Ajuntament de Terrassa

Ajuntament de Terrassa

El club

19 de desembre de 2016

Bàner de Apunt de cineelclub_larrainAvui us presentem una pel·lícula xilena, El club de Pablo Larraín. Un film sobri i contundent, que no fa més que confirmar que ens trobem ja davant d’un gran director. Aquest és el seu cinquè film, després de la ja molt coneguda No, que va ser nomenada als Oscar per la millor pel·lícula de parla no anglesa, convertint-se en la primera pel·lícula xilena nomenada als premis de l’Acadèmia.

Amb El club Larraín va guanyar l’Ós de Plata -Premi del Públic- al Festival de Berlín del 2015.

El cinema de Pablo Larraín no és flor d’un dia, i a més no està sol, forma part d’un grup important de cineastes, heterogeni i de diferents generacions, entre els quals destaquen Patricio Guzmán, Raúl Ruiz, Silvio Caiozzi, Orlando Lübbert, Andrés Wood, Matías Bize, Maite Alberdi, Sebastián Lelio, o Pepa San Martín, guanyadora amb la pel·lícula Rara del Premi Horizontes Latinos del últim Festival de Cinema de San Sebastián. Per tant el cinema xilè, més viu que mai i amb projectes interessants, encara que potser a vegades no en som del tot conscients.

El club es va estrenar també a la secció Horizontes latinos del Festival de San Sebastián 2015, on cada cop el cinema sud-americà emergent hi és més present i amb propostes més interessants.

El film descriu la història d’uns capellans amb un passat pedòfil, i d’una monja que els cuida en una casa situada en un petit poble de la costa. Estan amagats per la jerarquia catòlica en un lloc que sembla la fi del món. L’autor ens mostra un paisatge molt enigmàtic, de tons blaus i grisos.  Crida l’atenció el seu acabat visual, que presenta un to lleugerament borrós, com si una boira dominés totes les escenes. I un toc lleugerament decadent, que té relació amb els personatges i la seva evident decadència.

Tot això per tractar un tema molt polèmic i de molta actualitat: l’abús de menors per part d’alguns membres de l’església, i com aquesta com a institució li dóna resposta, solució, etc… Però tal com diu el mateix autor, no concep el cinema com a denúncia sinó que pretén ensenyar, mostrar…Però de moment ens hem trobat que aquest autor sempre encara temes difícils, escabrosos, etc…

el-club_pablo-larrain_roberto-farias-y-alfredo-castro

Sandokán, interpretat per Roberto Farías i el capellà “inquisidor”

En el cinema de Larraín el context polític del país és important, ja es va veure a No, en aquest film, i també es veurà a la pel·lícula que fa poc va estrenar a les sales: Neruda.

 

Quan comença el film, observem la forma de vida en aquesta casa de retir, les rutines establertes, l’entrenament de gossos llebrers, tot sembla està sota control. Estan aïllats, però en el fons estan protegits.

Dels moments més impactants i significatius del film són les entrevistes amb els capellans fetes pel nou capellà “inquisidor” que té l’encàrrec de fer tancar aquesta casa. Els plans en gran angular dels capellans parlant del seu passat, com si fos l’espectador el propi confessor, et gelen la sang. En realitat no es veuen escenes fortes de sexe, es veuen directament les conseqüències psicològiques en una víctima. És també prou demolidor.

Té un ritme pausat, però amb alguns cops d’efecte que et deixen gelat. Les actuacions són molt solvents, molt creïbles. En aquest sentit ens apropa al documental, encara que no ho sigui. I també ens agrada no olvidar-nos de la música, que combina molt bé amb la història, és de Carlos Cabezas, un conegut cantant xilè.

Escolliu bé el moment per veure aquest film, ja que és aspre, no és agradable. Té mala llet, la necessària crec per explicar un tema així. En alguns moments pot ser claustrofòbica, et remou el que veus, el que escoltes i el que imagines.

I sobretot apunteu el nom d’aquest director: Pablo Larraín que ens fa l’efecte que es convertirà en poc temps en uns grans de la història del cinema.

Per si en voleu fer un tastet:

El club [enregistrament video]/dirigida per Pablo Larraín. Barcelona: Cameo, cop. 2016

Les pel·lícules de Pablo Larraín al Catàleg Aladí

Bibliografia

Caimán. Cuadernos de cine. Octubre 2016. Especial nº11. Cine chileno en democracia (2000-2015)

Una mica més d’informació:

-Sobre la història de Xile. COLLIER, Simon. Historia de Chile 1808-1994. Cambridge: Cambridge University Press, 1998.

-RODRÍGUEZ, Pepe. Pederastia en la iglesia católica: delitos sexuales del clero contra menores, un drama silenciado y encubierto por los obispos. Barcelona: Ediciones B, 2002.

Hola, sóc la Glòria i m’encarrego de la difusió dels temes de col·lecció local pel blog ah i també de cinema!

Veure les meves aportacions

Compartiu!
  • Delicious
  • Facebook
  • Google Bookmarks
  • Twitter

    Etiquetes: , , , , , ,

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    BCT xarxa

    Biblioteca pública de Terrassa
    Passeig de les lletres, 1
    08221 - Terrassa
    Telf. 937 894 589
    Mail: bctxarxa@terrassa.cat