The Cove (Direcció: Louie Psihoyos, 2009).
Avuí presentem un documental, amb algunes característiques de thriller, The Cove.
En els últims temps els documentals han aconseguit entrar tímidament en el circuit comercial, i han també començat a trencar l’esteorotip d’una mica avorrit i dens, que ha acompanyat aquest gènere al llarg de la història. En els últims temps s’ha dotat al documental de les millors eines de la ficció i ha guanyat en dinamisme sense perdre ni rigor ni credibilitat.
Estem parlant de Man on wire (Oscar al millor documental al 2008), el mateix The Cove (Oscar al millor documental al 2009), Inside Job (Oscar al millor documental al 2010), i Searching for Sugar man (Oscar al millor documental al 2012), entre d’altres.
The Cove a més de guanyar l’Oscar al millor documental al 2009, va guanyar també 24 premis a tot al món, vuit d’ells premis del públic.
El director és Louie Psihoyos, nascut a Iowa al 1957. És fotògraf i documentalista nord-americà conegut per les seves col•laboracions al National Geographic. Psihoyos està també implicat directament en la defensa de la vida submarina.
El 2009 va dirigir i protagonitzar aquest documental, juntament amb Richard 0’Barry, Jim Clark i un grup de col•laboradors especialment seleccionats. El film va cridar l’atenció mundial perquè denunciava la mort anual de 23.000 dofins per l’acció directa de l’home a Taiji (Wakayama, Japó).
La pel•lícula ens explica la història d’un grup d’activistes liderats pel conegut entrenador de dofins Richard O’Barry, que s’embarquen en una perillosa missió encoberta per revelar al món el que en realitat passa en aquest indret, i això dóna lloc a un dels documentals més impactants dels últims anys.
Al no tenir el permís del govern japonès, l’equip de rodatge es va veure obligat a gravar amb serioses dificultats per obtenir les imatges, utilitzant equips i tàctiques inèdites fins al moment en els documentals. Van idear un sistema per poder camuflar càmeres d’alta definició en unes falses roques que van dissenyar i van integrar dins del paisatge. Van rebre amenaces per part de la policia japonesa, per tant tot aquest material va ser filmat en secret. Això va fer que aquesta part de la pel•lícula es convertís en una espècie de thriller real en que l’espectador està pendent i en tensió per veure si finalment són descoberts o poden arribar a donar conèixer les imatges.
Richard O’Barry, un dels protagonistes i col•laborador de Psihoyos en el film, va participar en la sèrie Flipper de l’any 1964; ell mateix va ajudar a capturar cinc dofins femella que van interpretar Flipper. A partir d’aquí, es va impulsar una febre d’admiració mundial cap als dofins, amb el desig de veurel’s, tocar-los, veurel’s saltar, etc…, i tot plegat es va acabar convertint en un negoci que generava molts diners: els parcs aquàtics.
O’Barry ens explica la seva història personal amb els dofins: quan i com va començar a ser entrenador de dofins, però la mort del dofí Katy, protagonista de Flipper, el va fer adonar de l’espiral en el que havia entrat la captura descontrolada d’aquest animal. Katy, segons ens explica es va suïcidar; ja que els dofins a diferència dels humans, no respiren involuntariament, sinó que ho fan voluntariament, i aquest dofí, per culpa del estrés al que estava sotmès, va decidir deixar de respirar, i va morir a les seves mans. De fet, el somriure del dofí també és un engany de la natura, perquè ens sembla que sempre estan contents, perquè té aquest aspecte permanent d’animal simpàtic, però en realitat els estressa la captivitat i el soroll que es genera en els parcs aquàtics on els traslladen.
A partir de la mort de Katy i del coneixement del tracte que es dóna a aquest animal arreu del món, O’Barry va decidir posar fi a aquest maltractament, o si més no donar-lo a conèixer. I juntament amb L. Psihoyos va començar a formar un equip de col•laboradors especialitzat per intentar filmar el que passava a Taiji.
The Cove és un documental interessant i necessari. Ens acosta al coneixement del món dels dofins mitjançant un gran coneixedor d’aquests cetacis, i ens mostra també imatges d’una gran bellesa quan veiem a aquests animals nedant en llibertat, i quan copsem el seu grau de conciència, el seu llenguatge, etc…
I d’altra banda, encara que només sigui un petit gra de sorra, considerem necessari que es donin a conèixer i es divulguin aquestes barbaritats que provoca l’home, i que després ell mateix, intenta aturar perquè se li han escapat de les mans.
Veure el trailer: 
Cerca a: Catàleg de la bct xarxa
Hola, sóc la Glòria i m’encarrego de la difusió dels temes de col·lecció local pel blog ah i també de cinema!
Després de veure aquest documental lamentes l’existència dels espectacles amb dofins. Com a mínim! Per no parlar de la seva captivitat. Si més no pel que fa a l’espectacle i al captiveri tenim una mica d’esperança amb les intencions del Zoo de Barcelona. Els dofins que tenim més propers i en captivitat sabem que estaran millor atesos ben aviat!
Glòria felicitats per la ressenya. Magnífica estrena de l'”Apunt de cine” al món dels documentals.
Si vols seguir amb el món dels cetacis i el cinema i estrenar-te en el cinema d’animació et recomano “De profundis” de Miguelanxo Prado (http://aladi.diba.cat/record=b1588574~S40*cat). En David ens pot lloar les excel·lències d’aquest genial artista i autor de còmic i aquest preciós regal que és “De profundis” pintures, còmic, pel·lícula i els reportatges que l’acompanyen. Una joia!
Tots som mamífers! Visca els cetacis!