Ajuntament de Terrassa

Ajuntament de Terrassa

Blog Archives

Un viatge als cinemes de Terrassa d’abans

30 de juny de 2017

En aquest post pretenem fer una petita incursió a la història dels cinemes a Terrassa (des dels seus inicis fins als any 30 aproximadament). Al 2017, encara que sembli increïble en el centre de Terrassa només hi ha el Cinema Catalunya, però fa uns quants anys això no era així sinó que hi havia bastants cinemes més al centre de la nostra ciutat. La societat ha canviat, les formes de veure cinema també. Ara no ens posarem aquí a parlar d’això, simplement apuntar que no és que es vegi menys cinema, sinó que simplement les diferents formes de veure audiovisual han canviat. Però el que si és cert i tots segurament ho hem constatat el fer d’anar a un cinema a veure una pel•lícula -tot un ritual- doncs és un hàbit que sembla en descens.
En aquest post, com a complement de l’exposició El cinema Catalunya, 100 anys de cinema, que actualment i fins al 8 de juliol podeu veure a la biblioteca central de Terrassa,  farem una breu pinzellada sobre els cinemes de Terrassa d’aquell temps (com eren els cinemes, els seus edificis, els que s’han conservat i els que no, els diferents usos que han tingut, el tipus de programació que s’hi feia, curiositats, etc…). Segueix llegint »

Declaración de guerra

31 de maig de 2017

Bàner de Apunt de cineAvui us presentem Declaración de guerra, pel·lícula basada en una història real, la pròpia experiència de la directora, Valerie Donzelli, a qui se li va posar greument malalt el seu fill de divuit mesos. El títol del film fa referència justament a això: declaració de guerra contra la malaltia. Juntament amb el seu company i pare del nen van decidir portar aquesta història a la pantalla. Una història punyent, que et fa mal, i més tenint en compte que el malalt a la vida real, i al film és un nen.

Va tenir molt bona acollida al Festival de Cannes 2011 i a França, i va representar a aquest país, com a millor pel·lícula estrangera als Òscars 2012.

Ens trobem davant d’una història realista, que ens fa seguir pas per pas tota l’evolució de la malaltia: des dels seus primers símptomes, les discussions entre la parella arrel d’això, les visites als diferents metges, l’operació, el diagnòstic, els tractaments, el paper de la família, etc… Segueix llegint »

Per conèixer una mica més a………..Lluís Prats

27 de maig de 2017

El passat 6 d’abril l’autor terrassenc Lluís Prats va visitar la biblioteca del districte 4 i va presentar el seu llibre Hachiko: el gos que esperavaque va guanyar el premi Folch i Torres l’any 2014. A partir d’aquesta visita ens hem plantejat conèixer una mica més a aquest autor terrassenc, potser una mica desconegut encara, però ja amb un important bagatge al darrera. 

Va néixer a Terrassa al 1966. Va estudiar Història de l’Art i Arqueologia a la UAB i a la UdG, i durant uns anys es va dedicar a la investigació i a la docència. Ha treballat com a mestre de primària i secundària, com a editor de libres d’art i com a productor de cinema a Los Angeles (Califòrnia). Ha tocat molts gèneres. Ha escrit assaig, llibres d’art, novel•la històrica, i més d’una dotzena de novel•les infantils i juvenils traduïdes a diferents idiomes. A la Galera ha publicat Hachiko, el gos que esperava, (premi Josep M. Folch i Torres, 2014).

Lluís Prats a la bd4. 6 d’abril de 2017

Il·lustració de Maria Simavilla a Penny Berry i la poció màgica

Ara mateix, com a primícia podem dir que està treballant en la saga de Penny Berry, que finalment seran 5 llibres: Actualment en té dos de publicats (Penny Berry i la poció màgica i Penny Berry i l’arbre d’or de Xangri-La) i el tercer: Penny Berry i la Cripta dels Oblidats, que estarà aquesta mateixa setmana a les llibreries. Segueix llegint »

Fira Modernista de Terrassa 2017. Santiago Rusiñol

12 de maig de 2017

La Fira modernista d’enguany arriba a la XV edició, i està dedicada al polifacètic artista Santiago Rusiñol i Prats, un dels grans protagonistes del modernisme a Catalunya. La seva producció pictòrica, amb un miler d’obres, i la producció literària, amb més d’un centenar de títols, el fan un artista molt complert i molt prolífic.

Cartell de la XV edició de la Fira Moderrnista de Terrassa

Com a pintor …explora la representació de la natura, el paisatge urbà, la figura humana i els temes literaris en consonància amb els gustos del moment .

En una de les primeres biografies de l’artista, realitzada per en Jaume Passarell, se’l descriu així: “Pinta gairebé sempre. Quan reposa de pintar, aleshores escriu” ¹ .  Aquí ja tenim una primera definició, que ens situa alhora d’entendre i aprofundir en el personatge.

París….El seu caràcter inquiet i viatger el porten al 1889 a París. Allà s’instal•la a Montmartre, amb els seus amics Miquel Utrillo, periodista, Ramon Canudas, gravador, i Enric Clarassó, escultor. Una mica més tard va conèixer el que després es convertirà en un gran amic seu, i un dels altres protagonistes claus del modernisme al nostre país, Ramon Casas.

Sitges...Un altre lloc significatiu en la vida i obra de Rusiñol, on hi acabarà vivint, al famós i ara conegut com el Museu de Cau Ferrat. L’artista hi construí una casa-taller que anomenà cau, en referència a ser un refugi per escriptors, poetes, etc…I el nom Ferrat li venia per la col•lecció de ferros forjats propietat del mateix Rusiñol.
Aquí coneixerà pintors luministes que li faran descobrir la intensitat i les possibilitats pictòriques de la llum mediterrània. Amb això compondrà els primers quadres de patis inspirats en la vila. Segueix llegint »

White God

24 d'abril de 2017

Bàner de Apunt de cineAvui us presentem White God, una pel·lícula del director hongarès Kornél Mundruczó, un film impactant i fins i tot desagradable de mirar, sobretot si sou amants dels animals i especialment sensibles amb aquests temes.  

Tot i així cent per cent recomanable. Considerat per la crítica, un dels films del 2014, i reconegut amb el premi Un Certain Regard del Festival de Cannes 2014.

Ens situem en un futur distòpic, a una Hongria on dicten noves lleis amb elevats tributs per als gossos mestissos. D’aquest tribut queden exclosos els gossos de raça. De cop ens trobem en una societat que estableix una espècie superior -els gossos de raça- i uns germans d’espècie -els mestissos- que han caigut en desgràcia. D’aquí comencen ja a sortir diferents lectures metafòriques de l’opressió del més dèbil, dins d’una estructura jeràrquica classista. Tenim la impressió que és un film, que no només ens està explicant una història de gossos, la que veiem a simple vista, sinó que permet diferents lectures més aprofundides, del funcionament de la societat en general. Segueix llegint »

Joana Biarnés

23 de gener de 2017

Joana Biarnés, una entre todos és un excepcional documental sobre la considerada la primera fotoperiodista d’Espanya, la Joana Biarnés. Terrassencs, l’hem de conèixer, és de casa nostra i té dimensió internacional.

Fou pionera del fotoperiodisme a Catalunya i a l’Estat Espanyol. Una figura que va treballar activament als anys 60 i 70, i a partir dels anys 80 es va desvincular del periodisme i va canviar de vida i de professió. Es va instal·lar a Eivissa amb el seu marit i van obrir un restaurant que es deia  Cana Joana, amb un gran èxit.

Quan es va jubilar va tornar al Vallès i no ha estat fins als últims anys que s’ha anat reconeixent la seva trajectòria professional en el món de la fotografia amb diferents exposicions a Terrassa, la publicació de diferents catàlegs, i també amb aquest fantàstic documental, dirigit pel Jordi Rovira i l’Òscar Moreno. Segueix llegint »

Recomanacions terrassenques per Nadal

24 de desembre de 2016

coventry garden-guanyadora

Des del biTer us acostem algunes novetats literàries terrassenques perquè no faltin en els vostres regals. Una mica de tot, com ens agrada: contes infantils, poesia, novel·la i una biografia. Trieu i remeneu….

-CARRERAS I AUBETS, Anna. Ombres franceses. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2016. ISBN: 9788494470844

Coberta Ombres Franceses2.inddAnna Carreras és una de les veus més destacades de les noves fornades literàries catalanes. En els últims cinc anys s’ha dedicat als articles d’opinió a la premsa, a la crítica literària i artística, i sobretot a la traducció. En destaca l’edició de l’obra poètica completa de Vicenç Altaió, Massa fosca: poesia (1978-2004), i l’assaig Altaió i Vinyoli a Santa Follia de Ser Càntic, sobre les connexions entre els dos poetes.

Però també és novel·lista, la que us presentem avui és la seva quarta novel·la, després de Camisa de foc (2008), Tot serà blanc (2009) i Unes ales cap a on (2011).  En la novel·la que ens ocupa avui resseguim la vida de la jove Juliette Lavelle. Tot comença quan ella es presenta a un concurs literari anomenat Premi Epinèmides. A partir d’aquí coneixem al professor Lippman, entestat a fer-li la vida impossible i per descomptat no donar-li cap premi, al poeta engalipador, i d’altres personatges, on tothom posa el seu granet de sorra. Segueix llegint »

El club

19 de desembre de 2016

Bàner de Apunt de cineelclub_larrainAvui us presentem una pel·lícula xilena, El club de Pablo Larraín. Un film sobri i contundent, que no fa més que confirmar que ens trobem ja davant d’un gran director. Aquest és el seu cinquè film, després de la ja molt coneguda No, que va ser nomenada als Oscar per la millor pel·lícula de parla no anglesa, convertint-se en la primera pel·lícula xilena nomenada als premis de l’Acadèmia.

Amb El club Larraín va guanyar l’Ós de Plata -Premi del Públic- al Festival de Berlín del 2015.

El cinema de Pablo Larraín no és flor d’un dia, i a més no està sol, forma part d’un grup important de cineastes, heterogeni i de diferents generacions, entre els quals destaquen Patricio Guzmán, Raúl Ruiz, Silvio Caiozzi, Orlando Lübbert, Andrés Wood, Matías Bize, Maite Alberdi, Sebastián Lelio, o Pepa San Martín, guanyadora amb la pel·lícula Rara del Premi Horizontes Latinos del últim Festival de Cinema de San Sebastián. Per tant el cinema xilè, més viu que mai i amb projectes interessants, encara que potser a vegades no en som del tot conscients. Segueix llegint »

Poemes de capçalera

1 de desembre de 2016

coventry garden-guanyadoraMiquel Pujadó ens presenta Poemes de capçalerauna antologia de poesia catalana triada per ell mateix. El llibre s’estructura en 6 eixos temàtics: El joc de viure; El laberint del jo; De l’amor i el desig; Somriures i esgarrapades; Una vella i estimada terra i Lletres de batalla. Dins d’aquests grups s’inclouen més de 90 poetes, una petita miquelpujado9788448939182biografia del autor escollit i la selecció d’un poema.

Els poetes tenen el tret comú que tots són d’arreu de les terres de parla catalana i ja desapareguts, però plenament vigents. Des de trobadors com Guillem de Cabestany i Cerverí de Girona, a poetes més coneguts com Ausiàs MarcSalvat-Papasseit, Estellés, Martí Pol, o Espriu, però també noms de poetes no tant coneguts com Josep Gual, Desideri Lombarte, l’alguerès Rafael Catardi o Maria Beneyto. També cal destacar la tria de poetes els quals la seva obra narrativa o teatral ha amagat la poètica, com Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Caterina Albert, Josep Maria de Sagarra o Àngel Guimerà.

El llibre a més va acompanyat amb un cd enregistrat pel mateix Pujadó i els músics Joan Humet i Manel López. Conté 20 poemes cantats per ell i dotze poemes dits per actors com Joan Pera, Josep Maria Pou, Carles Canut o Jordi Boixaderes. Tot un plaer sentir recitar els poemes de l’edat mitjana per aquestes veus. Segueix llegint »

Història de la meva mort

24 de novembre de 2016

Bàner de Apunt de cinehistoria_de_la_meva_mort-865497036-large-1Per fi, Albert Serra al biTer! Aquests dies se’n està parlant molt a la premsa, ja que s’acaba de fer la preestrena a la Filmoteca de Catalunya de l’últim film d’aquest director, La mort de Lluís XIV, que va obtenir un gran ressò després de la seva presentació al Festival de Cannes, i que posteriorment va guanyar el Premi Jean Vigo.

Avui us presentem un dels seus anteriors films, Història de la meva mort, amb el que va guanyar al 2013 el Lleopard d’Or al Festival de Locarno i va estar  reconeguda com una de les millors pel·lícules de l’any per The New Yorker. L’Albert Serra és un productor i director de cinema català. El seu primer llargmetratge és Crespià, the film not the village (2003), que no fou estrenat comercialment. Honor de cavalleria (2006), la seva segona pel·lícula, va ser present al Festival Internacional de Cinema de Cannes. Al 2013 va guanyar el Lleopard d’or a Locarno amb la pel·lícula que ens ocupa avui, i l’any 2015 va representar Catalunya a la 56na edició de la Biennal d’Art de Venècia, amb el projecte La singularitatPerò a més de tenir un currículum fantàstic i estar molt reconegut, especialment a França, també és un director de cinema particular, amb fama d’excèntric, polèmic, difícil d’entrevistar, a vegades no sabem si ha creat un personatge propi allunyat del que és en realitat. Però com diu el mateix autor, això poc importa, el que interessa són les seves pel·lícules…  Segueix llegint »

BCT xarxa

Biblioteca pública de Terrassa
Passeig de les lletres, 1
08221 - Terrassa
Telf. 937 894 589
Mail: bctxarxa@terrassa.cat