Avui us presentem Yo, Daniel Blake, la última pel·lícula de Ken Loach, una més tractant un tema molt característic en la seva filmografia: la lluita de la classe treballadora a Anglaterra. Quan va tractar aquest tema social en època de l’Anglaterra de Margaret Thatcher, als anys 80, va ser quan aquest cinema social o polític estava en la seva màxima plenitud, però encara ara al 2017 veiem que continua de màxima actualitat, plantejat amb variants, com ho fa l’autor, però encara vigent. Com resumeix molt bé un actor que ha participat en molts dels seus films; Al llarg de la trajectòria de Loach hem fet una única pel·lícula, la de la lluita social dels treballadors.
Aquest film va guanyar la Palma d’Or de Cannes 2016 i el premi del públic al Festival de Cinema de San Sebastián de l’any passat.
Daniel Blake, un fuster anglès de 59 anys, amb problemes cardíacs, es veu obligat a anar a serveis socials. Però encara que el metge li ha prohibit treballar l’administració l’obliga a buscar una feina. A l’oficina de l’atur, Daniel coneix a Kaitie, una mare soltera amb dos nens i fa amistat amb ella. Els dos es troben en una situació difícil, atrapats en un sistema econòmic excessivament burocratitzat que està massa allunyat de les necessitats reals dels ciutadans.
Està ben filmada, propera al documental. Els actors podríem dir que no semblen actors, si més no de Hollywood. Es poden assemblar més als nostres veïns o a gent que coneixem. Això no ho dic en sentit negatiu, sinó al contrari, ja que li dóna credibilitat a la història.
Per altra banda, ens fem rapidament una idea del lloc, un Newcastle que representa una Anglaterra industrial, que ha vingut a menys, amb barris on conviuen treballadors de diferents llocs d’Anglaterra i del món, però que tenen en comú que estan fora d’un sistema que no compta amb ells. o bé perquè estan amb un atur de llarga durada, o bé perquè estan mal pagats, o bé com el nostre protagonista, perquè s’ha fet gran, està malalt i no enten els ordinadors. El més destacat d’aquest film penso que és quan parla de solidaritat, de l’ajuda entre iguals. Aquest fet, d’alguna manera reconcilia a l’espectador amb el món. L’amistat sincera que tenen el Daniel i Kaitie és el que dóna més sentit a la història.
La crítica ferotge que realitza l’autor a aquesta excessiva butocratització del sistema, que el deshumanitza totalment, penso que és excessiva.
També cal destacar l’implicació política de Loach, evidentment d’esquerres, en una manera de veure el món, crítica amb el sistema capitalista. Ens ajuda a entendre la part més fràgil d’aquest sistema on estem immersos.
Potser és una mica repetitiu diuen alguns, però Ken Loach sempre és interessant, sempre fa pensar; en els sentiments, en la solidaritat, en la injustícia….
Totalment recomanable!
Per si en voleu fer un tastet aquí teniu el trailer,
Altres pel·lícules de Ken Loach a la bct xarxa
I per conèixer una mica més a l’autor: Citizen Ken Loach
Sobre Yo, Daniel Blake a Caimán. Cuadernos de cine, núm. 54 (novembre 2016)
Hola, sóc la Glòria i m’encarrego de la difusió dels temes de col·lecció local pel blog ah i també de cinema!
Últims comentaris