L’enemic de les arts

Anècdotes, curiositats i apunts d’art per a amants de la inutilitat i la subversió.

El discret encant de les biblioteques

10 d'agost de 2015

L'enemic de les arts

“La ciencia no me interesa. Ignora el sueño, el azar, la risa, el sentimiento y la contradicción , cosas que me son muy preciosas”. Luís Buñuel

Erik Desmazieres. Borges The Library of Babel: The Salon of the Planets (1998)

Erik Desmazieres. Borges The Library of Babel: The Salon of the Planets (1998)

La visió dels magnífics gravats de ruïnes, i sobretot de les delirants presons del gran arquitecte i gravador del segle XVII Giovanni Battista Piranesi, expressions sinistres dels instints ocults de l’ésser humà, estimulen la meva imaginació i m’entrego al joc molt apreciat pel moviment surrealista de les lliures associacions d’imatges i pensaments.

Segueix llegint »

Cultura píxel

16 de maig de 2015

L'enemic de les arts
anuncikastellLa compra d’una televisió nova ha desencadenat en mi una còlera continguda amb la qual no espero que us solidaritzeu, ja que sóc una persona analògica. L’aparell en qüestió és de sistema led i quan introdueixes un DVD al reproductor el televisor modifica les imatges, és a dir, l’ambientació fotogràfica de la pel·lícula s’anul·la en favor d’una infame nitidesa que produeix el que s’ha anomenat efecte telenovel·la. De sobte pel·lícules com Casablanca o Blade Runner semblen fetes amb una càmera de vídeo domèstic pel meu nebodet un diumenge al matí. Això per no parlar de les coloraines i contrastos gairebé lisèrgics que emet. Em pregunto com encara no he tingut una lesió a la retina o un atac epilèptic. Quan li comento el tema al dependent de la botiga d’electrodomèstics on he fet la compra, per veure si la tragèdia té solució, em mira amb cara d’estar contemplant un alienígena vestit de faralaes i em contesta: “noi, els televisors d’ara són tots així, i en referència al tema del cinema… vaja… ignoro de què collons m’estàs parlant. No he tingut cap queixa com aquesta, és més, els compradors a més coloraina fluorescent, més felicitat”. Aquestes afirmacions emeses amb brutalitat, aturen els batecs del meu cor, em fa tremolar les cames, perquè amics meus, la tele m’ha costat una pasta.

Segueix llegint »

L’oficial Matute torna a patrullar

25 de març de 2015

L'enemic de les artsFa pocs dies hem pogut seguir pels mitjans de comunicació les polèmiques suscitades per la prohibició i suspensió (finalment exposada amb dimissió inclosa del director de la institució) de l’obra Hute couture 04 transort de l’austríaca Inès Doujack que formava part de l’exposició La bèstia i el sobirà al Macba. matute1Per altra banda, a Madrid, el Museo de las Ciencias Naturales ha “cancel·lat” la performance de les artistes Laura Corcuera i Mónica Cofiño titulada Excreta que figurava com a colofó d’una mostra dedicada a la merda. Ho sé, he abusat de l’element escatològic en aquesta secció, però avui no és la meva intenció augmentar els vostres coneixements sobre la qüestió. Només us detallo que la performance consistia a defecar al monument dedicat a la Constitució espanyola que hi ha al davant del museu, tal com podeu observar a la fotografia adjunta cortesia de les artistes.

matute2Com era d’esperar la caverna mediàtica a Madrid va posar el crit al cel. La dura reacció demostra el que les artistes pretenen denunciar la necessària i urgent regeneració democràtica (ja sabem que la merda és adob i que l’adob serveix per ajudar a créixer una planta nova). Amb quina esportivitat es prendria una acció similar a Catalunya, per posar un exemple, si algun artista ho dugués a terme al Monument a Rafael Casanova? Més enllà de la qüestió d’on són els límits de la llibertat d’expressió a l’art, de si aquestes suspensions són o no censura, em preocupa més el fet que vivim una època de sobreprotecció moral i ètica, el que se sol conèixer amb un terme que odio: el políticament correcte. Segueix llegint »

Piero Manzoni. Merda d’artista

13 de febrer de 2015
imatge extreta de: http://www.richardsaltoun.com/

(1) Piero MANZONI (1933 – 1963)

1961, Galleria Pescetto, Albissola Marina, bella localitat de la costa italiana de la província de Savona en Liguria. S’exposen 90 llaunes cilíndriques de metall que contenen un producte molt especial: Merda d’artista. A l’etiqueta podem llegir també les característiques: Contingut net 30 grams. Conservada al natural. Produïda i envasada al maig de 1961. Aquest text es troba escrit en el lateral de cada una d’elles i en diversos idiomes, anglès, francès, italià i alemany. Totes estan numerades i signades en la part superior.

El món de l’art ja ens havia mostrat urinaris de Duchamp, quadrats blancs sobre fons blanc de Malevitx, llaunes de sopes Campbell del mestre del pop Andy Warhol, pintures monocromes de Klein, però encara no havia ofert com obra d’art, merda perfectament enllaunada. Segueix llegint »

Deu cançons que van esfereir el món

21 d'octubre de 2014

L'enemic de les artsJa fa molt de temps, allà pels anys 90 que vaig llegir un article a una revista que encara manté el tipus, Ruta 66 Tiempos de rock & roll, fundada pel gran periodista musical i escriptor Jaime Gonzalo, que portava per títol “Ultra trash. 50 discos que pasmaron a España”. Era un recull d’àlbums de música espanyola colossal, pesos pesants del tema amb el qual el vostre servidor us vol delectar avui.

10 cançons que van esfereir el mónNo cal dir que en aquests menesters, la creació d’èxits musicals per benzineres i ferreteries, l’habilitat ibèrica és llegendària, treballada amb coratge i tenacitat, és un arbre frondós ple de fruits del qual us en donaré un petit tast, perquè podeu gaudir a ple pulmó del plaer d’arrodolar per la senda de la infàmia musical. Tampoc he descuidat el panorama internacional, que també ens ha donat grans alegries. El deshonor musical no té fronteres. Així doncs, emulant aquell edificant article i en homenatge al gran Jaime Gonzalo, aquí teniu la meva llista, millorable per suposat, però amb la confiança de propers lliuraments més esfereïdors. De moment, i per anar caldejant l’ambient, aquí van les primeres Segueix llegint »

Benvenuto Cellini. L’art de l’homicidi

4 de maig de 2014

enemicartsEn aquesta ocasió viatgem a la Florència del S.XVII per delitar-vos amb les anècdotes que va generar un artista renaixentista excels, brillant i exquisit en el seu treball.Benvenuto Cellini (Florència 1500-1571). Un geni.

cellini1perseu

Com suposo que ja anireu coneixent al vostre servidor de turbulències artístiques, no podia deixar de presentar-vos a aquest canalla violent i impulsiu que va posar el seu historial delictiu a l’alçada del seu art. Ens endinsarem en la personalitat d’un personatge cínic, vanitós, masclista vergonyós, mentider, busca-raons i traïdor, en poques paraules, un autèntic fatxenda distingit.

Segueix llegint »

Històries d’art contemporani, ossos de sèpia i afaitats

1 de febrer de 2014


enemicarts
Traspassades les portes del segle XXI i complint ja més de cent anys de l’inici de les avantguardes artístiques, el debat sobre si l’art dels nostres temps és art o una gran estafa per a esnobs, continua essent una de les característiques que el defineixen.

duchamp1

No creieu que després de cent anys hauríem de ser capaços d’assumir i comprendre el discurs expressiu que fan els nostres artistes actuals? Com és possible que una gran majoria entengui que queda fora del seu abast d’enteniment o d’interès? Imagineu que manifestéssim la mateixa opinió, per exemple, del telèfon, un invent més que centenari? O del cinema? Perquè acceptem la constant evolució tecnològica o científica, malgrat que sempre va per davant de la nostra capacitat d’aprenentatge, i no la de l’art? És evident que hi ha una desconnexió profunda entre artista i receptor, un tall de comunicació.

Segueix llegint »

Dalí, el gran escatològic

22 de novembre de 2013

enemicarts

 

    El culte al cos i tot allò que hi tingui a veure amb, des de les cultures mediterrànies més antigues, una manifestació del nostre sentit de l’estètica i de la vida, incloent-hi l’escatologia. No ha tingut la mateixa consideració als països del nord d’Europa, països amb una cultura més puritana que evita l’exhibicionisme del cos tal com s’entén a les nostres latituds.

    Com afirmació d’aquest gaudiment, els catalans som un poble que ha fet de l’escatologia un dels seus signes d’identitat. Aviat arribaran les dates del Nadal i inundarem els pessebres amb una figura icònica a Catalunya, el Caganer, i donarem cops de bastó al Caga tió. Un dels grups pop més reconeguts es diu Els Pets, per cert acompanyats de Les Llufes, i els actors es desitgen molta merda.

    No hi ha dubte, l’escatologia és un signe molt català. Motiu d’humor, disbauxa i sàtira, tan de forma particular com pública.

    Al diccionari de la llengua catalana trobem tres definicions de la paraula escatologia: part de la teologia que tracta de les coses darreres o finals de l’home o del món, com la mort, la resurrecció, el judici final. Estudi dels excrements, i superstició relativa als excrements. Així doncs, sigui com sigui, l’escatològic conté sempre un sentit de conclusió: de mort com a final de la vida i d’excrementar com a final del procés digestiu.

    Amb l’arribada de Freud i la psicoanàlisi l’escatologia pren un nou sentit. El descobriment de l’inconscient ens revela que a l’evolució de la vida el plaer sexual es concentra, segons l’etapa psicosexual, a diferents parts del cos. A la infància queda restringit a l’anus. Els infants troben el plaer en el fet de retenir o expulsar a voluntat els seus excrements. Aquest serà el primer conflicte al qual s’hauran d’enfrontar degut a la demanda d’higiene dels pares. Pels nens i nenes l’excrement és una part de si mateixos molt apreciada. És així com es converteix en un regal que fan als pares. Aquesta relació de valor i excrement es troba emfatitzada per l’equació caca = diners. Segueix llegint »


RSS Entrades
RSS Comentaris


BCT xarxa

Biblioteca pública de Terrassa
Passeig de les lletres, 1
08221 - Terrassa
Telf. 937 894 589
Mail: [email protected]