Blog Archives

50 anys de 2001 una odissea a l’espai

4 d'octubre de 2018

L'enemic de les arts

Cartell de la pel·lícula 2001 a space odyssey

   Han passat 50 anys d’ençà que el director de cinema Stanley Kubrick crees un dels cims de la cinematografia i de l’art en general del passat segle XX. Amb motiu d’aquesta efemèride i sota el títol: 2001 una odissea a l’espai: l’obra d’art total, la Biblioteca del Districte 3 ha preparat una exposició, per aquest mes d’octubre, on es mostra la importància del film en tots el àmbits de la ciència i la cultura.

   Mare i matriu de la nova ciència-ficció, es manté solida com el misteriós monòlit que ha fet d’aquesta pel·lícula una de les més incompreses i, a la vegada, de les més admirades per públic i creadors de cinema. Els enigmes que planteja Kubrick i l’altra alma mater d’aquesta història, el científic i escriptor Arthur C. Clarke, es mantenen inalterables donat que són els mateixos que marquen el fenomen de les constants vitals de la humanitat.

   Déu i la metafísica, la consciència, la intel·ligència, la violència, d’on venim, on anem, estem sols a l’univers? Aquests són alguns dels interrogants que es plantegen al film de Kubrick, que opta per no donar a l’espectador respostes diàfanes, sinó que prefereix apel·lar al nostre sentit més primigeni, al nostre subconscient, a la nostra irremeiable tendència a la irracionalitat.

Foto exposició 2001 una odissea a l’espai: l’obra d’art total

   2001 és una obra d’art total, en el sentit més wagnerià del terme, imatge, música i paraula erigeixen una experiència estètica que, parafrasejant el títol d’Així parlà Zaratustra de Friedrich Nietzsche, conformen una pel·lícula per a tots i per a ningú.

Arthur Cravan, un diamant que va ratllar l’art

8 de juny de 2018

L'enemic de les arts

 

Arthur Cravan

Humor, sarcasme, ironia, grolleria, supèrbia, excentricitat, van ser les armes d’Arthur Cravan (1887 – 1918), poeta-artista-crític bastant desconegut per aquestes contrades. Una anècdota que il·lustra molt bé l’actitud de l’artista que serà homenejat a la present edició del festival poètic Elixir, és la que segueix:

Amb una de les seves crítiques viperines, agres i agressives, que repartia a tort i a dret, va insultar a Mauire Laurencin, pintora de les primeres avantguardes que va ser parella del poeta francès Guillaume Apollinaire, amb aquests termes:

«Heus aquí una que necessita que se li aixequin les faldilles i se li fiqui una gran… en cert lloc». Es va haver de disculpar, i es va retractar amb les següents paraules:
«Ja que jo he dit (…) demano simplement que s’ha d’entendre: Heus aquí una que necessita que se li aixequin les faldilles i se li fiqui una gran astronomia al Teatre de Varietats»

Actualment resulta fascinant observar una mostra d’agressivitat poètica, cínica i irreverent com aquesta. A l’època de la dictadura de la correcció política, de la tolerància intolerant, on qualsevol manifestació ha de ser mesurada molt acuradament perquè sempre hi ha algú disposat a indignar-se, Cravan apareix a la història de les avantguardes artístiques com martell destructor, amb un enginy increïble per l’art d’insultar i la crítica no apte per a cursis. A inicis del segle passat no s’anaven amb subterfugis a l’hora de fer crítica artística. Certament em sembla un bon model a seguir, en un moment en què gaudim d’una aparent llibertat creadora, dic aparent perquè és tot el contrari: la crítica al món de l’art en general, queda diluïda per un sistema capitalista que l’absorbeix per fagocitar-la com un producte més de la societat de l’espectacle. És ben segur que l’Arthur Cravan ara tindria problemes amb la justícia i amb molts col·lectius. Tots fem gala de tolerants fins que els valors que es posen en dubte són els nostres. Aquesta és per a mi la meta i la funció de l’art, posar en dubte l’arquitectura social mostrant les seves impostures per arribar a la veritat del motor dels nostres actes.
Amb la provocació i l’escàndol com a eines artístiques Cravan va brillar com un llamp. La seva prosa ara ens sembla inaudita i s’enyora: «Me cago en el arte y sin embargo si hubiera conocido a Balzac habría intentado robarle un beso»(1) No és meravellós?

Més tard la seva enigmàtica i romàntica desaparició el van conformar com un estendard de l’anàrquic, de l’art com a caos, com a tempestat, un diamant que va ratllar l’art. El seu gran valor com a poeta no és un llegat d’obra física, que no la té, és la seva actitud d’agitador cultural, ser un poeta de si mateix, ell va ser la seva millor obra. Arthur Cravan representa una onada genial de mala llet, de trencament de les convencions socials i el precursor del moviment Dadà, del qual, amb altres serps verinoses precursores com en Jaques Vaché, van conformar l’art contemporani i una forma de viure.

(1)- QUINTELA, Héctor. Mitomanía o baile de máscaras. Jot down, juny 2012.

The Rocky horror picture show. Sweet Transvestite

10 de maig de 2018

L'enemic de les arts

 

1-Tim Curry caracteritzat com a Dr. Fank-n-Furter a The Rocky horror picture show

L’excel·lent exposició muntada pels companys de la Biblioteca del Districte 3 amb motiu del 200 aniversari de la publicació del clàssic de la literatura universal, Frankenstein, escrit per Mary Shelley, m’obre la gana d’afegir-me a l’homenatge a la gran escriptora recordant l’adaptació més canalla que del Prometeu s’ha fet. Indubtablement estic parlant de The Rocky horror picture show.

The Rocky va ser dirigida per Jim Sharman i estrenada l’any 1975, protagonitzada per la gran Susan Sarandon, Bos Twik i Tim Curry en l’inoblidable paper del Doctor Frank-n-Furter. Si ens aturem en l’argument, no hi ha gaire a explicar, Janet i Brad en una nit tempestuosa es refugien en un castell després que el seu cotxe s’hagi avariat. Tot el que continua després és un himne a l’humor més cínic, al sadomasoquisme i la llibertat sexual, és la que encarna millor el vell lema que va fer honor a tota una generació: “sexe, drogues i rock and roll”.

Segueix llegint »

Cinema polar francès. El silenci d’un home

1 de febrer de 2018

Alain Delon al cartell de la pel·lícula en francès. Imatge extreta de: www.mediavida.com

Jean Pierre Melville. Imatge extreta de: radionacional.co.

L’Ègara negra s’endinsa aquesta vegada en un clàssic del cinema negre del director gal Jean Pierre Melville (París, 20 d’octubre de 1917 − París, 2 d’agost de 1973) Le Samouraï o El silencio de un hombre, títol de l’edició espanyola. Cim d’un gènere que es coneix com a cinema polar, expressió que podríem definir com un triller neo-noir marcat per un existencialisme precursor de la nouvelle vague. El guió, del mateix Melville i Georges Pellegrin, està inspirat en la novel·la The Ronin, de Joan McLeod, i junt amb El círculo rojo (1970) i Crónica negra (1972) confromen la Trilogia samurai.
Ens trobem davant d’un cinema formalment nu, fred, essencial, on predominen les accions dels personatges i no els diàlegs. Enfront dels relats tradicionals del cinema negre americà, on les trames es desenvolupen literàriament, al polar francès, la parquedat en l’ús de la paraula fa destacar l’element psicològic, donant identitat al gènere. Segueix llegint »

Pickpocket

15 de juny de 2017

Amb la pel·lícula Pickpocket, l’Ègara Negra s’apropa a un dels directors més importants del cinema francès i europeu del S. XX, Robert Bresson. Obra mestra indiscutible del realitzador francès que no defraudarà a qui li agradi un cinema de debò, sense additius ni conservants. Rodada l’any 1959 amb guió del mateix Bresson, va ser guanyadora del festival de Berlín a l’edició de 1960.

Als antípodes del cinema actual de focs d’artifici, superherois en calçotets i efectes especials sense cap mena de guió, el gal és una figura que pertany a l’aristocràcia del setè art. Mestre en la rara habilitat d’establir un discurs cinematogràfic en què menys és més. L’austeritat i l’ascetisme estètic són la tònica en els seus films, desplegant històries simples però plenes de profunditat dramàtica.

Res millor que convertir-se en un consumat lladre carterista per separar-se del prosaisme de la societat. L’art a l’hora de robar i el fet de negar-se a viure una vida a l’ús, allunyat del ramat, converteix al protagonista d’aquesta pel·lícula en un dels personatges més atraients del cinema de Bresson. El lladre- carterista, fastiguejat com l’estigués Raskolnikov en Crim i càstig de l’escriptor rus Dostoievski, habita en els marges de la societat practicant una espècie de dandisme que rebutja la tristesa i la futilitat d’unes convencions socials opressores de la voluntat individual.

Robar carteres amb una destresa extrema i artística, i viure en constant perill de ser atrapat, és el motor que porta al protagonista a viure una vida autèntica allunyada de l’actual vulgar societat del benestar. En realitat crec que tots envegem als delinqüents, el fora de la llei, com una figura no servil, lliure, que marca les seves pròpies regles sense amos que els manin. Bresson ens planteja un dilema existencial: viure una vida de risc, perillosa però intensa, o una còmoda banal i mediocre.

Segueix llegint »

L’art de l’escàndol

17 de febrer de 2017

L'enemic de les arts

1- Sex Pistols

    Es lamentava un trist André Breton a Luis Buñuel, tòtems del surrealisme, confessant-li “l’escàndol ja no és possible” (Buñuel, Luis. Mi último suspiro, pàg. 137). L’escàndol com a potent arma d’agitació i subversió contra el poder establert, com ariet de la hipocresia i eina de transformació social és a la U.V.I. Un escàndol és la conseqüència de fer pública alguna veritat o mentida amagada, conscient o subconscient, que la moral no permet que emergeixi. Malgrat les seves virtuts positives, ens trobem amb la paradoxa que els únics que escandalitzen ara de veritat són els que abans eren susceptibles de ser escandalitzats, els sectors més conservadors, tals com banquers, polítics, multimilionaris homes de negocis, etc. Ho tenim més que constatat. Actualment les diverses formes de poder han soterrat tot allò que els pugui afectar sota una treta encara pitjor que la prohibició de la llibertat d’expressió i l’autocensura: la infame correcció política.

Segueix llegint »

Els bibliotecaris recomanen: David Bowie

10 de gener de 2017

bàner de la secció Terras-sons

   Avui fa un any de la mort de David Bowie i m’agradaria recomanar-vos la seva última obra Blackstar, i una recopilació de temes clàssics, The Many faces of David Bowie: a journey through the inner world of David Bowie, interpretats per altres músics que van orbitar en un moment o un altre al voltant del de Brixton, personatges com Iggy Pop, Tony Visconti, el seu productor de capçalera, Mick Ronson, guitarrista immens, Mike Garson, o Ian Hunter dels Mott the Hoople, aprofitem per escriure de l’estrella que ha deixat un forat negre després de la seva desaparició, i és que un servidor no té sentit crític quan parla de David Bowie, escric com a fan, sense cap tipus d’objectivitat.

   No vull estendre’m en una obvietat, descriure la qualitat dels clàssics que podeu escoltar a The Many faces of David Bowie: a journey through the inner world of David Bowie, són indiscutibles. Bowie, crec que és l’única icona del pop que va deixar-nos dotze obres mestres, des de The Man who sold the world fins a Let’s dance. La resta dels seus treballs no van arribar mai als cims de la seva dècada d’or, els setanta, però sempre es troben petjades de la seva capacitat de crear. Digueu-me quin grup de l’escena musical pop- rock ha signat tretze treballs amb una constant evolució, sense autocomplaences, sent capaç d’unir comercialitat i avantguarda, anant des del rock més clàssic, al soul, al Funki o la música electrònica? Cap. Per rematar l’aspecte musical, el músic anglès tenia una presència escènica fascinant, i va ser far de moltes modes de les quals encara molts i moltes beuen fins a afartar-se. Quants i quantes han intentat fer la mateixa jugada? Molts, però cap tindrà mai la seva talla perquè sempre falla la qualitat musical, no es pot aconseguir tot només amb màrqueting. En l’era de la imatge i la música enllaunada, es pot assolir un èxit passatger i momentani sí, però arribar a la condició de clàssic això ja és jugar a una altra divisió, penso en Lady Gaga, per posar un exemple.

    Respecte a Blackstar, què es pot dir que no s’hagi dit encara? Treball fosc, crepuscular, complex, mistèric, solemne final cant del signe, amb la seva marca distintiva, el risc. Una estació final digna del seu mite. Sort que ens queda tota la seva música i la seva crida des de l’infinit de l’espai al Major Tom. Insubstituïble.

Naturalment, els podreu trobar a la Xarxa de Biblioteques de Terrassa:

-BOWIE, David. The Many faces of David Bowie: a journey through the inner world of David Bowie. [S.l.]: Music Brothers, p. 2016.

-BOWIE, David. Blackstar. [S.l.]: Sony Music, p. 2015.

John Waters: el costat fosc del gust

21 de juny de 2016

L'enemic de les arts

 

“Per a mi l’èxit és poder comprar qualsevol llibre sense mirar el preu i no estar envoltat de torracollons. Això és ser ric”(John Waters)

 

John Waters

John Waters

   Una veritat més gran que el temple de la Sagrada Família. Declaració de vida, que compartim al cent per cent, d’un dels directors de cinema nord americans que més s’ha mogut, com deia la cançó de Lou Reed, “pel lloc més salvatge de la vida”. Autor d’artefactes de culte i ja consagrats com Pink Flamingos, Female trouble i Polyester (anomenada La trilogía Basura), amb el seu partenaire Divine, actor, cantant, personatge extravagant i esbojarrat, i un dels esperits més lliures de la cultura underground americana. A Pink Flamingos l’argument és de traca: dues famílies competeixen per demostrar quina és la més menyspreable, porca i pervertida. La família de Babs Johnson (Divine) es dedica al robatori, l’assassinat, la prostitució… Qualsevol activitat que acrediti el que al començament del film declara un diari local, que són la família més immunda del món. Els competidors, els Marble, són un matrimoni de pervertits sexuals, exhibicionistes, odien la natura i venen heroïna als col·legis. Però si la pel·lícula és recordada per alguna cosa, és per l’escena final, Divine s’empassa sense romanços una merda d’un gosset faldiller. Pel que va explicar el mateix Waters, va ser una aposta. Hores més tard d’ingerir el bombó es va començar a trobar malament i va trucar al servei d’urgències preguntant què havia de fer si el seu fill s’havia menjat una merda de gos i quins perills tenia. Li van respondre que com a mínim una disenteria.

Segueix llegint »

Barris creatius 2016

9 d'abril de 2016

coventry garden-guanyadora

La biblioteca del districte 2 de la nostra ciutat ha estat un dels espais on s’ha dut a terme una altra edició de la iniciativa cultural anomenada Barris Creatius, projecte que vol apropar les persones a l’art visual contemporani.logoBarrisCreatiusColor L’obra resultant de l’experiència ja la podeu veure exposada a partir d’avui a la sala d’art de la Casa Soler i Palet. Les sessions d’aquest any han estat conduïdes per dos artistes de la nostra ciutat, per una banda el Xavi Corral, autodidacta amb una carrera que arrenca a finals dels setanta implicant-s’hi en diferents iniciatives musicals, absorbint els postulats del punk i d’una contracultura que en aquells moments era molt més potent que el suposat underground actual, donant lloc a un treball espontani multidisciplinari i no subjecte a estils o maneres concretes de fer. Segueix llegint »

L’estètica camp: El Molino

17 de març de 2016

L'enemic de les arts

 

El Molino. Un segle d'història

El Molino. Un segle d’història Fotografia de Kim Manresa

Treballar a biblioteques suposa el privilegi de la sorpresa bibliogràfica constant. L’atzar i no la voluntat són el millor aliat per trobar bons llibres. Això mateix em va passar fa uns dies amb un llibre del periodista i mestre de la crònica Lluís Permanyer. Com bé sabeu, aquesta secció és terreny adobat pel camp i per a tot art que contingui dosi de provocació, raresa o subversió, i no puc deixar passar l’ocasió de fer-vos partícips de la troballa. La joia en qüestió es titula El Molino, un segle d’història. Llibre molt ben editat, amb una documentació gràfica espectacular de mestres fotògrafs com Kim Manresa, Josep Tobella, Joan Fontcuberta, Colita, Marcelí, més material procedent de diversos arxius. La temàtica, com el seu títol indica, és un viatge a través de la història de l’il·lustre local i de les diferents etapes que va contemplar, així com dels artistes que el van habitar. Segons Permanyer és el cafè-concert més antic d’Europa. En aquest punt s’imposa un incís, el mític Moulin Rouge parisenc no va ser construït per un avorrit i ric empresari d’Iowa que no sabia què fer amb els seus diners, ni per un noble francès menjasouffles, sinó per, si amics meus, un terrassenc! L’empresari Josep Oller i Roca el 1889. Així que cada vegada que aneu de visita a París i passeu caminant pel costat de la façana del Moulin Rouge, sabreu que els habitants de la capital gal·la ens ho deuen.

Segueix llegint »


RSS Entrades
RSS Comentaris


BCT xarxa

Biblioteca pública de Terrassa
Passeig de les lletres, 1
08221 - Terrassa
Telf. 937 894 589
Mail: [email protected]