“Per a mi l’èxit és poder comprar qualsevol llibre sense mirar el preu i no estar envoltat de torracollons. Això és ser ric”(John Waters)
John Waters
Una veritat més gran que el temple de la Sagrada Família. Declaració de vida, que compartim al cent per cent, d’un dels directors de cinema nord americans que més s’ha mogut, com deia la cançó de Lou Reed, “pel lloc més salvatge de la vida”. Autor d’artefactes de culte i ja consagrats com Pink Flamingos, Female trouble i Polyester (anomenada La trilogía Basura), amb el seu partenaire Divine, actor, cantant, personatge extravagant i esbojarrat, i un dels esperits més lliures de la cultura underground americana. A Pink Flamingos l’argument és de traca: dues famílies competeixen per demostrar quina és la més menyspreable, porca i pervertida. La família de Babs Johnson (Divine) es dedica al robatori, l’assassinat, la prostitució… Qualsevol activitat que acrediti el que al començament del film declara un diari local, que són la família més immunda del món. Els competidors, els Marble, són un matrimoni de pervertits sexuals, exhibicionistes, odien la natura i venen heroïna als col·legis. Però si la pel·lícula és recordada per alguna cosa, és per l’escena final, Divine s’empassa sense romanços una merda d’un gosset faldiller. Pel que va explicar el mateix Waters, va ser una aposta. Hores més tard d’ingerir el bombó es va començar a trobar malament i va trucar al servei d’urgències preguntant què havia de fer si el seu fill s’havia menjat una merda de gos i quins perills tenia. Li van respondre que com a mínim una disenteria.
No en dubteu ni un minut que és la pel·lícula més petarda del sistema solar, no apta per sensibilitats mindfulness. Fins i tot el Dalai Lama atonyinaria a l’amic Jonh Waters si estigués al seu abast. Quan Pink Flamingos es va estrenar als Estats Units el 1972 va resultar tot un escàndol. Malgrat el soroll i l’esbronc la cabra tira al monte i es va mantenir… deu anys a la cartellera de les sessions “golfes”! El subconscient ens delata i mostra com ens pirra olorar-nos el darrere com fan els gossos amb tota naturalitat i elegància. Pink Flamingos és tota una puntada ultratjant a les parts baixes dels valors establerts a l’occident ric i benestant, no només als Estats Units, també a la vella Europa, que s’omple la boca de drets humans per un costat i per l’altre abandona a multitud de refugiats al fang, amb un cinisme repulsiu, però aquest és un tema a part.
Una altra de les seves virtuts, si és que en té, és la filosofia del fes-ho tu mateix. Rodada amb un pressupost ridícul i un grup d’actors i personatges que de ben segur figuraven a les llistes de la C.I.A com a éssers altament perillosos per al conjunt del planeta. Perquè us feu una idea concloent de la dinamita que representa Pink Flamingos, us explicaré una anècdota relacionada amb ella: no recordo l’any però van fer un cicle dedicat a John Waters al Cinema Catalunya de la nostra ciutat. Un amic meu, molt culte, àvid lector i cinèfil, una persona molt equilibrada, que no l’havia vist encara. No em va voler creure quan jo l’hi insistia en el fet que si no anava a veure-la, no es perdria res, que era la cosa més rància i “zopenca” que es pogués imaginar. Simulava poc interès però el seu semblant mostrava una ombra de dubte respecte a les meves paraules. Pensava que, malgrat els advertiments, s’havia de tractar d’una pel·lícula d’art i assaig, doncs si no a què venia tant de culte?, i fins i tot un cicle al cinema Catalunya! Va home va! Sospitava que jo li volia pispar una experiència cinèfila.
Divine
No hi ha res com prohibir o aconsellar no veure alguna cosa perquè la curiositat s’activi. La trampa estava preparada. L’acte es va consumar. Sala de cinema, hora i dos quarts de durada, repertori grotesc i colossal de grolleries i absurds a gogó. Per fi, “FI”. Abandonant la sala, el rostre del meu amic denotava un obvi disgust, malestar, una ganyota de fàstic, cabrejat diria jo, se sentia estafat. El que creia que era art i assaig no era més que un catàleg d’insensateses, disbarats fets amb el pitjor gust del món. Era tot un al·legat antiintel·lectuals, una autèntica pedrada. Amb un atac de riure impagable vaig mirar al meu amic i, amb el plaer que produeix la venjança, li vaig endossar les fatídiques paraules: T’ho vaig dir xaval! Crec que des de llavors va amb molt de compte cada cop que escolta això de… pel·lícula de culte.
L’activitat de Jonh Waters com artista i personatge rellevant de la cultura dels EE. UU, no queda exclusivament circumscrita a director de cinema, escriptor o defensor dels drets del col·lectiu homosexual als EE.UU, s’amplia a l’ànim de revolta i d’agitació cultural, a generar amb la provocació i l’humor la sortida dels límits per posar en qüestió els valors actuals de les societats de consum, reclamant, per damunt de tot, recuperar un esperit crític que es troba ara mateix a cures intensives, en definitiva, ens anima a sortir del ramat. Com a prova us deixo una altra de les seves perles:
“Hem de fer que els llibres tornin a molar. Si vas a casa d’algú i no té llibres, no te’l cardis.”
Per acabar us contaré un secret… Pink flamingos LA TENIU A LA BIBLIOTECA DEL DISTRICTE 6! amb una banda sonora del més canyer rock and roll dels cinquanta. Ah! també podeu gaudir de Polyester, us la dispensaran a la Biblioteca del districte 3.
- Waters, John. Pink Flamingos. Barcelona : SBM, cop. 2008.
- Waters, John. Polyester. Warner Bros., cop. 2012.
- Waters, John. Mis modelos de conducta. Buenos Aires: Caja Negra, 2012.
- Waters, John. Carsick: de Baltimore a San Francisco con el pontífice del trash. Buenos Aires: Caja Negra, 2014.
Procedència de les imatges:
John Waters: http://www.bluecatscreenplay.com/wp-content/uploads/2015/07/john-waters.jpg
Divine: http://freekmagazine.com/wp-content/uploads/divine.jpg
Aficionats i aficionades, maníacs i maníaques del còmic, sóc aquí per fer-vos de tant en tant unes recomanacions d’una de les activitats que més m’agrada: llegir còmics. També espero que amb la vostra participació, suggeriments o comentaris demostrem que el còmic no és la germaneta pobre de les arts, si no tot el contrari. Animeu-vos amb mi i deixeu anar per aquest bloc tots els vostres pensaments “comiqueros”! Paraula d’Hergé!
Últims comentaris