El passat 17 de febrer vam fer l’estrena de la tercera ruta literària de la bct xarxa. La primera va ser La Teranyina de Jaume Cabré, després vam fer La ciutat del fum de Vicenç Villatoro 1) i la tercera li ha tocat a la Tessa Julià, amb El cosidor d’errades.
Tessa Julià i El cosidor d’errades
De què va aquesta novel·la? Si haguéssim de definir el gènere podríem dir que és entre costumbrista i històrica. Està ambientada en una Terrassa relativament recent, entre 1999 i 2003, però que fa referència a esdeveniments històrics molt importants per la ciutat, com són les riuades del 1962, la crisi tèxtil dels 70, la Terrassa tèxtil en general, i també parla de la gran transformació urbanística de la ciutat, entre els 90 i els 2000.
Entremig de tot això, dos personatges, el Josep Gibert, que va trampejant com pot, amb una mare molt exigent i amargada.
Segueix l’estructura de les altres rutes: seleccionem unes parades al llarg del recorregut, en les quals llegim uns textos de l’obra, prèviament seleccionats, i contextualitzem històricament el lloc on ens trobem, per tal de relacionar-ho amb la novel·la.
L’ordre original de les parades és el següent: 1) La casa dels protagonistes (el Josep i la seva mare) al carrer Sant Domènec (Sant Domingo a l’època), davant de Can Colapi; 2) El Vapor Gran, on havia treballat el pare, ara reconvertit en la Plaça Nova; 3) La Plaça Vella, davant de Cal Badia; 4) L’Ajuntament de Terrassa -el saló de plens i el despatx de l’alcalde- 5) Els Amics de les Arts, anomenat El Cercle a la novel·la.
Aquesta vegada, hem hagut de canviar l’ordre de les parades i ha estat la següent: 1)Ajuntament, 2) Plaça Vella, 3)Sant Domènec 4)Vapor Gran 5)Amics de les Arts.
Però tal com es diu, l’ordre dels factors no altera el producte.
Per no explicar tota la ruta en detall, que la tindreu aviat penjada al nostre web, en destacaré algunes curiositats i elements significatius:
La casa del Josep i la seva mare, situada carrer Sant Domingo de l’època, amb Can Colapi al fons, pren una rellevància especial a la novel·la. És la casa d’on la mare no se’n vol anar i d’on el fill en vol fugir com sigui. Tal com ens va explicar la pròpia autora, va situar la casa de la novel·la al carrer Sant Domènec perquè era on havia viscut la seva àvia, però en realitat la casa que se’ns descriu a la novel·la és un típic habitatge obrer de finals del segle XIX, principis del segle XX, que encara ara perduren a algunes ciutats amb un important passat industrial, com Sabadell o Terrassa, però que han perdut totalment la funcionalitat originària de ser un espai d’habitatge i de treball, amb la qual van ser dissenyades.
Tot el grup al carrer Sant Domènec, en una de les parades de la ruta literària.
Aquest és el text que vam llegir, en el qual es descriu amb detall una casa obrera típica de Terrassa:
… quan era xic, les humitats es filtraven per la casa del carrer Sant Domingo, de Terrassa, i la transformaven en un casal ombrívol on els escarabats campaven lliurament i ell els convertia en companys de joc. Només retornar de l’escola cridava «bona tarda, mare, ja he arribat» per la finestra del quarto de reixa on la mare cosia errades i ell lliscava per l’estret passadís sobre les rajoles vermelles gastades a les quals la humitat transmutava en una pista de patinatge improvisada; la cuina, al costat del pati, era un corredor estret on en un cantó hi havia els armaris, la pica, la cuina econòmica i la nevera, i a l’altre, la paret; aquell era el moment d’empaitar escarabats. A l’hivern els enxampava amb facilitat malgrat que s’amaguessin rere la cuina econòmica; els donava xocolata, els girava del revés, els feia fer equilibris damunt d’un llapis i quan se’n cansava marxava a menjar el pa amb vi i sucre que li havia preparat la mare per berenar. A l’estiu sortia al pati mossegant el crostó i els buscava enmig de les margarides…
La mare era cosidora d’errades, un ofici ja desaparegut, que només feien les dones. Va ser un ofici de moltes terrassenques, i que va ser molt important per al desenvolupament de la indústria tèxtil a la nostra ciutat. Les cosidores d’errades eren les encarregades de sargir les teles acabades de teixir i d’escutiar-les, és a dir, de treure’n el borró i els nusos amb unes pinces i unes tisores de punta corbada. 2
Amb el grup, davant de la casa on vivia la mare del Josep, ens la vam imaginar per un moment, cosint errades al quarto de reixa. De fet, en el grup hi havia un parell senyores que havien estat cosidores d’errades i que ens van explicar que eren per les cosidores d’errades els escarabats: un defecte del tissatge que elles amb molta paciència corregien.
- Les rutes literàries de La Teranyina i La ciutat del fum estan penjades a la nostra web: http://www.terrassa.cat/rutes-literaries
- LÓPEZ MONSÓ, Roser. L’ofici de les cosidores d’errades a Terrassa. Terrasa: Regidoria de Polítiques de gènere, 2009.
Hola, sóc la Glòria i m’encarrego de la difusió dels temes de col·lecció local pel blog ah i també de cinema!
Últims comentaris