Per fi, Albert Serra al biTer! Aquests dies se’n està parlant molt a la premsa, ja que s’acaba de fer la preestrena a la Filmoteca de Catalunya de l’últim film d’aquest director, La mort de Lluís XIV, que va obtenir un gran ressò després de la seva presentació al Festival de Cannes, i que posteriorment va guanyar el Premi Jean Vigo.
Avui us presentem un dels seus anteriors films, Història de la meva mort, amb el que va guanyar al 2013 el Lleopard d’Or al Festival de Locarno i va estar reconeguda com una de les millors pel·lícules de l’any per The New Yorker. L’Albert Serra és un productor i director de cinema català. El seu primer llargmetratge és Crespià, the film not the village (2003), que no fou estrenat comercialment. Honor de cavalleria (2006), la seva segona pel·lícula, va ser present al Festival Internacional de Cinema de Cannes. Al 2013 va guanyar el Lleopard d’or a Locarno amb la pel·lícula que ens ocupa avui, i l’any 2015 va representar Catalunya a la 56na edició de la Biennal d’Art de Venècia, amb el projecte La singularitat. Però a més de tenir un currículum fantàstic i estar molt reconegut, especialment a França, també és un director de cinema particular, amb fama d’excèntric, polèmic, difícil d’entrevistar, a vegades no sabem si ha creat un personatge propi allunyat del que és en realitat. Però com diu el mateix autor, això poc importa, el que interessa són les seves pel·lícules…
Amb aquest film entrem de ple en una època de transició, finals del segle XVIII, principis del segle XIX, amb un món que identifica amb dos personatges: Casanova i Dràcula. El primer, un personatge històric, i el segon, un de ficció. Un Casanova, interpretat magistralment per Vicenç Altaió, l’ànima del film. A través del seu comportament, sempre menjant, defecant, seduïnt, etc…, i al mateix temps filosofant anem entrant en el cos de la pel·lícula. Serra ens mostra el plaer, d’una manera estètica però també grollera en certa forma.
Diu Casanova: Quan ens parla del fet d’escriure, l’escriptura està sempre davant teu mai a dins. O bé ens parla també de la seva amistat amb Voltaire, un dels símbols de la Il·lustració, amb qui s’hi va barallar i del que diu: Si que s’ha fet famós aquest home… Estem al segle XVIII, però immersos en el món o en la manera de veure el món d’Albert Serra: sentit del humor o humor negre potser? En tos cas, un món particular. Jutjeu-ho vosaltres mateixos. La teatralitat dels no-actors (molt habitual en tots els seus films) també accentua el surrealisme de les escenes. Segons el mateix autor, l’objectiu no és el d’obtenir la versemblança sinó que l’objectiu és estètic. En tot cas, és una pel·lícula no narrativa. No esperem que ens expliqui cap història, sinó que assistim a la presentació d’una sèrie d’idees filosòfiques i el seu trasllat a la pantalla.
A Albert Serra li agrada més el mite, que la història. Agafa els mites i els destrossa d’arrel: el Quixot i el Sancho a Honor de cavalleria , els tres reis d’Orient a El cant dels ocells. I Casanova i Dràcula a Història de la meva mort. Utilitza a Casanova per parlar de la cultura, del coneixement, de la llibertat, del plaer i en contraposició utilitza a Dràcula, com lo obscur, misteriós i enigmàtic.
Casanova/Vicenç Altaió li serveix a Serra com a màxim representant del segle de les llums i de la seva decadència. Decadència de l’Il·lustració i decadència del personatge, com ell mateix reconeix. Casanova parla de les seves lectures de Montaigne, de les seves trobades amb Voltaire i de l’imminent revolució francesa. I tot això mentre llegeix, menja o defeca en un fantàstic castell. El món visual Serra.
Per altra banda representa un altre món, el món de Dràcula, més fosc, situat al marge de la civilització. Una de les imatges del film és la de Dràcula d’esquena mirant el riu.
El misteriós Dràcula d’Albert Serra
Cal destacar també la dimensió pictòrica de les imatges. A Serra li agrada jugar amb els formats. Va començar rodant amb un format quadrat 4/3, però finalment es va decidir per un format panoràmic, no per aprofitar aquest format per donar-li més sentit narratiu al film, sinó per crear una atmosfera pròpia. Segons diu el mateix Serra, no busca la versemblança sinó l’estètica. Escolteu també la música que acompanya el film, val la pena.
Com fa Serra els seus films? Primer ho filma tot. Li dóna molta importància al muntatge. Ell és el muntador; per fer aquest film comptava amb 440 hores de metratge. Segons diu el mateix Serra en una de les entrevistes, ell no visualitza mai les imatges durant el rodatge. Fa con un joc, barreja imatges i diàlegs que no corresponen a aquella escena, de manera que el resultat final, el que veiem finalment en pantalla, en realitat no ha estat mai filmat junt.
Si no heu vist cap film de l’Albert Serra, no perdeu l’oportunitat de fer-ho. El primer cop sorprèn, plans molt llargs, una espècie d’humor negre, accent banyolí que dóna un caràcter propi als personatges, un tractament particular dels mites universals. Tot això en una atmosfera pròpia, la de l’Albert Serra. Penso que és un film, que si us ha agradat la primera vegada tindreu ganes de repetir una segona i una tercera vegada, per tal de submergir-s’hi més relaxat i gaudir de la imatge i de les diferents reflexions filosòfiques que conté. Com a complement us aconsello que escolteu les entrevistes, en les quals entrem en la seva manera de fer pel·lícules, i en la visió particular que té de l’art i com ens ho mostra.
–Història de la meva mort. Un film d’Albert Serra. Barcelona. Cameo, cop. 2015.
Per si en voleu fer un tastet:
RECURSOS D’INFORMACIÓ
-Conversa d’Albert Serra i Vicenç Altaió als Cinemes Imperial de Sabadell. www.youtube.com. 3 d’abril del 2014.
-Un dels protagonistes del film és Vicenç Altaió, poeta i gestor cultural. Per si en voleu saber una mica més del seu currículum, podeu consultar-ho al Catàleg Aladí.
-PONS ALORDA, Jaume C. Apocalipsi uuuuuuuaaaaaaa : diari de rodatge d’Història de la meva mort. [Barcelona] : Comanegra, 2015.
En pots llegir un fragment al Trencadís.
–“Diaris de rodatge: l’èpica i les penúries del cinema”. Al Diari Ara, 14 de novembre de 2016.
–Caimán. Cuadernos de cine núm.23 (gener 2014)
-Entrevista a Albert Serra i Vicenç Altaió. TV3. Entrevista de Bibiana Ballbè.
-CASANOVA, Giacomo. Breviario: anécdotas, observaciones y pensamientos de Giacomo Casanova extraídos de sus memorias recopiladas y anotadas por Jaime Rosal. Barcelona: Montesinos, 1998.
Hola, sóc la Glòria i m’encarrego de la difusió dels temes de col·lecció local pel blog ah i també de cinema!
Últims comentaris