Arthur Cravan
Humor, sarcasme, ironia, grolleria, supèrbia, excentricitat, van ser les armes d’Arthur Cravan (1887 – 1918), poeta-artista-crític bastant desconegut per aquestes contrades. Una anècdota que il·lustra molt bé l’actitud de l’artista que serà homenejat a la present edició del festival poètic Elixir, és la que segueix:
Amb una de les seves crítiques viperines, agres i agressives, que repartia a tort i a dret, va insultar a Mauire Laurencin, pintora de les primeres avantguardes que va ser parella del poeta francès Guillaume Apollinaire, amb aquests termes:
«Heus aquí una que necessita que se li aixequin les faldilles i se li fiqui una gran… en cert lloc». Es va haver de disculpar, i es va retractar amb les següents paraules:
«Ja que jo he dit (…) demano simplement que s’ha d’entendre: Heus aquí una que necessita que se li aixequin les faldilles i se li fiqui una gran astronomia al Teatre de Varietats»
Actualment resulta fascinant observar una mostra d’agressivitat poètica, cínica i irreverent com aquesta. A l’època de la dictadura de la correcció política, de la tolerància intolerant, on qualsevol manifestació ha de ser mesurada molt acuradament perquè sempre hi ha algú disposat a indignar-se, Cravan apareix a la història de les avantguardes artístiques com martell destructor, amb un enginy increïble per l’art d’insultar i la crítica no apte per a cursis. A inicis del segle passat no s’anaven amb subterfugis a l’hora de fer crítica artística. Certament em sembla un bon model a seguir, en un moment en què gaudim d’una aparent llibertat creadora, dic aparent perquè és tot el contrari: la crítica al món de l’art en general, queda diluïda per un sistema capitalista que l’absorbeix per fagocitar-la com un producte més de la societat de l’espectacle. És ben segur que l’Arthur Cravan ara tindria problemes amb la justícia i amb molts col·lectius. Tots fem gala de tolerants fins que els valors que es posen en dubte són els nostres. Aquesta és per a mi la meta i la funció de l’art, posar en dubte l’arquitectura social mostrant les seves impostures per arribar a la veritat del motor dels nostres actes.
Amb la provocació i l’escàndol com a eines artístiques Cravan va brillar com un llamp. La seva prosa ara ens sembla inaudita i s’enyora: «Me cago en el arte y sin embargo si hubiera conocido a Balzac habría intentado robarle un beso»(1) No és meravellós?
Més tard la seva enigmàtica i romàntica desaparició el van conformar com un estendard de l’anàrquic, de l’art com a caos, com a tempestat, un diamant que va ratllar l’art. El seu gran valor com a poeta no és un llegat d’obra física, que no la té, és la seva actitud d’agitador cultural, ser un poeta de si mateix, ell va ser la seva millor obra. Arthur Cravan representa una onada genial de mala llet, de trencament de les convencions socials i el precursor del moviment Dadà, del qual, amb altres serps verinoses precursores com en Jaques Vaché, van conformar l’art contemporani i una forma de viure.
(1)- QUINTELA, Héctor. Mitomanía o baile de máscaras. Jot down, juny 2012.
Aficionats i aficionades, maníacs i maníaques del còmic, sóc aquí per fer-vos de tant en tant unes recomanacions d’una de les activitats que més m’agrada: llegir còmics. També espero que amb la vostra participació, suggeriments o comentaris demostrem que el còmic no és la germaneta pobre de les arts, si no tot el contrari. Animeu-vos amb mi i deixeu anar per aquest bloc tots els vostres pensaments “comiqueros”! Paraula d’Hergé!
Si absenta! Punk, y de los de verdad! Gracias por tu comentario.
Bestial Cravan! Un auténtico punk avant la lettre.
Gràcies pel teu comentari Agnès! Prenem com a model al poeta, i fem-nos artistes de nosaltres mateixos.
Un poeta que va ser un poeta de si mateix, ell va ser la seva millor obra. Arthur Cravan ja és menys desconegut gràcies a l’Elixir i al biTer!