El séptimo sello (1957) Direcció: Ingmar Bergman
Durant tot el 2014 s’està desenvolupant a la nostra ciutat el I Cicle de Cultura Medieval, que té com a objectiu donar a conèixer la riquesa i diversitat d’aquest periode històric a Terrassa , que abasta del segle IV al segle XV.
Una de les activitats és el cicle de cinema que s’ha desenvolupat a la biblioteca del districte 6 durant el mes de novembre.
Les tres pel•lícules que tracten sobre l’Edat Mitjana que s’han projectat són: El nombre de la rosa, El Decamerón i El séptimo sello.
Avuí al Apunt de cine parlarem d’aquesta última, dirigida per Ingmar Bergman l’any 1957, de ben segur la més filosòfica de les tres.
Ingmar Bergman, el gran cineasta suec, és considerat un dels més grans directors de cinema de la història. Un director considerat més de cinema d’autor, difícil però un referent per altres grans directors de cinema, com per exemple Woody Allen.
Té una amplia i basta fimografia, amb més de 60 pel•lícules. Els temes principals i recurrents en la seva obra són els grans temes filosòfics: l’amor, el sexe, la religió, la mort, el matrimoni, i la família.
Encara que avantguardista en la manera d’afrontar les grans qüestions que al llarg de la història han preocupat al gènere humà, renuncia moltes vegades a alguns recursos tècnics com el color i opta conscientment pel blanc i negre.
Grans títols de la seva fimografia són: Fresas salvajes, El rostro, El manantial de la doncella, El séptimo sello que tractarem avuí, i la última de totes, i la que es considerada més autobiogràfica: Fanny y Alexander, amb la qual es va retirar al 1983 després d’ obtenir 3 oscars.
El séptimo sello està ambientada a mitjans del segle XIV a Suècia, mentre la pesta negra estava assetjant Europa. Antonius Block, el cavaller, i el seu escuder Jöns havien passat més de 10 anys a les croades i tornaven al seu país. En aquest punt és on arrenca el film, i és quan Block es troba amb el personatge de la Mort que el reclama. El cavaller li proposa jugar una partida d’escacs, amb l’esperança de guanyar temps. Aquest és bàsicament l’argument de la pel·lícula, podriem dir que no passa gaire cosa més. A partir d’aquí Bergman es recrea en els diàlegs i en les reflexions que fan cadascun dels personatges. De fet, és això el que li dóna cos a la història.
En aquest context que podriem definir com surrealista, -la trobada d’un cavaller amb el personatge de la Mort-, també definit per la crítica com existencialista i en l’entorn escenogràfic de l’Edat Mitjana es desenvolupa aquest film.
Bergman no és especialment aficionat a les pel•lícules històriques encara que en aquest cas escull l’Edat Mitjana com a marc escenogràfic pel seu film. Com ha dit el mateix Bergman, aquesta pel·lícula no preten donar una imatge realista de la vida a Suècia a l’Edat Mitjana. Utilitza això si la iconografia medieval, però s’acosta més a ser un assaig contemporani sobre el tema de la mort.
Introdueix volgudament un anacronisme, quan el cavaller torna de l’última croada -1254- i ho fa coincidir amb la pesta negra -1348-. Per què ho fa? Per què li interessa fer-ho coincidir, perquè vol que l’impacte emocional quan el cavaller torna de la croada sigui més gran, al trobar-se amb una pesta que està assetjant al poble.
A través de les reflexions i diàlegs dels diferents personatges Bergman representa de manera simbòlica com el gènere huma, des de diferents perspectives filosòfiques, més conscients o no, s’enfronta a l’arribada de la mort.
El personatge de la Mort és representat amb un estil clàssic, amb un aspecte molt humà, magníficament interpretat per Beng Ekerot, i que encara passats uns anys ens fa estremir. És el contrapunt, el punt d’inflexió de la història.
Block, el cavaller, és el personatge atormentat. És qui representa el debat filosòfic més profund entorn la pròpia existència, la mort i l’ existència de Déu, i qui d’alguna manera representa també les inquietuds del propi director.
L’escuder, és un personatge molt interessant. També representa un punt filosòfic elaborat, crític i conscient sobre la pròpia existència i de com afrontar el final d’aquesta.
El comediant, aparentment més incosncient, més intuïtiu, més superficial. Però potser el que sap com afrontar millor els problemes de la vida.
Entre les escenes més emblemàtiques del film tenim la partida d’escacs a l’inici d’aquest, la reflexió final de cadascun dels protagonistes, en relació a com han encarat la pròpia existència i com s’enfronten a la pròpia mort, abans de la famosa dansa de la mort que conclou el film.
Us podria donar molts motius per veure aquesta pel•lícula, que si un es coneix millor veient les pel•lícules de Bergman, que és considerada una obra mestra en la història del cinema i un referent per a cineastes actuals, que si serveix per reflexionar sobre qüestions trascendents., etc…Qualsevol motiu és bo, escolliu el que volgueu.
Veure el trailer:
El séptimo sello de Ingmar Bergman. Cerca al catàleg de la bct xarxa
Si en vols saber més:
BERGMAN, Ingmar. La linterna mágica. Barcelona: Tusquets, 1992.
LUQUE, Ramon. Bergman, el artista y la máscara. Madrid: Ocho y medio, 2007.
PUIGDOMÈNECH, Jordi. Ingmar Bergman, el último existencialista. Madrid: JC, DL 2004.
ZUBIAUR CARREÑO, Francisco Javier. Ingmar Bergman. Fuentes creadoras del cineasta sueco. Madrid: Ediciones Internacionales Universitarias, 2004.
Hola, sóc la Glòria i m’encarrego de la difusió dels temes de col·lecció local pel blog ah i també de cinema!
Últims comentaris