Mozart a la claveguera
Retornats a les nostres rutines després dels rigors de la calor estiuenca, i sense que serveixi de precedent, us explicaré un capítol de les meves vacances, amb l’ànim de proposar un gran happenig amb intencions artístiques i antropològiques.
Aquest agost vaig visitar Praga, una de les ciutats més belles del món, d’això no en tinc cap dubte, però amics meus, vaig topar-me amb una riuada de turistes que feia que l’ambient de la ciutat sembles la caravana que segueix a Moisès a la pel·lícula Els deu manaments. L’onada de calor va ser implacable. Feia veritat allò que dèiem de petits “las ranas iban con cantimplora”. El panorama era de gent esgotada per totes les cantonades, desencaixats, vermells com pebrots, arrossegant-se amb ampolles d’aigua xuclades i bavejades fins a la indecència. Turistes famolencs, corrent amb els mòbils i tauletes cercant la foto perfecta, envoltats de dos milions de turistes àvids de gelats i begudes de colors psicodèlics. Parelles amb infants morts de xafogor i endormiscats, sepultats en els seus cotxets amb cara de “per què papa?” Al finalitzar el dia, amb la magnífica llum de l’ocàs, s’alçava una olor de vestuari masculí de piscina, animal, natural, intens.
En resum, estàvem davant d’una invasió zombi en tota regla, i el pitjor de tot, molts d’ells amb la peça de vestir més immunda que s’ha creat a la faç de la terra: la sandàlia, vulgarment coneguda com a “xancleta”. Resulta que allò que abans només s’utilitzava per dies de platja o piscina, inclús només per dur a dutxes públiques, per allò de no agafar fongs i no trepitjar pixums d’usuaris desconsiderats, ara és una peça chic. Ja us diré jo que són: un tros de goma que en alguns casos ronden preus de cinquanta euros! Ara pots assistir amb elles a la BBC (bodas, bautizos y comuniones), a una òpera al Liceu, als llocs de copes més moderns o als museus de primer ordre, molt coquetament.
A tots els que teniu quaranta o més…no us fa vergonya? Què hauríeu dit als vostres pares si pel vostre divuitè aniversari us haguessin regalat unes sandàlies, diguem “xancletes” del mercadal, per sortir a les vostres nits de Saturday Night Fever? Segur els hi hauríeu fet empassar gola endins.
El hapennig consistiria a aplegar, en germanor i harmonia, en una perfecta cadena humana, als milions de turistes a indrets molt concorreguts, la Plaça Catalunya a Barcelona, la Place de la Concorde a París o la Malé Námestí de Praga, després de la gran suada del dia, i fer desfilar als paladins i defensors d’aquest model de turisme, olorant d’una a una les sandàlies i les aixelles de tots i cada un dels visitants joiosos, perquè puguin experimentar en comunió el gran model de turisme de masses que ens hem imposat.
Turistes a Karlův most, Praga
Crec que ho repeteixo a cada entrega que us faig. M’obsessiona el fet que tots plegats estem transformant la cultura en un assumpte de Carrefour. No seré jo qui descobreixi que el turisme de masses, a banda de ser una font d’ingressos important per les economies de molts països, no en parlem ja del nostre, està convertint ciutats, paratges naturals, etc. en parcs temàtics, idèntics a Port Aventura, amb tapa de calamars fregida amb oli de motor de Seat Ibiza. Fins a quin punt tenim dret a explotar i prostituir el nostre patrimoni artístic i històric com si no hi hagués un demà?, apropiant-nos un patrimoni que els nostres avantpassats ens han llegat i que a la vegada hem de lliurar a les pròximes generacions? Per què no donar prioritat a una difusió i preservació coherent, respectuosa amb la identitat que l’ha creat? Sempre m’ha semblat curiós i surrealista que el nostre model de turisme i d’oci occidental consisteixi a visitar-nos de forma mútua i temàtica, de manera que els diners que gastem a Londres retornin en forma d’anglès vomitejador a qualsevol plaça o carrer de la nostra costa.
Com sempre us adjunto blibliografia interessant sobre el tema que podreu trobar a la Xarxa de Biblioteques.
- Gómez y Patiño, María. Escapistas de la realidad: los intangibles del turismo. Barcelona: Laertes, 2012.
- Canestrini, Duccio. No disparen contra el turista: un análisis del turismo como colonización. Barcelona: Bellaterra, DL 2009.
Aficionats i aficionades, maníacs i maníaques del còmic, sóc aquí per fer-vos de tant en tant unes recomanacions d’una de les activitats que més m’agrada: llegir còmics. També espero que amb la vostra participació, suggeriments o comentaris demostrem que el còmic no és la germaneta pobre de les arts, si no tot el contrari. Animeu-vos amb mi i deixeu anar per aquest bloc tots els vostres pensaments “comiqueros”! Paraula d’Hergé!
Ja tens raó, ja, que anem com a borrecs en ramat als llocs. Sembla que no importa gens el gaudi estètic ni el respecte per la cultura, només ens interessa el “jo vaig estar allà i tinc una foto que ho demostra, i a més em va costar quatre duros” Jajaja!
Enhorabona i gràcies per la reflexió.