Ajuntament de Terrassa

Ajuntament de Terrassa

Posts Tagged ‘ Recomanacions de cinema ’

Cinema polar francès. El silenci d’un home

1 de febrer de 2018

Alain Delon al cartell de la pel·lícula en francès. Imatge extreta de: www.mediavida.com

Jean Pierre Melville. Imatge extreta de: radionacional.co.

L’Ègara negra s’endinsa aquesta vegada en un clàssic del cinema negre del director gal Jean Pierre Melville (París, 20 d’octubre de 1917 − París, 2 d’agost de 1973) Le Samouraï o El silencio de un hombre, títol de l’edició espanyola. Cim d’un gènere que es coneix com a cinema polar, expressió que podríem definir com un triller neo-noir marcat per un existencialisme precursor de la nouvelle vague. El guió, del mateix Melville i Georges Pellegrin, està inspirat en la novel·la The Ronin, de Joan McLeod, i junt amb El círculo rojo (1970) i Crónica negra (1972) confromen la Trilogia samurai.
Ens trobem davant d’un cinema formalment nu, fred, essencial, on predominen les accions dels personatges i no els diàlegs. Enfront dels relats tradicionals del cinema negre americà, on les trames es desenvolupen literàriament, al polar francès, la parquedat en l’ús de la paraula fa destacar l’element psicològic, donant identitat al gènere. Segueix llegint »

gotderaki

Aficionats i aficionades, maníacs i maníaques del còmic, sóc aquí per fer-vos de tant en tant unes recomanacions d’una de les activitats que més m’agrada: llegir còmics. També espero que amb la vostra participació, suggeriments o comentaris demostrem que el còmic no és la germaneta pobre de les arts, si no tot el contrari. Animeu-vos amb mi i deixeu anar per aquest bloc tots els vostres pensaments “comiqueros”! Paraula d’Hergé!

Veure totes les meves aportacions.

The Pelayos

26 de gener de 2018

Bàner de Apunt de cineTerrassa es converteix en la primera ciutat espanyola designada Ciutat Creativa de la Unesco en l’apartat Film, unint-se a les ciutats de Roma (Itàlia), Bradford (Anglaterra), Galway (Irlanda), Sofia (Bulgaria), Bitola (Macedònia), Sidney (Austràlia), Busan (Corea del Sud) i Santos (Brasil), que ja en formaven part. Enguany també han aconseguit aquest reconeixement Lodz (Polonia), Qingdao (Xina), Brístol (Regne Unit) i Yamagata (Japó).

La Xarxa de Ciutats Creatives de la Unesco, creada l’any 2004, va néixer amb l’objectiu de fomentar la cooperació internacional entre ciutats de tot el món per fer de la creativitat un motor de desenvolupament urbà sostenible, d’integració social i de vida cultural, i de reconèixer la creativitat dels seus membres en set àmbits: artesania i arts populars, arts digitals, disseny, cinema, gastronomia, literatura i música. Segueix llegint »

licordecafe

Hola, sóc la Glòria i m’encarrego de la difusió dels temes de col·lecció local pel blog ah i també de cinema!

Fatima

4 de gener de 2018

Bàner de Apunt de cine

Avui us presentem Fatima, una pel·lícula guanyadora de tres premis César al 2015. Això ja és una bona presentació d’entrada, però és molt més.

És un film intimista, senzill, que ens farà patir una mica.

Fatima és la protagonista d’aquesta història. És una musulmana immigrant mare de dues filles, Souad, una adolescent rebel de quinze anys i Nesrine, una jove de divuit anys que ha començat la universitat i vol ser metge. La Fatima s’intenta adaptar a França, sense dominar el francès i amb moltes dificultats, però ho fa sobretot pensant en les seves filles.  És conscient que fa un gran esforç que no repercutirà directament en ella.

L’autor del film, Philippe Faucon té ana llarga experiència com a cineasta de films naturalistes, de temàtica social, on explora i reflexiona sobre els problemes dels immigrants a França. Segueix llegint »

licordecafe

Hola, sóc la Glòria i m’encarrego de la difusió dels temes de col·lecció local pel blog ah i també de cinema!

Yo, Daniel Blake

25 de setembre de 2017

Bàner de Apunt de cineAvui us presentem Yo, Daniel Blake,  la última pel·lícula de Ken Loach, una més tractant un tema molt característic en la seva filmografia: la lluita de la classe treballadora a Anglaterra. Quan va tractar aquest tema social en època de l’Anglaterra de Margaret Thatcher, als anys 80, va ser quan aquest cinema social o polític estava en la seva màxima plenitud, però encara ara al 2017 veiem que continua de màxima actualitat, plantejat amb variants, com ho fa l’autor, però encara vigent. Com resumeix molt bé un actor que ha participat en molts dels seus films; Al llarg de la trajectòria de Loach hem fet una única pel·lícula, la de la lluita social dels treballadors.

 

Aquest film va guanyar la Palma d’Or de Cannes 2016 i el premi del públic al Festival de Cinema de San Sebastián de l’any passat. Segueix llegint »

licordecafe

Hola, sóc la Glòria i m’encarrego de la difusió dels temes de col·lecció local pel blog ah i també de cinema!

Play time

17 de juliol de 2017

Bàner de Apunt de cineAvui ens ve de gust recordar un dels genis de l’humor del segle XX, Jacques Tati. A Cannes als anys 80 el van reconèixer com un dels deu millors directors de cinema del món.

Cartell publicitari i caràtula de Jacques Lagrange, col·laborador habitual de Tati.

Tati va fer 6 llargmetratges, 4 sobre el personatge de  Monsier Hulot, que per ordre cronològic són els següents. (Les vacances de Monsieur Hulot, Mon oncle, Play Time i Trafic). Abans d’inventar-se a Monsier Hulot, un alter-ego de Jacques Tati, i interpretat per ell mateix es va inventar un carter anomenat François que tenia característiques similars.

Ens acostarem a aquest geni de l’humor amb Play Time, considerada per alguns la millor, però que no va tenir èxit de públic, i amb la que el director hi va perdre molts diners.

Tota l’acció passa a l’aeroport de París, on ens trobem a un Monsieur Hulot desorientat en mig d’aquest espai. I entremig d’això grups i grups de turistes amunt i avall de l’aeroport. Segueix llegint »

licordecafe

Hola, sóc la Glòria i m’encarrego de la difusió dels temes de col·lecció local pel blog ah i també de cinema!

Pickpocket

15 de juny de 2017

Amb la pel·lícula Pickpocket, l’Ègara Negra s’apropa a un dels directors més importants del cinema francès i europeu del S. XX, Robert Bresson. Obra mestra indiscutible del realitzador francès que no defraudarà a qui li agradi un cinema de debò, sense additius ni conservants. Rodada l’any 1959 amb guió del mateix Bresson, va ser guanyadora del festival de Berlín a l’edició de 1960.

Als antípodes del cinema actual de focs d’artifici, superherois en calçotets i efectes especials sense cap mena de guió, el gal és una figura que pertany a l’aristocràcia del setè art. Mestre en la rara habilitat d’establir un discurs cinematogràfic en què menys és més. L’austeritat i l’ascetisme estètic són la tònica en els seus films, desplegant històries simples però plenes de profunditat dramàtica.

Res millor que convertir-se en un consumat lladre carterista per separar-se del prosaisme de la societat. L’art a l’hora de robar i el fet de negar-se a viure una vida a l’ús, allunyat del ramat, converteix al protagonista d’aquesta pel·lícula en un dels personatges més atraients del cinema de Bresson. El lladre- carterista, fastiguejat com l’estigués Raskolnikov en Crim i càstig de l’escriptor rus Dostoievski, habita en els marges de la societat practicant una espècie de dandisme que rebutja la tristesa i la futilitat d’unes convencions socials opressores de la voluntat individual.

Robar carteres amb una destresa extrema i artística, i viure en constant perill de ser atrapat, és el motor que porta al protagonista a viure una vida autèntica allunyada de l’actual vulgar societat del benestar. En realitat crec que tots envegem als delinqüents, el fora de la llei, com una figura no servil, lliure, que marca les seves pròpies regles sense amos que els manin. Bresson ens planteja un dilema existencial: viure una vida de risc, perillosa però intensa, o una còmoda banal i mediocre.

Segueix llegint »

gotderaki

Aficionats i aficionades, maníacs i maníaques del còmic, sóc aquí per fer-vos de tant en tant unes recomanacions d’una de les activitats que més m’agrada: llegir còmics. També espero que amb la vostra participació, suggeriments o comentaris demostrem que el còmic no és la germaneta pobre de les arts, si no tot el contrari. Animeu-vos amb mi i deixeu anar per aquest bloc tots els vostres pensaments “comiqueros”! Paraula d’Hergé!

Veure totes les meves aportacions.

Declaración de guerra

31 de maig de 2017

Bàner de Apunt de cineAvui us presentem Declaración de guerra, pel·lícula basada en una història real, la pròpia experiència de la directora, Valerie Donzelli, a qui se li va posar greument malalt el seu fill de divuit mesos. El títol del film fa referència justament a això: declaració de guerra contra la malaltia. Juntament amb el seu company i pare del nen van decidir portar aquesta història a la pantalla. Una història punyent, que et fa mal, i més tenint en compte que el malalt a la vida real, i al film és un nen.

Va tenir molt bona acollida al Festival de Cannes 2011 i a França, i va representar a aquest país, com a millor pel·lícula estrangera als Òscars 2012.

Ens trobem davant d’una història realista, que ens fa seguir pas per pas tota l’evolució de la malaltia: des dels seus primers símptomes, les discussions entre la parella arrel d’això, les visites als diferents metges, l’operació, el diagnòstic, els tractaments, el paper de la família, etc… Segueix llegint »

licordecafe

Hola, sóc la Glòria i m’encarrego de la difusió dels temes de col·lecció local pel blog ah i també de cinema!

White God

24 d'abril de 2017

Bàner de Apunt de cineAvui us presentem White God, una pel·lícula del director hongarès Kornél Mundruczó, un film impactant i fins i tot desagradable de mirar, sobretot si sou amants dels animals i especialment sensibles amb aquests temes.  

Tot i així cent per cent recomanable. Considerat per la crítica, un dels films del 2014, i reconegut amb el premi Un Certain Regard del Festival de Cannes 2014.

Ens situem en un futur distòpic, a una Hongria on dicten noves lleis amb elevats tributs per als gossos mestissos. D’aquest tribut queden exclosos els gossos de raça. De cop ens trobem en una societat que estableix una espècie superior -els gossos de raça- i uns germans d’espècie -els mestissos- que han caigut en desgràcia. D’aquí comencen ja a sortir diferents lectures metafòriques de l’opressió del més dèbil, dins d’una estructura jeràrquica classista. Tenim la impressió que és un film, que no només ens està explicant una història de gossos, la que veiem a simple vista, sinó que permet diferents lectures més aprofundides, del funcionament de la societat en general. Segueix llegint »

licordecafe

Hola, sóc la Glòria i m’encarrego de la difusió dels temes de col·lecció local pel blog ah i també de cinema!

Joana Biarnés

23 de gener de 2017

Joana Biarnés, una entre todos és un excepcional documental sobre la considerada la primera fotoperiodista d’Espanya, la Joana Biarnés. Terrassencs, l’hem de conèixer, és de casa nostra i té dimensió internacional.

Fou pionera del fotoperiodisme a Catalunya i a l’Estat Espanyol. Una figura que va treballar activament als anys 60 i 70, i a partir dels anys 80 es va desvincular del periodisme i va canviar de vida i de professió. Es va instal·lar a Eivissa amb el seu marit i van obrir un restaurant que es deia  Cana Joana, amb un gran èxit.

Quan es va jubilar va tornar al Vallès i no ha estat fins als últims anys que s’ha anat reconeixent la seva trajectòria professional en el món de la fotografia amb diferents exposicions a Terrassa, la publicació de diferents catàlegs, i també amb aquest fantàstic documental, dirigit pel Jordi Rovira i l’Òscar Moreno. Segueix llegint »

licordecafe

Hola, sóc la Glòria i m’encarrego de la difusió dels temes de col·lecció local pel blog ah i també de cinema!

Els lectors recomanen. El viejo y el niño

13 de gener de 2017

el-viejo-y-el-nino

BERRI, Claude. El viejo y el niño. Barcelona: Versus, DL 2007

Jo acostumo a triar algunes pel·lícules perquè em crida molt l’atenció el seu títol o la imatge de la caràtula.
No us passa el mateix?
I és per aquest motiu que vaig agafar a la biblioteca Bd2 “El viejo y el niño” del director de cinema Claude Berri, film que ara us recomano.
Segons la meva opinió, poques vegades un tema tan dur i escabrós com va ser la Segona Guerra Mundial i el nazisme és tractat amb tanta subtilesa i saber fer.
Uns pares que viuen a la França ocupada envien el seu fill de 9 anys amb uns ancians grangers i catòlics per protegir-lo i evitar que acabi en un camp de concentració. El nen ha d’ocultar que és jueu.
El relat està ple d’anècdotes del dia a dia en un marc rural, ple de tendresa, d’amistat, d’amor…
Ens ensenya que l’odi que sent l’avi vers els semites es basa en prejudicis sense fonament, ja que cuida i estima al nen com si fos el seu propi net.
En resum, una deliciosa història que no us podeu deixar perdre.

Recomana la Vicenta Lucas, des de la Biblioteca districte 2 (Bd2)

Tequila

Habitant de la Biblioteca districte 2 de dia, recol·lectora de saraus de nit. M’agrada la cultura en directe, i si hi ha una bona guitarra segur que no m’ho perdo.

Veure les meves aportacions.

 

BCT xarxa

Biblioteca pública de Terrassa
Passeig de les lletres, 1
08221 - Terrassa
Telf. 937 894 589
Mail: bctxarxa@terrassa.cat