Ajuntament de Terrassa

Ajuntament de Terrassa

Posts Tagged ‘ cinema ’

50 anys de 2001 una odissea a l’espai

4 d'octubre de 2018

L'enemic de les arts

Cartell de la pel·lícula 2001 a space odyssey

   Han passat 50 anys d’ençà que el director de cinema Stanley Kubrick crees un dels cims de la cinematografia i de l’art en general del passat segle XX. Amb motiu d’aquesta efemèride i sota el títol: 2001 una odissea a l’espai: l’obra d’art total, la Biblioteca del Districte 3 ha preparat una exposició, per aquest mes d’octubre, on es mostra la importància del film en tots el àmbits de la ciència i la cultura.

   Mare i matriu de la nova ciència-ficció, es manté solida com el misteriós monòlit que ha fet d’aquesta pel·lícula una de les més incompreses i, a la vegada, de les més admirades per públic i creadors de cinema. Els enigmes que planteja Kubrick i l’altra alma mater d’aquesta història, el científic i escriptor Arthur C. Clarke, es mantenen inalterables donat que són els mateixos que marquen el fenomen de les constants vitals de la humanitat.

   Déu i la metafísica, la consciència, la intel·ligència, la violència, d’on venim, on anem, estem sols a l’univers? Aquests són alguns dels interrogants que es plantegen al film de Kubrick, que opta per no donar a l’espectador respostes diàfanes, sinó que prefereix apel·lar al nostre sentit més primigeni, al nostre subconscient, a la nostra irremeiable tendència a la irracionalitat.

Foto exposició 2001 una odissea a l’espai: l’obra d’art total

   2001 és una obra d’art total, en el sentit més wagnerià del terme, imatge, música i paraula erigeixen una experiència estètica que, parafrasejant el títol d’Així parlà Zaratustra de Friedrich Nietzsche, conformen una pel·lícula per a tots i per a ningú.

Aficionats i aficionades, maníacs i maníaques del còmic, sóc aquí per fer-vos de tant en tant unes recomanacions d’una de les activitats que més m’agrada: llegir còmics. També espero que amb la vostra participació, suggeriments o comentaris demostrem que el còmic no és la germaneta pobre de les arts, si no tot el contrari. Animeu-vos amb mi i deixeu anar per aquest bloc tots els vostres pensaments “comiqueros”! Paraula d’Hergé!

Veure totes les meves aportacions.

The Rocky horror picture show. Sweet Transvestite

10 de maig de 2018

L'enemic de les arts

 

1-Tim Curry caracteritzat com a Dr. Fank-n-Furter a The Rocky horror picture show

L’excel·lent exposició muntada pels companys de la Biblioteca del Districte 3 amb motiu del 200 aniversari de la publicació del clàssic de la literatura universal, Frankenstein, escrit per Mary Shelley, m’obre la gana d’afegir-me a l’homenatge a la gran escriptora recordant l’adaptació més canalla que del Prometeu s’ha fet. Indubtablement estic parlant de The Rocky horror picture show.

The Rocky va ser dirigida per Jim Sharman i estrenada l’any 1975, protagonitzada per la gran Susan Sarandon, Bos Twik i Tim Curry en l’inoblidable paper del Doctor Frank-n-Furter. Si ens aturem en l’argument, no hi ha gaire a explicar, Janet i Brad en una nit tempestuosa es refugien en un castell després que el seu cotxe s’hagi avariat. Tot el que continua després és un himne a l’humor més cínic, al sadomasoquisme i la llibertat sexual, és la que encarna millor el vell lema que va fer honor a tota una generació: “sexe, drogues i rock and roll”.

Segueix llegint »

Aficionats i aficionades, maníacs i maníaques del còmic, sóc aquí per fer-vos de tant en tant unes recomanacions d’una de les activitats que més m’agrada: llegir còmics. També espero que amb la vostra participació, suggeriments o comentaris demostrem que el còmic no és la germaneta pobre de les arts, si no tot el contrari. Animeu-vos amb mi i deixeu anar per aquest bloc tots els vostres pensaments “comiqueros”! Paraula d’Hergé!

Veure totes les meves aportacions.

200 anys amb Frankenstein

12 d'abril de 2018

La nit que va néixer Frankenstein

 

Shelley, Mary. Frankenstein o el moderno Prometeo. Madrid: Valdemar, 1994

Quan: 16 de juny de 1816

On: Villa Diodati (Cologny, Suïssa)

Qui: Lord Byron, el seu metge John William Polidori, Percy Shelley, Mary W. Godwin (més tard Shelley) i Claire Godwin.

Què: L’estiu del 1816 és el més fred que es recorda i aquella nit no ho és menys; a la vora del foc es reuneixen els cinc amics. El clima i l’angoixa s’apodera del grup, l’amfitrió, Lord Byron, aprofita aquest estat d’agitació per explicar històries de terror. La tensió puja, el nerviosisme i la suggestió es fan palpables i Byron dóna el cop de gràcia, veu que és el moment ideal per proposar un joc: cadascun d’ells haurà d’inventar-se, durant la seva estada a Villa Diodati, una història de por.

Aquella nit van néixer dues criatures que han passat a la posteritat, i els seus creadors eren els que menys s’hauria esperat; no van ser ni Byron ni Percy Shelley, reconeguts poetes, plomes destres en l’art de l’escriptura, sinó, sorprenentment, l’aprenent a escriptor i metge novell, Pollidori, que va concebre una de les més fosques criatures de la literatura: El Vampiro, i l’amant de Shelley, Mary, que va donar a llum a una altra llegenda que ha esdevingut immortal, Frankenstein (publicat dos anys més tard, l’onze de març de 1818).

L’ambient de terror i excitació creat per Lord Byron va provocar que les ments de dos principiants trobessin el camí de la creació sublim i la manera de, sense saber-ho, convertir-se en clàssics universals.

Segueix llegint »

Hola! Sóc l’Annabel, m’agrada molt la literatura, el cinema i la música. Ens trobarem aquí amb les recomanacions de clàssics (PAC), desitjo que en gaudiu tant com jo.

Veure les meves aportacions.

Cinema polar francès. El silenci d’un home

1 de febrer de 2018

Alain Delon al cartell de la pel·lícula en francès. Imatge extreta de: www.mediavida.com

Jean Pierre Melville. Imatge extreta de: radionacional.co.

L’Ègara negra s’endinsa aquesta vegada en un clàssic del cinema negre del director gal Jean Pierre Melville (París, 20 d’octubre de 1917 − París, 2 d’agost de 1973) Le Samouraï o El silencio de un hombre, títol de l’edició espanyola. Cim d’un gènere que es coneix com a cinema polar, expressió que podríem definir com un triller neo-noir marcat per un existencialisme precursor de la nouvelle vague. El guió, del mateix Melville i Georges Pellegrin, està inspirat en la novel·la The Ronin, de Joan McLeod, i junt amb El círculo rojo (1970) i Crónica negra (1972) confromen la Trilogia samurai.
Ens trobem davant d’un cinema formalment nu, fred, essencial, on predominen les accions dels personatges i no els diàlegs. Enfront dels relats tradicionals del cinema negre americà, on les trames es desenvolupen literàriament, al polar francès, la parquedat en l’ús de la paraula fa destacar l’element psicològic, donant identitat al gènere. Segueix llegint »

Aficionats i aficionades, maníacs i maníaques del còmic, sóc aquí per fer-vos de tant en tant unes recomanacions d’una de les activitats que més m’agrada: llegir còmics. També espero que amb la vostra participació, suggeriments o comentaris demostrem que el còmic no és la germaneta pobre de les arts, si no tot el contrari. Animeu-vos amb mi i deixeu anar per aquest bloc tots els vostres pensaments “comiqueros”! Paraula d’Hergé!

Veure totes les meves aportacions.

Pickpocket

15 de juny de 2017

Amb la pel·lícula Pickpocket, l’Ègara Negra s’apropa a un dels directors més importants del cinema francès i europeu del S. XX, Robert Bresson. Obra mestra indiscutible del realitzador francès que no defraudarà a qui li agradi un cinema de debò, sense additius ni conservants. Rodada l’any 1959 amb guió del mateix Bresson, va ser guanyadora del festival de Berlín a l’edició de 1960.

Als antípodes del cinema actual de focs d’artifici, superherois en calçotets i efectes especials sense cap mena de guió, el gal és una figura que pertany a l’aristocràcia del setè art. Mestre en la rara habilitat d’establir un discurs cinematogràfic en què menys és més. L’austeritat i l’ascetisme estètic són la tònica en els seus films, desplegant històries simples però plenes de profunditat dramàtica.

Res millor que convertir-se en un consumat lladre carterista per separar-se del prosaisme de la societat. L’art a l’hora de robar i el fet de negar-se a viure una vida a l’ús, allunyat del ramat, converteix al protagonista d’aquesta pel·lícula en un dels personatges més atraients del cinema de Bresson. El lladre- carterista, fastiguejat com l’estigués Raskolnikov en Crim i càstig de l’escriptor rus Dostoievski, habita en els marges de la societat practicant una espècie de dandisme que rebutja la tristesa i la futilitat d’unes convencions socials opressores de la voluntat individual.

Robar carteres amb una destresa extrema i artística, i viure en constant perill de ser atrapat, és el motor que porta al protagonista a viure una vida autèntica allunyada de l’actual vulgar societat del benestar. En realitat crec que tots envegem als delinqüents, el fora de la llei, com una figura no servil, lliure, que marca les seves pròpies regles sense amos que els manin. Bresson ens planteja un dilema existencial: viure una vida de risc, perillosa però intensa, o una còmoda banal i mediocre.

Segueix llegint »

Aficionats i aficionades, maníacs i maníaques del còmic, sóc aquí per fer-vos de tant en tant unes recomanacions d’una de les activitats que més m’agrada: llegir còmics. També espero que amb la vostra participació, suggeriments o comentaris demostrem que el còmic no és la germaneta pobre de les arts, si no tot el contrari. Animeu-vos amb mi i deixeu anar per aquest bloc tots els vostres pensaments “comiqueros”! Paraula d’Hergé!

Veure totes les meves aportacions.

White God

24 d'abril de 2017

Bàner de Apunt de cineAvui us presentem White God, una pel·lícula del director hongarès Kornél Mundruczó, un film impactant i fins i tot desagradable de mirar, sobretot si sou amants dels animals i especialment sensibles amb aquests temes.  

Tot i així cent per cent recomanable. Considerat per la crítica, un dels films del 2014, i reconegut amb el premi Un Certain Regard del Festival de Cannes 2014.

Ens situem en un futur distòpic, a una Hongria on dicten noves lleis amb elevats tributs per als gossos mestissos. D’aquest tribut queden exclosos els gossos de raça. De cop ens trobem en una societat que estableix una espècie superior -els gossos de raça- i uns germans d’espècie -els mestissos- que han caigut en desgràcia. D’aquí comencen ja a sortir diferents lectures metafòriques de l’opressió del més dèbil, dins d’una estructura jeràrquica classista. Tenim la impressió que és un film, que no només ens està explicant una història de gossos, la que veiem a simple vista, sinó que permet diferents lectures més aprofundides, del funcionament de la societat en general. Segueix llegint »

Hola, sóc la Glòria i m’encarrego de la difusió dels temes de col·lecció local pel blog ah i també de cinema!

Veure les meves aportacions

L’art de l’escàndol

17 de febrer de 2017

L'enemic de les arts

1- Sex Pistols

    Es lamentava un trist André Breton a Luis Buñuel, tòtems del surrealisme, confessant-li “l’escàndol ja no és possible” (Buñuel, Luis. Mi último suspiro, pàg. 137). L’escàndol com a potent arma d’agitació i subversió contra el poder establert, com ariet de la hipocresia i eina de transformació social és a la U.V.I. Un escàndol és la conseqüència de fer pública alguna veritat o mentida amagada, conscient o subconscient, que la moral no permet que emergeixi. Malgrat les seves virtuts positives, ens trobem amb la paradoxa que els únics que escandalitzen ara de veritat són els que abans eren susceptibles de ser escandalitzats, els sectors més conservadors, tals com banquers, polítics, multimilionaris homes de negocis, etc. Ho tenim més que constatat. Actualment les diverses formes de poder han soterrat tot allò que els pugui afectar sota una treta encara pitjor que la prohibició de la llibertat d’expressió i l’autocensura: la infame correcció política.

Segueix llegint »

Aficionats i aficionades, maníacs i maníaques del còmic, sóc aquí per fer-vos de tant en tant unes recomanacions d’una de les activitats que més m’agrada: llegir còmics. També espero que amb la vostra participació, suggeriments o comentaris demostrem que el còmic no és la germaneta pobre de les arts, si no tot el contrari. Animeu-vos amb mi i deixeu anar per aquest bloc tots els vostres pensaments “comiqueros”! Paraula d’Hergé!

Veure totes les meves aportacions.

Joana Biarnés

23 de gener de 2017

Joana Biarnés, una entre todos és un excepcional documental sobre la considerada la primera fotoperiodista d’Espanya, la Joana Biarnés. Terrassencs, l’hem de conèixer, és de casa nostra i té dimensió internacional.

Fou pionera del fotoperiodisme a Catalunya i a l’Estat Espanyol. Una figura que va treballar activament als anys 60 i 70, i a partir dels anys 80 es va desvincular del periodisme i va canviar de vida i de professió. Es va instal·lar a Eivissa amb el seu marit i van obrir un restaurant que es deia  Cana Joana, amb un gran èxit.

Quan es va jubilar va tornar al Vallès i no ha estat fins als últims anys que s’ha anat reconeixent la seva trajectòria professional en el món de la fotografia amb diferents exposicions a Terrassa, la publicació de diferents catàlegs, i també amb aquest fantàstic documental, dirigit pel Jordi Rovira i l’Òscar Moreno. Segueix llegint »

Hola, sóc la Glòria i m’encarrego de la difusió dels temes de col·lecció local pel blog ah i també de cinema!

Veure les meves aportacions

Els lectors recomanen. El viejo y el niño

13 de gener de 2017

el-viejo-y-el-nino

BERRI, Claude. El viejo y el niño. Barcelona: Versus, DL 2007

Jo acostumo a triar algunes pel·lícules perquè em crida molt l’atenció el seu títol o la imatge de la caràtula.
No us passa el mateix?
I és per aquest motiu que vaig agafar a la biblioteca Bd2 “El viejo y el niño” del director de cinema Claude Berri, film que ara us recomano.
Segons la meva opinió, poques vegades un tema tan dur i escabrós com va ser la Segona Guerra Mundial i el nazisme és tractat amb tanta subtilesa i saber fer.
Uns pares que viuen a la França ocupada envien el seu fill de 9 anys amb uns ancians grangers i catòlics per protegir-lo i evitar que acabi en un camp de concentració. El nen ha d’ocultar que és jueu.
El relat està ple d’anècdotes del dia a dia en un marc rural, ple de tendresa, d’amistat, d’amor…
Ens ensenya que l’odi que sent l’avi vers els semites es basa en prejudicis sense fonament, ja que cuida i estima al nen com si fos el seu propi net.
En resum, una deliciosa història que no us podeu deixar perdre.

Recomana la Vicenta Lucas, des de la Biblioteca districte 2 (Bd2)

Habitant de la Biblioteca districte 2 de dia, recol·lectora de saraus de nit. M’agrada la cultura en directe, i si hi ha una bona guitarra segur que no m’ho perdo.

Veure les meves aportacions.

 

John Waters: el costat fosc del gust

21 de juny de 2016

L'enemic de les arts

 

“Per a mi l’èxit és poder comprar qualsevol llibre sense mirar el preu i no estar envoltat de torracollons. Això és ser ric”(John Waters)

 

John Waters

John Waters

   Una veritat més gran que el temple de la Sagrada Família. Declaració de vida, que compartim al cent per cent, d’un dels directors de cinema nord americans que més s’ha mogut, com deia la cançó de Lou Reed, “pel lloc més salvatge de la vida”. Autor d’artefactes de culte i ja consagrats com Pink Flamingos, Female trouble i Polyester (anomenada La trilogía Basura), amb el seu partenaire Divine, actor, cantant, personatge extravagant i esbojarrat, i un dels esperits més lliures de la cultura underground americana. A Pink Flamingos l’argument és de traca: dues famílies competeixen per demostrar quina és la més menyspreable, porca i pervertida. La família de Babs Johnson (Divine) es dedica al robatori, l’assassinat, la prostitució… Qualsevol activitat que acrediti el que al començament del film declara un diari local, que són la família més immunda del món. Els competidors, els Marble, són un matrimoni de pervertits sexuals, exhibicionistes, odien la natura i venen heroïna als col·legis. Però si la pel·lícula és recordada per alguna cosa, és per l’escena final, Divine s’empassa sense romanços una merda d’un gosset faldiller. Pel que va explicar el mateix Waters, va ser una aposta. Hores més tard d’ingerir el bombó es va començar a trobar malament i va trucar al servei d’urgències preguntant què havia de fer si el seu fill s’havia menjat una merda de gos i quins perills tenia. Li van respondre que com a mínim una disenteria.

Segueix llegint »

Aficionats i aficionades, maníacs i maníaques del còmic, sóc aquí per fer-vos de tant en tant unes recomanacions d’una de les activitats que més m’agrada: llegir còmics. També espero que amb la vostra participació, suggeriments o comentaris demostrem que el còmic no és la germaneta pobre de les arts, si no tot el contrari. Animeu-vos amb mi i deixeu anar per aquest bloc tots els vostres pensaments “comiqueros”! Paraula d’Hergé!

Veure totes les meves aportacions.

BCT xarxa

Biblioteca pública de Terrassa
Passeig de les lletres, 1
08221 - Terrassa
Telf. 937 894 589
Mail: bctxarxa@terrassa.cat