Avui ens ve de gust recordar un dels genis de l’humor del segle XX, Jacques Tati. A Cannes als anys 80 el van reconèixer com un dels deu millors directors de cinema del món.
Cartell publicitari i caràtula de Jacques Lagrange, col·laborador habitual de Tati.
Tati va fer 6 llargmetratges, 4 sobre el personatge de Monsier Hulot, que per ordre cronològic són els següents. (Les vacances de Monsieur Hulot, Mon oncle, Play Time i Trafic). Abans d’inventar-se a Monsier Hulot, un alter-ego de Jacques Tati, i interpretat per ell mateix es va inventar un carter anomenat François que tenia característiques similars.
Ens acostarem a aquest geni de l’humor amb Play Time, considerada per alguns la millor, però que no va tenir èxit de públic, i amb la que el director hi va perdre molts diners.
Tota l’acció passa a l’aeroport de París, on ens trobem a un Monsieur Hulot desorientat en mig d’aquest espai. I entremig d’això grups i grups de turistes amunt i avall de l’aeroport.
No us puc explicar l’argument, perquè el propi autor va renunciar-hi, i així que ens trobem amb un film amb una successió d’escenes amb diferents gags sense una línia argumental definida on ni tant sols Monsieur Hulot és sempre el protagonista. No és un cinema fàcil, ja que passen moltes coses en pantalla al mateix temps i és pràcticament impossible fixar-se en tot. Filma en plans generals, renuncia pràcticament als primers plans. No permet doncs a l’espectador acostar-se als personatges. La forma com Tati juga amb l’espai és magistral, dominant els colors grisos i blaus i les línies rectes. Podríem dir que l’autor ha arribat a la seva maduresa cinematogràfica, però què va passar, això no ho va entendre el públic?
Tati ens vol explicar com veu el món, cada vegada més tecnificat i més impersonal, i això està filmat l’any 1967! Si Jacques Tati aixequés ara el cap, se li posarien els pèls de punta. Algunes escenes que filma en relació als avanços tecnològics, no fan més que somriure a l’espectador, ja que és una tecnologia plena de botons, actualment desfasada.
Si ja heu vist algun film d’aquest autor veureu que l’estil és molt similar, molt característic d’ell. Hi ha poc diàleg, tenen molta importància els sorolls; és el que ha estat anomenat “la poètica dels sorolls” insertats en els gags, bàsicament visuals. Els sorolls i la música marquen el ritme i al mateix temps emfatitzen l’humor. Iguals que els personatges de Buster Keaton, Hulot és un personatge inadaptat que vagareja per l’espai i intenta entendre el seu entorn, però no ho acaba d’aconseguir. Podem arribar a la conclusió que el rar no és Monsieur Hulot, sinó la societat que l’envolta. Què en penseu vosaltres? 
Ens afegim a la crítica cinematogràfica quan reivindiquen a un Tati com a promotor d’una nova estètica audiovisual. És diferent i unic! Si no heu vist cap Tati encara, no podeu esperar més!
I per si en voleu fer un tastet, a veure què us sembla, aqui teniu el trailer:
Si en voleu saber una mica més:
Bibliografia
–Jacques Tati: humor y cine moderno
Hola, sóc la Glòria i m’encarrego de la difusió dels temes de col·lecció local pel blog ah i també de cinema!
Últims comentaris