El segon llibre, Ningún beso para mamá, tracta d’un gat petit trapella i amb mal caràcter al que no li agraden els petons. Constantment increpa la seva mare perquè el tracta com un petit i sempre vol fer-li petons. La mare està trista per aquest mal caràcter però continua tractan-lo amb carinyo. Un dia després d’una baralla a l’escola es comporta d’una manera poc adequada amb la mare, més tard sembla que s’adona del que ha fet i amb els seus estalvis compra un ram de flors per la mare i demostrar-li que se l’estima, malgrat tot li deixa ben clar que “no li agraden els petons”.

L’altre llibre és una novel·la per a joves: La tribu. Explica la lluita per la supervivència i per buscar un món millor a través d’una història on les protagonistes són les rates. Un grup de rates (la tribu) guiades pel Balboa, en busca d’un lloc lluny del port on fins ara havien subsistit i on descobreixen que els humans han ideat una nova manera d’exterminar-les i per la qual cosa decideixen fugir d’allà. Al llarg de la història es van trobant amb diferents tribus amb les que han de lluitar i negociar per la lluita de poders i territori. La tribu va d’un lloc a l’altre fins que sembla que troben el lloc adient, és aquí on el protagonista deixa de ser el guia de la tribu i segueix un altre camí amb una altra tribu. A mida que avances en la història vas deixant de banda que les protagonistes són rates ja que en moltes situacions actuen com humans.

Ausente perforado
en tantos y tantos lugares
mudo
recorrido
por sombras de antiguos pesares

Callada la noche
viene y gobierna
la vastedad de una sombra sin tregua

Cano el día
restalla
y rasga
las telas sucesivas
(burdo escenario en la cruel tragicomedia)
donde pululan espectrales formas vivas

Cómo puede la ausencia
volverse espacio,
volverse materia?

Yo camino y paso
a través de calles, a través de humanos
cuando mis miembros (insoportable lepra)
se separan y alzan y estallan
unos metros más arriba
hasta volverme puramente nada.

Pero, al día siguiente, despierto en mi cama
intacto,
y con el alma vacía.

Salut i Aude!

per que aquell dia mirant per la finestra
un alo de llum tenies i et vas deixar portar
te’n vas anar a hora i mitja, et vas anar molt lluny
però el teu record en el meu cor romandrà
el teu record és el que queda
en aquella finestra teu somriure
els teus ulls deyan adeu
per que et vas anar segura
perquè ens vas deixar així
per més que ho pensi no entenc
que ens deixessis allà
en aquella finestra teu record
d’un adeu amb somriure quedés
encara que et vas anar tan aviat
el teu record romandrà.

meu

Una creu negra
sobrevola la serra
enllençolada.
Perdut en el silenci,
interrogo l’oracle.

De Miquel DESCLOT. El llevant bufa a ponent.

Àvidament, ressegueixo amb la llengua
el contorn de les teves paraules,
en copso la textura i el relleu
i el mordent que m’aviva les dents.

Al mossec de les meves paraules,
la teva ment se m’obre com un fruit
i la polpa se’m fon, carn endins

( Maria Merçè Marçal, del llibre DESGLAÇ)

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, marbres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de donar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques

Traducció de Carles Riba

Aquí el podeu escoltar

Aquest poema el van atribuir durant molt de temps a Pablo Neruda. Així us el vaig llegir el dia que em vaig acomiadar de vosaltres. Ara us el reenvio, tot complert i us recordo que finalment s’ha sabut que l’ha escrit un poeta jove del País Basc

QUEDA PROHIBIDO

¿Qué es lo verdaderamente importante?
Busco en mi interior la respuesta,
y me es tan difícil de encontrar.

Falsas ideas invaden mi mente,
acostumbrada a enmascarar lo que no entiende,
aturdida en un mundo de falsas ilusiones,
donde la vanidad, el miedo, la riqueza,
la violencia, el odio, la indiferencia,
se convierten en adorados héroes.

Me preguntas cómo se puede ser feliz,
cómo entre tanta mentira se puede vivir,
es cada uno quien se tiene que responder,
aunque para mí, aquí, ahora y para siempre:
queda prohibido llorar sin aprender,
levantarme un día sin saber qué hacer,
tener miedo a mis recuerdos,
sentirme sólo alguna vez.

Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quiero,
abandonarlo todo por tener miedo,
no convertir en realidad mis sueños.

Queda prohibido no demostrarte mi amor,
hacer que pagues mis dudas y mi mal humor,
inventarme cosas que nunca ocurrieron,
recordarte sólo cuando no te tengo.

Queda prohibido dejar a mis amigos,
no intentar comprender lo que vivimos,
llamarles sólo cuando les necesito,
no ver que también nosotros somos distintos.

Queda prohibido no ser yo ante la gente,
fingir ante las personas que no me importan,
hacerme el gracioso con tal de que me recuerden,
olvidar a toda la gente que me quiere.

Queda prohibido no hacer las cosas por mí mismo,
no creer en mi dios y hacer mi destino,
tener miedo a la vida y a sus castigos,
no vivir cada día como si fuera un último suspiro.

Queda prohibido echarte de menos sin alegrarme,
olvidar los momentos que me hicieron quererte,
todo porque nuestros caminos han dejado de abrazarse,
olvidar nuestro pasado y pagarlo con nuestro presente.

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen más que la mía,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha,
pensar que con su falta el mundo se termina.

Queda prohibido no crear mi historia,
dejar de dar las gracias a mi familia por mi vida,
no tener un momento para la gente que me necesita,
no comprender que lo que la vida nos da, también nos lo quita.

Alfredo Cuervo Barrero
http://centroycontorno.blogia.com/

Us recordo molt a totes i tots!! Una abraçada ben forta.