Cervantes (1547-1616) – Shakespeare (1564-1616)
Sembla gairebé un prodigi que 400 anys després de la mort d’aquests dos genis de les lletres, encara serveixin d’inspiració, no només en l’àmbit literari, sinó en qualsevol tipus d’art i, sobretot avui en dia, en el món del cinema i la televisió.
És cert que ells mateixos van beure de fonts més antigues, principalment la grega, que segueix sent la mare de tot, però van tenir l’habilitat de captar en els elements quotidians i els comportaments socials, l’essència del que som i, el més important de tot, ho van saber transmetre com cap altre, convertint-los en referents inesgotables pels segles venidors.
Precisament per això, aprofitant aquesta commemoració, volem fer un petit repàs de com les seves obres i els seus personatges segueixen formant part de la nostra vida, sobretot, de qui som malalts de cinema i sèries, i podreu comprovar que estem davant els dos guionistes més prolífers del món audiovisual.
Comencem pel més proper, Miguel de Cervantes, que des que va llançar als camins al cavaller errant més famós de la literatura a “desfacer agravios, socorrer viudas, amparar doncellas (…) de monte en monte y de valle en valle”, l’han clonat mil i un cops. Si bé a la literatura podem trobar Quijotes en abundància: el Pickwick de Dickens, el príncep Myshkin de Dostoievski, l’Svejk de Hasek o l’Ignatius Reilly de Toole, per posar alguns exemples, i alguns amb company de fatigues inclòs, com en Sherlock Holmes i el doctor Watson, o en el món de còmic, el súperheroi Batman i el seu acompanyant Robin; el cinema i la televisió no es queden enrere i ens han obsequiat amb nombrosos exemples d’aquesta clonació. Fem memòria: també anava, no de monte en monte sinó de poble en poble, vivint aventures i coneixent gent, un tal Caine, més conegut com a pequeño saltamontes, a la sèrie Kung fu, o l’incansable Equipo A que mirava de fer justícia pel seu compte al marge de la llei establerta.
“Don Quijote” il·lustrat per Antonio Saura
Don Quijote i Sancho Panza no són més que dues personalitats antagòniques, són la representació de la bogeria i el seny, del coneixement intel·lectual i la cultura popular, aparentment incompatibles però tot i així són capaços de treballar junts per un mateix fi i amb una intenció comuna, la lluita per la justícia, per fer el bé, encara que la majoria de vegades no estiguin d’acord amb els mitjans o els seus caràcters respectius els portin a situacions tenses uns cops, ridícules altres i, les més, hilarants i divertides, arriben, no només a comprendre’s l’un a l’altre, sinó a intercanviar la percepció de les coses, fent un viatge vital, una transformació i aprenentatge mutu.
Està clar que és un model que funciona i per tant s’explota al màxim transformant-lo i actualitzant-lo, amb millor o pitjor fortuna, afegint, si cal, tensió sexual o buscant finalitats potser no tan lícites, perquè continuï rutllant com si fos el primer dia i aconseguir tenir-nos enganxats a les pantalles mirant les aventures d’en Michael Knight que desfacia agravios amb el seu company inseparable KITT a la sèrie de televisió El coche fantástico; la princesa Leia i Han Solo a la saga original de La guerra de las galaxias; el detectiu Jack Cates i l’estafador Reggie Hammond a Límite 48 horas; els agents Mulder i Scully a Expediente X; l’ogre Shrek i l’ase de la saga Shrek; Rick Castle i Kate Beckett a Castle; Walter White i Jesse Pinkman a Breaking Bad; Holmes i Watson a la sèrie Sherlock; Rust Cohle i Martin Hart a True detective. Voleu que continuem? Com veieu la llista seria inacabable, més encara perquè no para de créixer.
Ophelia, John Everett Millais (1851-2) Tate (Londres)
El bard d’Avon també ens ha deixat un munt d’inspiració cineasta per delectar-nos les retines, deixant de banda les comèdies que, en una gran mesura, han estat degradades a pel·lícules amb una bona dosis d’acne i lubricació adolescent com Ella es el chico, que trasllada l’obra Noche de reyes a un institut nord-americà del segle XXI o 10 razones para odiarte versionant La fierecilla domada; les seves tragèdies plenes d’ambició, traïció, venjança, ànsies de poder, engany, bogeria, maldat, odi, vanitat i un llarg etcètera de passions humanes, han lliurat un llegat del qual beuen i en abundància els guionistes del setè art. Tot i que, a vegades, també han estat víctimes de la dèria pel sucre de la indústria de Hollywood, com la famosíssima història dels amants de Verona amb produccions com Romeo + Julieta de Baz Luhrmann o el musical dels anys 60 West side story.
Però no ens podem amagar, ens agrada la violència, tot allò que té a veure amb els instints més animals de l’ésser humà, en realitat, tot allò que ens fa més humans, humà massa humà, com deia Nietzsche. Per capbussar-nos a plaer en tota aquesta immundícia
Shakespeare’s Globe Theatre (Londres)
visceral, els artífexs de la pantalla ens han deixat no només una gran quantitat de pel·lícules que adapten sengles obres, sinó també actualitzacions de les mateixes i personatges carismàtics que omplen minuts i minuts de metratge. Posem exemples: Kenneth Branagh va traslladar d’època, concretament a la Dinamarca del segle XIX, una de les obres més coneguda de Shakespeare, Hamlet; Ralph Fiennes va fer el mateix amb Coriolanus, aquest cop a la Roma actual. Fins i tot han arribat als antípodes amb les adaptacions d’Akira Kurosawa de Macbeth (Trono de sangre) i El rei Lear (Ran) on la trama se situa al país del sol ixent.
No acaba aquí la set de sang, les sèries de televisió s’han inspirat infinitat de vegades en aspectes i personatges shakespearians. Memorables són les aventures de L’Escurçó negre que des del primer capítol on es parodiava Macbeth, no van parar de picar l’ullet a les obres de Shakespeare. Una altra sèrie de la BBC, The Hollow Crown, feia un repàs als drames històrics de l’autor anglès amb actuacions d’actors de renom com Jeremy Irons, Tom Hiddleston, Simon Russell Beale o Patrick Stewart entre d’altres. Sèries com Los Soprano, House of cards en les seves dues versions (anglesa i americana) o Juego de tronos, recullen les inabastables intrigues polítiques, lluites de poder, jocs de lleialtats i traïcions, conspiracions familiars, sang i fetge a dolls com les que emanen els drames del bard.
També els seus personatges que ballen sobre la fina línia que hi ha entre el bé i el mal, resulten atractius pel teleespectador, i no passen desapercebudes les similituds que hi poden haver entre l’assassí en sèrie Dexter o el professor de química mutat a traficant de droga Walter White, àlies Heisenberg, de Breaking Bad i herois shakespearians com Ricard III o Juli Cèsar, per posar alguns exemples.
En fi, estimats i estimades sèries i cine addictes, no us penseu que tota aquesta lluminària que us venen amb una pàtina de súper novetat mai vista, neix de la ment privilegiada de cap guionista, si és fruit de ments preclares, però aquestes van morir ara fa 400 anys.
I ara una mica de bibliografia, bàsicament de les publicacions fetes el darrer any amb motiu de la commemoració d’aquesta efemèride i que podreu trobar a la Xarxa de Biblioteques Municipals. Bona collita!
- GARCÍA LÓPEZ, Jorge. Cervantes: la figura en el tapiz: Itinerario personal y vivencia intelectual. Barcelona: Pasado & Presente, DL 2015.
- TRAPIELLO, Andrés. Las Vidas de Miguel de Cervantes: una biografía distinta. Barcelona: Destino, cop. 2015.
- GARCÍA AGUILAR, Ignacio. El Teatro de Miguel de Cervantes. Madrid: Visor, DL 2016.
- CERVANTES, Miguel de. Don Quijote de la Mancha/Miguel de Cervantes; puesto en castellano actual íntegra y fielmente por Andrés Trapiello. Barcelona: Destino, 2015.
- El Libro de Shakespeare. Tres Cantos: Akal, 2015.
- BALLÓ, Jordi. El Món, un escenari: Shakespeare: el guionista invisible. Barcelona: Anagrama, 2015.
- BALLÓ, Jordi. El Mundo, un escenario: Shakespeare: el guionista invisible. Barcelona: Anagrama, 2015.
- GREENBLATT, Stephen. El Espejo de un hombre: vida, obra y época de William Shakespeare. Barcelona: Penguin Random House, 2016.
- SHAKESPEARE, William. 50 razones para amar a Shakespeare. Barcelona: Plataforma Editorial, 2016.
Hola! Sóc l’Annabel, m’agrada molt la literatura, el cinema i la música. Ens trobarem aquí amb les recomanacions de clàssics (PAC), desitjo que en gaudiu tant com jo.
Últims comentaris