Ajuntament de Terrassa

Ajuntament de Terrassa

Posts Tagged ‘ Recomanacions de cinema ’

El sacrificio de un ciervo sagrado

20 de setembre de 2018

Bàner de Apunt de cineConeixeu al director de cinema Yorgos Lanthimos? Li diuen el nou Michael Haneke. El recorda, potser perquè  sap generar incomoditat en l’espectador, té un punt de sadisme, en fi angoixa en estat pur. Esteu avisats. Lanthimos és un director de cinema grec, nascut a Atenes. Va començar als anys 90 a fer curtmetratges i anuncis de televisió. Va formar part de l’equip creatiu dels Jocs Olímpics d’Atenes del 2004. Les seves tres últimes pel·lícules, Canino, Langosta i la que presentem avui: El sacrificio de un ciervo sagrado ja el col·loquen actualment com un dels directors de cinema d’autor europeus destacats.

Aquest film ha guanyat molts premis, entre d’ells destaca el millor guió (ex aequo) al Festival de Cannes de l’any 2017.

És un director que sap jugar amb l’espectador, et deixa clavat des del primer moment al seient. Segueix llegint »

Hola, sóc la Glòria i m’encarrego de la difusió dels temes de col·lecció local pel blog ah i també de cinema!

Veure les meves aportacions

Rams, el valle de los carneros

31 d'agost de 2018

Bàner de Apunt de cine

Avui a través del cinema viatgem a Islàndia, la llunyana, extraordinària i volcànica illa. A Rams, el valle de los carneros ens trobem davant d’una història de rivalitat entre germans, explicada de forma minimalista i en un entorn (el món rural islandès) que afavoreix aquesta senzillesa.

L’avalen un munt de premis: millor pel•lícula a Cannes 2015 (Un Certain Regard), nominada a millor pel•lícula als Premis de Cinema Europeu (2015) i l’Espiga d’Or a la millor pel•lícula al Cinema de Valladolid-Seminici. També va ser sel·leccionada pel seu país per representar-lo als Òscars, en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa.

És el segon llargmetratge del director islandès  Grímur Hákonarson. És una pel·lícula que té pocs diàlegs, pocs moviments de càmara, pocs personatges i poca acció. Però això no li resta pas interès, al contrari, és senzillament la forma d’expressar-se que ha triat el director.  Per altra banda tenim molta força de les imatges i la pròpia història que t’atrapa des d’un inici. L’autor utilitza aquest minimalisme, que segons el meu parer li encaixa a la perfecció. Segueix llegint »

Hola, sóc la Glòria i m’encarrego de la difusió dels temes de col·lecció local pel blog ah i també de cinema!

Veure les meves aportacions

Doña Clara (Aquarius)

30 de juny de 2018

Bàner de Apunt de cineAvui, acabant de començar l’estiu us proposem la pel·lícula Aquarius, o Doña Clara en la seva traducció al espanyol. És una  interessant proposta provinent del Brasil de la mà d’una excel•lent Sonia Braga. Alguns la recordareu de la telenovel·la  Dancin days als anys 80 a Tv3, que va ser tot un fenòmen a l’època. I a partir d’aqui va començar a ser molt més coneguda internacionalment.

Aquest film ha rebut diferents premis: (Premis César 2016, nominació a la millor pel·lícula estrangera i millor actriu per Sonia Braga al Festival del Mar de Plata 2016). Tot això no fa més que sumar-li interès. 

Clara és una ex crítica musical de Recife de 65 anys, que viu retirada en un edifici particular, l’Aquarius, construït els anys 40 a la chic Avinguda Boa Viagem, que voreja l’oceà. Un important promotor ha comprat tots els apartaments, però ella es nega a vendre el seu. L’estressant situació la pertorba i la porta a pensar en la seva vida, el seu passat i els seus éssers estimats.

El títol original del film  és Aquarius, el nom del controvertit edifici, però s’ha comercialitzat a Espanya amb el nom de la protagonista, Doña Clara. La casualitat ha volgut que en el moment de redacció d’aquest post el nom d’Aquarius sortís a tots els diaris, però res a veure amb aquesta pel·lícula ni amb l’edifici sinó com sabeu amb el vaixell Aquarius que ha portat més de 600 migrants al port de València. Segueix llegint »

Hola, sóc la Glòria i m’encarrego de la difusió dels temes de col·lecció local pel blog ah i també de cinema!

Veure les meves aportacions

The Rocky horror picture show. Sweet Transvestite

10 de maig de 2018

L'enemic de les arts

 

1-Tim Curry caracteritzat com a Dr. Fank-n-Furter a The Rocky horror picture show

L’excel·lent exposició muntada pels companys de la Biblioteca del Districte 3 amb motiu del 200 aniversari de la publicació del clàssic de la literatura universal, Frankenstein, escrit per Mary Shelley, m’obre la gana d’afegir-me a l’homenatge a la gran escriptora recordant l’adaptació més canalla que del Prometeu s’ha fet. Indubtablement estic parlant de The Rocky horror picture show.

The Rocky va ser dirigida per Jim Sharman i estrenada l’any 1975, protagonitzada per la gran Susan Sarandon, Bos Twik i Tim Curry en l’inoblidable paper del Doctor Frank-n-Furter. Si ens aturem en l’argument, no hi ha gaire a explicar, Janet i Brad en una nit tempestuosa es refugien en un castell després que el seu cotxe s’hagi avariat. Tot el que continua després és un himne a l’humor més cínic, al sadomasoquisme i la llibertat sexual, és la que encarna millor el vell lema que va fer honor a tota una generació: “sexe, drogues i rock and roll”.

Segueix llegint »

Aficionats i aficionades, maníacs i maníaques del còmic, sóc aquí per fer-vos de tant en tant unes recomanacions d’una de les activitats que més m’agrada: llegir còmics. També espero que amb la vostra participació, suggeriments o comentaris demostrem que el còmic no és la germaneta pobre de les arts, si no tot el contrari. Animeu-vos amb mi i deixeu anar per aquest bloc tots els vostres pensaments “comiqueros”! Paraula d’Hergé!

Veure totes les meves aportacions.

Cinema polar francès. El silenci d’un home

1 de febrer de 2018

Alain Delon al cartell de la pel·lícula en francès. Imatge extreta de: www.mediavida.com

Jean Pierre Melville. Imatge extreta de: radionacional.co.

L’Ègara negra s’endinsa aquesta vegada en un clàssic del cinema negre del director gal Jean Pierre Melville (París, 20 d’octubre de 1917 − París, 2 d’agost de 1973) Le Samouraï o El silencio de un hombre, títol de l’edició espanyola. Cim d’un gènere que es coneix com a cinema polar, expressió que podríem definir com un triller neo-noir marcat per un existencialisme precursor de la nouvelle vague. El guió, del mateix Melville i Georges Pellegrin, està inspirat en la novel·la The Ronin, de Joan McLeod, i junt amb El círculo rojo (1970) i Crónica negra (1972) confromen la Trilogia samurai.
Ens trobem davant d’un cinema formalment nu, fred, essencial, on predominen les accions dels personatges i no els diàlegs. Enfront dels relats tradicionals del cinema negre americà, on les trames es desenvolupen literàriament, al polar francès, la parquedat en l’ús de la paraula fa destacar l’element psicològic, donant identitat al gènere. Segueix llegint »

Aficionats i aficionades, maníacs i maníaques del còmic, sóc aquí per fer-vos de tant en tant unes recomanacions d’una de les activitats que més m’agrada: llegir còmics. També espero que amb la vostra participació, suggeriments o comentaris demostrem que el còmic no és la germaneta pobre de les arts, si no tot el contrari. Animeu-vos amb mi i deixeu anar per aquest bloc tots els vostres pensaments “comiqueros”! Paraula d’Hergé!

Veure totes les meves aportacions.

The Pelayos

26 de gener de 2018

Bàner de Apunt de cineTerrassa es converteix en la primera ciutat espanyola designada Ciutat Creativa de la Unesco en l’apartat Film, unint-se a les ciutats de Roma (Itàlia), Bradford (Anglaterra), Galway (Irlanda), Sofia (Bulgaria), Bitola (Macedònia), Sidney (Austràlia), Busan (Corea del Sud) i Santos (Brasil), que ja en formaven part. Enguany també han aconseguit aquest reconeixement Lodz (Polonia), Qingdao (Xina), Brístol (Regne Unit) i Yamagata (Japó).

La Xarxa de Ciutats Creatives de la Unesco, creada l’any 2004, va néixer amb l’objectiu de fomentar la cooperació internacional entre ciutats de tot el món per fer de la creativitat un motor de desenvolupament urbà sostenible, d’integració social i de vida cultural, i de reconèixer la creativitat dels seus membres en set àmbits: artesania i arts populars, arts digitals, disseny, cinema, gastronomia, literatura i música. Segueix llegint »

Hola, sóc la Glòria i m’encarrego de la difusió dels temes de col·lecció local pel blog ah i també de cinema!

Veure les meves aportacions

Fatima

4 de gener de 2018

Bàner de Apunt de cine

Avui us presentem Fatima, una pel·lícula guanyadora de tres premis César al 2015. Això ja és una bona presentació d’entrada, però és molt més.

És un film intimista, senzill, que ens farà patir una mica.

Fatima és la protagonista d’aquesta història. És una musulmana immigrant mare de dues filles, Souad, una adolescent rebel de quinze anys i Nesrine, una jove de divuit anys que ha començat la universitat i vol ser metge. La Fatima s’intenta adaptar a França, sense dominar el francès i amb moltes dificultats, però ho fa sobretot pensant en les seves filles.  És conscient que fa un gran esforç que no repercutirà directament en ella.

L’autor del film, Philippe Faucon té ana llarga experiència com a cineasta de films naturalistes, de temàtica social, on explora i reflexiona sobre els problemes dels immigrants a França. Segueix llegint »

Hola, sóc la Glòria i m’encarrego de la difusió dels temes de col·lecció local pel blog ah i també de cinema!

Veure les meves aportacions

Yo, Daniel Blake

25 de setembre de 2017

Bàner de Apunt de cineAvui us presentem Yo, Daniel Blake,  la última pel·lícula de Ken Loach, una més tractant un tema molt característic en la seva filmografia: la lluita de la classe treballadora a Anglaterra. Quan va tractar aquest tema social en època de l’Anglaterra de Margaret Thatcher, als anys 80, va ser quan aquest cinema social o polític estava en la seva màxima plenitud, però encara ara al 2017 veiem que continua de màxima actualitat, plantejat amb variants, com ho fa l’autor, però encara vigent. Com resumeix molt bé un actor que ha participat en molts dels seus films; Al llarg de la trajectòria de Loach hem fet una única pel·lícula, la de la lluita social dels treballadors.

 

Aquest film va guanyar la Palma d’Or de Cannes 2016 i el premi del públic al Festival de Cinema de San Sebastián de l’any passat. Segueix llegint »

Hola, sóc la Glòria i m’encarrego de la difusió dels temes de col·lecció local pel blog ah i també de cinema!

Veure les meves aportacions

Play time

17 de juliol de 2017

Bàner de Apunt de cineAvui ens ve de gust recordar un dels genis de l’humor del segle XX, Jacques Tati. A Cannes als anys 80 el van reconèixer com un dels deu millors directors de cinema del món.

Cartell publicitari i caràtula de Jacques Lagrange, col·laborador habitual de Tati.

Tati va fer 6 llargmetratges, 4 sobre el personatge de  Monsier Hulot, que per ordre cronològic són els següents. (Les vacances de Monsieur Hulot, Mon oncle, Play Time i Trafic). Abans d’inventar-se a Monsier Hulot, un alter-ego de Jacques Tati, i interpretat per ell mateix es va inventar un carter anomenat François que tenia característiques similars.

Ens acostarem a aquest geni de l’humor amb Play Time, considerada per alguns la millor, però que no va tenir èxit de públic, i amb la que el director hi va perdre molts diners.

Tota l’acció passa a l’aeroport de París, on ens trobem a un Monsieur Hulot desorientat en mig d’aquest espai. I entremig d’això grups i grups de turistes amunt i avall de l’aeroport. Segueix llegint »

Hola, sóc la Glòria i m’encarrego de la difusió dels temes de col·lecció local pel blog ah i també de cinema!

Veure les meves aportacions

Pickpocket

15 de juny de 2017

Amb la pel·lícula Pickpocket, l’Ègara Negra s’apropa a un dels directors més importants del cinema francès i europeu del S. XX, Robert Bresson. Obra mestra indiscutible del realitzador francès que no defraudarà a qui li agradi un cinema de debò, sense additius ni conservants. Rodada l’any 1959 amb guió del mateix Bresson, va ser guanyadora del festival de Berlín a l’edició de 1960.

Als antípodes del cinema actual de focs d’artifici, superherois en calçotets i efectes especials sense cap mena de guió, el gal és una figura que pertany a l’aristocràcia del setè art. Mestre en la rara habilitat d’establir un discurs cinematogràfic en què menys és més. L’austeritat i l’ascetisme estètic són la tònica en els seus films, desplegant històries simples però plenes de profunditat dramàtica.

Res millor que convertir-se en un consumat lladre carterista per separar-se del prosaisme de la societat. L’art a l’hora de robar i el fet de negar-se a viure una vida a l’ús, allunyat del ramat, converteix al protagonista d’aquesta pel·lícula en un dels personatges més atraients del cinema de Bresson. El lladre- carterista, fastiguejat com l’estigués Raskolnikov en Crim i càstig de l’escriptor rus Dostoievski, habita en els marges de la societat practicant una espècie de dandisme que rebutja la tristesa i la futilitat d’unes convencions socials opressores de la voluntat individual.

Robar carteres amb una destresa extrema i artística, i viure en constant perill de ser atrapat, és el motor que porta al protagonista a viure una vida autèntica allunyada de l’actual vulgar societat del benestar. En realitat crec que tots envegem als delinqüents, el fora de la llei, com una figura no servil, lliure, que marca les seves pròpies regles sense amos que els manin. Bresson ens planteja un dilema existencial: viure una vida de risc, perillosa però intensa, o una còmoda banal i mediocre.

Segueix llegint »

Aficionats i aficionades, maníacs i maníaques del còmic, sóc aquí per fer-vos de tant en tant unes recomanacions d’una de les activitats que més m’agrada: llegir còmics. També espero que amb la vostra participació, suggeriments o comentaris demostrem que el còmic no és la germaneta pobre de les arts, si no tot el contrari. Animeu-vos amb mi i deixeu anar per aquest bloc tots els vostres pensaments “comiqueros”! Paraula d’Hergé!

Veure totes les meves aportacions.

BCT xarxa

Biblioteca pública de Terrassa
Passeig de les lletres, 1
08221 - Terrassa
Telf. 937 894 589
Mail: bctxarxa@terrassa.cat