Ajuntament de Terrassa

Ajuntament de Terrassa

Cultura píxel

16 de maig de 2015

L'enemic de les arts
anuncikastellLa compra d’una televisió nova ha desencadenat en mi una còlera continguda amb la qual no espero que us solidaritzeu, ja que sóc una persona analògica. L’aparell en qüestió és de sistema led i quan introdueixes un DVD al reproductor el televisor modifica les imatges, és a dir, l’ambientació fotogràfica de la pel·lícula s’anul·la en favor d’una infame nitidesa que produeix el que s’ha anomenat efecte telenovel·la. De sobte pel·lícules com Casablanca o Blade Runner semblen fetes amb una càmera de vídeo domèstic pel meu nebodet un diumenge al matí. Això per no parlar de les coloraines i contrastos gairebé lisèrgics que emet. Em pregunto com encara no he tingut una lesió a la retina o un atac epilèptic. Quan li comento el tema al dependent de la botiga d’electrodomèstics on he fet la compra, per veure si la tragèdia té solució, em mira amb cara d’estar contemplant un alienígena vestit de faralaes i em contesta: “noi, els televisors d’ara són tots així, i en referència al tema del cinema… vaja… ignoro de què collons m’estàs parlant. No he tingut cap queixa com aquesta, és més, els compradors a més coloraina fluorescent, més felicitat”. Aquestes afirmacions emeses amb brutalitat, aturen els batecs del meu cor, em fa tremolar les cames, perquè amics meus, la tele m’ha costat una pasta.

Em consta, es pot comprovar a Sant Google, que amants del cinema es recorden de tots els familiars que han creat aquest món de nitidesa miserable. Per informació aliena a la botiga on he tingut a bé fer fruir els meus calés, sé que els televisors tenen una opció per evitar el citat efecte, i amb el dependent aconseguim arribar a l’opció “telenovel·lesca” i eliminar-la per tota l’eternitat. Amén. Així doncs, per veure “bé” un DVD, haig de desconnectar tot allò que segons la tecnologia del maleït aparell ens diu que genera el paradís fet imatges. La meva delicadesa proustiana no vol fer una altra al·lusió a la zona genital masculina.

La pressió de la modernitat i els continus sarcasmes de familiars i amics vers la meva Sony de tub, Déu sap que es veia de conya, em van abocar que fes aquest pas fatal. Us preguntareu perquè us deixo anar tot aquest rotllo: visc ancorat al passat, un passat de compra de vinils al carrer Tallers de Barcelona amb portades extraordinàries. Discos que havies estat cercant com un gos de caça a vegades durant mesos i de sobte es feien carn davant dels teus ulls en un cubell d’una botiga plena de llebrers cercant els seus nirvanes musicals i creies que se t’havia aparegut la marededéu de Lourdes. Corries feliç, de tornada amb els amics, per agafar el tren cap a Terrassa amb el teu botí i arribar a casa i escoltar al teu equip de música aquells tresors a tot volum. La mare cridava com una boja “niñoooooooooo baja el volumen de ese infierno ahora mismooooooooo!”. Aquests crits de la mare eren el súmmum, les teves adquisicions rockeres molestaven els pares i eren la constatació que havies fet unes compres excel·lents.

Al meu edèn particular no es produïen contractures al coll de tant mirar una pantalla mòbil o tauleta, ni lesions als polzes per enviar nimietats via whatsapp, facebook o twitter les vint-i-quatre hores del dia. No hi ha trajecte en autobús o tren que el 90% dels viatgers no estiguin absorbits en la contemplació de no se sap què, però que sembla d’una ultra urgència i importància cabdal. Tothom vol transmetre que són persones molt sol·licitades i ocupades. El no contestar un missatge o trucada ipso facto pot produir una catàstrofe de nivells còsmics. Vull aclarir que sóc usuari de les noves realitats de comunicació com el facebook i que no estic renegant de les seves grans possibilitats, però companys, rebre un missatge enviat a tota la humanitat amb una fotografia d’una truita de patates amb el comentari “uuummm” que voleu que us digui… El més sorprenent és la quantitat de comentaris en bateria que genera aquest missatge del tipus “uuuuummmm que bona”, en fi, uns quants “uuuummmms” més amb “recomentari” final del creador d’aquesta stravaganza culinària, agraint amb un humil i commovedor “gràcies”, com una vedet del Molino. Si no fos perquè us dono la dada del fet que es tractava d’una truita podríeu pensar en una altra activitat, no m’ho negareu.

tele60Vivim en l’època de la immediatesa on les transaccions siguin de la mena que siguin les volem instantànies. Quan us explico les meves excursions al carrer Tallers de Barcelona m’estic referint a què abans de l’era Internet, l’accés a la cultura, és a dir, fets com veure una pel·lícula, comprar un llibre o un disc, requeria un esforç, era molt més complicat adquirir o gaudir l’objecte del desig, però la recompensa era directament proporcional a l’esforç emprat per conquerir-la. Era molt més gratificant. Ara com ara es pot comprar per Internet tot allò que es vol de manera immediata, assegut a casa. Per a mi li resta l’encant de satisfer el desig contingut, el premi a l’esforç i l’alegria de la sorpresa. Tenim unes autopistes de la cultura que al meu entendre la banalitzen un tant, ja que la transformen en quelcom de consum ràpid. Amb la mateixa velocitat que satisfem un desig el rebutgem, deixa d’interessar-nos. Internet ha suposat una entrada infinita de continguts culturals i d’informació, però aquesta infinitud no deixa destriar el gra de la palla. Hi ha un excés de tot. Som obesos culturals. No podem mantenir l’atenció en un fet cultural més d’una hora sense que un altre pugni per cridar la nostra atenció. La paradoxa està servida: la tecnologia està eliminant la possibilitat d’aprofundir en quelcom a favor d’un coneixement superficial i banal de tot.

Si ho traslladem al món de l’art, el fet tecnològic ha penetrat amb molta força d’ençà que Internet va fer acte de presència. Ja el videoart va suposar l’inici de la revolució com a nou suport digital. No tinc res en contra de l’art que utilitza les noves tecnologies. L’art sempre parteix d’una idea, independentment del canal que el creador escull per fer arribar el seu missatge. M’interessa l’art amb majúscules, com a transmissor d’idees, de sentiments, de sensacions. Cada artista tria el mitjà que li permet expressar-se. El problema es produeix quan el suport esdevé més important que allò que es vol transmetre, i amb la tecnologia sembla que a vegades el contenidor és més important que el contingut. Com deia Baudelaire, el millor art que existeix és el del nostre propi temps, la resta és una còpia d’un passat que correspon a un home passat, però si això és cert, i ho crec, hauríem d’analitzar quins són els valors que mouen l’art actual i determinar la seva fortalesa crítica i moral.

En aquest sentit us recomano una mica de bibliografia:

Compartiu!
  • Delicious
  • Facebook
  • Google Bookmarks
  • Twitter

    Etiquetes: , , ,

    3 Responses to Cultura píxel

    1. gotderaki on 21 de maig de 2015 at 11:13

      Jajaja!, gràcies a totes dues pels vostres comentaris!! Sóc conscient de la meva mentalitat de cromanyó, però que voleu que us digui………. VISCA LA TAQUIGRAFIA, AVALL LA TECNOLOGIA!!! jajaja!

    2. Imma on 21 de maig de 2015 at 10:43

      M’ha fet pensar en un amic que es nega a tenir telèfon mòbil (sóc conscient que com ell en deuen quedar ben pocs!) i la seva dona es queixa sovint que és ella la que s’ha d’ocupar de tots els grups de whatsapp (escola, comunitat de veïns, amics,…)Ell sempre li diu allò de que abans no en teniem i no passava res.
      Jo sempre dic que la virtut la trobem al terme mig!
      Felicitats per l’entrada David.

    3. Agnès on 17 de maig de 2015 at 9:02

      Ai….
      Abans tot això eren camps
      Ui…
      Antes tot això eren vinyes
      telequè?
      *:)

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    BCT xarxa

    Biblioteca pública de Terrassa
    Passeig de les lletres, 1
    08221 - Terrassa
    Telf. 937 894 589
    Mail: bctxarxa@terrassa.cat