Ajuntament de Terrassa

Ajuntament de Terrassa

Mossegades immortals

16 de gener de 2015

PAC

Drácula

STOKER, Bram. Drácula. Madrid: Valdemar, 2007

La figura del vampir ha format part durant tota la nostra història de llegendes i supersticions creades per canalitzar certes pors atàviques, que reapareixen cada cop que entrem en crisi. La literatura ha volgut també, en incomptables ocasions, posar el seu granet de sorra per engrandir el mite d’aquests personatges, perpetuant-los d’una manera, podríem dir, més poètica. Així veiem que autors de gran renom han escrit la seva pròpia narració vampírica, entre els quals podem citar com a exemple a Johann W. Goethe, Lord Byron, Ernst T. A. Hoffmann, Nikolai gol, Edgar Allan Poe, Théophil Gautier, Alexandre Dumas (pare), Charles Baudelaire, Guy de Maupassant, Rubén Darío o Arthur Conan Doyle; sense oblidar, per descomptat, dues de les obres més influents d’aquest gènere. D’una banda, El vampir de John William Polidori, nascut d’un desafiament una ja mítica nit de juny a Villa Diodati (Cologny, Suïssa), l’any 1816 (tot i no ser publicat fins dos anys més tard), junt amb el seu “cosí-germà”, una altra criatura de la nit, l’arxiconegut Frankenstein fill de Mary Shelley. D’una altra, l‘enigmàtica vampira lèsbica Carmilla de l‘escriptor irlandès Sheridan Le Fanu, publicada l’any 1872.

Però no va ser fins al 1897, que un altre autor irlandès va posar nom a la criatura, pel qual serà conegut per tota l’eternitat. Aquest nom és Dràcula i el seu creador, Bram Stoker, qui va donar forma de novel·la al que fins aquell moment no eren més que contes i relats curts. Inspirant-se en les llegendes populars de l’Europa de l’Est i en la figura del personatge històric Vlad Tepes, més conegut com l’Empalador, i bevent una mica d’aquí i una altra d’allà de tots els relats de vampirs dels seus il·lustres predecessors, va donar vida i batejar, valgui el contrasentit, a l’ésser que li hauria de donar la immortalitat.

Retrat de Vlad Tepes (Kunsthistorisches museum, Viena)

Retrat de Vlad Tepes (Kunsthistorisches museum, Viena)

 

Mina escribint a màquina. Fotograma de la pel·lícula Drácula (1992) de Francis Ford Coppola

Mina escrivint a màquina.
Fotograma de la pel·lícula Drácula (1992) de Francis Ford Coppola

Dràcula és sobretot la novel·la de la modernitat, no tan sols per la manera com està narrada sinó també pels temes que hi aborda. Els esdeveniments estan referits mitjançant fragments de diaris personals d’alguns dels personatges, correspondència entre ells, retalls de premsa, telegrames, informes mèdics, diaris de navegació, memoràndums i algunes notes de caràcter divers. Si bé és cert que la novel·la de tipus epistolar ja havia estat portada a terme anteriorment, amb alguns destacats exemples, com és el cas de Pierre Choderlos de Laclos o Wilkie Collins; Bram Stoker dóna un altre pas de rosca trencant a vegades la cronologia dels fets, deixant en mà dels personatges, no només el relat de les seves experiències, sinó l’ordenació, transcripció i divulgació dels documents. Però a més, tot aquest material escrit, ho està fent servir les eines més diverses: taquigrafia, màquina d’escriure, fonògraf, telègraf, etcètera. Aquesta tècnica duta a l’extrem atorga agilitat narrativa a la novel·la i li permet afegir credibilitat als fets, malgrat ser de caràcter sobrenatural, convergint els diferents punts de vista i accions dels personatges.

Fotograma de la pel·lícula Nosferatu (1922) de F. W. Murnau

Fotograma de la pel·lícula Nosferatu (1922) de F. W. Murnau

Stoker es fa ressò dels últims avenços, no només tecnològics, dels quals hem fet ja un petit esbós al paràgraf anterior, sinó també dins de l’àmbit de la ciència, la medecina o la psicologia. Fa gala, en definitiva, de l’esperit positivista de l’època en clar contrast amb la condició sobrenatural dels fets que s’hi descriuen. Tot i això, aconsegueix introduir en la història amb tota naturalitat els elements de misteri i horror que envolten la trama, obtenint com a resultat un perfecte encaix entre raó i superstició, entre ciència i fe. Dràcula amb prou feines apareix a la novel·la, tan sols un moment al principi i una altra mica al final, la resta és només una presència que el lector intueix, com una feble boirina que s’infiltra a les vides dels personatges, trastocant les seves conviccions i fent-los incapaços d’explicar els esdeveniments d’una manera pragmàtica.

Però el més destacat de Dràcula és el seu caràcter profundament sexual, on la figura de la dona pren un paper fonamental. Stoker era un simpatitzant de la causa femenina, tret que va heretar de la seva mare, la qual era una feminista convençuda. A finals del segle XIX, les dones van començar a reivindicar la seva individualitat i independència, reclamant un lloc en l’àmbit laboral, polític, social i familiar, mitjançant moviments feministes que demanaven per les dones el dret al vot, la millora en l’educació, l’apertura de nous horitzons laborals o l’equiparació de sexes dins la família. La mateixa protagonista de la novel·la, Mina Murray (després Harker), manifesta el seu desig d’exercir el periodisme, i donarà mostres de ser una persona amb unes capacitats remarcables que només eren atribuïdes als homes, fins al punt de fer exclamar sorprès al doctor Van Helsing: “-¡Ah, la maravillosa madam Mina! Tiene el cerebro de un hombre…” (p. 403). Es comença a fer servir el terme la nova dona per definir les dones que gaudeixen de la seva autonomia, però també es fa servir amb connotacions negatives per referir-se a dones sexualment agressives, adscrites al moviment sufragista o que imiten els costums més pròpiament masculins i tot allò que pogués escandalitzar a una societat victoriana profundament puritana.

Lucy i Mina mirant meravellades les il·lustracions eròtiques del llibre Arabian nights. Fotogrames de la pel·lícula Dràcula (1992) de Francis Ford Coppola

Lucy i Mina mirant meravellades les il·lustracions eròtiques del llibre Arabian nights.
Fotogrames de la pel·lícula Drácula (1992) de Francis Ford Coppola

 

El actors Bela Lugosi (Drácula) i Helen Chandler (Mina) en un fotograma de la pel·lícula Drácula (1931) de Tod Browning

El actors Bela Lugosi (Drácula) i Helen Chandler (Mina) en un fotograma de la pel·lícula Drácula (1931) de Tod Browning

Per dir-ho sense embolcalls, Dràcula és un desponcellador de dones, una mena de Don Juan de les tenebres disposat a iniciar en el sexe a totes les jovenetes possibles de qualsevol mena i condició. Tota la novel·la està plena de simbologia sexual, per començar, l’eina per acabar amb un vampir té forma clarament fàl·lica, l’estaca que s’ha de clavar al cor de la bèstia. Les víctimes són mossegades al coll, una de les zones més erògenes del cos. Dràcula introdueix en elles el verí de la luxúria i un cop inoculades es tornen més sensitives, més sensuals. Ja no són aquelles donetes submises i decoroses, orgull de la societat victoriana, sinó que són dones decidides, amb iniciativa pròpia, capaces de seduir amb el seu cos i la seva voluptuositat, despertant en els homes sentiments contradictoris; per una banda els hi atreu aquesta nova sexualitat femenina, com un cant de sirena, i es veuen arrossegats cap a la luxúria; per altra, la fèrria moral puritana rebutja aquest comportament i es nega a admetre aquesta nova faceta femenina.

L'actor londinenc Christopher Lee ensenyant els ullals. Fotograma de la pel·lícula Drácula (1958) de Terence Fisher

Christopher Lee ensenyant els ullals.
Fotograma de la pel·lícula Drácula (1958) de Terence Fisher

Es produeix un conflicte entre el conscient i el subconscient, materialitzat en els personatges del professor Van Helsing i Dràcula. El primer, garant de l’ordre social i la moral victoriana, lluita amb força per mirar de continuar reprimint aquest desig desenfrenat que comença a obrir-se pas, representat pel Comte Dràcula. A la novel·la trobem infinitat de fórmules que exemplifiquen el rebuig victorià vers l’alliberament de la sexualitat. Entre elles aquest intercanvi de sang, que si bé és una manera de simbolitzar les relacions sexuals més íntimes, també es pot considerar com una al·lusió a la sífilis, malaltia de transmissió sexual associada a la prostitució. Aquí Stoker dóna un altre cop mostres d’estar al dia i es fa ressò d’uns esdeveniments de gran transcendència en aquella època, la presència d’un assassí en sèrie que sembrava el pànic a Londres, Jack l’esbudellador, un terrible criminal que, erigint-se en vigilant de la moral, es dedicava a assassinar prostitutes, dones lascives propagadores de la malaltia, no només la sífilis, sinó també, la llibertat sexual, des del punt de vista moral.

Serà a través d’aquest intercanvi de sang mitjançant el qual, les dones primer, i a través d’elles, els homes després, que donaran voluntàriament la seva sang per mirar de salvar-les, trencaran la barrera que suposa la moral victoriana al lliure compliment dels desitjos reprimits. Així Dràcula manifesta la seva intenció, aquesta és la seva finalitat última:

“¡Mi venganza sólo acaba de empezar! La prolongaré durante siglos, y el tiempo está de mi parte. La mujeres que amáis ya son mías; y a través de ellas vosotros, y también otros, acabaréis por ser míos…” (p. 506).

Lucy posseïda per Drácula. Fotograma de la pel·lícula Drácula (1992) de Francis Ford Coppola

Lucy posseïda per Drácula.
Fotograma de la pel·lícula Drácula (1992) de Francis Ford Coppola

 

D’aquesta manera, i gràcies sobretot a la pàtina d’actualitat amb què Bram Stoker va saber imprimir a la seva novel·la, el vampir ha sobreviscut els embats del temps i s’ha perpetuat durant dècades al món de la literatura i l’art, transformant-se i adaptant-se a les diferents èpoques i cultures.

Un clar exemple de la seva evolució el podem trobar al cinema, que durant un segle ens ha mantingut captivats pel mite i ens ha mostrat una gran quantitat de versions i interpretacions d’aquesta criatura fascinant:

El Dràcula fosc i terrorífic de Murnau amb el seu Nosferatu (1922), titulat així per eludir pagar els drets d’autor a la dona de Bram Stoker, però obligat després per ordre judicial a destruir totes les còpies; per fortuna es van poder recuperar unes quantes, el que ens permet ara poder gaudir d’aquesta joia de l’expressionisme alemany.

 

El Dràcula enigmàtic i seductor interpretat per Bela Lugosi a Drácula (1931) del director nord-americà Tod Browning. Mai el cinema ha vist un castell més sinistre, ni un vampir més histriònic, val a dir-ho, però tot i així, encantador.

 

El Dràcula sexual, profundament eròtic de l’etern Christofer Lee, en la versió de l’any 1958 de Terence Fisher, de la mà de la mítica productora britànica Hammer que va donar un toc sagnant, un vermell de factura pròpia, a les pel·lícules de vampirs, i amb l’imponent presència de l’actor londinenc amb els seus gairebé dos metres d’alçada.

 

El Dràcula més romàntic, més absolutament turmentat, el de Francis Ford Coppola l’any 1992, interpretat per Gary Oldman amb infinitat de transformacions i aparences. Un deliri pels nostres ulls, una completa meravella de l’art cinematogràfic, plena de romanticisme i sensualitat.

 

Per acabar, i ens dol dir-ho però malauradament evolucionem així de malament, un Dràcula de més acció, més proper als superherois de la Marvel, que al Dràcula d’Stoker o al que pretén ser la vida de Vlad Tepes, el personatge històric; ens referim a la pel·lícula de Gary Shore (fins i tot fa vergonya pronunciar el seu nom) Drácula: la leyenda jamás contada, i de fet, millor hauria estat no haver-la explicat mai, no calia.

I en definitiva, una gran quantitat de vampirs de tota mena: terribles, enamorats, atractius, funkys, orientals, addictes, divertits, desenganyats, vampirs que fan por, que fan lubricar, que fan riure i molts que fan plorar sobretot pel dolents que són.

Us deixem també una petita mostra de vampirs musicals:

Per una banda aquest homenatge que el grup de rock gòtic Bauhaus va fer a l’actor hongarès, amb aquest Bela Lugosi’s dead, molt tenebrós, en la seva línia tant del grup com del mateix Lugosi. A més aquesta cançó va formar part de la banda sonora d’una altra remarcable pel·lícula de vampirs, El ansia de Tony Scott:

 

I finalment un Dràcula més eixelebrat, el del grup espanyol Doctor Explosion, amb la versió mod que van fer del Drácula ye-ye trash d’Andrés Pajares, una petita dosi de psicodèlia ibèrica, un vampir festiu, sense complexos i més disposat a la diversió i la disbauxa, que no pas a atemorir noietes innocents.

 

Guia de recomanacions

Aquí teniu una llista de llibres i pel·lícules perquè us pugueu submergir plenament dins del món dels vampirs. Prepareu-vos per gaudir de les mossegades immortals d’aquestes criatures de la nit, que vagi de gust!

  • STOKER, Bram. Dràcula. Barcelona: Laertes, 2002.
  • STOKER, Bram. Drácula. Madrid: Valdemar, 2007.
  • STOKER, Bram. Drácula. Madrid: Cátedra, 1997.
  • STOKER, Bram. Dracula. London: Penguin, 1994.

Altres obres de Bram Stoker:

Altres vampirs de la literatura clàssica:

Sobre vampirs, llegendes i la seva influència a la literatura, el cinema i altres àmbits:

Dràcula i altres vampirs a la gran pantalla:

Volem fer un apunt al respecte: la gran quantitat que hi ha de pel·lícules sobre vampirs, faria inacabable la feina de llistar-les totes, per tant ens hem hagut de conformar fent una petita tria de les més destacades, esperem que us agradin.

Us animem a fer les vostres recomanacions aquí, al biTer.

Hola! Sóc l’Annabel, m’agrada molt la literatura, el cinema i la música. Ens trobarem aquí amb les recomanacions de clàssics (PAC), desitjo que en gaudiu tant com jo.

Veure les meves aportacions.

Compartiu!
  • Delicious
  • Facebook
  • Google Bookmarks
  • Twitter

    Etiquetes: , , , , , ,

    5 Responses to Mossegades immortals

    1. absenta on 9 d'octubre de 2015 at 16:47

      Moltes gràcies Albert per la teva recomanació a la qual m’afegeixo. Faré arribar la teva proposta per mirar d’afegir algun exemplar d’aquest assaig a la xarxa de biblioteques, donat el fet que ara mateix no n’hi ha cap.

    2. Albert on 9 d'octubre de 2015 at 15:38

      Gran article! Aprofito per recomanar una assaig digne de menció sobre la novel·la de Bram Stoker i el mite del vampir que a més a més fa poc que s’ha traduït al català: “Dràcula. La novel·la i la llegenda” de Clive Leatherdale.

    3. Laia on 26 de gener de 2015 at 20:02

      Oh là là! Dràcula de Bram Stoker en mans de Francis Ford Coppola! Senzillament meravellosa! Qui es pot resistir a la mossegada eterna d’un Dràcula tan enigmàtic i romàntic com el de Gary Oldman!

      Unes mossegades molt xules Absenta!

    4. gotderaki on 16 de gener de 2015 at 19:08

      Bela Lugosi is dead!! M’agraden molt aquestes mossegades!! Molt bona feina, felicitats!!

    5. Montse on 16 de gener de 2015 at 11:19

      Com sempre, un post esplèndid!. Enhorabona.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    BCT xarxa

    Biblioteca pública de Terrassa
    Passeig de les lletres, 1
    08221 - Terrassa
    Telf. 937 894 589
    Mail: bctxarxa@terrassa.cat