La nit que va néixer Frankenstein

Shelley, Mary. Frankenstein o el moderno Prometeo. Madrid: Valdemar, 1994

Quan: 16 de juny de 1816

On: Villa Diodati (Cologny, Suïssa)

Qui: Lord Byron, el seu metge John William Polidori, Percy Shelley, Mary W. Godwin (més tard Shelley) i Claire Godwin.

Què: L’estiu del 1816 és el més fred que es recorda i aquella nit no ho és menys; a la vora del foc es reuneixen els cinc amics. El clima i l’angoixa s’apodera del grup, l’amfitrió, Lord Byron, aprofita aquest estat d’agitació per explicar històries de terror. La tensió puja, el nerviosisme i la suggestió es fan palpables i Byron dóna el cop de gràcia, veu que és el moment ideal per proposar un joc: cadascun d’ells haurà d’inventar-se, durant la seva estada a Villa Diodati, una història de por.

Aquella nit van néixer dues criatures que han passat a la posteritat, i els seus creadors eren els que menys s’hauria esperat; no van ser ni Byron ni Percy Shelley, reconeguts poetes, plomes destres en l’art de l’escriptura, sinó, sorprenentment, l’aprenent a escriptor i metge novell, Pollidori, que va concebre una de les més fosques criatures de la literatura: El Vampiro, i l’amant de Shelley, Mary, que va donar a llum a una altra llegenda que ha esdevingut immortal, Frankenstein (publicat dos anys més tard, l’onze de març de 1818).

L’ambient de terror i excitació creat per Lord Byron va provocar que les ments de dos principiants trobessin el camí de la creació sublim i la manera de, sense saber-ho, convertir-se en clàssics universals.

Durant el segle XIX s’estén per Europa el pensament positivista, la confiança cega en la ciència, en els avenços de disciplines com la química i el desenvolupament de l’electricitat que semblaven capaços de donar resposta a les incògnites sobre els misteris de la vida i la lluita contra la mort.

Frankenstein neix sota aquest paraigua de progrés però sense deixar de banda l’aspecte mitològic; el misteri i l’horror de la novel·la gòtica és entomada i transformada en un terror modern per autors com Poe, Le Fanu, Maupassant o Henry James. Per descomptat Mary Shelley no queda fora d’aquesta tendència i amalgama tots aquests corrents inspirant-se en el mite de Prometeu i El Paraiso perdido de Milton, però també, com ja hem comentat, en els experiments amb electricitat i el naturalisme.

Però la visió de Shelley va més enllà d’aquesta confiança en la capacitat de la ciència, introdueix al món de la literatura la figura del científic boig, qui amb els seus deliris de grandesa no és capaç de preveure les conseqüències esfereïdores a què poden arribar els seus experiments. Es fa palesa, per tant, la irresponsabilitat i la imperfecció de l’ésser humà que, jugant a ser déu, no pot controlar les repercussions de les seves creacions. Injecta a aquest positivisme un element moralista que encara continua present als nostres dies al món de la biologia i la genètica.

Boris Karloff caracteritzat com al monstre Frankenstein. Foto de la pel·lícula La novia de Frankenstein , Universal Studios.

Amb Frankenstein comença una tendència literària, el científic guillat s’introdueix a les pàgines dels relats de ficció inundant de terror les aspiracions demiúrgiques de l’home, autors com E. T. A. Hoffmann amb el relat El hombre de la arena, H. G. Wells amb el seu El hombre invisible o L’illa del doctor Moreau, Robert Louis Stevenson amb El Extraño caso del Dr. Jekyll y Mr. Hyde, Villiers de l’Isle-Adam amb La Eva futura o, ja al segle XX, Gustav Meyrink amb El Gólem, van omplir els laboratoris de la imaginació de doctors tocats del bolet i la literatura de criatures terrorífiques que han conquerit els nostres malsons.

Per descomptat, la tendència continua, seguim confiant cegament en la ciència i en la nostra capacitat creadora i seguim mantenint aquell vell diàleg entre progrés i moral, i el cinema n’és un clar exemple. També el cel·luloide ha fabricat els seus monstres esprement fins a l’última gota al fill literari que va ser concebut aquella freda nit de juny de l’any 1816 i que va néixer en tota la seva majestuositat ara fa 200 anys: Frankenstein.

Com deiem, un personatge d’aquest calibre havia de tenir la seva repercussió a la gran pantalla, i no ha estat poca, el mite s’ha reproduït, reinterpretat i reinventat mil i una vegades fins a arribar al segle XXI i és d’esperar que ho segueixi fent per molts i molts anys més.

El doctor Frankenstein (1931), James Whale

La novia de Frankenstein (1935), James Whale

El jovencito Frankenstein (1974), Mel Brooks

The Rocky horror picture show (1975), Jim Sharman

Re-animator (1985), Stuart Gordon

Frankenstein de Mary Shelley (1994), Kenneth Branagh

Frankenweenie (2012), Tim Burton

Metropolis (1927), Fritz Lang

Blade Runner (1982), Ridley Scott

Inteligencia artificial (2001), Steven Spielberg

Ex-machina (2015), Alex Garland

Westworld (2016), Jonathan Nolan

Una última sobre el que va esdevenir a Villa Diodati:

Remando al viento (1988), Gonzalo Suárez

I per acabar un petit tastet musical. Bon apetit!!

NEW YORK DOLLS. New York dolls. New York: Polygram, p. 1973.

Més de i sobre Mary Shelley a la Xarxa de Biblioteques Municipals:

• SHELLEY, Mary. Cuentos góticos. Madrid: Valdemar, 1993.
• SHELLEY, Mary. Historia de un viaje de seis semanas por Francia, Suiza, Alemania y Holanda. Madrid: Sabina, 2017.
• SHELLEY, Mary. El último hombre. Barcelona: El Cobre, 2007.
• SPARK, Muriel. Mary Shelley. Barcelona: Lumen, 2006.
• LAGARTOS, Raquel. Mary Shelley: la muerte del monstruo. Madrid: Diábolo, 2016.

absenta

Hola! Sóc l’Annabel, m’agrada molt la literatura, el cinema i la música. Ens trobarem aquí amb les recomanacions de clàssics (PAC), desitjo que en gaudiu tant com jo.

Veure les meves aportacions.

Etiquetes: cinema, clàssics, Frankenstein, Literatura, Mary Shelley, Propostes d’aproximació als clàssics (PAC)