Amb la pel·lícula Pickpocket, l’Ègara Negra s’apropa a un dels directors més importants del cinema francès i europeu del S. XX, Robert Bresson. Obra mestra indiscutible del realitzador francès que no defraudarà a qui li agradi un cinema de debò, sense additius ni conservants. Rodada l’any 1959 amb guió del mateix Bresson, va ser guanyadora del festival de Berlín a l’edició de 1960.
Als antípodes del cinema actual de focs d’artifici, superherois en calçotets i efectes especials sense cap mena de guió, el gal és una figura que pertany a l’aristocràcia del setè art. Mestre en la rara habilitat d’establir un discurs cinematogràfic en què menys és més. L’austeritat i l’ascetisme estètic són la tònica en els seus films, desplegant històries simples però plenes de profunditat dramàtica.
Res millor que convertir-se en un consumat lladre carterista per separar-se del prosaisme de la societat. L’art a l’hora de robar i el fet de negar-se a viure una vida a l’ús, allunyat del ramat, converteix al protagonista d’aquesta pel·lícula en un dels personatges més atraients del cinema de Bresson. El lladre- carterista, fastiguejat com l’estigués Raskolnikov en Crim i càstig de l’escriptor rus Dostoievski, habita en els marges de la societat practicant una espècie de dandisme que rebutja la tristesa i la futilitat d’unes convencions socials opressores de la voluntat individual.
Robar carteres amb una destresa extrema i artística, i viure en constant perill de ser atrapat, és el motor que porta al protagonista a viure una vida autèntica allunyada de l’actual vulgar societat del benestar. En realitat crec que tots envegem als delinqüents, el fora de la llei, com una figura no servil, lliure, que marca les seves pròpies regles sense amos que els manin. Bresson ens planteja un dilema existencial: viure una vida de risc, perillosa però intensa, o una còmoda banal i mediocre.
Segueix llegint »
Aficionats i aficionades, maníacs i maníaques del còmic, sóc aquí per fer-vos de tant en tant unes recomanacions d’una de les activitats que més m’agrada: llegir còmics. També espero que amb la vostra participació, suggeriments o comentaris demostrem que el còmic no és la germaneta pobre de les arts, si no tot el contrari. Animeu-vos amb mi i deixeu anar per aquest bloc tots els vostres pensaments “comiqueros”! Paraula d’Hergé!
Veure totes les meves aportacions.
Avui ens ve de gust recordar un dels genis de l’humor del segle XX, Jacques Tati. A Cannes als anys 80 el van reconèixer com un dels deu millors directors de cinema del món.
Últims comentaris