Ajuntament de Terrassa

Ajuntament de Terrassa

Distòpies

13 d'octubre de 2014

PAC

 

Metrópolis

Fotograma de la pel·lícula Metrópolis de Fritz Lang.

Destaca l’evidència que els clàssics són un reflex, no només de l’època que els veu néixer, sinó de totes les èpoques, fins i tot de la nostra, justament per això han esdevingut clàssics. De fet tenen aquesta capacitat, d’una banda per l’extraordinària virtut dels seus autors i autores per profunditzar en les particularitats de la seva espècie, i de l’altra, perquè l’ésser humà és l’únic animal capaç d’ensopegar més d’un cop amb la mateixa pedra. La humanitat camina per un cercle viciós i comet una vegada i una altra els mateixos errors. És fàcil per algú una mica despert intuir quin serà el següent pas, només cal mirar enrere. Malauradament tenim una mena d’amnèsia estranya que ens fa caure en els mateixos paranys que ens porten sempre al mateix sot.

Les guerres, les revolucions, els trencaments socials, els desencants polítics, han portat a molts autors al llarg de la història, a idear, molts cops de manera força optimista, llocs i societats millors, més evolucionades, potser no tecnològicament, però si humanament, socialment. D’altres més pessimistes, desenganyats amb l’espècie a la qual pertanyen, coneixedors d’altres ensopegades, han imaginat la conseqüència lògica dels esdeveniments i ens han descrit societats terribles i indesitjables, però segurament més properes a la realitat. A les primeres se les ha anomenat utopies, i ja en aquesta secció hem pogut veure una mostra, entre elles la de l’autor que les va donar nom. A les segones, seguint amb el mateix joc etimològic, les anomenem distòpies, amb el δυσ- (dis) grec que vol dir dolent, canviant la perfecció (εὐ=bon) inexistent (οὐ=no) per la maldat. Són d’aquestes segones que ens n’ocuparem tot seguit.

Com no podia ser d’altra manera, amb la situació que vivim ara ja fa uns quants anys, que semblen una eternitat i que ha vingut per quedar-se definitivament, hi ha de nou una gran proliferació d’obres d’aquest gènere tant cinematogràfiques com escrites, sobretot en l’àmbit de la literatura juvenil, car és el jovent qui haurà de patir les conseqüències i val més que els comencem a instruir sobre el que els espera en un futur. Em refereixo, és clar, a sagues com Els jocs de la fam  o Divergent per citar les més conegudes. Però la literatura ens ha deixat un munt de distòpies que han arribat a nosaltres amb la mateixa vigència que quan van ser escrites i que avui en dia encara ens fan esfereir.

Moltes d’elles, ambientades en una època indeterminada o en un futur més o menys proper, freguen la ciència-ficció, altres s’hi fiquen de ple, però si som capaços de treure de les seves pàgines tot allò que tenen de “ficció”, segur que podem reconèixer l’escenari que ens presenten i potser, només potser, perquè la història ens diu el contrari, podrem trencar aquest cercle en què caminem i triar un altre camí per mirar d’esquivar aquesta pedra que ens fa ensopegar sempre.

 

Rebelión en la granja (1945), George Orwell

Rebelión en la granjaLa millor manera possible de començar parlant d’aquesta qüestió és fer-ho amb aquest autor britànic, Eric Arthur Blair, més conegut pel seu pseudònim George Orwell, creador de les dues distòpies més influents de la literatura universal.

La primera d’elles és una faula on els animals d’una granja anglesa es revolten per desfer-se de la tirania dels seus amos i constitueixen una comunitat basada en el principi d’igualtat.

Estableixen uns principis bàsics de convivència, on tots els individus treballen per un bé comú i distribueixen els beneficis de manera equitativa, defugint dels privilegis d’uns vers uns altres i de luxes superflus, en fi, tot allò que feien els seus amos humans i del que es volen desempallegar.

Progressivament, però, els porcs van transformant aquesta societat comunista en una dictadura militar, mitjançant la tirania de la por, l’eliminació de les veus crítiques i la propaganda enganyosa, per aconseguir uns privilegis extraordinaris gràcies a l’explotació dels altres animals. Transformant els principis revolucionaris inicials per uns altres més convenients als seus propòsits.

Amb aquesta sàtira Orwell pretén fer una denúncia dels totalitarismes instaurats tant a l’Alemanya nazi com a la Unió Soviètica stalinista, en la qual el comunisme que el mateix Orwell defensava en la seva forma original, va patir una degeneració progressiva cap a un autoritarisme que l’horroritzava. En general Rebelión en la granja no és més que una al·legoria de la condició humana, la narració d’uns fets que es repeteixen una vegada i una altra a la història de la humanitat.

George Orwell va acabar d’escriure aquesta novel·la l’any 1943, però no va ser publicada fins dos anys més tard. El mateix autor es queixa dels problemes que va haver de patir per aconseguir la seva publicació, en un pròleg que va afegir a la novel·la, titulat La libertad de prensa, on mostra la seva incomprensió vers a la postura dels editors, car no volien publicar un llibre on es criticava tan obertament als aliats russos. S’exclamava que un país democràtic com el seu defensés i justifiqués les pràctiques despòtiques d’un altre país, només perquè eren aliats seus en una guerra que es duia a terme justament per evitar els mètodes opressors d’un altre règim, els quals sí que podien ser reprovats. Aquest fet no ha quedat obsolet, avui en dia ens trobem amb el mateix escenari, les democràcies occidentals es permeten el luxe de secundar o censurar règims dictatorials segons els convingui o no als seus interessos econòmics. Com bé diu Orwell fer costat a aquests procediments té com a resultat ser víctima d’ells:

“Todos los que sostienen esta postura no se dan cuenta de que, al apoyar los métodos totalitarios, llegará un momento en que estos métodos serán usados “contra” ellos y no “por” ellos.”

La libertad de prensa, George Orwell

1984 (1949), George Orwell

1984Amb aquesta novel·la Orwell ens deixava el fermall d’or de la literatura distòpica. La seva influència s’ha estès arreu, no tan sols a la literatura sinó també a l’àmbit cinematogràfic i musical, com podrem comprovar tot seguit.

L’any 1984, el món està dividit en tres grans potències que contínuament estan en guerra: Oceania, Euràsia i Àsia Oriental, i que funcionen més o menys de la mateixa manera. El Partit, l’Ingsoc (socialisme anglès en l’idioma oficial) és qui governa Oceania, i la figura del Gran Germà, és qui vetlla perquè tothom segueixi les seves directrius. Han despullat al socialisme de tot allò que li és propi: la igualtat i la justícia social, quedant-se només amb el nom. Ara les seves màximes són:

 

LA GUERRA ÉS LA PAU

LA LLIBERTAT ÉS L’ESCLAVITUD

LA IGNORÀNCIA ÉS LA FORÇA

Tot està perfectament controlat, els ciutadans són contínuament vigilats per la policia del pensament gràcies a grans pantalles instal·lades a cada casa, a cada racó, per guaitar actituds sospitoses i actuar en conseqüència. La por es respira a l’ambient, els individus han de ser molt curosos amb les seves paraules, amb els seus actes, fins i tot amb els seus gestos, un tic involuntari pot esdevenir tràgic. EL GRAN GERMÀ ET VIGILA, resen els cartells amb la imatge del seu rostre, que recorden a la ciutadania que aquells ulls els observen fins i tot l’ànima.

El Partit ha modificat el món a la seva mida: controlant les ments dels infants mitjançant l’educació, fent-los servir com a espies; eliminant la història, qualsevol estat anterior a l’actual és negat, esborrat dels papers i tornat a escriure a conveniència; instaurant manifestacions socials controlades d’odi per un enemic comú que refermin l’acceptació de la ideologia del Partit per part de la massa; creant una nova llengua, més simple, despullada de significats indesitjables i d’ambigüitats pernicioses; modificant la moral, els valors han canviat a conveniència del Partit; prohibint les relacions sentimentals, la solidaritat, la compassió, el plaer, l’amor; perpetuant una guerra, no se sap si real o no, per desfer-se de qualsevol excedent industrial i per mantenir un estat de tensió en la ciutadania.

En aquest context troben a en Winston Smith, un treballador del Departament de Registres del Ministeri de la Veritat. La seva feina consisteix a modificar l’hemeroteca, aquesta arma tan nociva per la casta dirigent, car és la que els pot posar en entredit i agafar-los en contradiccions. D’aquesta manera el Partit pot canviar de postura tantes vegades com vulgui, pot presentar resultats contradictoris i anunciar mesures que mai complirà sempre que desitgi, perquè el Partit sempre tindrà raó, sempre dirà la veritat. Controlant l’hemeroteca, controlant els mitjans de comunicació, controlant el passat en definitiva, controlarà el futur, i el passat es pot controlar si es controla el present.

Això és el que sap en Winston, és conscient d’aquesta manipulació de les ments, és un individu pensant, i per tant, perillós, però té por i vol lluitar contra la seva raó. En canvi, dos fets seran determinants perquè vulgui desfer-se de la influència del Partit i cercar la veritat: una clandestina història d’amor i la complicitat d’un membre del Partit que el pot portar a adherir-se a la resistència.

Orwell ens presenta un panorama realment aterridor, una societat on pensar pot significar la mort, on els trets genuïnament humans són perseguits i aniquilats.

Casa de George Orwell a Notting Hill (Londres)

Casa de George Orwell a Notting Hill (Londres)

 

El Talón de Hierro (1908), Jack London

El Talón de HierroLa impressionant capacitat narrativa de l’autor nord-americà queda palesa en aquesta novel·la d’anticipació en què es fan evidents les seves inquietuds polítiques anticapitalistes, properes al marxisme i la justícia social.

El que ens narra són uns fets ja superats però que en realitat encara no han succeït quan London escriu la novel·la. Això ho fa emprant la tècnica dels papers trobats. Es tracta d’un manuscrit trobat per Anthony Meredith l’any 2600, set segles després d’haver estat escrit, on es descriuen els fets que van portar a la sagnant tirania social del Taló de Ferro, que dominaria sobre la humanitat durant tres segles, fins al triomf del moviment social dels treballadors, desembocant en l’era de la Germanor de l’Home.

Aquesta particularitat narrativa dóna versemblança al text, ja que ens trobem davant d’un document històric, i encara que Avis Everhard, l’autora del manuscrit, narra els fets des d’un punt de vista subjectiu, car són experiències viscudes en primera persona, el fet que sigui Anthony Meredith qui ens presenta l’escrit, aportant també notes que aclareixen detalls o successos determinats des d’un punt de vista històric, amb la distància que li dóna que les particularitats de l’època descrita estiguin superades, dota d’objectivitat al document i per tant de credibilitat.

El període descrit comprèn els anys del 1912 al 1932, on Avis Everhard explica com va conèixer al seu marit, Ernest Everhard, el qual seria un dels herois revolucionaris que lluitarien contra l’oligarquia instaurada pel Taló de Ferro.

Influenciat per les teories de Karl Marx sobre economia política, London imagina les pitjors conseqüències del capitalisme. Les grans empreses tenen cada vegada més poder i arribaran a controlar la política, la justícia, els mitjans de comunicació i d’opinió, que manipularan i modelaran a la seva conveniència. Aconseguiran absorbir i anul·lar també les petites i mitjanes empreses, fins a instaurar una poderosa oligarquia coneguda com El Taló de Ferro que estendrà la desigualtat i la injustícia social, mitjançant l’opressió i les condicions de precarietat laboral i gairebé esclavitud de les classes obreres.

Es crearà, però, una resistència que es rebel·larà contra el Taló de Ferro i que sobreviurà en la clandestinitat. El manuscrit queda interromput abruptament, però des d’un principi sabem per Anthony Meredith que tot i que el terror va durar uns tres-cents anys, finalment la Germanor de l’Home va triomfar.

Podem dir que aquesta novel·la és alhora una distòpia i una utopia, ja que, si bé la societat que ens descriu és terrible, també és cert que aquesta ja ha estat deixada enrere quan es troba el manuscrit, per una altra més justa i que porta gairebé quatre segles funcionant. Això no vol dir ni molt menys que sigui necessari passar per la primera per arribar a la segona, però també és cert que la història fins ara ha funcionat d’aquesta manera, sempre ha calgut una lluita, una revolució per aconseguir drets que eren negats.

London ve del passat per avisar-nos que estem seguint un mal camí, alhora Anthony Meredith ve del futur per mostrar-nos una alternativa més falaguera per la humanitat. Ara ja sabem que no cal que vinguin del futur per avisar-nos sobre les conseqüències dels nostres actes. Coneixem els errors del passat i amb això en devem tenir prou per no tornar-los a repetir.

 

La màquina del temps (1895), H. G. Wells

La màquina del tempsI precisament és al futur on viatja el protagonista d’aquesta novel·la, i és que no podem parlar de ciència-ficció sense parlar d’H. G. Wells i no podem parlar de distòpies sense fer-ho d’una de les seves obres més influents al món de la literatura i el cinema com és La màquina del temps.

Ja hem pogut veure en altres ocasions la preocupació de l’autor britànic per l’esdevenir de la raça humana, per la seva evolució científica però també moral, per les seves relacions socials i la cerca de la seva felicitat. I aquesta inquietud es fa força evident a la novel·la que ara ens ocupa.

El protagonista, que coneixerem com el Viatger del Temps, fabrica una màquina per anar al futur i comprovar quins seran els avenços científics i socials dels éssers humans del demà. En aquest viatge a l’any 802701 coneixerem als Elois i als Morlocks. Els primers, habitants de la superfície del planeta, han aconseguit viure en harmonia. Sense preocupacions ni necessitat de treballar, gaudeixen de la llibertat, del joc, i s’alimenten de tot allò que la natura generosament els ofereix. Només una por els oprimeix, la por a la foscor.

Els Morlocks, als quals el nostre Viatger del Temps, coneixerà més tard, són éssers repugnants, habiten el subsòl del planeta i el seu cos està adaptat a aquestes condicions de vida, tenen una pell i uns cabells extremadament blancs, i uns ulls enormes i sensibles a la llum que, en general, els donen un aspecte terriblement repulsiu. Només surten a la superfície les nits sense lluna per alimentar-se exclusivament de la carn dels seus antagonistes, els Elois, d’aquí el seu terror a la foscor.

Ben aviat el protagonista d’aquesta història descobrirà les terribles conseqüències de l’evolució humana i arribarà a la conclusió que els habitants del futur no són sinó el fruit de la submissió i la tirania d’una classe acomodada vers una altra, la classe treballadora, que progressivament ha anat degenerant en dos tipus d’éssers ben diferenciats, fins que aquests últims s’han rebel·lat contra els seus opressors. Troba en el futur una lluita de classes encara més descarnada que la que ell coneix en el present i reflexiona sobre la responsabilitat de la raça humana en l’esdevenir de la humanitat i del planeta en què viu.

 

Ubú rey (1896), Alfred Jarry

Ubú rey¡MERDRE! D’aquesta manera tan insolent comença aquesta obra de teatre del francès Alfred Jarry. Novel·lista, poeta, dramaturg, articulista, extravagant, disbauxat i un llarg etcètera, Jarry és un dels precursors del surrealisme i el dadaisme, i creador de la patafísica: la ciència que regula les excepcions, la ciència de la imaginació, de la creació, de l’originalitat, que fuig dels convencionalismes i descriu l’univers alternatiu de l’atzar. Literalment és una contracció de ἐπὶ τὰ μετὰ τὰ φυσικά (epí ta metá ta physiká), que vol dir “el que està al voltant del que hi ha més enllà de la física”.

Només d’un creador tan irreverent podia sortir un personatge com Ubú. Individu grotesc, histriònic, groller, obscè, egoista, insolent, egocèntric, cobdiciós. Com si es tractés d’un teatre de titelles, Jarry ens presenta aquesta obra delirant, hilarant, esbojarrada, un autèntic teatre de l’absurd.

El Pare Ubú és el capità de l’exèrcit polonès que, instigat per la seva dona a la manera de lady Macbeth, tasca fàcil coneixent les ambicions del seu marit; munta una conspiració per assassinar al rei Venceslao i la seva descendència. Un cop ha aconseguit el regnat, instaura una tirania i fa de l’extorsió, l’extermini i la corrupció, una norma per acumular riquesa i poder.

Però davant d’aquesta opressió, només un dels fills de l’antic rei, únic supervivent de la massacre, és capaç de revelar-se. Jarry es defensa de les crítiques que va rebre i que l’acusaven d’un atac directe a la plebs, incapaç d’aixecar-se i lluitar pels seus drets. I ho feia a un article que va aparèixer l’1 de gener del 1897, gairebé un mes després de la primera representació de l’obra, a la revista literària La Revue Blanche, publicat amb el títol Cuestiones de teatro en què admetia que aquesta era justament la seva intenció:

“Pero, en mi opinión, el vulgo es una masa inerte, irracional y pasiva, a la que hay que golpear de vez en cuando para saber por sus gruñidos de oso en dónde está y en qué se ocupa. Por lo demás, resulta bastante inofensiva, pese a ser mayoritaria, porque se enfrenta a la inteligencia”

Aquest personatge va marcar la vida i l’obra d’Alfred Jarry, que va acabar, fins i tot, parlant com ell; no podia ser d’altra manera donat la importància del llenguatge a la seva trajectòria literària. Com si fos un personatge més, la paraula, el verb és un ens amb vida, amb què es pot jugar, modelar, deformar i transformar al gust.

Ubú rey és només la primera de les cares d’aquest bufó extravagant, Jarry va seguir donant forma a la seva creació i va afegir un munt d’aspectes més a aquest poliedre, i així tenim un Ubú cornudo, un Ubú encadenado i un Ubú en la colina, que no és més que una adaptació d’Ubú rey al teatre de titelles pròpiament dit. Se’l sol representar com un individu desmesuradament gras deixant al descobert una enorme espiral a la seva panxa, símbol del seu egocentrisme, ¡cuernoempanza!, és una altra de les seves mítiques exclamacions. De fet totes les facetes d’Ubú formen una gran espiral que no es pot entendre si no és en el seu conjunt. Només endinsant-nos en tota la seva dimensió podrem veure i comprendre totes les cares d’aquest personatge caricaturesc. Ubú rey és només la part d’un tot que us animem a descobrir.

Quant a la posada en escena d’aquesta obra cal destacar, actualitat obliga, la versió que va dur a terme l’any 1995 el grup teatral Els Joglars, on es posava de manifest la megalomania del llavors excels president de la Generalitat i els tripijocs que duia a terme creient-se l’amo i senyor del territori que presidia.

Aquesta representació, que duia per títol Ubú president, va ser durament criticada i perseguida pels estaments oficials, per considerar-la un atac sense fonament, el temps, però, ha donat la raó al teatre, i és que la realitat sempre supera la ficció.

 

Fahrenheit 451 (1953), Ray Bradbury

Fahrenheit 451El títol d’aquesta novel·la fa referència a la temperatura en què el paper es crema, i això és el que fan a la societat que ens descriu, cremar paper, concretament el paper dels llibres. D’aquesta tasca s’encarreguen els bombers. Queden molt lluny els anys en què la missió d’aquest cos era la de sufocar i no provocar incendis, tant, que aquella època ha quedat en l’oblit a força de negar-la.

Els ciutadans són controlats i vigilats per l’estat, de manera que quan sospiten que algú pot amagar llibres a casa seva, envien als bombers per incendiar-li, ja que els llibres estan prohibits en aquesta societat futura.

El protagonista, precisament un membre del cos de bombers, és en Guy Montag, al qual la prohibició dels llibres i la vigilància i persecució que es duu a terme contra els ciutadans que en posseeixen, té intrigat, fins al punt d’arriscar-se a amagar alguns exemplars que roba de les cases que crema. La monotonia de la seva vida i la seva infelicitat conjugal, amb una dona absorbida per les imatges i programes interactius que surten de les enormes pantalles de televisió, el porten a preguntar-se sobre quin és el contingut dels llibres, què fa que sigui tan perillós llegir-los, i té l’esperança de trobar en ells la resposta a les seves preguntes.

Però Montag està jugant a un joc perillós, la societat en què viu no pot permetre que cap individu obri els ulls a la realitat: que el govern manté a la ciutadania en la ignorància perquè no sigui capaç de pensar per si mateixa, creant una felicitat fictícia perquè no es qüestioni la seva autoritat. És per això que prohibeixen els llibres, perquè llegir porta a pensar, i si la ciutadania pensa, el govern perilla.

Ray Bradbury no fa sinó que plasmar una realitat que la humanitat ha vist i patit més d’un cop en el passat, i res no fa pensar que no pugui veure-la en un futur, i és la crema de llibres, aquests objectes tan perillosos per les castes dirigents, el coneixement dels quals no els permeten fer i desfer a la seva conveniència. El control del pensament, el control de l’educació de la ciutadania, és una eina recurrent que fan servir els governs de tota mena per mantenir-se en el poder, gràcies també al control de la informació a través dels mitjans de comunicació i mantenint un estat de tensió i, fins i tot, por en cas que algú vulgui sortir del camí establert.

La sortida que té la ciutadania és fugir del pensament únic, del pensament de la massa, i forjar-se un pensament propi. El misteri és reconèixer on rau l’autenticitat i no deixar-se portar pel ramat, sinó fer una anàlisi pròpia, d’aquesta manera podrem evitar molts desastres i construir-nos entre tots una vida digna. Però aquesta manca de criteri generalitzada no és nova, ara fa quasi dos mil anys el filòsof Sèneca ja es mostrava amoïnat per ella i ho denunciava al seu tractat Sobre el ocio:

“Porque dependemos por completo de los juicios ajenos y nos parece lo mejor para nosotros aquello que tiene muchos aspirantes y apologistas, y no lo que es digno de ser alabado y seguido. No consideramos el camino malo ni bueno en sí, sino según la cantidad de huellas, entre las cuales no hay ninguna de los que regresan.”

 

Un món feliç (1932), Aldous Huxley

Un món feliçAquesta és una de les novel·les més conegudes i llegides del segle XX. En ella Aldous Huxley descriu una societat futura basada en el consumisme i el plaer, assolit mitjançant el condicionament continu de les ments dels seus habitants, anul·lant així la capacitat d’escollir de l’individu.

Ens trobem en una nova Era, l’Era de Ford, que comença l’any de creació del model Ford T i que simbolitza el progrés i el consum, on les màximes establertes a escala mundial són: Comunitat, Identitat, Estabilitat. Els humans ja no són creats de manera natural sinó que són fruit d’una fecundació in vitro en cadena, manipulada químicament per crear individus d’una determinada casta i poder condicionar el seu comportament futur mitjançant tècniques de suggestió; de manera que no només s’aconsegueix que tothom sàpiga quina és la seva funció, sinó que també estigui satisfet del seu rol a la societat. Per la qual cosa han inhibit els seus instints sexuals mantenint-se un control continu de la demografia.

La societat es divideix en cinc castes: Alfa, Beta, Gamma, Delta i Èpsilon. Cadascuna d’elles té una funció determinada i es distingeixen per la seva indumentària i aspecte físic adients al seu estatus. Tot funciona segons un engranatge perfecte, destinat només al consum. Els han condicionat per voler només allò que és nou, de manera que hi ha assegurat un consum continu que afavoreix l’equilibri i la perpetuïtat d’aquesta societat. Però si en algun moment, algú té dubtes o recels, sempre pot prendre una tableta de soma, la droga distribuïda per l’aparell dirigent per tal d’aportar felicitat en moments de dubtes.

Els esdeveniments de la novel·la posaran de manifest que aquesta felicitat perfecta no és sinó la manca de llibertat d’escollir dels individus, la privació de determinats sentiments i emocions que porten al desenvolupament intel·lectual i que són la font de la creació artística. Per ser feliç s’ha d’haver sigut desgraciat, s’ha d’experimentar el patiment per poder reconèixer el plaer i l’alegria. En aquest món meravellós han fet un sacrifici perniciós per l’ésser humà, han renunciat a la llibertat a canvi d’una felicitat imposada i enganyosa, a la bellesa per la utilitat, a la creativitat pel consum, a la humanitat per l’eficiència.

Els noms dels personatges estan inspirats en personalitats reals de la política, la indústria i la ciència del moment, donant lloc a una crítica ferotge al capitalisme i al consumisme, a la fabricació en cadena i al control excessiu de la societat mitjançant la tecnologia, en definitiva, tot allò que acaba provocant l’alienació dels individus en benefici d’uns pocs privilegiats.

 

La naranja mecánica (1962), Anthony Burgess

La naranja mecánicaEn aquesta novel·la l’adolescent Alex ens explica la seva història. Podrem seguir les vicissituds d’aquest jove que gaudeix amb la pràctica de la violència i que alhora té uns gustos extremadament refinats, especialment, pel que fa a la música.

Després de descriure’ns tot el que ell i els seus companys de malifetes són capaços de fer en l’àmbit de la ultraviolència, l’Alex viurà en les seves carns la pitjor de les tortures que algú és capaç de dur a terme, li serà aplicat un tractament basat en el condicionament de la conducta, que el privarà totalment de voluntat.

Amb un esperit profundament catòlic, l’autor llença una reflexió sobre la llibertat d’elecció de l’ésser humà, en sentir a parlar d’un mètode capaç d’anul·lar l’instint criminal dels individus com si es tractés d’una malaltia i no d’una opció moral, i posa en boca precisament d’un capellà el seu crit horroritzat:

“Quizá el hombre que elige el mal es en cierto modo mejor que aquel a quien se le impone el bien”.

És aquest lliure albir una característica exclusivament humana, si se’ns priva d’ella, se’ns priva de la nostra humanitat i el resultat és un individu mecanitzat, com la taronja del títol, un autòmat.

L’Alex passa de ser botxí a ser víctima de les pràctiques d’un govern sense escrúpols que fa servir la violència legitimada, una raó d’estat segons la qual es pot dur a terme qualsevol barbaritat amb total impunitat. Es posa especial èmfasi en aquest fet, i se’ns presenta la malícia tant dels membres del govern com dels seus opositors, amb un únic objectiu, mantenir i assolir el poder, respectivament; però també de les forces de l’ordre i de la societat en general, que permet i se’ls permet aquest tipus de violència.

Un tret característic d’aquesta novel·la és el llenguatge emprat pel seu narrador, es tracta d’un argot anomenat nadsat (adolescent) inventat per l’autor, en el qual la major part de les paraules són d’origen rus. Aquest argot, per una banda, tempera una mica l’extrema violència de les escenes descrites, i per una altra, fa que el text no envelleixi. Fent servir un vocabulari inventat s’evita que el lèxic emprat quedi obsolet amb el pas del temps, mantenint així la mateixa frescor que quan va ser escrita.

La naranja mecánica és una gran novel·la que us deixarà sense alè. Es va donar a conèixer pel gran públic gràcies a l’homònima adaptació cinematogràfica que va dur a terme Stanley Kubrick i que va desfermar les queixes de Burges pel polèmic capítol 21.

Kubrick assegura no haver llegit mai l’anomenat capítol; si bé és cert que les primeres edicions als Estats Units no el van incloure per motius comercials, Kubrick el podia haver llegit després dels gairebé nou anys que van passar entre la publicació del llibre i el rodatge de la pel·lícula en altres edicions posteriors. Mai no sabrem del cert el perquè de l’omissió de Kubrick, el que podem dir és que tant el llibre com la pel·lícula tenen un final més obert que ens permet fer una reflexió més personal si ometem l’últim capítol, ja que en ell l’autor tanca la història amb un final més convenient per ell i a les seves creences cristianes.

Tot i les crítiques posteriors de Burgess, ja que al principi la pel·lícula li va semblar magistral, l’adaptació és indiscutiblement una obra kubrickiana, les escenes de violència es desenvolupen de manera gairebé poètica, com una coreografia de ballet perfectament calculada, la música, la indumentària, tot està mil·limetrat i mostrat amb un gust exquisit. Si l’heu vist, segur us ha quedat a la retina l’inici de la pel·lícula, la imatge del nadsat Alex assegut amb els seus drugos al bar lacti Korova prenent llet amb velocentina preparant-se per una nova jornada d’ultraviolència; si no, no us la podeu perdre, és ESPATERRANT!

 

Els androides somien xais elèctrics? (1968), Philip K. Dick

Els androides somien xais elèctrics?Philip K. Dick és un dels màxims exponents de la ciència-ficció nord-americana del segle XX. Aquesta novel·la es va donar a conèixer pel gran públic gràcies a la magistral adaptació cinematogràfica de Ridley Scott sota el títol Blade Runner l’any 1982, nom amb el qual es va editar la novel·la a partir d’aquesta data, per ser més fàcil de recordar que el títol original i per la repercussió positiva que va tenir la pel·lícula.

La història transcorre l’any 1992 en un món assolat per la radiació a causa de la Guerra Mundial Terminal, fet que ha provocat que les moltes espècies estiguin extintes o en perill d’estar-ho, per la qual cosa els animals són els éssers més importants en la jerarquia vital. Maltractar-los està penat rigorosament per la llei i tothom en té i els cuida, si no pot permetre’s un de veritat, es pot aconseguir un d’elèctric per un preu raonable.

Les condicions atmosfèriques són tan nocives que els humans han hagut d’emigrar a les colònies creades a altres planetes. Només queden a la Terra aquelles persones que estan contaminades o que són necessàries a causa de la feina que desenvolupen. Aquest és el cas del protagonista de la novel·la, en Rick Deckard, un ex policia, ara caçador de recompenses, que es dedica a perseguir als androides fugats de les colònies. I això és el que haurà de fer, trobar i eliminar quatre individus de la sèrie Nexus 6, androides d’última generació, que han arribat a la Terra fugint de l’esclavitud a la qual estaven sotmesos, buscant una vida millor.

La novel·la planteja qüestions socials, morals i religioses, recurrents en l’obra de Dick, tractant temes com les jerarquies socials, les diferències entre éssers naturals i artificials, entre realitat i engany, la cerca d’una vida digna, bé fugint de la malaltia, bé fugint de l’esclavitud, i les conseqüències de polítiques totalitàries en l’esdevenir de la humanitat.

Blade Runner s’inspira molt lliurament en l’obra de Dick, és considerada com una de les tres millors pel·lícules de ciència-ficció de tots els temps, i, al contrari que la majoria del mateix gènere, no ha quedat obsoleta, tot gràcies a l’atmosfera creada, al vestuari i l’estètica, una barreja de cinema negre i cyberpunk, i als temes que tracta. Fonamentalment el que es planteja és la peculiaritat humana. La capacitat de l’ésser humà de crear vida artificial amb totes les característiques humanes i les implicacions morals d’aquesta habilitat. El resultat d’aquesta creació són uns androides, replicants a la pel·lícula, capaços de tenir sentiments, passions, empatia, que poden arribar a fer-se les preguntes particularment humanes, sobre el seu origen, la seva identitat i el seu destí, desembocant en una por a la mort, a deixar d’existir; una consciència de finitud i imperfecció, i una cerca de les respostes que només pot proporcionar-los el seu “Déu”, el seu creador.

 

La guerra de las salamandras (1936), Karel Čapek

La guerra de las salamandrasPotser aquest nom no us sona gaire, però és que les circumstàncies històriques i els temes de les seves obres van provocar que aquest autor no es divulgués fora del seu país natal i que, per tant, no li atorguessin el Premi Nobel pel que era ferm candidat. L’Alemanya nazi no podia permetre que un autor, clarament antifeixista i amb completa simpatia per la democràcia i la llibertat, guanyés un premi de tanta anomenada, tal cosa hauria provocat el coneixement i reconeixement de la seva obra arreu del món. Però ara estem de sort i podem apropar-nos a la magnífica lucidesa i sarcasme de les obres de Čapek.

Pel que si és conegut, és per ser el creador indirecte del terme robot, derivat de la paraula txeca robota que vol dir treball. Indirecte perquè, en realitat, va ser el seu germà Josef qui li va suggerir aquest terme per anomenar als éssers d’una obra teatral que Čapek estava escrivint l’any 1920, R.U.R. (Robots Universals Rossum).

La que ara ens ocupa és una hilarant distòpia de ciència-ficció amb la qual no parareu de riure i de meravellar-vos de la capacitat pel cinisme i la sàtira que desprèn l’autor txec. El descobriment d’una espècie desconeguda de salamandra anomenada Andrias Scheuchzeri, amb una capacitat insòlita per l’aprenentatge i el treball, deixa al món meravellat.

De seguida, la indústria veu una oportunitat única per aprofitar les sorprenents habilitats d’aquestes bèsties, i ben aviat, els governs de les grans potències mundials, voldran treure’n rendiment en nom del progrés, la modernització i l’ampliació dels seus territoris. Per tals efectes, no només ensenyaran a les salamandres tot allò que els calgui per utilitzar-les com a mà d’obra, sinó que també els proporcionaran tota mena d’eines i, fins i tot, armes per la defensa territorial de cadascun dels estats.

Estem davant d’una novel·la delirant, on l’autor fa una radiografia del convuls període d’entreguerres. Amb un superb sentit de l’humor, Čapek analitza la seva època, des de la revolució bolxevic amb el resultat d’una Unió Soviètica militarment potent, fins al naixement del nazisme, sense obviar la bogeria pel progrés tecnològic dels anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, el colonialisme, l’explotació laboral i l’esclavatge. En fi, tot allò que en aquest moment està a l’ordre del dia.

Detall de la porta d'entrada al camp de concentració de Sachsenhausen a Oranienburg (Alemanya), amb la cínica inscripció Arbeit macht frei (El treball et fa lliure)

Detall de la porta d’entrada al camp de concentració nazi de Sachsenhausen a Oranienburg (Alemanya), amb la cínica inscripció Arbeit macht frei (El treball et fa lliure)

 

Ensayo sobre la ceguera (1995), José Saramago

Ensayo sobre la cegueraEl Nobel portuguès va publicar aquesta obra, una de les seves novel·les més conegudes, l’any 1995, a les portes del segle XXI. La trama transcorre en un moment i un lloc indeterminats, on una epidèmia de ceguesa es va transmetent d’un individu a un altre. És una ceguesa blanca, descrita com un mar de llet, que porta a les autoritats, en un primer moment, a confinar als afectats en unes instal·lacions deficients, on es posarà de manifest la degeneració progressiva dels cecs i l’egoisme dels personatges, i en definitiva de la raça humana, provocat per l’instint de supervivència.

Però aquesta ceguesa s’estén a gran velocitat, i acabarà afectant tota la humanitat, dintre i fora del recinte d’aïllament. La manca de govern, dels recursos més bàsics, d’aigua, d’electricitat… provocarà que els individus es despullin de tota traça de civisme, solidaritat i dignitat. Acabaran per ser víctimes dels més baixos instints humans i cometent els actes més miserables.

L’autor obvia els noms dels protagonistes d’aquesta història que seran, en canvi, fàcilment identificats per la descripció que fa de cadascun d’ells, anomenant-los amb alguna característica remarcable. D’aquesta manera s’accentua la sensació de ceguesa i d’individualitat. Així, per exemple, seguirem les vivències del primer cec, la xiqueta d’ulleres fosques o la dona del metge, entre d’altres. Aquesta dona del metge serà l’única persona que no es veurà afectada per la malaltia i podrà servir de guia al seu grup d’invidents, sent també l’única que pugui mantenir un lligam amb la civilització i mirar de fugir d’aquesta bogeria instaurada en un món de cecs, perquè no hi ha més cec que el que no vol veure, aquesta és l’al·legoria que l’autor ens presenta, en aquest món en què vivim cal estar cec per no veure la deshumanització a què ens estem abocant.

Una història esfereïdora i angoixant que el mateix Saramago definia com “la novel·la que plasmava, criticava i desemmascarava a una societat podrida i desencaixada”.

 

La gran pantalla

 

Gairebé totes les obres que hem recomanat tenen la seva versió cinematogràfica, de fet ja n’hem parlat de les més significatives, la resta són produccions força dignes però no les tractarem en aquesta secció per evitar redundar en els arguments. Davant la impossibilitat de parlar de la quantitat de distòpies que podem trobar dins del món del cinema, hem hagut de fer una tria bastant restringida, algunes de les que falten ja han sortit en altres entregues d’aquesta secció com per exemple: Brazil, Matrix o La isla; i estem segurs que en trobareu a faltar moltes altres, però ja sabeu que estem oberts a les vostres recomanacions i suggeriments, només cal que ens deixeu el vostre comentari aquí mateix, al biTer.

V de Vendetta (2006), James McTeigue

V de VendettaVersió cinematogràfica del còmic homònim de Alan Moore i David Lloyd amb clares influències de la novel·la de George Orwell 1984. De fet, ens resistim a creure en la casualitat que sigui precisament l’actor John Hurt qui reencarni al tirà d’aquesta societat totalitària, el mateix que va representar el paper de Winston Smith a la pel·lícula de Michel Radford 1984. I segurament tampoc és accidental que qui s’amaga darrere la màscara de V sigui l’actor Hugo Weaving, l’agent Smith de Matrix.

Deixant de banda aquestes eventualitats, V de Vendetta ens presenta una societat governada per un tirà dictatorial. Londres, en un futur pròxim, un home que ha patit les conseqüències del règim a les seves carns, vol fer esclatar una revolució per derrocar el govern i recuperar les llibertats de la ciutadania amb l’ajuda d’Evey, una jove a qui el sistema va deixar òrfena.

Pel·lícula entretinguda amb un plantejament polític que crida a la subversió, o si més no, a la reflexió.

 

Metrópolis (1927), Fritz Lang

MetrópolisAquesta és una de les primeres i millors pel·lícules de ciència-ficció de la història del cinema. Algunes de les seves imatges han quedat gravades a la retina de molts espectadors i són fàcilment identificables, fins i tot per a qui no l’ha vist mai. No en va és una de les poques pel·lícules considerades Memòria del Món per la UNESCO, la primera que va ser inscrita en aquest programa.

A la ciutat de Metròpolis les classes privilegiades viuen en l’abundància gaudint de la llibertat i la felicitat que els dóna una vida acomodada. Mentrestant, els obrers pateixen unes condicions de vida pèssimes al subsòl i treballant sense descans com a esclaus. En Freder, fill del dirigent de la ciutat, descobreix aquesta injustícia i voldrà canviar les condicions de vida dels treballadors, a qui considera germans seus, amb l’ajuda de Maria, una dona que té l’esperança de l’arribada d’un mediador que aconseguirà la igualtat de tots els ciutadans de Metròpolis.

Mentrestant el pare de Freder, que sospita una imminent revolució de les classes baixes, demana a un vell conegut seu, un científic que acaba de fabricar un androide, que li doni l’aparença de Maria perquè s’infiltri i desmunti la temuda insurrecció.

Una meravella del cinema mut, obra mestre de l’expressionisme alemany, que ens mostra dins un món distòpic, el contradictori ventall que suposen els sentiments i les relacions humanes: amor i odi, solidaritat i venjança, fe i ciència.

 

District 9 (2009), Neill Blomkamp

District 9Aquesta pel·lícula comença com un documental que té com a objectiu contextualitzar els fets. Una nau alienígena va arribar a la Terra, concretament a la capital Sud-africana. En un primer moment es va témer un atac per part dels extraterrestres, però no va ser així, la nau no donava senyals de vida i els humans van decidir entrar i veure què passava. Van trobar un panorama desolador, una gran quantitat d’alienígenes espantats i debilitats, i van decidir traslladar-los a terra ferma on van rebre ajuda humanitària.

A causa de la falta de recursos propis, els alienígenes es van veure obligats a remoure les deixalles per cercar aliments i fins i tot a delinquir, fet que va provocar les queixes de la població. El govern va prendre cartes en l’assumpte i va aïllar-los en una àrea militar que es va anomenar Districte 9.

Els fets dibuixen un clar paral·lelisme amb el ja finalitzat apartheid, una al·legoria de la discriminació racial, l’odi i la injustícia a què ens pot portar la por al desconegut.

 

Terminator (1984), James Cameron

TerminatorL’any 2029 les màquines han pres el poder escampant el terror i la mort en una guerra que té com a resultat l’esclavitud de la humanitat. Però les coses estan a punt de canviar gràcies a la resistència dirigida pel seu líder John Connor.

Per evitar-ho, les màquines han enviat al passat a un terminator, un robot de combat, amb la missió d’assassinar a la mare del seu enemic, Sarah Connor, i evitar així que neixi l’home que les pot vèncer. Però John envia també al seu home de confiança per salvar la vida de qui ha de ser la seva mare.

Pel·lícula d’acció trepidant que va suposar una fita dins del cinema de la ciència-ficció més comercial i que marca l’inici d’una saga que ha fet història.

 

12 monos (1995), Terry Gilliam

12 monosEn aquesta pel·lícula també hi ha un viatge al passat per mirar de canviar el futur. L’any 2035 la Terra encara resulta inhabitable per culpa d’un virus que va ser llençat per una organització terrorista coneguda com l’Exèrcit dels 12 micos l’any 1996. Fet que obliga a la població a viure sota terra en condicions precàries.

Els científics han ideat un aparell que permet viatjar al passat. El presidiari James Cole, s’ofereix voluntari per fer aquest perillós viatge i poder així trobar la informació necessària per evitar la tragèdia.

Versió de la pel·lícula francesa de ciència-ficció La Jetée de Chris Marker, enregistrada en blanc i negre, i formada per una sèrie de fotografies que configuren l’argument.

 

 

THX 1138 (1971), George Lucas

THX 1138Impressionant òpera prima del creador de La guerra de les galàxies, on, novament sota terra per protegir-se de les pèssimes condicions atmosfèriques de la superfície, trobem una societat basada en l’eficiència i el consumisme. A cavall entre Un món feliç i 1984, aquest sistema totalitari no pot permetre que cap individu surti del ramat sense ser immediatament perseguit i anul·lat.

En aquesta societat opressiva el protagonista principal és, clarament, el color blanc que, amb la seva presència aclaparadora, contribueix a donar un ambient quirúrgic, una sensació angoixant d’ofec.

 

Snowpiercer (2013), Bong Joon-ho

SnowpiercerAcabadeta de treure del forn ens arriba aquesta pel·lícula del director sud-coreà Bong Joon-ho

Un experiment per evitar l’escalfament del planeta resulta fallit i provoca la seva congelació i la impossibilitat de viure-hi. Els únics supervivents, són traslladats a un tren, l’Snowpiercer, que recorre la Terra en un moviment continu.

Els passatgers d’aquest tren estan dividits en dues classes, una privilegiada que viu amb totes les comoditats a la part davantera, i la classe obrera que rau al darrere. Farts de passar gana i penúries, els habitants de la cua, decideixen organitzar una revolta per apoderar-se del control del tren.

Basada en la novel·la gràfica francesa Le Trasperceneige de Jean-Marc Rochette i Jacques Loeb. Aquesta adaptació és una al·legoria de la lluita de classes i, en definitiva, de com està organitzat el món, els països del primer món viuen en l’abundància, gaudint d’uns privilegis i malgastant els recursos del planeta, mentre els habitants del tercer món són explotats, patint mancances i condemnats a la injustícia. I alhora, als països desenvolupats trobem la mateixa situació, una gran majoria pateixen mancances perquè uns pocs gaudeixin de tots els avantatges.

Pel·lícula d’acció trepidant, visualment remarcable amb un rerefons filosòfic-social. I, per cert, serà casualitat que tornem a trobar la presència de l’actor John Hurt?

 

Hijos de los hombres (2006), Alfonso Cuarón

Hijos de los hombresL’any 2027 la raça humana ha perdut la capacitat de procrear restant, en conseqüència, condemnada a l’extinció. Per acabar-ho d’adobar, l’humà més jove acaba de morir a l’edat de 18 anys, provocant la consternació de tot el món.

En Theo, un activista desenganyat, és contractat per la seva exdona per protegir a la persona més buscada i valuosa del planeta, una jove embarassada, l’última esperança per la humanitat.

El mexicà Alfonso Cuarón, responsable de pel·lícules tan aclamades com Y tu mamá también o Gravity, ens deixa aquesta distòpia, on ens presenta un panorama desolador, una espècie que s’ha condemnat a si mateixa, un retrat sense embolcalls de la raça humana en tota la seva cruesa que us posarà els pèls de punta.

 

Cuando el viento sopla (1986), Jimmy T. Murakami

Cuando el viento soplaAmb la Guerra Freda en ple apogeu, hi ha qui va imaginar quines serien les seves conseqüències. Aquest és un dels resultats, una pel·lícula d’animació que ens presenta un panorama devastador, la lluita entre els països capitalistes i els comunistes, desemboca aquí en una guerra nuclear sense precedents.

Un matrimoni de jubilats es preparen per a un possible atac nuclear al Regne Unit, construint una mena de refugi segons les instruccions del govern. La tràgica situació és tractada amb petits tocs d’humor, però també amb tendresa i, inevitablement, en tota la seva tenebrositat.

Magistral pel·lícula de l’animador d’origen japonès Jimmy Murakami basada en el còmic de Raymond Briggs, que combina dibuixos animats amb la tècnica de stop motion. I si magnífica és la imatge, no ho és menys la banda sonora a càrrec de Roger Waters i David Bowie. No us la podeu perdre!

 

El planeta de los simios (1968), Franklin J. Schaffner

El planeta de los simiosClàssic del cinema de ciència-ficció, basat en la novel·la homònima de Pierre Boulle, de què s’han fet versions i reversions fins a l’extenuació. Ens quedem, sense cap mena de dubte, amb l’original.

George Taylor és el capità d’un grup d’astronautes que arriben a un planeta després d’un viatge espacial de 18 mesos, tot i que segons el rellotge de la nau és l’any 3978. Aquest planeta està habitat per simis evolucionats que tenen la capacitat de parlar i viuen en una societat similar a la humana, on tenen esclavitzats als humans que són tractats com animals.

Capturen als astronautes i els tanquen per esclavitzar-los també, però quan el líder dels simis descobreix que Taylor és un ésser mentalment desenvolupat i que té la capacitat de parlar, decideix eliminar-lo.

Una mostra de què, tot i l’evolució humana, hi ha coses que mai no canvien, la intolerància, la crueltat, la destrucció, el perill que suposa l’ésser humà, no només per tot allò que l’envolta, sinó també per ell mateix.

 

Delicatessen (1991), Jean-Pierre Jeunet i Marc Caro

DelicatessenEn un món devastat per la destrucció, la supervivència és difícil i les possibilitats de trobar aliment, nul·les, l’única sortida es recorre al canibalisme.

Els habitants d’un edifici aïllat han ideat un pla per subsistir, capten víctimes amb la promesa de feina, sostre i aliment, amb la intenció de liquidar-los i fer-ne bistecs.

Comèdia negra, molt negra, dels francesos Jeunet i Caro, on fan gala de la seva originalitat creant un univers propi de caire retro-futurista.

Black mirror (2011-?), Charlie Brooker

Black mirrorSèrie de televisió britànica que consta, de moment, de dues temporades amb tres capítols cadascuna amb trames independents entre si però que segueixen una mateixa idea: mostrar-nos fins a quin punt les noves tecnologies ens poden xarrupar el cervell de tal manera fins a dur-nos a una alienació completa i irreversible.

Trobarem des d’un Primer Ministre britànic obligat a sodomitzar un porc, fins a una empresa que pot fabricar als nostres éssers estimats ja desapareguts, passant per una societat on els joves estan condemnats a córrer en una cinta mecànica mentre són bombardejats contínuament amb imatges que els anul·len l’intel·lecte, o un aparell de memòria que ens recorda contínuament els nostres errors.

En fi, en un món on tot al nostre voltant s’atura cada cop que rebem una trucada al mòbil, o un WhatsApp, on els nostres sentits hipnotitzats no poden apartar-se d’aquesta pantalla llaminera, on les relacions humanes s’han despullat d’autenticitat i es redueixen a tenir o no l’últim model de mòbil, o moltes sol·licituds d’amistat al Facebook, o seguidors al Twitter, i totes aquestes plataformes virtuals que ens permeten crear-nos una vida de felicitat continua però totalment artificial, abandonant tota mena de genuïnitat, tot contacte real amb les persones, sacrificant la nostra privacitat i, el que és pitjor, la de la nostra progènie; en un món així, dèiem, ja era hora que algú ens mostres cap a on ens porta aquesta adulteració de les relacions humanes. No cal esperar al futur, la distòpia la tenim ja aquí, s’ha infiltrat a les nostres vides sense adonar-nos i nosaltres li hem obert la porta de bat a bat.

Han promès una tercera temporada de Black mirror i segons diuen ha d’arribar aviat, l’esperem amb ànsia.

 

La banda sonora

 

I acabarem posant música a aquest tema. Com sempre, procurem fer una tria el més variada possible, perquè tothom pugui trobar un bocí al seu gust. Tot i així, ja sabeu que esperem amb frisança les vostres recomanacions.

Diamond dogs (1974), David Bowie

Diamond dogsAmb aquest disc el músic britànic abandonava definitivament la seva època glam, i tot i que la seva foto de portada recordava al seu personatge Ziggy Stardust, David Bowie assegurava que Diamond dogs era un disc absolutament polític.

Efectivament, Bowie volia dur a terme un ambiciós projecte prenent com a base la novel·la de George Orwell 1984. La seva intenció era produir un gran muntatge teatral. Però la negativa dels hereus de l’escriptor a cedir els drets de l’obra, va suposar l’abandonament de la idea. Bowie es va haver de conformar amb l’aprofitament de les cançons que havia compost per gravar aquest àlbum, amb una posada en escena als seus concerts mai vista fins aquell moment.

Totes les cançons giren entorn del concepte de societat opressiva, distòpica, que descriu el llibre, amb referències al Gran Germà, a situacions d’injustícia social, però encara amb algunes reminiscències de la seva identitat glam.

Conegut com el Duc blanc, David Bowie és un dels màxims exponents del panorama musical del segle XX. Amb la seva mirada enigmàtica i la seva capacitat per sorprendre creant universos musicals propis, ha estat font d’inspiració de molts cantants i grups de música posteriors.

The wall (1979), Pink Floyd

The wallThe wall és un àlbum conceptual del grup britànic Pink Floyd. Tracta sobre una estrella del rock desenganyada que, en el seu deliri, imagina que és un dictador feixista.

El projecte va desembocar, l’any 1982, en una pel·lícula homònima que barreja cinema i animació, dirigida per Alan Parker i protagonitzada pel músic i actor Bob Geldof. Apareixen amb suport visual tots els temes d’aquest àlbum doble, que giren entorn d’un eix central metafòric, els maons, que simbolitzen la idea de tancament, d’ofec, d’opressió i bogeria que suposa estar subjecte a un sistema dictatorial.

El tema més conegut per la gran majoria és precisament el que dóna nom al disc, The wall, però com a àlbum conceptual no es pot captar en tota la seva plenitud la part sense el tot, així que us animem a descobrir aquesta joia de la música de finals del segle XX, i si ja la coneixeu, a tornar-la a rememorar, val la pena.

YouTube Preview Image

Die Mensch-Maschine (1978), Kraftwerk

Die mensch-maschineAquest és el setè àlbum de la banda alemanya de música electrònica. Tot i que aquest grup ja era força popular fora de les seves fronteres, Die Mensch-Maschine, va suposar per ell una gran empenta en el món de la música pop, gràcies sobretot al tema Das Model.

La intenció del grup era esdevenir cada cop més minimalistes. Tot, des de la portada, amb clares influències de l’artista rus Lissitzky, fins als temes, que fan referència al paper de l’home en un món industrialitzat, o l’ambient futurista de la seva música, està destinat a fer de la tecnologia un art.

Aquest disc va ser de gran influència per grups de tot el món dins de la música pop i electrònica. Està cantat en alemany, l’idioma dels components del grup, però també van gravar una versió traduïda a l’anglès, The Man-Machine.

Pere Ubu (banda) (1978-?)

Long live Père Ubu!Aquesta banda de Cleveland deu el seu nom al personatge d’Alfred Jarry de què hem parlat abans. La seva música alternativa amb tocs expressionistes i avantguardistes ha estat batejada per ells mateixos com hard-rock proto-punk. La seva trajectòria avança cap a l’espontaneïtat amb la intenció d’allunyar la música de la seva funció consumista, recuperant-la com a expressió artística i no com a producte.

Cal destacar els seus dos primers treballs, ambdós de l’any 1978: The modern dance i Dub housing, que es caracteritzen per una originalitat que els allunya dels seus contemporanis, per uns sons que manifesten la seva passió.

Donat el tema que tractem avui no podem obviar el seu projecte de l’any 2009, Long live Père Ubu! Es tracta de la banda sonora d’una mena d’opereta avantguardista basada en l’obra d’Alfred Jarry, i titulada Bring me the head of Ubu roi (Porteu-me el cap del rei Ubú) que es va representar al Royal Festival Hall de Londres. Van rebre la col·laboració dels germans Quay i de Sara Jane Morris al paper de la Mare Ubú, i on el mateix David Thomas, cantant del grup, feia el paper d’Ubú rei. Aquest és el projecte de la seva vida, l’adaptació reflecteix el seu gust per la incorporació de tot allò que és corrupte, miserable, subornable; característiques que associa a l’ambició política. Tot això, per suposat, sense deixar de banda l’humor.

Mass production (1977), Iggy Pop

The idiotAquest tema apareix a l’àlbum The idiot, del cantant de Detroit Iggy Pop, i fa referència a l’alienació de l’individu en un món massa deshumanitzat.

Després de deixar els Stooges, Iggy no acabava de trobar el seu lloc al panorama musical, però des de Berlín va arribar la crida de la seva “fada padrina”, el cantant David Bowie, des del seu retir d’inspiració, l’animava perquè el seguís al vell continent a trobar estímuls musicals.

Junt amb el Duc blanc va escriure les cançons d’aquest àlbum. Deixant de banda les estridències de guitarres i percussions que el van caracteritzar als Stooges, va trobar un ritme més pausat. La influència de la capital alemanya va tintar la seva música de reminiscències cabareteres, però sobretot de tons nostàlgics, un punt decadents, del que aquesta cançó n’és un bon exemple.

A clockwork orange (1971), Wendy (Walter) Carlos

A Clockwork OrangeSi magnífica és la novel·la, si al·lucinant la seva adaptació cinematogràfica, no ho és menys la seva banda sonora. A càrrec de Wendy Carlos (nascuda Walter), podem trobar arranjaments d’obres d’autors clàssics com Purcel, amb la Música per al funeral de la Reina Maria; Beethoven amb la Novena Simfonia o Rossini amb l’obertura de l’òpera Guillem Tell, per posar algun exemple. El que ens dóna una mostra de l’exquisidesa dels gustos musicals del personatge Alex.

No podreu deixar d’escoltar-la, i sobretot, no podreu deixar d’associar-la a aquesta distòpia, és addictiva.

Blade runner (1994), Vangelis

Blade runnerTot i que la pel·lícula és de l’any 1982, la banda sonora original no es va editar fins a l’any 1994. L’artífex era el músic grec Vangelis. Fins aquell any, l’únic disc que feia les funcions de banda sonora oficial, era una adaptació de la música de Vangelis interpretada per la New American Orchestra.

Els temes es caracteritzen pels seus sons electrònics, solemnes, minimalistes, metàl·lics, freds, evanescents, propis del músic que els va crear, i que contribueixen a donar l’ambient perfecte al film.

 

Guia de recomanacions

 

Aquí us deixem la llista de les recomanacions que hem fet per ordre d’aparició. Recordeu que si vosaltres teniu coneixement d’algun altre llibre, pel·lícula o cançó que tracti el tema, podeu dir la vostra aquí, al biTer.

Llibres:

Pel·lícules:

Música:

Altres recomanacions:

 

SETMANA PAC, calendari d’exposicions

Podeu trobar tots aquests documents exposats a les diferents Biblioteques Públiques de Terrassa dins la Setmana PAC, i agafar-los en préstec. Aquí teniu el calendari d’exposicions.

  • BD3 – del 13 al 18 d’octubre
  • BD4 – del 20 al 25 d’octubre
  • BD6 – del 27 al 31 d’octubre
  • BD2 – del 4 al 8 de novembre
  • BCT – del 10 al 15 de novembre
  • BD5 – del 17 al 22 de novembre

 

Compartiu!
  • Delicious
  • Facebook
  • Google Bookmarks
  • Twitter

    Etiquetes: , , , ,

    3 Responses to Distòpies

    1. Adéu David Bowie | biTer on 11 de gener de 2016 at 18:28

      […] A la “Proposta d’Aproximació als Clàssics” dedicada a les distòpies l’absenta li va dedicar un comentari al seu àlbum Diamond dogs publicat el 1974: http://blogs.terrassa.cat/biblioteques/?p=14642 […]

    2. Vicenta Lucas on 17 d'octubre de 2014 at 18:44

      Fantàstic !! M’encanta la temàtica i trobo molt encertades les recomanacions i les teves explicacions. Et felicito per la feina de documentació i redacció.

    3. DAVID CONTRERAS on 13 d'octubre de 2014 at 13:07

      Felicitats. Com sempre una gran feina!

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    BCT xarxa

    Biblioteca pública de Terrassa
    Passeig de les lletres, 1
    08221 - Terrassa
    Telf. 937 894 589
    Mail: bctxarxa@terrassa.cat