Ajuntament de Terrassa

Ajuntament de Terrassa

Deu cançons que van esfereir el món

21 d'octubre de 2014

L'enemic de les artsJa fa molt de temps, allà pels anys 90 que vaig llegir un article a una revista que encara manté el tipus, Ruta 66 Tiempos de rock & roll, fundada pel gran periodista musical i escriptor Jaime Gonzalo, que portava per títol “Ultra trash. 50 discos que pasmaron a España”. Era un recull d’àlbums de música espanyola colossal, pesos pesants del tema amb el qual el vostre servidor us vol delectar avui.

10 cançons que van esfereir el mónNo cal dir que en aquests menesters, la creació d’èxits musicals per benzineres i ferreteries, l’habilitat ibèrica és llegendària, treballada amb coratge i tenacitat, és un arbre frondós ple de fruits del qual us en donaré un petit tast, perquè podeu gaudir a ple pulmó del plaer d’arrodolar per la senda de la infàmia musical. Tampoc he descuidat el panorama internacional, que també ens ha donat grans alegries. El deshonor musical no té fronteres. Així doncs, emulant aquell edificant article i en homenatge al gran Jaime Gonzalo, aquí teniu la meva llista, millorable per suposat, però amb la confiança de propers lliuraments més esfereïdors. De moment, i per anar caldejant l’ambient, aquí van les primeres

Deu cançons que van esfereir el món

DAVID BOWIE. The Laughing Gnome. 1967

DAVID BOWIE. The Laughing GnomeComencem amb aires internacionals. Us asseguro que David Bowie ha estat, és i serà un dels meus ídols. Figura com un dels pocs músics del rock que pot dir que ha fet tretze treballs insuperables. Va dictar tota una època amb cançons i estètiques al·lucinats i continua sent símbol de modernitat. Però corria l’any 1967, al nostre home encara no li havia arribat l’èxit i intentava per tots els mitjans fer-se un forat en l’escena londinenca cercant una originalitat que en aquest cas va ser fatídica. Molt en la línia folkie de l’època, un Bowie que no havia rascat bola, amb una perversa maniobra vol congraciar-se amb el món infantil per veure si per aquesta banda fica un gol. Ens deixa anar una història surrealista que té a uns gnoms mofetes com a protagonistes. L’anglès fa de bon jan mentre que els gnoms sembla que hagin pres heli o algunes substàncies prohibides per la llei. Produeix rubor i un somriure hilarant. Quan l’escoltem pensem: …sí…és David Bowie, no hi ha dubte…. que el cel s’enfonsi a la terra per haver deixat que aquest senyor hagi creat tal pulmonia sònica, perquè amics meus no es pot jutjar d’una altra manera. És evident que després d’aquest despropòsit el metge li va recomanar descans i una dieta equilibrada.

Si quan esteu avorrits voleu fer-li la guitza a la vostra parella, poseu a tot volum aquesta cançó, ho aconseguireu. Paraula!

QUEEN. Bicycle race. 1978

QUEEN. Bicycle raceVull saber que en penseu d’aquesta lletra, us ofereixo un petit fragment:

Bicicleta, bicicleta, bicicleta

Vull muntar la meva bicicleta, bicicleta, bicicleta
vull muntar la meva bicicleta
vull muntar la meva bici,
vull muntar la meva bicicleta
vull muntar-la on vulgui
Dius negre dic blanc
dius borda dic mossega
dius tauró dic sent home
taurons mai seran la meva escena
i no m’agrada Star Wars
Dius Rolls dic Royce
dius Déu dóna’m una opció
dius Senyor dic Crist
jo no crec en Peter Pan,
Frankenstein o Superman
tot el que vull és
Bicicleta, bicicleta, bicicleta
Vull muntar la meva bicicleta, bicicleta, bicicleta
vull muntar la meva bicicleta
vull muntar la meva bici, etc…

Suposo que coincidireu amb mi en què les fonts d’inspiració de les que beuen Queen no són l’Arcipreste de Hita o Ausiàs March, més aviat sembla que les arrels de la lletra d’aquesta cançó surten d’un manual de poesia surrealista o directament d’una ingestió greu d’alcohol. No seré jo qui digui que els Queen no han estat un grup de rock important, però al Cèsar el que és del Cèsar, i sentin-t’ho molt he de manifestar que aquest és un dels temes més “zopencos” que van compondre els de Freddie Mercury. S’aprofitaven que per aquestes contrades no sabíem, ni sabem, ni entenem un bunyol d’anglès, cosa que encara és motiu d’orgull per alguns, perquè creguéssim que tot el que es cantava amb l’idioma de la Pèrfida Albió era molt transcendent. Ahhh! quan escoltavem aquells meravellosos vinils dels grans grups de rock tot sonava perfecte, no sospitàvem ni per un moment que les lletres que arribaven a les nostres oïdes poguessin ser una pasterada colossal. Ohh santa innocència! Per cert, la portada del single tampoc és oxfordiana, però crec que ens aclareix una mica l’origen de tanta fixació per muntar amb bicicleta.

MECANO. No hay marcha en Nueva York. 1988

Sóc conscient que hi ha molts fans del quartet pop madrileny i que molts els enalteixen com un dels grups pop més importants de la pell de brau de les últimes dècades, però que voleu que us digui, com va manifestar en una entrevista Jorge Ilegal dels inefables Los Ilegales, als Mecano se’ls odia per principis, des de la guarderia. Ho sento pels seus fans però aquesta lletra mereix un càstig sever pels seus perpetradors:

MECANO. No hay marcha en Nueva York“Es una ocasión singular
la de que el dolar este devaluado
que no hay que dejar escapar
para viajar a ultramar
en un momento dado
cuando tomo una decision
soy peor que Napoleón
y aunque no me guste el avión
soy un hombre de acción
y por eso.
Me marcho a nueva york
con la botella de Fundador
me marcho a Nueva York
con la navaja de explorador
me mareo en el avión
señorita azafata
el menú me ha hecho daño
sería usted tan grata
de acercarme al baño” (etc)

Posem les coses al seu lloc. De veritat els Mecano pensaven que no ens adonaríem de la utilització més beneita que al planeta terra s’hagi vist de l’apariat? “ya estoy en Nueva York / tampoco he visto ningun actor/ me hieren el pundonor”. Segur que es van trencar el pentinat elucubrant aquestes rimes de segon de bàsica. Esperem i desitgem que continuïn sent història.

THE DOORS. No me moleste mosquito. 1973

No sé en què estaven pensant, a principis dels anys 70, el grup que va representar tota una revolució al món del rock des de mitjans dels 60 a la costa oest dels EE.UU, quan van fer aquesta magnífica ximpleria de fira de festa major. Va aparèixer a l’àlbum Full Circle el 1973. THE DOORSTHE DOORS. No me moleste mosquitoPer aquestes dates Jim Morrison, líder indiscutible del grup ja feia dos anys que havia finalitzat contracte amb aquest món i la resta del grup s’acabaven de fer una migdiada, o almenys això sembla escoltant al rapsode que presta la veu. Ayyy!, segur que el Jim Morrison els està esperant a l’infern per atonyinar-los i dir-los: “si és que no se us pot deixar sols!”

Jose Luís Rodríguez – El Puma. Pavo real. 1980

Comencem a penetrar ja en terrenys més dolorosos. Ja començo a notar com se us posen els pels de punta.

El Puma. Pavo real“Numerao, Numerao
Viva la numerasión
Quien ha visto matrimonio
Sin correr amonestasión

Pavo real hu, pavo real hu
Pavo real hu, pavo real hu”

El rei del festival de la “OTI-tis”, pare fundador dels culebrots veneçolans, ohhhh quins cabells!, amo i senyor de les perruqueries, dels assecadors, terror del medi ambient pels quilos i quilos de laca adossats al seu monument capil·lar. El gust aterridor fet carn: El Puma.

Algú d’aquest món ens pot explicar què volia dir aquest senyor amb aquesta cançó? Què dimonis és això del “numerao”? Quina relació té a veure amb el “Pavo real”? Esperem que algun dia Stephen Hawking pugui il·luminar en aquest misteri insondable. Un Almax si us plau!

RAPHAEL. Aquarius. Musical Hair 1964

RaphaelEns endinsem en el producte patri espanyol. Ohhh!, què seria d’aquesta llista sense l’indescriptible Raphael? Autèntic “pata negra”. En aquesta famosa actuació va destrossar meravellosament aquest tema que apareixia al musical Hair. Observeu quina excel·lència, quina planta, quin domini de la situació. Un joglar dels nostres temps. Inoblidable el seu anglès, us obsequio amb la transcripció exacta del seu verb.

Güen mun isindeseven jaus
An chupiter alait güit mars
Tenpis güiligait de planets
Anlaf güistirdestars
Disisdiltaunin ofdieichofacueirio
Dieichofacueirio
Acuerio uo uo uo
Acueeriooo
Jarmoni anderstandin
Simpazi anostapaundin
Nomor foljunso derrison
Golden liviumgrin somenisons
Mister crista revereision
An de main is tu libereision
Acuerioooooooo
Acuerioooooooo

ELVIS PRESLEY. Old Mc Donald. 1967

ELVIS PRESLEYQue Déu m’alliberi de la blasfèmia que procedeixo a escriure. Els que adorem a l’Elvis no ens agrada reconèixer que el rei del rock, amb el permís del Chuck Berry i de Carl Perkins, va protagonitzar alguns dels moments més hilarants del rock, especialment a les seves nefastes pel·lícules i als darrers anys de la seva carrera quan portava aquells vestits de rocalla que semblava una parada de bijuteria. És famosa l’anècdota, no sabem si apòcrifa o no, que en un d’aquells concerts en què ja estava molt “rubenesc” se li va trencar la costura dels pantalons per la zona del darrere. Quina decadència per l’home que va revolucionar el rock i la música contemporània.

Aquí us deixo un exemple d’una de les cançons que el de Graceland no hauria d’haver cantat mai. L’artefacte és molt popular però fer-li interpretar al rei no té perdó! Feta la reflexió que consti que jo no he escrit mai aquests pensaments sacrílegs i que no ho reconeixeré ni sota tortura.

EUROPE. Carrie. 1987

EUROPE. CarrieTornem als anys 80 amb els Europe. Grup suec de “heavy plastyc” de cabelleres cardades, oxigenades i lacades per tota una vida. Evidentment el cantant era el guapo i la resta eren jornalers. Van ser protagonistes de milions de carpetes d’adolescents, d’alguns dels seus primers somnis humits i dels meus malsons. Destil·laven quilos i quilos de sucre i apareixien fins als cromos dels Tigretones. Ohhhh!, quin dramatisme el d’aquesta balada, quin romanticisme amb les mans a les butxaques. En fi un exemple del mal gust que va imperar als anys vuitanta.

MIGUEL BOSÉ. Don diablo. 1980

MIGUEL BOSÉ. Don diabloEn aquest cas sé que no estic descobrint Amèrica, però algú s’ha d’encarregar de vetllar de la memòria històrica musical per no tornar a cometre els mateixos errors fatals per la població humana. Sempre hem d’estar a l’aguait perquè els assassins del gust sempre estan preparats per perpetrar un atac per sorpresa i deixar les nostres ànimes i retines tocades de mort. Els que ja tenim una edat recordem que també era l’època dels Pecos i monstres similars. Deixem un missatge pel Miguel Bosé, protagonista de l’altercat: Miguel, això no s’esborra ni amb goma!

GARY GLITTER. I Didn’t Know I Loved You Till I Saw You Rock And Roll. 1972

GARY GLITTER. I Didn't Know I Loved You Till I Saw You Rock And Roll.  Adoro la música glam dels anys setanta i tot aquell món de disbarat i indumentàries extravagants i espacials. Aquest senyor va tenir uns quants èxits molts rockers i contundents però amics meus, tot té un límit i tots tenim una capacitat de tolerància vers aquests homicides del vestit. Dels cabells que porta ni en parlem, és millor no provocar al diable, sembla que ha sortit una estona de la nau Enterprise. Us deixo amb aquest èxit sonor de l’home que sembla ser no tenia cap consideració amb la dignitat i reputació de la seva mare. Sospitem que després d’això la pobra havia de sortir d’incògnit.

Finalitzada aquesta primera allau de mal gust suprem per paladars reials, m’acomiado de tots vosaltres esperant que us animeu a fer les vostres contribucions d’esgarrifança musical. Volem poder exclamar allò que va dir el replicant Roy Batty de la pel·lícula Blade Runner: “He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist com atacaven naus incendiades més enllà d’Orió. He vist raigs-C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments segur que es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. És hora de morir.”

I per acabar-vos de rematar us deixem amb la nostra playlist a l’Spotity:

Procedència de les imatges utilitzades:

Bibliografia esmentada en aquest article:

PIÑANGO, Javier S, et al. Ultra trash. 50 discos que pasmaron a España. Ruta 66. 1991, núm. 61, p. 31-33.

Compartiu!
  • Delicious
  • Facebook
  • Google Bookmarks
  • Twitter

    Etiquetes: , , , , , , ,

    7 Responses to Deu cançons que van esfereir el món

    1. Adéu David Bowie | biTer on 11 de gener de 2016 at 18:31

      […] El nostre company gotderaki li va desgranar el seu tema “The laughing gnome” escrit el 1967 a un dels seus articles de l’ “Enemic de les arts”: http://blogs.terrassa.cat/biblioteques/?p=14498 […]

    2. gotderaki on 8 de juny de 2015 at 13:09

      Agraeixo molt el teu comentari, i si, la vida és dura…jeje.
      L’amic Georgie necessita un tractament especial. És, per dret, una de les stars del firmament trash. Anica, els teus desitjos es veuran satisfets.

      Agrairé amb molt de plaer més suggeriments que de tan dolents siguin bons!!
      Salut camarada!

    3. Anica on 6 de juny de 2015 at 0:41

      Que n’és de dur, Raki!!!! jajajajja
      …. i d’un tal Georgie Dann no n’has sentit parlar?

      Boniiiisssssssim l’article!!!

    4. gotderaki on 14 de novembre de 2014 at 10:47

      Us agraeixo molt els vostres comentaris, fins i tot aquells discrepants referents a Miguel Bosé. Per tots els que he rebut observo que és una gran causa de plaer humà endinsar-se i fruir en la infàmia cultural, cosa que ens recorda que en les nostres vides rutinàries no tot ho fem tan malament. Us prometo un altre lliurament musical altament nociu de primeríssima qualitat, amb el qual les vostres ànimes entraran a…… la dimensió desconeguda.

    5. aiguadelafont on 11 de novembre de 2014 at 16:32

      I els gnoms del Bowie? Quina flipada! L’he escoltat 2 cops, no m’ho puc creure ha ha ha…..quin tip de riure!

    6. Pili on 31 d'octubre de 2014 at 14:38

      Buenuuu ¡¡¡ Em passa quelcom similar amb els Europe… ¡¡¡ Eso noo see tooocaaa ¡¡¡ Un article genial, divertit i que ens ha fet recordar una miqueta als que som “un molt” nostàlgics… eeesee Pumaaa ¡¡¡ Es requereix una segona part amb l’ inigualable Príncipe Gitano ¡¡ M’ has fet riure, de debó ¡¡ :-)

    7. Marta on 29 d'octubre de 2014 at 23:41

      Jajaja ha!!! Molt bona! Ara… Discrepo amb la critica al Gran Bosé! Me agaaaarraaaa muy suavementeeeee…

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    BCT xarxa

    Biblioteca pública de Terrassa
    Passeig de les lletres, 1
    08221 - Terrassa
    Telf. 937 894 589
    Mail: bctxarxa@terrassa.cat