Blow up (1966) Direcció: Michelangelo Antonioni
Amb la pel•lícula Blow up volem retre un petit homenatge a dos ja considerats genis del segle XX: Michelangelo Antonioni en el món del cinema i Julio Cortázar en el de la literatura.
Blow up, traduïda al castellà com Deseo de una mañana de verano, va ser dirigida al 1966 per Antonioni, que realitza una adaptació lliure d’un conte de Cortázar: Las babas del diablo. La combinació d’entrada promet, Antonioni i Cortázar junts en un mateix treball!
Durant tot el 2014 s’ha conmemorat el centenari del naixement de Julio Cortázar -26 d’agost de 1914- , i hem considerat aquesta una bona oportunitat per recordar-lo i d’alguna manera homenatjar-lo. Al mateix temps també el passat 30 de juliol va fer 7 anys de la mort d’Antonioni. Des d’aquí doncs un record pels dos.
De fet, amb Blow up parlarem més del director de cinema, ja que del conte de Cortázar més que fer-se’n una adaptació literal és un punt de partida per la història que se’ns explica al film. Encara que la pel•lícula no sigui totalment fidel a la història podriem dir que hi ha l’esperit de Cortázar, sobretot en el joc que realitza Antonioni: realitat-ficció-imatges.
Blow-up és una de les pel•lícules que ha tingut més éxit dins de l’extensa carrera del director, si més no a nivell de recaptació i premis. La pel•lícula va obtenir la Palma d’Or al Festival de Cannes del 1967, i va ser nominada a 2 Oscars en les categories de guió i direcció.
Thomas, interpretat per David Hemmings és un fotògraf que es mou al Londres de finals dels anys 60. Un dia, en un parc fa unes fotografies d’una parella. La noia, interpretada per Vanessa Redgrave, no vol que les reveli, i això incita encara més la curiositat de Thomas que, al revelar-les sembla descubrir les imatges d’un crim.
Aquest és d’una manera resumida el fil argumental de la pel•lícula, però volem destacar la importància de les diferents escenes per si soles, que al anar configurant el guió superen d’alguna manera en trascendència al propi argument, ja que tenen per si mateixes una entitat pròpia tant a nivell formal com a nivell de guió. Volem resaltar els enquadraments, i la importància dels espais –la ciutat de Londres, el parc, els diferents apartaments, el pub, etc…-. En això hi té molt a veure a part del director, el director de fotografia Carlo di Palma, molt conegut posteriorment perquè sobretot a partir dels anys 80 va treballar molt amb Woody Allen.
El que si que podem dir és que és una d’aquelles pel•lícules que ha aportat alguna cosa diferent en la història del cinema, i que trenca amb l’estructura formal, ja que no es regeix per l’estructura plantejament-conflicte-resolució a la que ens té tant acostumats el cinema de Hollywood.
Això porta a que no sigui una pel•lícula fácil d’entendre. Ja ho va dir el mateix Antonioni a Cannes l’any 1967: “Necesitaré al menos otro film para explicar Blow up”.
Però pensem que aquesta dificultat no ha de desanimar al espectador, sinó que hauria d’obrir perspectives a la hora d’enfrontar-nos a la recepció d’un film.
Antonioni, utilizarà alguns elements del conte de Cortázar, aquells detalls que li seran més propers i comuns a la seva temàtica o a aquell nou discurs cinematogràfic que volia reformular. Elements com les ampliacions i el descobriment a través de la fotografia d’un fet, la il•lusió de porder evitar un crim i la impotència davant dels fets finals i les suposicions equivocades.
La banda sonora també s’afegeix a aquest conjunt d’elements que fan d’aquesta una pel•lícula diferent. Herbie Hancock és l’autor de la música ambiental del film. També apareixen els Yardbirds, conegut grup de rock britànic, que se’l recorda especialment perquè d’aquest grup van sorgir tres dels guitarristas més importants de la historia del rock, com són Eric Clapton, Jeff Beck y Jimmy Page.
També el mateix Cortázar apareix com un “extra de luxe” a la part final del film.
Si no la heu vist no us la perdeu, ja que és d’aquestes pel•lícules que es pot dir que ha suportat bé el pas del temps. Feta fa més de quaranta anys, però que continua reflexant el trencament no només ideològic de finals dels anys 60, sinó també els canvis formals i estètics d’una nova manera de fer cinema.
Veure el trailer: 
Cerca al catàleg de la bct xarxa
Si en vols saber més:
-BARROSO, Miguel Angel. M.A. Antonioni: técnicamente dolce. Madrid: Jaguar, 2006.
–Michelangelo Antonioni 1912-2007. Seymour Chatman, Paul Duncan (Ed.) Köln [etc.] : Taschen, 2008
-CORTÁZAR, Julio. Cuentos de película. Barcelona:RBA, 2007
-http://bibliotecavirtual.diba.cat/cinema/avui_fa/michelangelo-antonioni
Hola, sóc la Glòria i m’encarrego de la difusió dels temes de col·lecció local pel blog ah i també de cinema!
Últims comentaris