Ajuntament de Terrassa

Ajuntament de Terrassa

L’estètica camp: El Molino

17 de març de 2016

L'enemic de les arts

 

El Molino. Un segle d'història

El Molino. Un segle d’història Fotografia de Kim Manresa

Treballar a biblioteques suposa el privilegi de la sorpresa bibliogràfica constant. L’atzar i no la voluntat són el millor aliat per trobar bons llibres. Això mateix em va passar fa uns dies amb un llibre del periodista i mestre de la crònica Lluís Permanyer. Com bé sabeu, aquesta secció és terreny adobat pel camp i per a tot art que contingui dosi de provocació, raresa o subversió, i no puc deixar passar l’ocasió de fer-vos partícips de la troballa. La joia en qüestió es titula El Molino, un segle d’història. Llibre molt ben editat, amb una documentació gràfica espectacular de mestres fotògrafs com Kim Manresa, Josep Tobella, Joan Fontcuberta, Colita, Marcelí, més material procedent de diversos arxius. La temàtica, com el seu títol indica, és un viatge a través de la història de l’il·lustre local i de les diferents etapes que va contemplar, així com dels artistes que el van habitar. Segons Permanyer és el cafè-concert més antic d’Europa. En aquest punt s’imposa un incís, el mític Moulin Rouge parisenc no va ser construït per un avorrit i ric empresari d’Iowa que no sabia què fer amb els seus diners, ni per un noble francès menjasouffles, sinó per, si amics meus, un terrassenc! L’empresari Josep Oller i Roca el 1889. Així que cada vegada que aneu de visita a París i passeu caminant pel costat de la façana del Moulin Rouge, sabreu que els habitants de la capital gal·la ens ho deuen.

Al fil del qual us parlava, en paraules de Lluís Permanyer: “El Molino es (…) la reliquia de lo que habían sido los famosos cafés-concierto, (…) y un delicioso y entrañable anacronismo”, paraula clau d’aquest apunt. Altres característiques del local eren l’humor, l’erotisme, la poca-soltada, la vulgaritat, la banalitat, l’artificiositat, l’ambigüitat sexual, l’ostentació, l’exageració, l’ordinariesa, l’extravagància, en definitiva, tot allò que entendríem per un mal gust retorçat i amplificat a nivells còsmics. Aquests adjectius encaixen a la perfecció en el terme estètic anomenat Camp. Umberto Eco, al seu magnífic llibre Historia de la fealdad, tractant a la filòsofa Susang Sontag, la intel·lectual que millor va analitzar el camp al seu article Notas sobre el camp, escriu: “Lo camp es una forma de sensibilidad que, más que transformar lo frívolo en serio, transforma lo serio en frívolo”, “lo camp no se mide por la belleza de algo sino por su grado de artificio y de estilización, y más que como estilo se define como capacidad de mirar el estilo de otro. En el objeto camp ha de haber cierta exageración y cierta marginalidad (se dice ‘es demasiado bueno o demasiado importante para ser camp’)”. “La lista de cosas que Sontag considera objeto de la mirada camp es sin duda heterogénea y va desde la lámparas Tiffany a Beardsley, del  Lago de los cisnes y las óperas de Bellini a la Salomé de Visconti, de ciertas postales de fin de siglo, a King Kong, los viejos tebeos de Gordon, la ropa femenina de los años veinte, hasta aquellas películas que la crítica cinematográfica más refinada define como ‘las diez mejores películas malas que he visto’” (pàg. 408); afegiria les pel·lícules de John Waters, immundes i divertides, algunes de Pedro Almodovar, els personatges de la Factory d’Andy Warhol, el patinatge artístic, la Barbie, Liberace, tota la ciutat de Las Vegas, les portades de llibres eròtics dels anys seixanta i setanta, també les de novel·la romàntica, Tele 5, els culebrots veneçolans, les fotografies de Diane Arbus, o les de Terry Richardson, els Abba, Camela, i un llarg etc. que faria impossible encabir-ho tot. S’ha de dir que a la península ibèrica trobaríem un dels paradisos del camp, un arsenal infinit i insondable.

 

Llum TiffanyKing KongVestuari anys 30

Flash GordonPedro Almodovar. Laberinto de pasiones.

Polyster

BarbieLiberaceAbba

 

 

 

Portada novel•la romànticaThe Rocky horror picture showfotografia de Diane Arbus

 

 

 

 

 


Imatges de dalt a baix i d’esquerra a dreta:

 Llum Tiffany, fotograma de King Kong, vestuari dels anys 30, vinyeta de Flash Gordon, Mc Namara a la pel·lícula de Pedro Almodovar Laberinto de Pasiones, cartell de la pel·lícula de John Waters Polyester, nina Barbie, Liberace, Abba, portada de novel·la romàntica, Tim Curry a The Rocky horror picture show, fotografia de Diane Arbus.

 

Dit això em vull centrar en el cas d’El Molino. Permanyer comenta que el local de varietats va començar a ser un espai realment transgressor en plena dictadura de Franco. Pren molta rellevància durant els anys seixanta i setanta i decau quan les televisions, Telecinco en particular, copia el format. En primer lloc per anar-hi s’havien de complir dos requisits: voler evadir-se per una estona del món gris de la dictadura i anar molt calentorro. Imagineu a un país al qual tot estava prohibit, artistes que actuaven amb noms tan meravellosament suggerents com Teresita la Mojada, que pel que es veu feina un número d’striptease que deixava sense saliva.

Teresita La Mojada

Teresita la Mojada (foto de Josep Tobella)

Antonio Vargas

Antonio Vargas (foto de Kim Manresa)

 

En la dialèctica d’alta i baixa cultura, el local del Paral·lel apareix com un espai sagrat, erotitzat, amb el component anacrònic que ja van utilitzar els surrealistes per apropar-se a la sensació que Sigmund Freud va denominar com el sinistre, moviment d’anada i tornada de l’atracció a la repulsió, és a dir, ens fascina el que ens produeix repulsió. A El Molino el temps profà, el temps de la raó, de l’obligació i el treball, era expulsat a favor d’un temps alliberador i de comunicació entre persones, on els elements que havien de quedar ocults i secrets afloraven a la llum en forma de comunió, d’experiència compartida. Les prohibicions eren transgredides i funcionaven com una gran bombolla d’oxigen. Ara és la pornografia casolana, solitària, i el futbol, representació simbòlica de la guerra, el que ha pres el relleu a espectacles d’aquest tipus. El Molino perviu gestionat de manera pública, “dignificat” i restaurat. El seu present és d’una irreverència controlada i domesticada que no escandalitza al mateix nivell per la pèrdua de les seves característiques fonamentals: la marginalitat, la no intel·lectualitat dels seus continguts, el caire popular i, malgrat que resulti una trista paradoxa, l’absència d’un poder repressor.

 

En oposició a l’opera, escenificació i musicalització poètica i dramatitzada d’un contingut “elevat”, que pretén fer un viatge cap a l’ideal, l’essència d’El Molino feia un viatge invers, de baixada a les àrees de la transgressió i la materialitat de l’eròtic. Aquest moviment descendent li atorgava una força sense el qual hagués quedat desactivat el seu factor desestabilitzador de l’ordre moral. El Molino i la seva estètica camp cobraven relleu perquè eren gairebé involuntaris, no se cercava educar l’espectador. La gran paradoxa del l’estètica camp i tot el que comporta, el seu mal gust intrínsec, és que funciona com lloctinent de la llibertat i la revolta contra les convencions. Aquest era el gran valor de l’edifici de les aspes.

Preferiria més vestuaris que semblin fruit d’un atracament al Gusi, plomes, lluentons, més…Teresitas, i menys Messis, lligues i copes d’Europa…

Com sempre, us adjunto unes recomanacions que podreu trobar a la nostra xarxa de biblioteques municipals, perquè us enfonseu a la mel de la infàmia estètica. Bon Apetit!

Procedència de les imatges:

 

Aficionats i aficionades, maníacs i maníaques del còmic, sóc aquí per fer-vos de tant en tant unes recomanacions d’una de les activitats que més m’agrada: llegir còmics. També espero que amb la vostra participació, suggeriments o comentaris demostrem que el còmic no és la germaneta pobre de les arts, si no tot el contrari. Animeu-vos amb mi i deixeu anar per aquest bloc tots els vostres pensaments “comiqueros”! Paraula d’Hergé!

Veure totes les meves aportacions.

Compartiu!
  • Delicious
  • Facebook
  • Google Bookmarks
  • Twitter

    Etiquetes: , , , ,

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    BCT xarxa

    Biblioteca pública de Terrassa
    Passeig de les lletres, 1
    08221 - Terrassa
    Telf. 937 894 589
    Mail: bctxarxa@terrassa.cat