CABRÉ, Jaume. Jo confesso. Barccelona: Proa, 2011.
Un tastet via Google Play mentre no aneu a la biblioteca a buscar-lo.
“Jo confesso” és la novel·la que us recomanem aquest estiu. Va bé disposar de temps per endavant, per poder-la gaudir amb tota la plenitud possible. A hores d’ara, molts ja n’heu sentit a parlar, però, potser ara és el moment adequat per endinsar-vos-hi. Preneu un bon seient, i inicieu aquest viatge per una gran obra.
“Jo confesso” conté moltes novel.les. Podria ser considerada una novel·la total, que conté trames ben diverses, sense arribar ni de lluny a exhaurir-les.
Conté trama policíaca, sense ser d’aquest gènere. També podríem parlar de novel.la històrica. Novel.la filosòfica, novel.la dins d’una novel.la, novel.la de trama amorosa que ressalta els valors de l’amor i l’amistat.
I així podríem anar seguint i no diríem ni tota la veritat, ni tota la mentida.
El protagonista és l’Adrià Ardèvol que ens pren pel ganyot al primer capítol i ja no ens deixa, ens manté enganxats a totes les seves vivències.
“Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable”
.
El primer capítol podríem dir que conté tota la novel.la . El mateix Jaume Cabré, citant Villatoro, ha dit:
“quan ho tinc tot clar faig un article, quan no, una novel·la”
La història ens enxampa des del primer capítol, ja que el protagonista estableix de seguida complicitat amb el lector i l’immisceix en les seves vivències i preocupacions.
“Espero que m’entenguis i que comprenguis que em sento desemparat, sol i absolutament enyorat de tu”. Pàgina 13.
També ens diu
“No et fiïs gaire de mi”
I, paradoxalment, aconsegueix que com a lectors ens hi lliurem, estiguem disposats a seguir-lo, i a més, a confiar-hi. Tenim empatia amb el personatge i estem disposats a creure allò que ens expliqui, justament perquè se’ns ha fet humà, al demanar-nos que no ens en refiem.
No cal dir que el bon ofici de l’escriptor ens fa versemblant tot el que ve a continuació, ja sigui un canvi sobtat d’època o de persona narrativa en un mateix paràgraf.
És cert que l’obra demana una lectura activa i exigent, però una vegada atrapats, aquestes actituds lectores sorgeixen de forma natural.
Us recomanaria que us deixéssiu portar pel ritme que va marcant la novel·la, i si cal, us deixeu perdre en el bosc de situacions i noms que van apareixent. La diversitat de noms de personatges que surten a l’inici, no us han de suposar un obstacle per a la fluïdesa de la lectura. Arriba un punt en què com a lectors ja som dins de la novel·la i estem disposats a seguir l’Adrià en el seu viatge, que també serà el nostre.
L’Adrià té dos companys que es fan entranyables, “l’Àguila Negra i el xérif Carson”. Penso que actuen com a àncores que permeten arrelar en la història del protagonista i n’enforteixen la complicitat amb els lectors.
Pel que fa a objectes, us recomanaria que seguíssiu aquest violí tan important per a l’obra. Acompanyeu-lo del present al passat i a l’inrevés. Potser la melodia del violí és la melodia de la novel·la.
El llibre abasta diferents èpoques històriques, però, ho són tant de diferents? Preguntes com aquesta les podrem resoldre quan hàgim acabat la lectura. També ens en podem formular d’altres.
Una bona obra sempre ens enriqueix amb preguntes, que de vegades només van dirigides a nosaltres mateixos, però que tanmateix ens fan sentir un pèl o molt diferents de quan hem començat el trajecte.
Us desitjo un bon viatge pel “Jo Confesso”. I si us ve de gust, una vegada llegida, podem compartir-ne l’experiència.
En podem parlar a la tornada. Fa?
Últims comentaris