones, farà que es plantegi incògnites sobre la seva salut mental i fins i tot si realment està viu.

Aquesta novel·la, la primera de l’escriptor argentí Adolfo Bioy Casares, és un clàssic indiscutible de la narrativa fantàstica, on es plantegen alguns dels grans temes de l’existència humana, reflexions sobre la soledat, la realitat, l’amor i la immortalitat.

La mateixa immortalitat que ja ha aconseguit aquesta fascinant història que ha servit d’inspiració a molts altres autors no només de l’àmbit literari sinó, sobretot, del món del cinema i la televisió.

L’illa del doctor Moreau (1896), H. G. Wells

L'illa del Doctor MoreauHerbert George Wells està considerat, junt amb Jules Verne, com un dels precursors i més grans representats literaris de la ciència-ficció. Va ser autor d’obres d’aquest gènere tan conegudes com: La guerra dels mons, L’home invisible o La màquina del temps, on va desenvolupar també la seva faceta d’historiador i filòsof, ideant teories sobre com haurien de ser les relacions humanes dins l’àmbit polític i social, i denunciant les desigualtats i repressions del gènere humà, cercant un sistema on prevalguessin les idees de justícia i solidaritat dirigides cap a una única finalitat: la felicitat humana.

La seva preocupació s’estén també dins del món de la ciència, en l’àmbit teòric però sobretot pràctic, promulgant el seu caràcter ètic i moral. Un clar exemple d’això el trobem a la novel·la que ara ens ocupa.

L’illa del doctor Moreau és el relat d’un home, anomenat Edward Prendick, que és rescatat d’un naufragi i portat a una illa habitada pel doctor Moreau, el seu ajudant, en Montgomery, i unes criatures estranyes i grotesques.

Aquest doctor Moreau és un idealista que pretén esdevenir una mena de Déu científic. Manipulant genèticament una sèrie d’individus de diferents espècies animals, els pretén convertir en criatures humanes. Però la natura torna les coses al seu lloc, les bèsties són bèsties i no poden ser homes, tot i els esforços del seu Creador, que haurà de fer servir les armes d’un Déu per mantenir la seva influència sobre les seves criatures. Mira de dominar-los mitjançant la por, la llei, la superstició, la manipulació constant sobre les seves ments i els seus cossos. L’únic important per a ell és l’èxit de la seva obra, sense tenir en compte l’ètica de la seva acció ni importar-li el mal que fa o que pot arribar a fer.

Una novel·la sobre els límits de la capacitat humana i l’ètica científica. El resultat és aquesta illa, on rauen l’horror i l’abominació.

Casa H. G. Wells a Londres

Casa d’H. G. Wells a Londres

El señor de las moscas (1954), William Golding

El señor de las moscasUn grup de nens sobreviuen a un accident d’avió en una illa deserta. Davant l’absència d’adults, trien a en Ralph, un dels més grans, per liderar el grup fins que no arribi algú a rescatar-los. Ajudat per en Piggy, un noi grassonet, asmàtic i que no veu gaire bé sense les seves ulleres, instaurarà una sèrie de regles per garantir la supervivència del grup i afavorir l’imminent rescat.

Un altre noi, en Jack, serà el líder dels caçadors, i s’encarregarà d’abastir de menjar a tots els nens. Aviat la seva habilitat per la caça, farà que es desentengui del bé comú i miri de desacreditar a en Ralph prenent-li el lideratge.

Aquest clàssic de la literatura anglesa ens mostra la lluita de la civilització contra la repressió, de la raó contra el salvatgisme. Mentre que Ralph mira de mantenir l’ordre, la col·laboració per un bé comú, el seny davant l’adversitat, en Jack fa tot el contrari, en el seu desig de dominació, fa servir les armes de la repressió: la violència, la por i la superstició, encarnades en la figura d’aquest Senyor de les mosques, la viva imatge de la crueltat i de la maldat.

Els fortuïts habitants d’aquesta illa patiran un procés d’animalització de l’ésser humà, desempallegant-se de qualsevol traça de civilització, enteniment i moralitat.

William Golding, premi Nobel de literatura l’any 1983, va deixar-nos aquesta novel·la sobre la natura humana i els nostres instints més primitius.

La tempesta (1611), William Shakespeare

La tempestaAquesta és una de les últimes obres del dramaturg anglès, i és per a molts una de les millors, a l’alçada de Macbeth o Hamlet, però al contrari que aquestes, La tempesta està englobada dins el grup de les comèdies.

Pròspero, duc legítim de Milà, viu en una illa amb la seva filla Miranda des de fa dotze anys, practicant la màgia. El seu germà Antonio, va aprofitar el seu interès per aquestes arts per prendre-li el ducat i desterrar-lo.

Ara Pròspero té l’oportunitat de venjar-se. Sap que Antonio viatja en un vaixell amb Alonso, rei de Nàpols, el seu germà Sebastià, el seu fill Ferran i altres cavallers, prop de la seva illa, i provoca una tempesta perquè naufraguin. Els farà creure que Ferran s’ha ofegat i amb l’ajuda d’Ariel, un esperit de l’aire, els turmentarà creant intrigues entre ells i enganyant-los amb visions i malsons fins a aconseguir el seu penediment.

En una altra part de l’illa, el jove Ferran, viu, és esclavitzat per Pròspero. Miranda, en veure’l s’enamora d’ell i s’apiada del seu patiment, Ferran també cau captivat per la jove però Pròspero, en un principi, es mostra en contra d’aquesta relació.

Com totes les comèdies l’obra tindrà un final feliç, pel camí veurem la increïble capacitat de l’autor per dibuixar els defectes i les debilitats humanes, els vicis més innobles i les accions més vils. Però no tot és foscor, l’ésser humà també té virtuts i el dramaturg ens les presenta també de manera magistral: la pietat, la bondat, la innocència, la capacitat de reconèixer els errors, de penedir-se d’ells, de perdonar-los.

Llums i ombres en una comèdia encisadora, plena de màgia i encant.

L’illa misteriosa (1874-1875), Jules Verne

L'illa misteriosaLa trilogia que Jules Verne va començar amb Vint mil llegües de viatge submarí seguida d’Els fills del capità Grant, la va finalitzar amb aquesta novel·la d’aventures que per a molts és la seva gran obra mestra, i on es percep amb més claredat l’optimisme del seu autor vers les capacitats i bondats de la raça humana.

Cinc homes fugen en globus de la ciutat de Richmond durant la Guerra de Secessió nord-americana. Una forta tempesta els portarà a aterrar a una illa deserta de l’oceà Pacífic, on hauran de sobreviure només amb els recursos de la natura i els seus coneixements. Gràcies a l’enginyer Cyrus Smith i la seva saviesa en molts àmbits de la ciència, i a les nocions que els altres quatre homes tenen d’un ampli ventall de matèries, podran prosperar en aquesta terra desconeguda, assegurant-se en relativament poc temps una confortable subsistència. Però aquests homes seran ajudats també per forces misterioses que faran que es plantegin si aquesta illa està realment deserta, i es proposaran la cerca incansable del seu benefactor.

Estem davant d’una novel·la on podem trobar ciència, mecànica, botànica, biologia, geografia, història, però també, i sobretot, aventures i misteri. Jules Verne va posar tots els seus coneixements i les seves inquietuds al servei d’aquesta història apassionant, la més completa de la seva producció literària.

Robinson Crusoe (1719), Daniel Defoe

Robinson CrusoeNo hi ha cap dubte, el nàufrag més famós de la literatura universal és segur Robinson Crusoe. Des que va néixer, ara fa quasi tres-cents anys, l’ésser humà ha imaginat infinitat de vegades com seria sobreviure a una illa deserta amb els únics recursos que la natura ofereix, i ens hem preguntat en milers d’ocasions què ens enduríem a aquesta suposada illa. Daniel Defoe es va inspirar en l’experiència del nàufrag Alexander Selkirk, que va ser rescatat de l’illa que avui porta el seu nom l’any 1709.

Desobeint la voluntat del seu pare i empès pel seu esperit aventurer, el jove Robinson Crusoe decideix fer-se a la mar per veure món. Després d’uns quants ensurts i accidents marítims, s’estableix a Brasil com a terratinent. El seu caràcter inquiet l’anima a tornar a embarcar-se en un viatge a Àfrica per buscar esclaus. Però la providència no està de la seva part i torna a naufragar, aquest cop a una illa deserta on, sent l’únic supervivent, haurà d’espavilar-se amb els recursos que l’illa l’ofereix i els que pot recuperar del vaixell mig enfonsat per sobreviure, i confiar que el destí afavoreixi el seu rescat.

No serà així durant vint-i-vuit anys, els quals els passa construint la seva llar, cultivant i criant un ramat per proveir-se de menjar, i encomanat la seva ànima i salvació a Déu, a qui sent haver ofès per no seguir les advertències del seu pare i no haver fet cas dels senyals que la providència clarament li enviava.

Uns anys després d’arribar a l’illa descobreix que aquesta és freqüentada per salvatges caníbals, que la visiten per dur a terme els seus sagnants sacrificis. Es debatrà sobre la moralitat del que veu i sobre l’autoritat o no de la seva intervenció. Finalment rescatarà a una de les víctimes que, agraït, es convertirà en el seu fidel servent i a qui anomenarà Viernes, ja que aquest és el dia en què ha estat rescatat. El convertirà al cristianisme i li ensenyarà la seva llengua i la seva cultura.

Segons l’estudi de Gregory Claeys, Utopía: historia de una idea:

“Para muchos economistas políticos posteriores el texto ejemplifica el desarrollo de la humanidad, bajo la providencial dirección de Dios, desde el estado de naturaleza hasta una sociedad bien ordenada, definida por la propiedad privada y el gobierno establecido. Es una especie de alegoría del imperio, incluso de la modernidad misma.”

Ens trobem, doncs, davant d’una al·legoria del colonialisme i la supremacia moral del món occidental, basat en la propietat privada i la imposició d’uns valors que es consideren únics i vertaders, on es fa patent la manca de respecte i la intolerància de determinats sistemes polítics, religiosos i socials vers tot allò que sigui estrany, diferent o desconegut.

Crítias o LAtlàntida (360 a. C. aprox.), Platón

CrítiesPlató va ser el primer a fer-se ressò d’una llegenda de l’antiguitat situada en una illa anomenada Atlàntida. És en aquest diàleg on el filòsof grec descriu l’origen diví (creada i poblada pel déu Posidó), l’organització política, militar, econòmica i social, i finalment la decadència d’aquesta illa llegendària, enfonsada al mar, sembla, com a càstig per la seva degeneració posterior.

Però Plató ja va introduir el mite al diàleg anterior a aquest, el Timeu, on avança la seva intenció de parlar-ne i introdueix el tema mitjançant una història que Crítias havia escoltat del seu avi que alhora l’havia escoltat del polític atenenc Soló, a qui li van explicar uns sacerdots egipcis de Sais, ciutat situada al delta del Nil. Podeu comprovar, per tant, que l’origen de la llegenda és completament misteriós i que ha sigut transmès, generació rere generació, de manera únicament oral, sense que hagi quedat cap document escrit, afegint així encara més encant a l’enigmàtica illa.

Però, va existir realment l’Atlàntida? De fet és una gran incògnita encara per desvetllar. Al llarg del temps s’han tingut en compte diverses hipòtesis sobre el relat. Una d’elles contempla la possibilitat que estigui basat en una realitat històrica, i fins i tot hi ha hagut intents de localitzar l’illa enfonsada al mar. També s’ha considerat que es tracti d’una adaptació poètica d’uns fets històrics reals, o bé una al·legoria. Finalment, i més probablement, que no sigui més que una invenció de Plató per donar forma a les seves teories sobre la natura humana, i poder descriure un sistema polític i social ideal concloent amb la seva decadència.

Aquesta és l’opció més raonable, ja que no hi ha cap document que testimoniegi l’existència de l’illa, ni cap fet històric que es pugui semblar a les descripcions que fa el filòsof, això i a part la manca de referències anteriors a Plató sobre l’Atlàntida.

Malauradament, el Crítias és una obra inacabada, Plató la va abandonar de forma abrupta. Creada com a prossecució del Timeu  i amb la promesa d’una continuació amb un hipotètic Hermòcrates, Plató ens deixa la mel a la boca. De sobte el no-res, Crítias deixa de parlar. No se sap perquè Plató no va acabar el diàleg, però es dedueix que així va ser perquè no s’ha trobat cap escrit o esborrany que ens permeti deduir que la seva intenció era continuar-lo.

La realitat és que ens va deixar aquest mite fantàstic que ha tingut a la humanitat captivada i ocupada durant més de dos mil anys.

L’Atlàntida (1877), Jacint Verdaguer

L'AtlàntidaFent-se ressò del mite de l’Atlàntida, el poeta català Jacint Verdaguer va crear aquest magnífic poema.

Dividit en una introducció, deu cants i una conclusió, aquest poema narra com un jove Cristòfol Colom, havent naufragat, arriba a les costes de la península ibèrica i és acollit per un religiós que li explica l’enfonsament de l’Atlàntida. Aquesta narració es desenvoluparà al llarg dels deu cants que conformen el cor del poema.

Finalment, a la conclusió, trobem el pressentiment de Colom del que serà el seu descobriment d’Amèrica.

Amb aquest poema Jacint Verdaguer va guanyar els Jocs Florals de 1877 en les seves tres modalitats ordinàries: Patria, Fides i Amor, sent investit així amb el títol de Mestre del Gai Saber, només atorgat a qui aconseguia aquesta fita.

Utopía (1516), Thomas More

UtopíaEl terme utopia va ser adoptat per Thomas More per descriure una societat perfecta, es tracta d’una paraula que en combina dues de gregues οὐ, no i τόπος, indret, per tant literalment vol dir enlloc. Però de fet la primera edició italiana es va titular Eutopia. Podem dir, doncs, que Thomas More juga amb el significat d’ambdues paraules: utopia i eutopia, que en grec vol dir bon lloc. I així ha arribat fins als nostres dies en què anomenem amb aquest mot quelcom ideal però també inassolible, un lloc perfecte que no existeix.

Poc sabia Thomas More la repercussió que tindria la seva obra quan la va escriure ara fa quasi cinc segles. En ella descriu el sistema polític i social d’una illa inventada per ell anomenada Utopía. No està tan clar, però, que la seva intenció real fos descriure una comunitat ideal, de fet no ho és i en molts aspectes emmalalteix dels defectes de la seva època, però sí que és substancialment millor que aquella en què es movia el seu autor, i és això mateix el que pretenia, fer una crítica social del seu temps proposant un sistema que el millorés.

La societat de More està dirigida pels principis d’igualtat i solidaritat, viu del treball comú. Defugint la propietat privada, tots el béns són col·lectius i només tenen el necessari per viure. L’educació i la sanitat, de gran importància pels utòpics, també són públiques i, per suposat, gratuïtes, ja que menyspreen els diners, els troben innecessaris i vulgars, i fins i tot, fan servir aquesta mena de riqueses com l’or o la plata per fabricar els estris més bruts i abjectes, per exemple els orinals o les cadenes dels esclaus.

Aquesta desafecció per la riquesa monetària serà un tret característic d’altres utopies del Renaixement. El podem trobar també a La Ciudad del sol (1602) de Tommasso de Campanella o a la Nueva Atlántida (1626) del filòsof Francis Bacon, que prenent com a exemple aquesta Utopia de Thomas More, descriuen les seves pròpies societats ideals en què més o menys el malestar que miren de mitigar és el mateix.

Resulta força interessant veure quines eren les denúncies d’aquests filòsofs renaixentistes, comparades amb les del segle XXI. Podem comprovar que les coses no han canviat tant, i que abans com ara la injustícia social domina els sistemes polítics i hi ha un menyspreu normalitzar per tot allò que no dóna un benefici econòmic.

Nuccio Ordine, al seu aclamat manifest La utilitat de l’inútil, s’expressa en aquesta línia:

“Deixant de banda les indiscutibles diferències entre aquests textos i les limitacions objectives d’alguns aspectes de l’organització social que s’hi proposa, sorgeixen de manera inequívoca severes crítiques a una realitat contemporània en la qual impera el desdeny per la justícia social i el saber. A través de la literatura utòpica, en definitiva, els autors mostren els defectes i les contradiccions d’una societat europea que ha perdut els valors essencials de la vida i la solidaritat humana.”

Resultarà utòpic als nostres dies mirar d’aconseguir una societat justa i solidaria, en què s’enalteixin els valor del saber, de la cultura ben entesa, de tot allò que és “inútil”, però potser algun dia arribarà en què sigui possible. De moment l’únic que hem aconseguit és apropar-nos cada cop més a la distòpia, hem seguit, malauradament, el camí contrari, que ens condueix inevitablement cap a sistemes imperats per la intolerància i la tirania.

Torre de Londres (detall)

Torre de Londres, on Thomas More va ser empresonat acusat d’alta traïció pel rei Enric VIII

 

La gran pantalla

 

 

 

Som conscients de l’amplitud del tema que hem exposat en aquesta ocasió, i per tant, de la infinitat de pel·lícules que tenen a veure o transcorren a una illa. Ens hem vist, per tant, en l’obligació d’acotar una mica aquesta part de la secció, però no oblideu que vosaltres també podeu aportar els vostres suggeriments i esperem que no deixeu de fer-ho, us garantim que seran ben rebuts.

 

Shutter island (2010), Martin Scorsese

Shutter IslandAny 1954, a un hospital psiquiàtric per criminals pertorbats situat en una illa prop de les costes de Boston, l’estranya desaparició d’una de les recluses provoca que s’obri una investigació judicial. L’agent Teddy Daniels i el seu company Chuck Aule han sigut cridats per dur-la a terme.

Una sèrie de fets inexplicables i les sospites que Teddy Daniels, un home marcat pels desastres de l’holocaust nazi i per la desgraciada mort de la seva dona, té sobre aquesta institució, faran que es plantegi serioses preguntes sobre el seu estat mental i la realitat del que l’envolta.

Us deixem aquesta pel·lícula de l’aclamat director Martin Scorsese on explora els límits de la raó i la realitat, i ens deixa la cirereta d’un final inesperat.

La isla (2005), Michael Bay

La isla, Michael BayLincoln Eco-Seis i la seva amiga Jordan Delta-Dos són dos dels supervivents d’un desastre ecològic mundial que viuen a una colònia protegida de l’exterior. Allà han de seguir unes normes sanitàries i socials molt estrictes. Viuen amb l’esperança de guanyar un sorteig que es fa periòdicament per anar a l’illa, l’últim reducte lliure de contaminació del món.

En Lincoln pateix terribles malsons que el porten a una creixent inquietud i a qüestionar-se fins als fets més insignificants de la seva quotidianitat. Aquesta curiositat el portarà a descobrir una terrible realitat.

Pel·lícula que ens planteja els límits de la ciència i es qüestiona sobre la moralitat de determinats avenços científics i l’ús que es pot fer d’ells. Tot això adobat amb una important dosis d’acció, persecucions, trets i destrosses urbanes a dojo.

 

La isla de los olvidados (2010), Marius Holst

La isla de los olvidadosDes de la freda Noruega ens arriba aquesta pel·lícula basada en fets reals on podrem comprovar la total impunitat que pot oferir el confinament en una illa.

A l’illa de Bastøi es troba un reformatori per delinqüents menors d’edat, el director i els instructors del centre sotmeten als nois a una rigidesa desproporcionada, obligant-los a fer treballs forçats en comptes d’educar-los per la seva reinserció.

Un nou vingut, el jove Erling, procurarà fugir per tots els mitjans possibles d’aquell infern de gel i descobrirem amb ell com la corrupció i la depravació s’han apoderat d’una institució aïllada de qualsevol mena de control.

La isla (2000), Kim Ki-Duk

La isla, Kim Ki-DukLa propietària d’un negoci de pesca lloga plataformes flotants durant el dia i el seu cos durant la nit. Començarà una relació força tortuosa amb un ex policia amb tendències suïcides pel sentiment de culpabilitat que té després d’assassinar a la seva parella i a l’amant d’ella.

El director coreà Kim Ki-duk ens regala aquesta pel·lícula plena de silencis inquietants i escenes de gran bellesa però també d’una enorme crueltat, amb aquesta peculiar parella que mantenen un lligam morbós i autodestructiu, en un creixent desig d’aïllar-se cada cop més de la resta del món.

Náufrago (2001), Robert Zemeckis

NáufragoRevisió i actualització de la novel·la Robinson Crusoe. En aquesta ocasió l’acció transcorre a les portes del segle XXI.

Un treballador d’una empresa de missatgeria, obsessionat amb el temps, sobreviu a un accident d’avió i va a parar a una illa deserta on passarà més de quatre anys. Igual que el protagonista de l’obra de Defoe, haurà de sobreviure amb els recursos que la natura i les seves habilitats li ofereixen, i com Crusoe, trobarà algú amb qui compartir les seves penúries, tot i no ser un company gaire comunicatiu.

La Altlántida (1932), Georg Wilhelm Pabst

La AtlántidaAquesta és de ben segur la versió més bella del mite atlàntic que s’hagi dut mai al cinema. Basada en la novel·la homònima de Pierre Benoit, on se situa la ciutat de l’Atlàntida, no a una illa enfonsada al mar, sinó immersa enmig del gran desert del Sàhara, també aïllada al cap i a la fi, amagada sota la superfície i regentada per una atractiva i captivadora deessa anomenada Antinea.

La pel·lícula, filmada als escenaris reals on transcorre l’acció i amb unes atmosferes absolutament torbadores i enigmàtiques, aconsegueix, si cal, afegir més misteri al mite.

Perdidos (2004-2010), J. J. Abrams

PerdidosPerò si hi ha una illa al segle XXI que ens hagi deixat bocabadats, intrigats, sorpresos, encisats, garratibats i esmaperduts, aquesta és, sense cap mena de dubte, l’illa de Perdidos, l’ovacionada sèrie de J. J. Abrams que va tenir a tot el món captivat durant sis temporades.

Un grup de persones sobreviuen a un accident d’avió i cauen en una illa on hauran de conviure i subsistir fins que siguin rescatats. Capítol a capítol, anirem coneixent a tots els personatges de la sèrie i les particularitats d’aquesta estranya illa.

Una sèrie plena de misteris, ciència-ficció, aventures, plantejaments filosòfics, fenòmens paranormals, contingut mitològic, però també d’històries humanes, afectes, odis, amors, venjances, passions… En fi, tot un ventall de realitats, enigmes i sorpreses que es nodreix d’una herència filosòfica i literària de la qual hem fet un petit tast en aquesta secció.

 

 

La banda sonora

 

 

 

Ara posarem música a aquestes illes. Com sempre, procurem fer una tria el més eclèctica possible, perquè tothom pugui trobar la seva preferència, tot i així, com hem dit abans, estem oberts a tota mena de suggeriments.

Islands (1971), King Crimson

IslandsAquesta cançó apareix a l’àlbum del mateix nom de la banda anglesa King Crimson, el quart de la seva carrera. Un dels grups pioners del rock progressiu dels anys 70 liderat pel guitarrista Robert Fripp, ha patit força canvis en la seva formació i fins i tot es van plantejar dissoldre la banda just després de finalitzar la gira de concerts que va succeir aquest disc. Finalment no va ser així i han continuat, amb força períodes d’inactivitat, fins al segle XXI.

Dintre de l’àlbum Islands, podem trobar també la cançó Formentera lady, per la qual el Consell Insular d’aquesta illa va aprovar posar el nom d’aquest grup a un dels seus carrers.

Isla (2009), Portico Quartet

IslaAquest és el segon disc de la banda londinenca de jazz Portico Quartet.El seu so es caracteritza per l’ús de l’instrument de percussió hang drum, amb el que aconsegueixen donar als seus temes un toc electrònic.

Aquí ens han deixat una Isla plena de melodies suggeridores, que evoquen ambients càlids i íntims, ideal per passar un estiu envoltats de tranquil·litat.

Isla de Encanta (1987), Pixies

Surfer rosa & Come on pilgrimAquesta cançó pertany a l’àlbum Come on pilgrim, el primer de la banda de rock alternatiu Pixies. La seva música, influenciada pel punk, combina sons agressius i melòdics, aquesta característica va influenciar molt a bandes posteriors com Nirvana.

La lletra d’aquest tema està parcialment cantada en espanyol, en ella, mitjançant l’estridència de les guitarres i una potent percussió, se’ns convida a visitar la Isla de Encanta, on segons el grup “no hay sufrimiento”, el que segur podrem trobar els molta gresca i diversió.

L’isle joyeuse (1904), Claude Debussy

Música para pianoNo podíem deixar de recomanar al sempre suggestiu Claude Debussy. Es va inspirar en el poema Peregrinació a l’illa de Cítera d’Antoine Watteau per crear aquesta obra d’influència romàntica.

Com sempre, l’ús d’escales pentatòniques més utilitzades a la música oriental (Japó, Xina o Indonèsia, per posar un exemple), que no pas a la música occidental, dota a les seves composicions d’elements més coloristes i sensorials que no pas harmònics. Dona la impressió de ser una música asimètrica, més propera al que després es coneixeria com a jazz.

Viatge a Ítaca  (1975), Lluís Llach

Viatge a ÍtacaEl músic i cantautor català va treure a la llum aquesta ja mítica cançó basada en un text del poeta grec Konstantinos Kavafis i que apareix a l’àlbum del mateix títol.

La lletra de la cançó és una al·legoria de la vida. Aquesta illa llegendària de la cultura i literatura universals, no és sinó el destí on cal arribar, el descans final d’una vida plena d’obstacles gràcies als quals anem acumulant experiència i saviesa. Ítaca, és la llar de l’heroi Odisseu, on també va arribar reforçat després de passar per infinitat de penúries durant molts anys. Un camí que, com la vida, esperem que “sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences”.

Atlàntida(1962), Manuel de Falla

AtlàntidaManuel de Falla es va inspirar en el poema homònim de Jacint Verdaguer per compondre aquesta cantata. Va treballar en ella els últims vint anys de la seva vida i va morir el 1946 deixant-la inacabada. Finalment la va concloure el seu deixeble Ernesto Halffter i es va estrenar a nivell mundial el 1962 a La Scala de Milà.

Creada per ser representada i dividida en un pròleg i tres parts, l’obra, amb un manifest to simbòlic i religiós, se centra en el relat del mite de l’Atlàntida, prescindint així de la introducció del poeta català i variant la conclusió per incidir amb més força en el caire diví de la missió encomanada a Colom.

Falla va escriure la cantata en català, l’idioma original del poema en què es basa, i que va proposar-se aprendre per copsar el text en la seva plenitud.

 

 

Guia de recomanacions

 

 

Aquí us deixem la llista de les recomanacions que hem fet per ordre d’aparició. Recordeu que si vosaltres teniu coneixement d’algun altre llibre, pel·lícula o cançó que tracti el tema, podeu fer la vostra recomanació aquí, al biTer.

Llibres:

  • SHAKESPEARE, William. La tempesta. Barcelona: Proa, 1998.
  • VERDAGUER, Jancint. L’Atlàntida. Barcelona: Quaderns Crema, 2002.
  • MORE, Thomas. Utopia. Barcelona: La Llar del Llibre, 1988.
  • MORE, Thomas. Utopía. Madrid: Alianza, 2006.

Cinema:

  • BAY, Michael. La isla. [S.l.]: Warner Bros., cop. 2005.
  • KI-DUK, Kim. La isla. Barcelona: DeAPlaneta, DL 2008.
  • PABST, Georg Wilhelm. La Atlántida. Valladolid: Divisa, cop. 2011.
  • ZEMECKIS, Robert. Náufrago. [S.l.]: Dreamworks, cop. 2008.
  • ABRAMS, Jeffrey Jacob. Perdidos. [S.l.]: Buena Vista, DL 2005.

Música:

  • KING CRIMSON. Islands. [S.l.]: Fripp, p. 2004.
  • PORTICO QUARTET. Isla. UK: Real World, p. 2009.
  • FALLA, Manuel de. Atlàntida. [Paris]: Auvidis Valois, cop. 1993.

Altres lectures recomanades:

 

Compartiu!
  • Delicious
  • Facebook
  • Google Bookmarks
  • Twitter

    Etiquetes: , , , ,

    One Response to Illes

    1. GOTDERAKI on 30 de juny de 2014 at 9:22

      Felicitats pel treball ben fet!

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    BCT xarxa

    Biblioteca pública de Terrassa
    Passeig de les lletres, 1
    08221 - Terrassa
    Telf. 937 894 589
    Mail: bctxarxa@terrassa.cat