Ajuntament de Terrassa

Ajuntament de Terrassa

L’enemic de les arts

Anècdotes, curiositats i apunts d’art per a amants de la inutilitat i la subversió.

L’art de l’escàndol

17 de febrer de 2017
Per

L'enemic de les arts

1- Sex Pistols

    Es lamentava un trist André Breton a Luis Buñuel, tòtems del surrealisme, confessant-li “l’escàndol ja no és possible” (Buñuel, Luis. Mi último suspiro, pàg. 137). L’escàndol com a potent arma d’agitació i subversió contra el poder establert, com ariet de la hipocresia i eina de transformació social és a la U.V.I. Un escàndol és la conseqüència de fer pública alguna veritat o mentida amagada, conscient o subconscient, que la moral no permet que emergeixi. Malgrat les seves virtuts positives, ens trobem amb la paradoxa que els únics que escandalitzen ara de veritat són els que abans eren susceptibles de ser escandalitzats, els sectors més conservadors, tals com banquers, polítics, multimilionaris homes de negocis, etc. Ho tenim més que constatat. Actualment les diverses formes de poder han soterrat tot allò que els pugui afectar sota una treta encara pitjor que la prohibició de la llibertat d’expressió i l’autocensura: la infame correcció política.

Segueix llegint »

Els bibliotecaris recomanen: David Bowie

10 de gener de 2017
Per

bàner de la secció Terras-sons

   Avui fa un any de la mort de David Bowie i m’agradaria recomanar-vos la seva última obra Blackstar, i una recopilació de temes clàssics, The Many faces of David Bowie: a journey through the inner world of David Bowie, interpretats per altres músics que van orbitar en un moment o un altre al voltant del de Brixton, personatges com Iggy Pop, Tony Visconti, el seu productor de capçalera, Mick Ronson, guitarrista immens, Mike Garson, o Ian Hunter dels Mott the Hoople, aprofitem per escriure de l’estrella que ha deixat un forat negre després de la seva desaparició, i és que un servidor no té sentit crític quan parla de David Bowie, escric com a fan, sense cap tipus d’objectivitat.

   No vull estendre’m en una obvietat, descriure la qualitat dels clàssics que podeu escoltar a The Many faces of David Bowie: a journey through the inner world of David Bowie, són indiscutibles. Bowie, crec que és l’única icona del pop que va deixar-nos dotze obres mestres, des de The Man who sold the world fins a Let’s dance. La resta dels seus treballs no van arribar mai als cims de la seva dècada d’or, els setanta, però sempre es troben petjades de la seva capacitat de crear. Digueu-me quin grup de l’escena musical pop- rock ha signat tretze treballs amb una constant evolució, sense autocomplaences, sent capaç d’unir comercialitat i avantguarda, anant des del rock més clàssic, al soul, al Funki o la música electrònica? Cap. Per rematar l’aspecte musical, el músic anglès tenia una presència escènica fascinant, i va ser far de moltes modes de les quals encara molts i moltes beuen fins a afartar-se. Quants i quantes han intentat fer la mateixa jugada? Molts, però cap tindrà mai la seva talla perquè sempre falla la qualitat musical, no es pot aconseguir tot només amb màrqueting. En l’era de la imatge i la música enllaunada, es pot assolir un èxit passatger i momentani sí, però arribar a la condició de clàssic això ja és jugar a una altra divisió, penso en Lady Gaga, per posar un exemple.

    Respecte a Blackstar, què es pot dir que no s’hagi dit encara? Treball fosc, crepuscular, complex, mistèric, solemne final cant del signe, amb la seva marca distintiva, el risc. Una estació final digna del seu mite. Sort que ens queda tota la seva música i la seva crida des de l’infinit de l’espai al Major Tom. Insubstituïble.

Naturalment, els podreu trobar a la Xarxa de Biblioteques de Terrassa:

-BOWIE, David. The Many faces of David Bowie: a journey through the inner world of David Bowie. [S.l.]: Music Brothers, p. 2016.

-BOWIE, David. Blackstar. [S.l.]: Sony Music, p. 2015.

John Waters: el costat fosc del gust

21 de juny de 2016
Per

L'enemic de les arts

 

“Per a mi l’èxit és poder comprar qualsevol llibre sense mirar el preu i no estar envoltat de torracollons. Això és ser ric”(John Waters)

 

John Waters

John Waters

   Una veritat més gran que el temple de la Sagrada Família. Declaració de vida, que compartim al cent per cent, d’un dels directors de cinema nord americans que més s’ha mogut, com deia la cançó de Lou Reed, “pel lloc més salvatge de la vida”. Autor d’artefactes de culte i ja consagrats com Pink Flamingos, Female trouble i Polyester (anomenada La trilogía Basura), amb el seu partenaire Divine, actor, cantant, personatge extravagant i esbojarrat, i un dels esperits més lliures de la cultura underground americana. A Pink Flamingos l’argument és de traca: dues famílies competeixen per demostrar quina és la més menyspreable, porca i pervertida. La família de Babs Johnson (Divine) es dedica al robatori, l’assassinat, la prostitució… Qualsevol activitat que acrediti el que al començament del film declara un diari local, que són la família més immunda del món. Els competidors, els Marble, són un matrimoni de pervertits sexuals, exhibicionistes, odien la natura i venen heroïna als col·legis. Però si la pel·lícula és recordada per alguna cosa, és per l’escena final, Divine s’empassa sense romanços una merda d’un gosset faldiller. Pel que va explicar el mateix Waters, va ser una aposta. Hores més tard d’ingerir el bombó es va començar a trobar malament i va trucar al servei d’urgències preguntant què havia de fer si el seu fill s’havia menjat una merda de gos i quins perills tenia. Li van respondre que com a mínim una disenteria.

Segueix llegint »

Barris creatius 2016

9 d'abril de 2016
Per

coventry garden-guanyadora

La biblioteca del districte 2 de la nostra ciutat ha estat un dels espais on s’ha dut a terme una altra edició de la iniciativa cultural anomenada Barris Creatius, projecte que vol apropar les persones a l’art visual contemporani.logoBarrisCreatiusColor L’obra resultant de l’experiència ja la podeu veure exposada a partir d’avui a la sala d’art de la Casa Soler i Palet. Les sessions d’aquest any han estat conduïdes per dos artistes de la nostra ciutat, per una banda el Xavi Corral, autodidacta amb una carrera que arrenca a finals dels setanta implicant-s’hi en diferents iniciatives musicals, absorbint els postulats del punk i d’una contracultura que en aquells moments era molt més potent que el suposat underground actual, donant lloc a un treball espontani multidisciplinari i no subjecte a estils o maneres concretes de fer. Segueix llegint »

L’estètica camp: El Molino

17 de març de 2016
Per

L'enemic de les arts

 

El Molino. Un segle d'història

El Molino. Un segle d’història Fotografia de Kim Manresa

Treballar a biblioteques suposa el privilegi de la sorpresa bibliogràfica constant. L’atzar i no la voluntat són el millor aliat per trobar bons llibres. Això mateix em va passar fa uns dies amb un llibre del periodista i mestre de la crònica Lluís Permanyer. Com bé sabeu, aquesta secció és terreny adobat pel camp i per a tot art que contingui dosi de provocació, raresa o subversió, i no puc deixar passar l’ocasió de fer-vos partícips de la troballa. La joia en qüestió es titula El Molino, un segle d’història. Llibre molt ben editat, amb una documentació gràfica espectacular de mestres fotògrafs com Kim Manresa, Josep Tobella, Joan Fontcuberta, Colita, Marcelí, més material procedent de diversos arxius. La temàtica, com el seu títol indica, és un viatge a través de la història de l’il·lustre local i de les diferents etapes que va contemplar, així com dels artistes que el van habitar. Segons Permanyer és el cafè-concert més antic d’Europa. En aquest punt s’imposa un incís, el mític Moulin Rouge parisenc no va ser construït per un avorrit i ric empresari d’Iowa que no sabia què fer amb els seus diners, ni per un noble francès menjasouffles, sinó per, si amics meus, un terrassenc! L’empresari Josep Oller i Roca el 1889. Així que cada vegada que aneu de visita a París i passeu caminant pel costat de la façana del Moulin Rouge, sabreu que els habitants de la capital gal·la ens ho deuen.

Segueix llegint »

L’estètica del turisme

19 de novembre de 2015
Per

L'enemic de les arts

 

Mozart a la claveguera

Mozart a la claveguera

   Retornats a les nostres rutines després dels rigors de la calor estiuenca, i sense que serveixi de precedent, us explicaré un capítol de les meves vacances, amb l’ànim de proposar un gran happenig amb intencions artístiques i antropològiques.

    Aquest agost vaig visitar Praga, una de les ciutats més belles del món, d’això no en tinc cap dubte, però amics meus, vaig topar-me amb una riuada de turistes que feia que l’ambient de la ciutat sembles la caravana que segueix a Moisès a la pel·lícula Els deu manaments. L’onada de calor va ser implacable. Feia veritat allò que dèiem de petits “las ranas iban con cantimplora”. El panorama era de gent esgotada per totes les cantonades, desencaixats, vermells com pebrots, arrossegant-se amb ampolles d’aigua xuclades i bavejades fins a la indecència. Turistes famolencs, corrent amb els mòbils i tauletes cercant la foto perfecta, envoltats de dos milions de turistes àvids de gelats i begudes de colors psicodèlics. Parelles amb infants morts de xafogor i endormiscats, sepultats en els seus cotxets amb cara de “per què papa?” Al finalitzar el dia, amb la magnífica llum de l’ocàs, s’alçava una olor de vestuari masculí de piscina, animal, natural, intens.

Segueix llegint »

El discret encant de les biblioteques

10 d'agost de 2015
Per

L'enemic de les arts

“La ciencia no me interesa. Ignora el sueño, el azar, la risa, el sentimiento y la contradicción , cosas que me son muy preciosas”. Luís Buñuel

Erik Desmazieres. Borges The Library of Babel: The Salon of the Planets (1998)

Erik Desmazieres. Borges The Library of Babel: The Salon of the Planets (1998)

La visió dels magnífics gravats de ruïnes, i sobretot de les delirants presons del gran arquitecte i gravador del segle XVII Giovanni Battista Piranesi, expressions sinistres dels instints ocults de l’ésser humà, estimulen la meva imaginació i m’entrego al joc molt apreciat pel moviment surrealista de les lliures associacions d’imatges i pensaments.

Segueix llegint »

Cultura píxel

16 de maig de 2015
Per

L'enemic de les arts
anuncikastellLa compra d’una televisió nova ha desencadenat en mi una còlera continguda amb la qual no espero que us solidaritzeu, ja que sóc una persona analògica. L’aparell en qüestió és de sistema led i quan introdueixes un DVD al reproductor el televisor modifica les imatges, és a dir, l’ambientació fotogràfica de la pel·lícula s’anul·la en favor d’una infame nitidesa que produeix el que s’ha anomenat efecte telenovel·la. De sobte pel·lícules com Casablanca o Blade Runner semblen fetes amb una càmera de vídeo domèstic pel meu nebodet un diumenge al matí. Això per no parlar de les coloraines i contrastos gairebé lisèrgics que emet. Em pregunto com encara no he tingut una lesió a la retina o un atac epilèptic. Quan li comento el tema al dependent de la botiga d’electrodomèstics on he fet la compra, per veure si la tragèdia té solució, em mira amb cara d’estar contemplant un alienígena vestit de faralaes i em contesta: “noi, els televisors d’ara són tots així, i en referència al tema del cinema… vaja… ignoro de què collons m’estàs parlant. No he tingut cap queixa com aquesta, és més, els compradors a més coloraina fluorescent, més felicitat”. Aquestes afirmacions emeses amb brutalitat, aturen els batecs del meu cor, em fa tremolar les cames, perquè amics meus, la tele m’ha costat una pasta.

Segueix llegint »

L’oficial Matute torna a patrullar

25 de març de 2015
Per

L'enemic de les artsFa pocs dies hem pogut seguir pels mitjans de comunicació les polèmiques suscitades per la prohibició i suspensió (finalment exposada amb dimissió inclosa del director de la institució) de l’obra Hute couture 04 transort de l’austríaca Inès Doujack que formava part de l’exposició La bèstia i el sobirà al Macba. matute1Per altra banda, a Madrid, el Museo de las Ciencias Naturales ha “cancel·lat” la performance de les artistes Laura Corcuera i Mónica Cofiño titulada Excreta que figurava com a colofó d’una mostra dedicada a la merda. Ho sé, he abusat de l’element escatològic en aquesta secció, però avui no és la meva intenció augmentar els vostres coneixements sobre la qüestió. Només us detallo que la performance consistia a defecar al monument dedicat a la Constitució espanyola que hi ha al davant del museu, tal com podeu observar a la fotografia adjunta cortesia de les artistes.

matute2Com era d’esperar la caverna mediàtica a Madrid va posar el crit al cel. La dura reacció demostra el que les artistes pretenen denunciar la necessària i urgent regeneració democràtica (ja sabem que la merda és adob i que l’adob serveix per ajudar a créixer una planta nova). Amb quina esportivitat es prendria una acció similar a Catalunya, per posar un exemple, si algun artista ho dugués a terme al Monument a Rafael Casanova? Més enllà de la qüestió d’on són els límits de la llibertat d’expressió a l’art, de si aquestes suspensions són o no censura, em preocupa més el fet que vivim una època de sobreprotecció moral i ètica, el que se sol conèixer amb un terme que odio: el políticament correcte. Segueix llegint »

Piero Manzoni. Merda d’artista

13 de febrer de 2015
Per
imatge extreta de: http://www.richardsaltoun.com/

(1) Piero MANZONI (1933 – 1963)

1961, Galleria Pescetto, Albissola Marina, bella localitat de la costa italiana de la província de Savona en Liguria. S’exposen 90 llaunes cilíndriques de metall que contenen un producte molt especial: Merda d’artista. A l’etiqueta podem llegir també les característiques: Contingut net 30 grams. Conservada al natural. Produïda i envasada al maig de 1961. Aquest text es troba escrit en el lateral de cada una d’elles i en diversos idiomes, anglès, francès, italià i alemany. Totes estan numerades i signades en la part superior.

El món de l’art ja ens havia mostrat urinaris de Duchamp, quadrats blancs sobre fons blanc de Malevitx, llaunes de sopes Campbell del mestre del pop Andy Warhol, pintures monocromes de Klein, però encara no havia ofert com obra d’art, merda perfectament enllaunada. Segueix llegint »

BCT xarxa

Biblioteca pública de Terrassa
Passeig de les lletres, 1
08221 - Terrassa
Telf. 937 894 589
Mail: bctxarxa@terrassa.cat