Fotograma de la pel·lícula Metrópolis de Fritz Lang.
Destaca l’evidència que els clàssics són un reflex, no només de l’època que els veu néixer, sinó de totes les èpoques, fins i tot de la nostra, justament per això han esdevingut clàssics. De fet tenen aquesta capacitat, d’una banda per l’extraordinària virtut dels seus autors i autores per profunditzar en les particularitats de la seva espècie, i de l’altra, perquè l’ésser humà és l’únic animal capaç d’ensopegar més d’un cop amb la mateixa pedra. La humanitat camina per un cercle viciós i comet una vegada i una altra els mateixos errors. És fàcil per algú una mica despert intuir quin serà el següent pas, només cal mirar enrere. Malauradament tenim una mena d’amnèsia estranya que ens fa caure en els mateixos paranys que ens porten sempre al mateix sot.
Les guerres, les revolucions, els trencaments socials, els desencants polítics, han portat a molts autors al llarg de la història, a idear, molts cops de manera força optimista, llocs i societats millors, més evolucionades, potser no tecnològicament, però si humanament, socialment. D’altres més pessimistes, desenganyats amb l’espècie a la qual pertanyen, coneixedors d’altres ensopegades, han imaginat la conseqüència lògica dels esdeveniments i ens han descrit societats terribles i indesitjables, però segurament més properes a la realitat. A les primeres se les ha anomenat utopies, i ja en aquesta secció hem pogut veure una mostra, entre elles la de l’autor que les va donar nom. A les segones, seguint amb el mateix joc etimològic, les anomenem distòpies, amb el δυσ- (dis) grec que vol dir dolent, canviant la perfecció (εὐ=bon) inexistent (οὐ=no) per la maldat. Són d’aquestes segones que ens n’ocuparem tot seguit.
Com no podia ser d’altra manera, amb la situació que vivim ara ja fa uns quants anys, que semblen una eternitat i que ha vingut per quedar-se definitivament, hi ha de nou una gran proliferació d’obres d’aquest gènere tant cinematogràfiques com escrites, sobretot en l’àmbit de la literatura juvenil, car és el jovent qui haurà de patir les conseqüències i val més que els comencem a instruir sobre el que els espera en un futur. Em refereixo, és clar, a sagues com Els jocs de la fam o Divergent per citar les més conegudes. Però la literatura ens ha deixat un munt de distòpies que han arribat a nosaltres amb la mateixa vigència que quan van ser escrites i que avui en dia encara ens fan esfereir.
Moltes d’elles, ambientades en una època indeterminada o en un futur més o menys proper, freguen la ciència-ficció, altres s’hi fiquen de ple, però si som capaços de treure de les seves pàgines tot allò que tenen de “ficció”, segur que podem reconèixer l’escenari que ens presenten i potser, només potser, perquè la història ens diu el contrari, podrem trencar aquest cercle en què caminem i triar un altre camí per mirar d’esquivar aquesta pedra que ens fa ensopegar sempre.
Segueix llegint »
Hola! Sóc l’Annabel, m’agrada molt la literatura, el cinema i la música. Ens trobarem aquí amb les recomanacions de clàssics (PAC), desitjo que en gaudiu tant com jo.
Veure les meves aportacions.
Últims comentaris