El proper diumenge 31 de maig a les 18:00h. tindrà lloc dins del cicle “Les cambres de l’Auditori” un recital a càrrec de Carles&Sofia piano duo. Aquests dos artistes Steinway, Carles Lama i Sofia Cabruja, són considerats pel públic i la crítica com dos músics amb una innegable capacitat de commoure l’espectador, el duet mostra també una espectacular sincronització i una comprensió mútua excepcional. La seva carrera, des del 1987, els ha portat a actuar al Carnegie Hall (Nova York), el Kolarac Memorial Hall (Belgrad) entre d’altres.
Aquí us deixem amb una presentació per anar obrint boca:
Però… què en sabem del piano? Tothom sap que és un instrument gran, amb tecles blanques i negres… però sabem quan es va inventar? I on? I perquè s’ha convertit en, potser, un dels instruments més coneguts del món? Sense ànim de pretendre fer una master class sobre l’instrument en qüestió sí ens agradaria fer-vos cinc cèntims sobre el piano per dos motius: el primer pel concert que, si voleu, podreu gaudir aquest proper diumenge (i que us recomanem molt i molt!); el segon perquè en ocasió d’aquest concert a la Biblioteca Central de Terrassa trobareu una mostra de documents de tot tipus (CD, partitures, llibres…) relacionats amb el món del piano.
1. Pianoforte de Bartolomeo Cristofori (1722)
El piano és un instrument de corda percudida que va ser creat entre finals del s.XVII i principis del s.XVIII per l’italià Bartolomeo Cristofori i té com a antecessors instruments com el clavecí, la cítara o el clavicèmbal entre d’altres del mateix estil. La diferència principal entre el piano i aquests instruments és que al piano les cordes venen colpejades per tal de produir el so en comptes de ser pessigades per una petita pua com passa als instruments predecessors del piano. Aquest canvi mecànic en la producció del so va aportar una millora molt significativa en les possibilitats estètiques del mateix, sent, la principal d’elles, la capacitat de poder emetre tant un so suau o fluix (piano, en italià) com un so fort (forte, en italià) i va ser d’aquesta característica d’on el nou instrument va prendre el seu nom original: pianoforte.
Per a fer-vos una idea de la diferència del so que proposava aquest nou invent, us proposo que escolteu una petita peça escrita originalment per a clavicèmbal però tocada amb els dos instruments. Es tracta de l’ària de les Variacions Goldberg de Johann Sebastian Bach. Al primer vídeo aquesta peça s’executa amb un clavicèmbal, observeu com el so de cada nota dura exactament el mateix, és a dir, el pessic que s’exerceix a la corda és el mateix per a totes les notes i, per tant, totes vibraran de la mateixa manera sense possibilitat de controlar ni la durada del so ni la intensitat del mateix:
En aquest segon vídeo, en canvi, escoltareu la mateixa peça tocada amb un piano. Com el so es produeix en percudir la corda amb els martells (cop que es produeix en prémer cadascuna de les tecles del piano) depenent de com de fort es premin les tecles es pot controlar la intensitat del cop i, per tant, la intensitat del so que es produirà així com la durada del mateix:
A més el piano té pedals que permeten activar un sistema de sordina que redueix el volum sonor o inclús al contrari, alliberar les cordes per tal que vibrin lliurement de manera que es pugui allargar el so. L’ampli registre d’aquest instrument (el registre és tot el ventall de notes que pot fer un instrument, des de la més greu a la més aguda) i la infinitat de recursos estilístics que permet reproduir va fer que el piano prengués el protagonisme absolut durant segles, especialment durant el període romàntic. Això es deu perquè amb l’arribada de la revolució industrial tant la fabricació de pianos com la millora tècnica del propi mecanisme que produeix el so va fer que els compositors poguessin anar més enllà en la concepció de noves formes musicals que demanaven un total domini de l’instrument per part del pianista.
2. Miquel Farré
Molts de nosaltres coneixem gent que toca o que ha fet classes de piano en algun moment de la seva vida ja que el piano és un instrument molt agraït que, en els primers anys d’estudi, dóna moltes satisfaccions. Ara bé, fer tota la carrera de piano i esdevenir concertista no és tasca fàcil. A Terrassa però tenim un bon exemple, es tracta del pianista Miquel Farré i Mallofré.
Teniu una biografia molt detallada d’aquest músic terrassenc a la seva pàgina web, us l’adjuntem aquí mateix:
Nascut a Terrassa (Barcelona), Miquel Farré és un dels pianistes més destacats de la seva generació i un nom de prestigi dins del panorama concertístic actual. La musicalitat, la força temperamental i el poder comunicatiu són valors que la crítica sempre subratlla en referir-se a l’art interpretatiu d’aquest artista i que doten d’una atractiva personalitat les seves versions del gran repertori per a piano.
En la seva formació trobem noms tan prestigiosos com Tomàs Buxó, Sofia Puche, Pierre Sancan, Stefan Askenasse i Wilhem Kempff. Guanyador als 18 anys del Primer Premi Internacional Maria Canals, és guardonat amb les màximes distincions que atorga el Conservatori Superior de Música de Barcelona: el Premi Extraordinari, el Premi d’Honor de Virtuosisme i el Premi Onía Farga.
La brillant trajectòria de Miquel Farré inclou múltiples recitals i actuacions amb orquestra per Europa i els Estats Units amb les quals ha obtingut grans èxits de públic i crítica.
En l’apartat de les col•laboracions en música de cambra, destaquen les realitzades amb Montserrat Alavedra, Sofia Puche, Ramon Coll, Gonçal Comellas, Rodney Friend, Radu Aldulescu, Jean-Pierre Rampal, Trio Pasquier, Quartet Sonor, Brodsky String Quartet, London Soloist’s Ensemble…
Miquel Farré Ha actuat amb orquestra, entre d’altres, sota la direcció d’Eduard Toldrà, Manuel Oltra, Joan Lluís Moraleda, Albert Argudo, Gonçal Comellas, Jordi Mora, Edmon Colomer, Anton Nanut, Cornel Dumbraveanu, Nicholas Roth, Jan Krenz…
Entre els seus CD destaquen els consagrats a les obres de Frederic Mompou.
Miquel Farré és Catedràtic del Conservatori Superior de Música de Barcelona i ha realitzat cursos i master class a Europa i els Estats Units.
D’aquest músic terrassenc trobeu dos documents sonors a la Biblioteca Central de Terrassa que són els següents:
- Farré, Miquel. Recital Miquel Farré. Sabadell: La Mà de Guido, cop. 1996. 1 CD.
- Farré, Miquel. Piano. Barcelona: Audiovisuals de Sarrià, cop. 1985. 1 disc.
Per acabar aquest primer Terras-sons dedicat al piano us proposem aquest vídeo d’una actuació duta a terme al Centre Cultural de Terrassa on el Miquel Farré, juntament amb l’Orquestra Simfònica del Vallès, toquen un fragment del Concert per a piano i orquestra en la menor, op. 54, de Robert Schumann.
I recordeu! Si en voleu més, no us oblideu de passar per la sala de música de la Biblioteca Central! Trobareu un munt de documents relacionats amb aquest meravellós instrument!
Bibliografia consultada:
- Música clásica. Pozuelo de Alarcón: Espasa Calpe, cop. 2006.
- Swift, M. Imprescindibles de la música clásica: los grandes compositores y sus obras maestras. Barcelona: Cúpula, 2001.
Font de les imatges:
- Pianoforte de Bartolomeo Cristofori (1722), conservat al Museo Nazionale degli Strumenti de Roma, Itàlia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Bartolomeo_Cristofori#/media/File:Piano_forte_Cristofori_1722.JPG
- Miquel Farré: http://www.miquelfarre.com/index.ct.html
Hola a tota la blogosfera! Treballo a la bd4 i sóc un apassionat de la música, sobretot de l’òpera.
[…] un recital de piano a càrrec del pianista terrassenc Miquel Farré, del qual ja us vam parlar al primer dels dos Terras-sons dedicats al piano que hem publicat […]