Posts Tagged ‘ Literatura ’

Sade vs. Masoch

20 de juliol de 2015

PAC

 Round 1: Sade (1740-1814)

Marquès de Sade

Marquès de Sade

Leopold von Sacher-Masoch

Leopold von Sacher-Masoch

    Us presentem a dos escriptors enfrontats, i no perquè hagi hagut mai cap disputa entre ells, ni tan sols es van conèixer, sinó perquè la seva literatura ha donat nom a dues inclinacions sexuals ben diferents l’una de l’altre, i tot i així tan compatibles que sovint es confonen i poden conviure en un mateix individu, ens referim al sadisme i el masoquisme. Aquests termes van ser encunyats per primera vegada l’any 1893 pel psicòleg Richard Freiherr von Krafft-Ebing al seu llibre Psychopathia sexualis. Ambdós, han estat considerats al llarg de la història com a perversions sexuals, psicopaties i finalment, i encara avui en dia, com a trastorns mentals.

    Però el que ara ens ocupa és anar a l’arrel de l’assumpte i veure què van escriure els nostres protagonistes d’avui per merèixer tan infamats apel·latius. Per fer-ho hem triat un exemple de l’obra de cada autor, de la que us deixarem al final una bibliografia perquè bussegeu dins les pàgines d’excessos, deliris i desgavells que aquestes dues ments van ser capaces de maquinar. Ho farem en dues entregues, o per seguir amb el joc de paraules, el combat constarà de dos assalts, cadascun d’ells dedicat a un dels escriptors.

    Aquí teniu als contrincants: a l’esquerra, amb una perruca ben empolvorada, Donatien Alphonse François de Sade, amb molta mala llet i armat amb un flagell, punxons i altres estris de tortura per fer les delícies de les ànimes virginals que poblen aquest planeta. A la dreta i de genolls Leopold von Sacher-Masoch, emmanillat i emmordassat, humiliat i fuetejat fins a l’extenuació per totes les dones fredes i calculadores que han tingut a bé turmentar-lo.

Segueix llegint »

Dones escriptores: Emily Brontë (1818-1848)

29 de maig de 2015

PAC

 

Retrat d'Emily Brontë pintat pel seu germà Branwell

Retrat d’Emily Brontë pintat pel seu germà Branwell

Cumbres borrascosas (1847)

Podríem dir que Cumbres borrascosas és una novel·la d’amor, però dient això fem curt, no ens quedem més que a la superfície; el que ens relata Emily Brontë té la força de les grans novel·les i la potència de les històries que transcendeixen el temps i les modes. Un amor que sorgeix a la infància i es perpetua fins a l’eternitat, un amor erigit des de la innocència, sense condicionaments morals, però també des de l’esperit de llibertat i transgressió propi de les criatures.

Emily Brontë ens presenta l’amor, el desengany i la pèrdua en el seu estat més pur, sense embolcalls, un terbolí que envaeix el cor i el trenca en mil bocins. Aquest desengany amorós desembocarà en odi i venjança. Els protagonistes, Catherine i Heathcliff, experimentaran la tragèdia del sentiment més potent i nociu que l’ésser humà és capaç de patir. La violència, la passió, la crueltat, l’angoixa, envaeixen les pàgines d’aquesta novel·la fins a límits insospitats, i sorprèn, ara com abans, que l’autora sigui una jove introvertida qui, sense conèixer a les seves pròpies carns la vivència d’un amor passional, hagi estat capaç de descriure tan acuradament el patiment d’una ànima colpida per aquest sentiment.

Segueix llegint »

Els ossos de Cervantes

22 d'abril de 2015

PAC

 

1-Retrat de Miguel de Cervantes atribuït a Juan de Jáuregui

1. Retrat de Miguel de Cervantes atribuït a Juan de Jáuregui

Quan falta un any perquè es compleixin 400 de la mort de l’escriptor més important de la literatura espanyola i segurament universal, Miguel de Cervantes, m’agradaria fer una petita reflexió sobre l’estat de la cultura en aquest país, força avesat a oblidar i/o desdenyar a les persones dedicades a engrandir aquest àmbit. És ja atàvic el nostre desinterès per difondre i glorificar als i les nostres il·lustres, per contra, sempre se’ls ha menystingut, ignorat o expulsat del nostre territori on han acabat caient en el nostre l’oblit per culpa d’un país sapastre i obtús.

Per començar, he de confessar que m’incloc en el reduït nombre d’ànimes que els agrada voltar pel món seguint les empremtes de les persones il·lustres que l’han poblat i deixat per la posteritat el fruit del seu talent. Efectivament, sóc una mica freaky i em dedico, com Caine a Kung fu, a anar d’un lloc a l’altre, buscant els indrets on van néixer, viure i/o morir tots aquests éssers gairebé divins, que han dedicat la seva vida a la literatura, la música, la pintura, la filosofia, la ciència, i un llarg etcètera, oferint a la humanitat una excusa per sentir-se orgullosa de pertànyer a la seva espècie.

Segueix llegint »

Mossegades immortals

16 de gener de 2015

PAC

Drácula

STOKER, Bram. Drácula. Madrid: Valdemar, 2007

La figura del vampir ha format part durant tota la nostra història de llegendes i supersticions creades per canalitzar certes pors atàviques, que reapareixen cada cop que entrem en crisi. La literatura ha volgut també, en incomptables ocasions, posar el seu granet de sorra per engrandir el mite d’aquests personatges, perpetuant-los d’una manera, podríem dir, més poètica. Així veiem que autors de gran renom han escrit la seva pròpia narració vampírica, entre els quals podem citar com a exemple a Johann W. Goethe, Lord Byron, Ernst T. A. Hoffmann, Nikolai gol, Edgar Allan Poe, Théophil Gautier, Alexandre Dumas (pare), Charles Baudelaire, Guy de Maupassant, Rubén Darío o Arthur Conan Doyle; sense oblidar, per descomptat, dues de les obres més influents d’aquest gènere. D’una banda, El vampir de John William Polidori, nascut d’un desafiament una ja mítica nit de juny a Villa Diodati (Cologny, Suïssa), l’any 1816 (tot i no ser publicat fins dos anys més tard), junt amb el seu “cosí-germà”, una altra criatura de la nit, l’arxiconegut Frankenstein fill de Mary Shelley. D’una altra, l‘enigmàtica vampira lèsbica Carmilla de l‘escriptor irlandès Sheridan Le Fanu, publicada l’any 1872.

Però no va ser fins al 1897, que un altre autor irlandès va posar nom a la criatura, pel qual serà conegut per tota l’eternitat. Aquest nom és Dràcula i el seu creador, Bram Stoker, qui va donar forma de novel·la al que fins aquell moment no eren més que contes i relats curts. Inspirant-se en les llegendes populars de l’Europa de l’Est i en la figura del personatge històric Vlad Tepes, més conegut com l’Empalador, i bevent una mica d’aquí i una altra d’allà de tots els relats de vampirs dels seus il·lustres predecessors, va donar vida i batejar, valgui el contrasentit, a l’ésser que li hauria de donar la immortalitat.

Segueix llegint »

Ferran Canyameres. Un escriptor complet i total

29 d'octubre de 2014

coventry garden-guanyadora

Ferran Canyameres, un escriptor complet i total (Títol de la xerrada pronunciada per Jaume Aulet a la Biblioteca Central de Terrassa, el dimecres 22 d’octubre de 2014 dins del cicle Ferran Canyameres, 50 anys després, organitzat per l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa).

Des del biTer encetem aquesta nova secció anomenada Amb gust terrassenc, amb la qual ens volem fer ressò dels autors terrassencs. I què millor que començar amb un dels millors: Ferran Canyameres.

Jaume Aulet-WEB

Jaume Aulet, durant la xerrada a la Biblioteca Central de Terrassa

Jaume Aulet, professor de filologia catalana de la UAB i investigador especialitzat en història de la literatura catalana, va ser qui de manera molt amena i didàctica ens va fer un acurat retrat d’aquest escriptor, i a més amb la lectura d’alguns dels seus textos més representatius, va estimular encara més la curiositat dels que estàvem escoltant-lo.

Aquí us deixem un resum de la xerrada de Jaume Aulet:

Terrassa li deu molt a Ferran Canyameres, perquè segons Aulet és el principal autor terrassenc de tots els temps. Fa èmfasi en què considera a Canyameres plenament terrassenc, en el sentit que s’ha criat, s’ha format, i ha viscut en aquesta ciutat, per tant plenament vinculat a ella. A diferència potser d’altres autors, (fent aquí una mica de broma) també considerats terrassencs, però que van venir ja de grans a viure a Terrassa. Segueix llegint »

Distòpies

13 d'octubre de 2014

PAC

 

Metrópolis

Fotograma de la pel·lícula Metrópolis de Fritz Lang.

Destaca l’evidència que els clàssics són un reflex, no només de l’època que els veu néixer, sinó de totes les èpoques, fins i tot de la nostra, justament per això han esdevingut clàssics. De fet tenen aquesta capacitat, d’una banda per l’extraordinària virtut dels seus autors i autores per profunditzar en les particularitats de la seva espècie, i de l’altra, perquè l’ésser humà és l’únic animal capaç d’ensopegar més d’un cop amb la mateixa pedra. La humanitat camina per un cercle viciós i comet una vegada i una altra els mateixos errors. És fàcil per algú una mica despert intuir quin serà el següent pas, només cal mirar enrere. Malauradament tenim una mena d’amnèsia estranya que ens fa caure en els mateixos paranys que ens porten sempre al mateix sot.

Les guerres, les revolucions, els trencaments socials, els desencants polítics, han portat a molts autors al llarg de la història, a idear, molts cops de manera força optimista, llocs i societats millors, més evolucionades, potser no tecnològicament, però si humanament, socialment. D’altres més pessimistes, desenganyats amb l’espècie a la qual pertanyen, coneixedors d’altres ensopegades, han imaginat la conseqüència lògica dels esdeveniments i ens han descrit societats terribles i indesitjables, però segurament més properes a la realitat. A les primeres se les ha anomenat utopies, i ja en aquesta secció hem pogut veure una mostra, entre elles la de l’autor que les va donar nom. A les segones, seguint amb el mateix joc etimològic, les anomenem distòpies, amb el δυσ- (dis) grec que vol dir dolent, canviant la perfecció (εὐ=bon) inexistent (οὐ=no) per la maldat. Són d’aquestes segones que ens n’ocuparem tot seguit.

Com no podia ser d’altra manera, amb la situació que vivim ara ja fa uns quants anys, que semblen una eternitat i que ha vingut per quedar-se definitivament, hi ha de nou una gran proliferació d’obres d’aquest gènere tant cinematogràfiques com escrites, sobretot en l’àmbit de la literatura juvenil, car és el jovent qui haurà de patir les conseqüències i val més que els comencem a instruir sobre el que els espera en un futur. Em refereixo, és clar, a sagues com Els jocs de la fam  o Divergent per citar les més conegudes. Però la literatura ens ha deixat un munt de distòpies que han arribat a nosaltres amb la mateixa vigència que quan van ser escrites i que avui en dia encara ens fan esfereir.

Moltes d’elles, ambientades en una època indeterminada o en un futur més o menys proper, freguen la ciència-ficció, altres s’hi fiquen de ple, però si som capaços de treure de les seves pàgines tot allò que tenen de “ficció”, segur que podem reconèixer l’escenari que ens presenten i potser, només potser, perquè la història ens diu el contrari, podrem trencar aquest cercle en què caminem i triar un altre camí per mirar d’esquivar aquesta pedra que ens fa ensopegar sempre.

Segueix llegint »

Illes

30 de juny de 2014

PAC

 

 

IllesLes illes sempre ha tingut un lloc preeminent dins l’imaginari col·lectiu, car ens ofereixen un espai on amagar-nos de la resta del món, on aïllar-nos i poder exercir plena llibertat lluny de mirades indiscretes. També són considerades, a vegades, indrets inhòspits, misteriosos, fins i tot hostils i salvatges i, per tant, ideals per viure les més emocionants peripècies.

La literatura universal s’ha fet ressò d’aquest fet i podem descobrir dins les seves pàgines illes plenes de monstres i perills, illes màgiques, illes desertes, d’altres on viuen societats exemplars i, fins i tot, algunes on es comenten les pitjors barbàries amb total impunitat. També trobem aventures trepidants i tresors amagats, i és en llocs així on veurem amb més claredat les nostres mancances i pors, i ens donaran l’oportunitat de conèixer-nos millor.

En aquesta secció ja n’hem vist uns quants d’exemples, com l’illa de l’heroi Odisseu, Ítaca, on va tornar després de passar força penúries, o Laputa, l’illa flotant que va visitar en Gulliver en un dels seus viatges, i com no, el fantàstic País de Mai Més d’en Peter Pan, el nen que no volia créixer.

No és d’estranyar que siguin precisament els autors britànics, essencialment illencs, els que han creat la major part de les illes més famoses de la literatura. No només Jonathan Swift (irlandès) o James M. Barrie (escocès), sinó també autors com Thomas More, William Shakespeare, Daniel Defoe, Robert Louis Stevenson, H. G. Wells, William Golding, i un llarg etcètera, ens han brindat un ampli ventall d’illes de tota mena perquè les ànimes lectores puguem deixar volar la nostra imaginació.

Aquest estiu us convidem a viatjar a alguna d’elles, el gaudi està garantit.

Segueix llegint »

Algunes obres de la literatura modernista

10 de maig de 2014

banner_bo (1)Terrassa celebra de nou la Fira Modernista. Enguany és la seva dotzena edició. En altres ocasions ja hem recomanat llibres o documents que expliquen el modernisme des del punt de vista de les arts aplicades i l’arquitectura. És en aquestes activitats que el moviment artístic és més conegut. Deixeu-nos doncs aquest any, endinsar-nos en un altre camp, el de la literatura.
Com és sabut, el moviment va tenir lloc a finals del segle XIX i principis del XX. Eren moments de canvi. Canvis sociològics produïts per la industrialització. En el camp de la creació literària es va manifestar com a resposta al moviment anterior, la Renaixença, tot significant un desig de canvi en l’immobilisme existent en la societat.
Però és un moviment del tot contradictori a Catalunya. No hi ha un mateix patró que pugui englobar una sèrie d’escriptors/es. L’idealisme per una banda, però també el realisme i la descripció de la realitat, amb la intenció de transformar-la.
L’exponent més important pel què fa a la poesia és Joan Maragall. No ens entretindrem en recomanar els seus poemes. Sempre trobareu a la biblioteca una o altra antologia  a través de la qual podreu recuperar aquest autor
Si que voldríem recomanar-vos dues novel•les importants. Les dues que signifiquen una representació del modernisme literari en català: Els sots feréstecs de Raimon Casellas i Solitud de Víctor Català.
Raimon Casellas parteix d’una realitat per escriure una novel•la plena de simbolisme. És la realitat la que porta l’escriptor a la idea i a la generalització que pot ultrapassar allò concret i tangible.
SOTS FERESTECSEls sots feréstecs ens explica la història d’un capellà, Mossèn Llàtzer, que és destinat a una parròquia rural, on intentarà canviar els costums dels pagesos de la contrada. D’alguna manera aquest personatge simbolitza el bé, en contraposició a la Roda-soques, la meuca que simbolitza el mal. La novel•la consisteix en l’estira i arronsa d’ambdós personatges per emportar-se’n al seu molí els pagesos i bosquerols de l’entorn. Aquests simbolitzen d’una manera o altra la mort, l’immobilisme de la societat. Tots tenen una nafra o altra. La descripció del paisatge ajuda a crear un ambient llòbrec i malsà, que per altra banda es reflecteix en el mateix títol. Segueix llegint »

La dona insatisfeta

13 d'abril de 2014

 

 

 

 

Naked man (2006), Banksy Park Street, Bristol, Anglaterra

Naked man (2006), Banksy
Park Street, Bristol, Anglaterra(1)

Se sol dir que “darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona”. Algú em va dir un cop que de fet “darrere d’un gran home sempre hi ha una dona idiota”, perquè si fos tan gran, no estaria darrere sinó davant i no posaria el seu cervell, temps i dedicació en benefici de l’home, sinó que ho aprofitaria per destacar-se ella mateixa i desfer-se del jou que la té sotmesa.

Però el “sexe dèbil” sempre ho ha tingut difícil en aquest sentit, ja que sempre se li han negat drets fonamentals i ha estat demonitzat per poder teixir al seu voltant una mena d’esclavitud legal.

El terme dona insatisfeta troba el seu màxim exponent al segle XIX i es podria posar com a exemple a l’escriptora George Sand (paradoxalment amagada darrere d’un nom masculí), que és qui posa de moda l’expressió “la dona incompresa”. És també en aquest segle on podem trobar un nombre importat de novel·les que tracten el tema de l’adulteri femení, que parlen d’esposes incompreses i insatisfetes que s’aventuren a cercar la seva llibertat, i ho fan de la manera més plaent possible, a través del sexe. Per aquest motiu seran socialment considerades malaltes, defectuoses.

Però aquesta temàtica no és exclusiva del segle XIX, d’adulteri femení la literatura n’està plena. Podríem citar a Helena de Troia, que va abandonar al seu marit Menelao per fugir amb Paris. També a Climenestra, que enganyava a Agamenón amb el cosí d’aquest, Egisto. Avançant en el temps, trobem a la reina Ginebra, esposa del rei Artur, que va tenir relacions sexuals amb Lancelot; o a Isolda, que va viure un amor apassionat amb Tristany, nebot del seu marit, el rei Mark. Com veieu hi ha un ampli mostrari d’aquest gènere, aquí us deixem un tast de les més famoses dones insatisfetes de la literatura universal.

  Segueix llegint »

Desitjos i pactes no desitjats

7 de gener de 2014

 

Donem la benvinguda a un nou any. Com sempre, ho fem carregats de bons propòsits i, sobretot, demanant un desig. Perquè, no ho podem amagar, la insatisfacció és un dels nostres pecats inconfessables. Sempre hem tingut desitjos, mai no en tenim prou, som insaciables. A més a més som impacients, no només desitgem sinó que el que desitgem ho volem ja.

Però no podem assolir tot el que ambicionem de forma immediata, sense cap esforç, tot té un preu. No hem de pretendre aconseguir tot ara sense donar res a canvi. Per tant, abans de demanar un desig hem de tenir molt clars alguns petits detalls: primer de tot, què és el que realment desitgem? i després, però no menys important, què estem disposats a donar a canvi?

Abans de respondre a aquestes preguntes, donem un cop d’ull a uns quants clàssics que potser ens poden ajudar a tenir més clars els nostres propòsits i ens serviran d’exemple per no caure als paranys de la nostra cobdícia.

Segueix llegint »

BCT xarxa

Biblioteca pública de Terrassa
Passeig de les lletres, 1
08221 - Terrassa
Telf. 937 894 589
Mail: [email protected]