Ajuntament de Terrassa

Ajuntament de Terrassa

Posts Tagged ‘ drames ’

Rams, el valle de los carneros

31 d'agost de 2018

Bàner de Apunt de cine

Avui a través del cinema viatgem a Islàndia, la llunyana, extraordinària i volcànica illa. A Rams, el valle de los carneros ens trobem davant d’una història de rivalitat entre germans, explicada de forma minimalista i en un entorn (el món rural islandès) que afavoreix aquesta senzillesa.

L’avalen un munt de premis: millor pel•lícula a Cannes 2015 (Un Certain Regard), nominada a millor pel•lícula als Premis de Cinema Europeu (2015) i l’Espiga d’Or a la millor pel•lícula al Cinema de Valladolid-Seminici. També va ser sel·leccionada pel seu país per representar-lo als Òscars, en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa.

És el segon llargmetratge del director islandès  Grímur Hákonarson. És una pel·lícula que té pocs diàlegs, pocs moviments de càmara, pocs personatges i poca acció. Però això no li resta pas interès, al contrari, és senzillament la forma d’expressar-se que ha triat el director.  Per altra banda tenim molta força de les imatges i la pròpia història que t’atrapa des d’un inici. L’autor utilitza aquest minimalisme, que segons el meu parer li encaixa a la perfecció. Segueix llegint »

Declaración de guerra

31 de maig de 2017

Bàner de Apunt de cineAvui us presentem Declaración de guerra, pel·lícula basada en una història real, la pròpia experiència de la directora, Valerie Donzelli, a qui se li va posar greument malalt el seu fill de divuit mesos. El títol del film fa referència justament a això: declaració de guerra contra la malaltia. Juntament amb el seu company i pare del nen van decidir portar aquesta història a la pantalla. Una història punyent, que et fa mal, i més tenint en compte que el malalt a la vida real, i al film és un nen.

Va tenir molt bona acollida al Festival de Cannes 2011 i a França, i va representar a aquest país, com a millor pel·lícula estrangera als Òscars 2012.

Ens trobem davant d’una història realista, que ens fa seguir pas per pas tota l’evolució de la malaltia: des dels seus primers símptomes, les discussions entre la parella arrel d’això, les visites als diferents metges, l’operació, el diagnòstic, els tractaments, el paper de la família, etc… Segueix llegint »

White God

24 d'abril de 2017

Bàner de Apunt de cineAvui us presentem White God, una pel·lícula del director hongarès Kornél Mundruczó, un film impactant i fins i tot desagradable de mirar, sobretot si sou amants dels animals i especialment sensibles amb aquests temes.  

Tot i així cent per cent recomanable. Considerat per la crítica, un dels films del 2014, i reconegut amb el premi Un Certain Regard del Festival de Cannes 2014.

Ens situem en un futur distòpic, a una Hongria on dicten noves lleis amb elevats tributs per als gossos mestissos. D’aquest tribut queden exclosos els gossos de raça. De cop ens trobem en una societat que estableix una espècie superior -els gossos de raça- i uns germans d’espècie -els mestissos- que han caigut en desgràcia. D’aquí comencen ja a sortir diferents lectures metafòriques de l’opressió del més dèbil, dins d’una estructura jeràrquica classista. Tenim la impressió que és un film, que no només ens està explicant una història de gossos, la que veiem a simple vista, sinó que permet diferents lectures més aprofundides, del funcionament de la societat en general. Segueix llegint »

Història de la meva mort

24 de novembre de 2016

Bàner de Apunt de cinehistoria_de_la_meva_mort-865497036-large-1Per fi, Albert Serra al biTer! Aquests dies se’n està parlant molt a la premsa, ja que s’acaba de fer la preestrena a la Filmoteca de Catalunya de l’últim film d’aquest director, La mort de Lluís XIV, que va obtenir un gran ressò després de la seva presentació al Festival de Cannes, i que posteriorment va guanyar el Premi Jean Vigo.

Avui us presentem un dels seus anteriors films, Història de la meva mort, amb el que va guanyar al 2013 el Lleopard d’Or al Festival de Locarno i va estar  reconeguda com una de les millors pel·lícules de l’any per The New Yorker. L’Albert Serra és un productor i director de cinema català. El seu primer llargmetratge és Crespià, the film not the village (2003), que no fou estrenat comercialment. Honor de cavalleria (2006), la seva segona pel·lícula, va ser present al Festival Internacional de Cinema de Cannes. Al 2013 va guanyar el Lleopard d’or a Locarno amb la pel·lícula que ens ocupa avui, i l’any 2015 va representar Catalunya a la 56na edició de la Biennal d’Art de Venècia, amb el projecte La singularitatPerò a més de tenir un currículum fantàstic i estar molt reconegut, especialment a França, també és un director de cinema particular, amb fama d’excèntric, polèmic, difícil d’entrevistar, a vegades no sabem si ha creat un personatge propi allunyat del que és en realitat. Però com diu el mateix autor, això poc importa, el que interessa són les seves pel·lícules…  Segueix llegint »

Princesa

28 d'abril de 2016

Bàner de Apunt de cineEns ve de gust apropar-nos a cinematografies potents com la sud-coreana, però encara poc conegudes al nostre país.

Està cada cop més  present a les nostres cartelleres, però sobretot la trobarem a Festivals europeus de renom, com Cannes, Berlín o Venècia. No té una tradició cinematogràfica al darrera, com li passa al cinema xinès o al japonès, però tot i així en les últimes dècades, els seus cineastes més coneguts, com Kim Ki-Duk, Bong Joon-hoPark Chan-Wook, o Hong Sangsoo s’han fet un lloc en el panorama del cinema mundial.

princesabo

 

Avui apostem per una òpera prima: Princesa (Han Gong-ju) de Lee Su-Jin, la qual ha captivat arreu de tot el món a jurats i públic, obtenint un gran reconeixement internacional. Ha guanyat els premis més importants a Marràqueix, Rotterdam i Fribourg i al Festival de Cinema Asiàtic de Deuaville. Ha estat estrenada a més de 200 cinemes a Corea del Sud, un fet no gaire habitual, sent un film de baix pressupost. A Marràqueix, el director de cinema Martin Scorsese en va dir meravelles i és un gran defensor d’aquest film.   Segueix llegint »

Felices 140

24 de març de 2016

Bàner de Apunt de cine

Felices_140-745389021-large (1)Avui apostem per cinema espanyol recent amb Gracia Querejeta al davant, un nom jove però ja consagrat del cinema espanyol contemporani. I molt ben acompanyada tant per l’artista principal: Maribel Verdú, com pels secundaris: Eduard Fernández, Antonio de la Torre, Marian Álvarez, i Nora Navas, entre d’altres.

Comèdia, drama, humor negre, entreteniment, aquests són els ingredients principals d’aquesta nova pel·lícula de Gracia Querejeta.

És el 40 aniversari de l’Èlia i això serveix de pretext per reunir dins una casa rural amb tota mena de luxes als seus estimats amics i familiars: els vol comunicar que ha guanyat en un joc d’atzar 140 milions d’euros. A partir d’aquell instant, l’ambient comença a enrarir-se i el que en principi semblava un motiu de celebració es trastocarà en un complot de cobdícia per tal d’ aconseguir els diners que li han tocat a la seva amiga. Segueix llegint »

Rebelde

26 de febrer de 2016

Bàner de Apunt de cineAvui amb Rebelle (War Witch) tenim l’oportunitat d’endinsar-nos en un país de l’Àfrica negra, en conflicte, des del punt de vista d’una nena soldat, interpretada magistralment per Rachel Mwanza, actriu no professional que s’apropia de cada fotograma de la pel·lícula. Rebelle_(2012_film)

En l’imaginari col·lectiu del nostre món occidental l’Àfrica subsahariana és un territori exòtic, bonic i perillós, en permanent guerra. Com a espectadors, estem acostumats o bé als documentals d’animals o bé als conflictes bèl·lics, on els diferents països ens resulten moltes vegades indistingibles entre ells. Tinc la sensació que ens arriba una informació molt parcial d’aquestes nacions, només quan estan en guerra i hi ha implicats països occidentals, o quan alguna epidèmia sembla que pugui traspassar fronteres i afectar al món occidental.

En aquesta pel·lícula un factor a destacar és que el relat és africà. És la veu en off d’una nena d’uns catorze anys que li explica al seu fill el que li ha passat a ella i a la seva família durant els anys de la guerra. Encara que el film sigui canadenc  i no estigui basat en una història real,  te la creus des del primer moment. Segueix llegint »

Mommy

10 de novembre de 2015

Bàner de Apunt de cine(Mommy, 2014) de Xavier Dolan

Avuí us presentem una de les sensacions del 2014, Mommy del canadenc Xavier Dolan. Amb només 25 anys ja porta 5 pel•lícules, totes interessants i amb bones crítiques, i la última de la que ens n’ocuparem avuí amb un premi de públic al Festival de Cannes 2014.
caraA.epsDolan ja ha estat comparat amb altres enfants terribles del cinema com poden ser John Cassavetes o Pedro Almodóvar.

A Mommy ens trobem amb Die, una mare vídua que s’encarrega tota sola del seu fill adolescent, amb el trastorn TDAH i amb episodis de violència.
Aquesta pel•lícula presenta  tres clars protagonistes: Die, potser la més protagonista dels tres, el seu fill Steve i Kyla una veïna amb problemes de tartamudesa, que esdevé quasi sense voler-ho la tercera protagonista i un personatge clau en el desenvolupament d’aquesta història. Els tres estan al límit, i més conscientment o més inconscientment es necessiten i fan pinya. Segueix llegint »

De tal padre, tal hijo

7 d'agost de 2015

Bàner de Apunt de cine(De tal padre, tal hijo, 2013) de Hirokazu Kore-eda

Avui us presentem De tal padre, tal hijo de Hirokazu Kore-eda, un director de cinema japonès, ja consagrat i que comença a ser prou conegut en el nostre país. Des del biTer em som fans i ja és la tercera pel·lícula que comentem d’aquest autor.
detalpadretalhijo21060879_20131126103334845Avui en dia és un clar exponent del cinema japonès contemporani, qui retrata com ningú la quotidianitat del país nipó. Considerat un clar hereu del minimalisme d’un dels considerats mestres del cinema oriental: Yasuhiro Ozu.  Encara que el propi Kore-eda es sorprèn d’aquesta herència que se li atribueix respecte a Ozu, se sent orgullós de que el comparin o que el considerin un dels seus hereus cinematogràfics.
Kore-eda va començar filmant documentals, és per això que constatem la utilització de les eines pròpies d’aquest gènere a les seves obres de ficció.
La infància és un tema recurrent a les pel·lícules d’aquest director. Ja ho vam veure a Nadie sabe i a Kiseki Podríem dir que és el relat familiar el que hi és present en aquest tres films, enfocat des de diferents punts de vista i des de diferents problemàtiques, però és en aquest context en que l’autor se sent còmode. Segueix llegint »

BCT xarxa

Biblioteca pública de Terrassa
Passeig de les lletres, 1
08221 - Terrassa
Telf. 937 894 589
Mail: bctxarxa@terrassa.cat