Avui fa un any de la mort de David Bowie i m’agradaria recomanar-vos la seva última obra Blackstar, i una recopilació de temes clàssics, The Many faces of David Bowie: a journey through the inner world of David Bowie, interpretats per altres músics que van orbitar en un moment o un altre al voltant del de Brixton, personatges com Iggy Pop, Tony Visconti, el seu productor de capçalera, Mick Ronson, guitarrista immens, Mike Garson, o Ian Hunter dels Mott the Hoople, aprofitem per escriure de l’estrella que ha deixat un forat negre després de la seva desaparició, i és que un servidor no té sentit crític quan parla de David Bowie, escric com a fan, sense cap tipus d’objectivitat.
No vull estendre’m en una obvietat, descriure la qualitat dels clàssics que podeu escoltar a The Many faces of David Bowie: a journey through the inner world of David Bowie, són indiscutibles. Bowie, crec que és l’única icona del pop que va deixar-nos dotze obres mestres, des de The Man who sold the world fins a Let’s dance. La resta dels seus treballs no van arribar mai als cims de la seva dècada d’or, els setanta, però sempre es troben petjades de la seva capacitat de crear. Digueu-me quin grup de l’escena musical pop- rock ha signat tretze treballs amb una constant evolució, sense autocomplaences, sent capaç d’unir comercialitat i avantguarda, anant des del rock més clàssic, al soul, al Funki o la música electrònica? Cap. Per rematar l’aspecte musical, el músic anglès tenia una presència escènica fascinant, i va ser far de moltes modes de les quals encara molts i moltes beuen fins a afartar-se. Quants i quantes han intentat fer la mateixa jugada? Molts, però cap tindrà mai la seva talla perquè sempre falla la qualitat musical, no es pot aconseguir tot només amb màrqueting. En l’era de la imatge i la música enllaunada, es pot assolir un èxit passatger i momentani sí, però arribar a la condició de clàssic això ja és jugar a una altra divisió, penso en Lady Gaga, per posar un exemple.
Respecte a Blackstar, què es pot dir que no s’hagi dit encara? Treball fosc, crepuscular, complex, mistèric, solemne final cant del signe, amb la seva marca distintiva, el risc. Una estació final digna del seu mite. Sort que ens queda tota la seva música i la seva crida des de l’infinit de l’espai al Major Tom. Insubstituïble.
Naturalment, els podreu trobar a la Xarxa de Biblioteques de Terrassa:
-BOWIE, David. The Many faces of David Bowie: a journey through the inner world of David Bowie. [S.l.]: Music Brothers, p. 2016.
-BOWIE, David. Blackstar. [S.l.]: Sony Music, p. 2015.
Aficionats i aficionades, maníacs i maníaques del còmic, sóc aquí per fer-vos de tant en tant unes recomanacions d’una de les activitats que més m’agrada: llegir còmics. També espero que amb la vostra participació, suggeriments o comentaris demostrem que el còmic no és la germaneta pobre de les arts, si no tot el contrari. Animeu-vos amb mi i deixeu anar per aquest bloc tots els vostres pensaments “comiqueros”! Paraula d’Hergé!
Últims comentaris