1- Sex Pistols
Es lamentava un trist André Breton a Luis Buñuel, tòtems del surrealisme, confessant-li “l’escàndol ja no és possible” (Buñuel, Luis. Mi último suspiro, pàg. 137). L’escàndol com a potent arma d’agitació i subversió contra el poder establert, com ariet de la hipocresia i eina de transformació social és a la U.V.I. Un escàndol és la conseqüència de fer pública alguna veritat o mentida amagada, conscient o subconscient, que la moral no permet que emergeixi. Malgrat les seves virtuts positives, ens trobem amb la paradoxa que els únics que escandalitzen ara de veritat són els que abans eren susceptibles de ser escandalitzats, els sectors més conservadors, tals com banquers, polítics, multimilionaris homes de negocis, etc. Ho tenim més que constatat. Actualment les diverses formes de poder han soterrat tot allò que els pugui afectar sota una treta encara pitjor que la prohibició de la llibertat d’expressió i l’autocensura: la infame correcció política.
2- Capella Sixtina, Miquel Àngel (Detall)
La història de l’art en va plena d’escàndols, en realitat perquè l’art és un dels més grans motors de transformació social. Fent un petit recorregut recordaré alguns, uns per la seva fama, d’altres simplement perquè són per mi un exemple d’agitació. Comencem per Miquel Àngel i els seus nus titànics i pletòrics de la Capella Sixtina. Les figures rotundes del judici final van aixecar una polseguera que va concloure amb el tapament de les parts ‘pudendes’. Un dels instigadors més importants del moviment per evitar l’exhibició de tants atributs va ser el genial Piero Aretino, que per donar-vos només una dada del personatge, va ser un dels pornògrafs més importants de la seva època. Miquel Àngel, com a venjança, el va pintar en pilotes i a l’infern. La feina bruta de vestir a tota aquella massa corpòria li va tocar al pintor Daniele da Volterra, que a sobre li va costar el sobrenom de il Braghettone. Altres molt coneguts són per exemple l’Olympia i L’esmorzar campestre de Manet. Al primer contemplem a una prostituta mostrant-se a l’espectador sense rastre de culpabilitat o vergonya, al segon observem a un grup d’homes burgesos fent un ‘innocent’ àpat al camp amb una noia que té molta calor, ells tenen fred és clar. Imagineu l’impacte al segle XIX! Més contemporanis tenim la famosíssima Fountain De Duchamp, un urinari presentat com a obra d’art.
3- Olympia, Manet
4- Esmorzar campestre, Manet
Al camp del cinema Senderos de gloria i La naranja mecánica de Stanley Kubrick, obres mestres indiscutibles, van patir la censura si no directament la prohibició. A Senderos de gloria una de les frases més famoses de la història del cinema ‘el patriotisme és l’últim refugi dels canalles’. Senderos de gloria deixava al descobert una de les coartades més utilitzades per l’autoritat per amagar interessos espuris, la utilització de la pàtria. A La naranja mecánica ens alarmàvem per descobrir que al nostre subconscient li agradava i patia per la sort d’un personatge que fa una apologia sense embuts de la violència. Kubrick ens recordava que, per molta pàtina cultural, moral o religiosa que tinguem, som humans, i com a tals tenim una part obscura i violenta.
5-Fotograma de La naranja mecánica
Al món de la música tinc debilitat pel terratrèmol que els Sex Pistols van provocar a la televisió pública anglesa l’any 1976. Comandats per l’agitador professional Malcom McLaren ja havien actuat amb la Siouxie lluint una esvàstica nazi, cosa que a Gran Bretanya creava polèmica, no oblidem la participació dels anglesos a la II Guerra Mundial, i portaven una llarga llista d’escàndols a l’esquena, però l’entrevista al programa de televisió conduït per l’atònit i famós presentador de l’època Bill Grundy, una mena d’Hermida espanyol, va resultar la traca final. En directe i sense escapatòria, el pobre Bill va voler fer audiència i espectacle tractant a la gent jove com si fossin idiotes i li va passar allò de ‘si no vols agafar pols no, vagis a l’era’. Va acabar l’entrevista escoltant com Steve Jones, guitarra del grup, l’insultava dient-li ‘cabró podrit’. Insisteixo. No oblideu que parlem de l’any 1976. Insultar en directe a un presentador dient-li ‘fill de puta’, ‘podrit vell verd’ no era ‘moco de pavo’. De fet l’endemà els Pistols van patir les conseqüències perdent amb el tancament fulminant del seu contracte amb Emi. Va ser el principi de la fi de grup.
Per finalitzar una delicatessen, una autèntica lliçó marca de la casa, una carta que Dalí i Buñuel van enviar a Juan Ramón Jiménez el 1928. Per aquells anys Juan Ramón era considerat el poeta referència. La gràcia és que, abans d’enviar la missiva, aquest els havia rebut a casa seva com un pare, conscient d’ésser un poeta consagrat i admirat. La càlida rebuda va ser pagada amb un acte purament surrealista:
Sr. Don. Juan Ramón Jiménez
Madrid
Nuestro distinguido amigo: Nos creemos en el deber de decirle -así, desinteresadamente- que su obra nos repugna profundamente por inmoral, por histérica, por cadavérica, por arbitraria.
Especialmente:
¡¡MERDE!!
para su Platero y yo, para su fácil y malintencionado Platero y yo, el burro menos burro, el burro más odioso con que nos hemos tropezado.
Y para usted, para su funesta actuación, también:
¡¡¡¡MIERDA!!!!
Sinceramente
LUIS BUÑUEL, SALVADOR DALÍ
Espero haver-vos il·lustrat amb tota humilitat en el deliciós art de crear escàndol. Si empreu la imaginació de ben segur que en creareu les vostres petites joies d’orfebreria en matèria d’escàndol. Humilment el vostre servidor de males vibracions artístiques.
Com sempre us facilito una bibliografia que podreu trobar a les nostres biblioteques perquè podeu aprofundir en el tema:
Buñuel, Luis. Mi último suspiro. Barcelona: Plaza & Janés, 2000.
Àngel, Miguel. Miguel Ángel. Barcelona: Altaya, cop. 2001.
Carr-Gomm, Sarah. Manet. Madrid: Debate [etc.], 1996.
Krohn, Bill. Stanley Kubrick. Paris: Cahiers du cinéma, cop. 2010.
Kubrick, Stanley. La naranja mecánica. [S.l.]: Warner, 2007.
Kubrick, Stanley. Senderos de gloria. [S.l.]: MGM, DL 2004 (DVD)
New wave & Post punk: 1978-1984: de Depeche Mode a Franz Ferdinand. Madrid: T&B, 2008.
Letts, Don. Punk: attitude. Barcelona: Trackmedia, DL 2007.
Lydon, John. La Ira es energía. Barcelona [etc.]: Malpaso, 2015.
Sex Pistols. Never mind the bollocks. [London]: Virgin, cop. 1977.
Satué, Francisco J. Sex Pistols: el orgullo punk. Madrid: Cátedra, cop. 1996.
Reynolds, Simon. Postpunk: romper todo y empezar de nuevo. Buenos Aires: Caja Negra, cop. 2013.
Imatges:
1- Sex Pistols: http://es.fanpop.com/clubs/sex-pistols/images/4058398/title/sex-pistols-photo
2- Capella Sixtina, Miquel Àngel (Detall): Museus Vaticans, Ciutat del Vaticà.
3- Olympia, Manet: Museu d’Orsay, París.
4- Esmorzar campestre, Manet: Museu d’Orsay, París.
5- Fotograma de La naranja mecánica: http://eltornillodeklaus.com/la-naranja-mecanica-1971-stanley-kubrick/
Aficionats i aficionades, maníacs i maníaques del còmic, sóc aquí per fer-vos de tant en tant unes recomanacions d’una de les activitats que més m’agrada: llegir còmics. També espero que amb la vostra participació, suggeriments o comentaris demostrem que el còmic no és la germaneta pobre de les arts, si no tot el contrari. Animeu-vos amb mi i deixeu anar per aquest bloc tots els vostres pensaments “comiqueros”! Paraula d’Hergé!
Últims comentaris